Barcelona Ruta Modernisme. Ruta 1

Photo ofCasa Fajol 'Casa de la papallona'

Casa Fajol 'Casa de la papallona'

Arquitecte Josep Graner Prat. Construcció 1911 - 1929. Estil arquitectònic modernisme català. Era propietat de Salvio Fajol i Trayter. Localització Carrer Llançà núm. 20 de Barcelona. La Casa Fajol, coneguda popularment com la Casa de la Papallona, és un edifici modernista situat al carrer Llançà núm. 20 de Barcelona, entre el Parc de Joan Miró i la Gran Via de les Corts Catalanes. L'interès de l'edifici recau sobretot en el seu coronament en forma de papallona semicircular feta en trencadís de colors, i que dóna el nom popular a la casa.

Casa Golferich

Casa Golferichs Tipus Edifici i monument Arquitecte Joan Rubió i Bellver Cronologia 1900 - 1901 Estil arquitectònic Modernisme català La Casa Golferichs o El Xalet és una casa modernista al número 491 de la Gran Via de les Corts Catalanes, en el xamfrà amb el Carrer de Viladomat. Actualment acull un centre cívic del Districte de l'Eixample. Va ser una de les primeres grans obres de Joan Rubió i Bellver, obtenint el primer premi de l'Ajuntament de Barcelona pel millor edifici acabat durant el 1901.És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Història Diversos historiadors sostenen que en els terrenys on se situa la Casa Golferichs, anteriorment hi havia hagut el monestir de Santa Maria de Valldonzella. Fou Jaume I el que va posar la primera pedra del nou monestir (1267) al pla de Barcelona. També s'apunta que en aquest monestir hi va morir Martí l'Humà. La Casa Golferichs va ser encarregada l'any 1900 a l'arquitecte Joan Rubió i Bellver per encàrrec de Macari Golferichs i Losada, enginyer de camins, comerciant de fustes i home de negocis a Amèrica. Acabada l'any 1901, l'obra aconseguí una menció especial en el premi anual d'arquitectura concedit per l'Ajuntament de Barcelona. El xalet dels Golferichs va ser la segona obra de Rubió, però la més important de la seva producció, tant per la seva qualitat projecte com pels mitjans econòmics amb que contà la seva materialització.[1] La família de Macari Golferichs habità la casa fins que, l'estiu de 1936, va ser confiscada per milicians llibertaris que hi volien crear una universitat popular. Després de la Guerra Civil, la casa passà a mans de l'orde de les Dominiques de la Presentació, que modificaren notablement l'interior de l'edifici per convertir-lo en un col·legi religiós i construïren l'edifici annex afrontat al Carrer de Viladomat.] A finals dels anys seixanta un promotor privat la va adquirir amb la intenció d'enderrocar-la i construir-hi pisos. Aquest fet va desencadenar insistents protestes veïnals que van evitar que «El Xalet», com era coneguda, desaparegués per l'especulació. L'any 1972, la casa va ser venuda a la constructora Núñez y Navarro, que projectava endarrocar-la per construir-hi nous habitatges. Per evitar-ho, l'Associació de Veïns de Sant Antoni i altres entitats cíviques i professionals de l'Eixample començaren una gran campanya reivindicativa que paralitzà l'enderroc durant més d'una dècada. L'any 1984, l'Ajuntament assumí finalment la propietat de l'edifici per instal·lar-hi la sala d'exposicions i la sala d'actes del nou Centre Cívic Golferichs - El Xalet. Els treballs de restauració per adaptar l'edifici al seu nou ús públic anà a càrrec dels arquitectes Pere Joan Revetllat i Carme Ribas. Després de dos anys d'obres, l'edifici reobrí les seves portes l'any 1989, acollint el nou centre cívic i la Fundació Carles Pi i Sunyer.[1] El 1980 l'Ajuntament de Barcelona va recuperar la propietat de l'immoble gràcies a la lluita i ocupació física de l'edifici quan van entrar les grues per part de l'Associació de Veïnes i Veïns del barri (l'Esquerra de l'Eixample) amb l'ajuda de l'Associació de Veïns de Sant Antoni i el suport d'Ignasi de Solà-Morales.[5] El 1987 es convocà un concurs per a la seva rehabilitació que van guanyar els arquitectes Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas, i entre els quals quedà finalista la proposta d'un encara molt jove Enric Miralles. Des de llavors la casa acull un dels centres cívics més actius de l'Eixample. Finalment, el 1989, la Casa Golferichs s'obre com a espai de participació ciutadana, acollint la sala d'exposicions i la sala d'actes del Centre Cultural i Cívic anomenat «Golferichs – El Xalet» La casa és compartida amb la Fundació Pi i Sunyer. Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Golferichs

Casa de laLactància

Arquitecte Antoni de Falguera Construcció 1908 - 1913 Estil arquitectònic modernista Material Ceràmica, mosaic Ubicació geogràfica Gran Via de les Corts Catalanes, 475-477 de Barcelona L'aparell decoratiu de l'edifici fou realitzat per l'escultor Eusebi Arnau i Mascort i el mosaïcista Lluís Brú i Salelles. La Casa de la Lactància (o Lactància Municipal), va ser projectat inicialment el 1907 per Pere Falqués, si bé l'edifici és obra del projecte de 1908, acabat el 1913, d'Antoni Falguera.[1] Va ser dissenyat dins del concepte de mecenatge social del període de la revolució industrial per a atendre «els fills dels infeliços que es troben sense possibilitats». Descripció Escultura al frontó d'Eusebi Arnau Ubicada al districte de l'Eixample, la Casa de Lactància es troba a l'illa de cases delimitada per la Gran Via de les Corts Catalanes i els carrers de Calàbria, Diputació i Viladomat. Aquest edifici entre mitgeres disposa d'una façana afrontada a la Gran Via, des d'on es produeix el seu accés, i una façana afrontada al pati interior de l'illa de cases. La la porta d'accés a l'edifici, consisteix en un arc de pedra rebaixat sobre feixos de columnelles i coronat amb un guardapols conopial ornat a base de goles vegetals i reposant sobre mènsules esculpides. Els relleus de dites mènsules representen un infant amb un biberó i un infant amb un barret de cop i una nina xumant-se el dit. A la imposta de l'arc neix un fris esculpit amb roses en relleu que emmarca la part baixa de la façana, acabada amb carreus regulars de pedra, i uneix les impostes de la resta de finestres de la planta baixa Conserva la fusteria original, amb llurs banderes tancades amb vitralls, i també els llums originals. Tanmateix, l'element més interessant és la claraboia superior, sostinguda amb perfils metàl·lics treballats i que ha perdut els vitralls que la cobrien. Es conserva, però, el fris de vitralls sobre el que reposa i els tancaments laterals de la doble vertent Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_de_la_Lact%C3%A0ncia

Casa Francesc Carreras

Casa Francesc Carreras Arquitecte: Antoni Millàs i Figuerola Construcció: Inici segle XX Estil arquitectònic: Modernisme La Casa Francesc Carreras o Farreras, és un conjunt de tres edificis, amb una farmàcia a la planta baixa, situat al xamfrà entre els carrers Villarroel i Gran Via de les Corts Catalanes, números 49-53 i 536-538, 540-542, respectivament, del districte de l'Eixample de Barcelona. Aquest conjunt, construït el 1902, va ser dissenyat per l'arquitecte Antoni Millàs i Figuerola. Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa Francesc Carreras

Casa Jeroni Granell

Gran Via, 582. Barcelona Obra, que va ser recuperada en la seva totalitat l'any 2004, ressaltant amb encert els elements modernistes originals de 1902. El seu autor, l'arquitecte Jeroni F. Granell i Barrera, va volgué donar tota la força de la façana, en la la tribuna, que trenca descaradament la seva simetria. Tanmateix i trobo un gran encert visual en que, estant la tribuna a la part dreta, no fa l'efecte de "caure" cap a aquest extrem, ja que es contraresta subtilment amb la barana de pedra cisellada del seu primer pis o "principal". Font: https://modernistespuntcom.blogspot.com/2010/03/casa-geronimo-granell.html

Casa Rocamora

Cases Rocamora Arquitecte: Joaquim i Bonaventura Bassegoda i Amigó Construcció:1914-20 Estil arquitectònic: Modernisme Localització: Pg. de Gràcia, 6-14 - Casp, 1 Les Cases Rocamora és una obra modernista de Barcelona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Es va construir entre el 1914 i el 1917 a càrrec de l'arquitecte Joaquim Bassegoda i Amigó i, molt probablement també, del seu germà Bonaventura. Descripció Conjunt de tres edificis amb entrades independents entre mitgeres però unificats formalment per la façana. L'edifici és de planta baixa amb ús comercial i cinc plantes d'habitatges de renda ubicat a l'inici del passeig de Gràcia amb cantonada al carrer Casp. Les cases estan unificades uniformement mitjançant una façana que repeteix la mateixa estructura però que també evidencia cada casa amb la repetició d'un sol mòdul consistent en les tribunes i els coronaments de les cúpules que sobrepassen el propi terrat. Trobem una torre que trenca amb l'ordenació establerta a la manera d'un mirador de planta circular amb pinacles situat al vèrtex de la cantonada. Els elements decoratius goticistes queden articulats a través de la pròpia estructura de l'edifici.

Casa Camprubi

Carrer Casp, 22. Barcelona L'arquitecte, Adolf Ruiz i Casamitjana (1869-1937), va fer una interpretació molt personal de les formes i elements del neogòtic en aquest edifici (1901). Destaca per damunt de tot el coronament de la façana, amb els seu petits balconets semicirculars i els seus grans marlets, on s'incrustan las quatre barras catalanes i la creu de sant Jordi, i el treball amb pedra del las tribunas. És de destacar també, la forja de les baranes del balcons. Les inicials del propietari, presideixen l'entrada. Font:https://modernistespuntcom.blogspot.com/2010/03/casa-de-llorenc-cambrubi.html

Cases Cabot

Les Cases Cabot, també conegudes com a Cases Joaquim Cabot són dos edificis als números 8 i 14, del carrer de Roger de Llúria, del districte de l'Eixample de Barcelona. Van ser projectades per l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas a petició del pròcer Joaquim Cabot i Rovira. Edificades entre el 1901 i el 1904, aquesta cronologia ha fet que els experts les destaquin com la primera obra de Vilaseca plenament modernista. Es tracta de dues cases adossades, projectades de manera unitària i construïdes simultàniament, que d'una banda comparteixen aspectes de composició i de decoració, mentre que d'altra banda tenen elements diferenciadors que expliquen les diferències dels solars sobre els quals estan construïdes. La casa del número 8-10 mostra una organització en planta que permet la distribució típica del barri de l'Eixample. A la seva façana, podem apreciar quatre línies d'obertures, situades al costat d'un eix de simetria sobre el qual està col·locada l'entrada en planta baixa. D'aquesta façana destaca, principalment, l'ornamentació de la porta d'entrada, que fou obra dels escultors Vives i Albareda, el balcó corregut de l'última planta i els quatre potents elements de coronament. El parament de la façana està format per un esgrafiat de flors blanques sobre fons vermellós, que actua com un gran tapís retallat pels balcons; aquests tenen una elegant decoració floral i semblen sostinguts per unes fines columnes. Destaca la composició emmarcada per les tribunes i els balcons correguts del principal i l'última planta i el coronament que recorda una solució emmerletada] Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cases_Cabot

Casa Calvet

Arquitecte: Antoni Gaudí i Cornet Construcció: 1898 Obertura: 1900 Estil arquitectònic: Modernisme Localització: c. de Casp, 48 La Casa Calvet és un edifici dissenyat per Antoni Gaudí, un dels arquitectes més representatius del modernisme català. L'edifici va ser realitzat per a la família de Pere Màrtir Calvet i Carbonell un fabricant tèxtil originari de Sant Genís de Vilassar casat amb Juliana Pintó i Roldós i va servir tant per al negoci, al qual es van destinar la planta baixa i el soterrani, com per a habitatges, situats a les plantes superiors. En Pere Màrtir Calvet mor a Barcelona el 21 de febrer de 1894] als 51 anys i la seva dona i fills Eduard, Pere i Elisa Calvet i Pintó tiren endavant el projecte Està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Nacional. Descripció La Casa Calvet és considerada l'obra més conservadora de l'arquitecte. Segons els experts, l'explicació es troba en el fet que, d'una banda, Gaudí va haver d'encaixar l'edifici entre altres de preexistents i, d'una altra, s'havia de tenir en compte que estaria situat en un barri elegant. Efectivament, la simetria, l'equilibri i l'ordre que caracteritzen la Casa Calvet no són habituals en l'obra gaudiniana. Tot i això s'hi poden veure elements modernistes com, per exemple, els dos frontons curvilinis de l'acabament de la façana, el balcó amb tribuna de vidre i forjats que sobresurt per sobre de l'entrada o la forma dels altres balcons. Les columnes que flanquegen l'entrada recorden bobines de fil, i constitueixen una al·lusió al negoci tèxtil de la família Calvet. Com a element curiós cal destacar també, dalt de tot de la façana, els bustos dels tres sants patrons de Vilassar de Dalt, d'on eren els Calvet: Sant Pere Màrtir (en honor del pare del propietari), Sant Genís d'Arle, el notari, i Sant Genís de Roma l'actor. Va ser el primer edifici guardonat per l'Ajuntament en el Concurs anual d'edificis artístics (1899). Els treballs de forja són obra de Josep Perpinyà Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Calvet

Mercat de la Concepció

El Mercat de la Concepció és un mercat de Barcelona. Originalment va ser dissenyat el 1887 per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias sobre uns terrenys cedits pel ric advocat Joan Pla i Moreau. Fou construït el 1888, i es troba al barri Dreta de l'Eixample. Es tracta d'un edifici aïllat situat entre els carrers d'Aragó i de València. Té una superfície de 4.010 m2, amb 105 m de llarg per 38 m d'ample. Va ser restaurat entre 1996 i 1998 a partir d'un projecte dissenyat per l'arquitecte Albert de Pineda i Álvarez. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mercat_de_la_Concepci%C3%B3

Photo ofConservatori Municipal de Música de Barcelona

Conservatori Municipal de Música de Barcelona

El Conservatori Municipal de Música de Barcelona (o bé Conservatori Superior de Música de Barcelona o bé Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, i antigament Escola Municipal de Música de Barcelona) és una institució docent creada l'any 1886 dedicada a l'educació musical, la titularitat de la qual la té l'Ajuntament de Barcelona] Dóna nom a l'Edifici del Conservatori Municipal de Música. Història Els seus inicis es remunten a l'any 1886 va ser creada per la Banda Municipal de Música de Barcelona com a Escola de Música a fi de dotar-se de nous músics que entressin a formar-ne part, de manera semblant a com havien fet altres ciutats igualment dotades d'una Banda, i que sentien la mateixa necessitat. Font:https://ca.wikipedia.org/wiki/Conservatori_Municipal_de_M%C3%BAsica_de_Barcelona

Queviures J. Murria

Construcció 1898 c. 1910 Cronologia 1910 aprox. Estil arquitectònic Modernista Localització C. Roger de Llúria, 85 - C. València, 310, de Barcelona Queviures Múrria és un establiment modernista situat al carrer Roger de Llúria, número 85, i carrer de València, número 310, del districte de l'Eixample de Barcelona. Actualment, en aquest comerç s'hi ofereixen productes d'alta gastronomia.[1][2] Establiment que ocupa el local de la cantonada esquerra de la planta baixa de l'edifici afrontat al carrer Roger de Llúria i al carrer València. Conserva el disseny original de l'exterior. El conjunt està definit per un frontis continu aplacat a tota l'amplada i alçada del local, que arrodoneix l'aresta, amb una composició amb tres franges horitzontals. Disposa de tres obertures: dues al xamfrà i una al carrer Roger de Llúria. A les dues obertures dels extrems el tancament vidrat té un emmarcament metàl·lic amb porta central i els aparadors laterals amb sòcol en continuïtat amb el dels brancals. La porta de Roger de Llúria queda anul·lada i la del xamfrà conserva el tirador. A l'obertura central, el sòcol de vidre pintat per darrere té la publicitat del Licor Chartreuse i l'aparador amb les lleixes de vidre amb muntures metàl·liques. Als quatre brancals, amb el sòcol de marbre, els plafons amb marc de fusta esculpida i vidre pintat pel darrere amb publicitat de begudes catalanes. Segurament originals són el de l'esquerra de "Vinos de Alella" —signat per J. Pedró Rosellón 286– , i el de l'aresta, que reprodueix un dels cartells dissenyats per Ramón Casas l'any 1898, per a Anís del Mono i signat per Turon Moya. Aquest cartell està protegit per un vidre blindat que va aconseguir Joan Múrria a un artesà de l'Escola Massana i incorpora un ferro forjat amb forma de branca. Com a llinda hi ha el calaix continu recolzat sobre les cartel·les de fusta amb el marc de fusta motllurada i els plafons de vidre amb el rètol pintat per darrere reproduint la tipografia utilitzada el 1943.[3] A l'interior, l'espai de la venda té dos pilars de fosa amb un conjunt de mobles anteriors al 1964. A la paret de la façana hi ha portes vidrades per als aparadors exteriors i als brancals, vitrines i el taulell de la caixa. Les prestatgeries que cobreixen les altres parets tenen una cornisa recta amb un tram més alçat a cada pany, amb un fris decorat amb rebaix geomètric, amb calaixera inferior i un sector aplacat de marbre, a l'aresta esquerra, amb les aixetes per a vendre l'oli. També es conserva un rellotge de paret de a la dreta i un petit taulell de fusta amb el sobre de marbre.[3] Història[modifica] Fundat el 1898 i batejat com La Puríssima, en referència a l'església homònima situada al seu costat, en un principi la seva funció era la de torrador de cafè i fàbrica de neules. Cap el 1916 passa a mans de Juan Soler, que obre una botiga de productes de qualitat fins que la posa a la venda el 1929. Finalment, Josep Múrria va agafar la botiga l'any 1943 i ja havia treballat als colmados Simó i al Colmado Quílez, que durant tres anys va llogar juntament amb Julià Quílez. Aquesta botiga és, actualment, l'única de les sorgides a principis del segle xx a Barcelona que encara conserva, a la façana, els rètols i anuncis realitzats en vidre tintat al foc. En aquest aspecte, les més representatives són els anuncis de les empreses Anís del Mono i Codorniu, que són còpies de l'època de cartells originals del pintor Ramon Casas. Al seu interior també es conserven un rellotge d'època, mobles de caoba i pi, així com el taulell original. https://ca.wikipedia.org/wiki/Queviures_M%C3%BArria

Barcelona Ruta Modernisme. Ruta 1

Trail photos

Author

Trail stats

Rating