Barranc de l'Astor i Racó de la Gallina

23 de desembre de 2017

Aproximació: Des de les Ventalles pugem pel camí que va recte cap al Barranc de l’Astor, i a uns 50 metres de la corba a la dreta, trenquem per una ramal de camí esfaltat a l’esquerra. Deixem una bifurcació a l’esquerra i seguim recte, el camí torna doblar a la dreta i va remuntant, entre camps desarbrats, cap a la mateixa base de la serra. Fem una corba de 180º sobre el llit del barranc i arribem a una esplana on podem deixar el cotxe.

Itinerari: A tocar de l’esplanada on hem deixat el cotxe surt un camí que comença a remuntar el barranc i que ens deixa al davant del la cisterna i la caseta de Trabal Caminero. Desde la cisterna i per damunt d’un marge ample en direcció oest, anem a trobar una bonica sendera que remuntarà la lloma que ens queda a l’esquerra, i que ens separa del barranc de l’Astor. Unes precioses escales treballades en pedra en sec, i una barraqueta de marge, per aixoplugar-se ens surten al pas. Al capdamunt, joques de caçadors, que farien bé en emportar-se cap o a casa totes les vaines, a centenars, llençades pel terra, i escampar-se-les pel manjador de casa si els hi plau.
Al caent de l’Astor, veiem una bassa d’argila, completament seca com tot el Montsià, on en temps millors es deuen revolcar els senglars, per després gratar-se a la soca dels arbres més propers.
Aquí hem d’estar atents a trobar el sender, obert pels caçadors, que va per la mateixa lloma, uns metres al caent de l’Astor, i la va remuntant, paral·lela al barranc sense perdre alçada. A la nostra dreta tenim a l’altre costat del barranc, el refugi Enric Aiguadé, del Centre Excursionista d’Ulldecona, i la bassa de bombers davant mateix.

Aquest tram de camí, recentment obert és de bon caminar, ample i obert, tot i que algun tram remunta fort entre vells marges per anar guanyant alçada. Comn a referència, passarem a tocar d’un alterós xiprer, i un tub metàl·lic ens acompanya bona part del camí. Si no m’equivoco, és la conducció que pujava l’aigua fins a la bassa que van construïr al Portell de la Foradada, per abeurar els ramats.
Remuntant el sender arribem al davant d’una antiga caseta, assolada, que té varies piques de pedra de “filat” al davant de l’entrada. Uns metres més endavant de la caseta, comencem a baixar per trobar el llit del barranc, per terreny bastant perdut. A l’altre costat del barranc trobem el corral de Mançanera, completament enrunat i engolit per la vegetació, que en aquesta zona ombrívola, és especialment densa. Comencem a remuntar pel vessant dret del barranc de l’Astor, ara per bon camí, el PR C 94, i aviat trobem una bifurcació ben marcada. A l’esquerra surt un corriol que en uns minuts ens porta a visitar la Font de Mançanera, tristament completament eixuta com tota la serra en conjunt. Després de tants mesos sense ploure, l’aspecte de tota la serra és lamentable. A les fonts i basses, per no haver, no hi ha ni humitat… la vegetació, està encesa pel fred, el vent i la sequera, els marfulls i arboços, amb les fulles esgroguides i decaigudes… Si algú encara dubta del canvi climàtic, el convido a donar una volta per la serra.
Aviat trobem els castanyers del Montsià. Els únics exemplars de tot el Montsià, sobreviuen en aquest racó de barranc, ara despullats per passar l’hivern. El camí ens porta fins al capdamunt de la lloma, i als darrers cingles a l’esquerra trobem també l’antiga corralissa de l’Astor. Un cop al pla de la Mola de Remitxò, trobem un altre sender que la creua. A la dreta baixa cap a la Mola de Lletí. Seguim per l’esquerra per anar a trobar l’antic GR 92. Uns metres més endavant una roca ens indica un antic sender que baixa cap al fons del Barranc de la Carbonera. Seguim pujant.
Aviat connectem al el GR 92 antic, que enllaça Mata-redona amb el Mas de Comú. Com ja us he comentat en altres entrades, dic GR antic, perquè darrerament s’ha obert l’antic camí de ronda, vora mar, i ara el traçat oficial del GR 92 per casa nostra va des de la Ràpita fins a Sòl de Riu, sempre vora mar.
Des de la cruïlla amb el GR, surtim un moment del sender per visitar la Bassa de Panxablanca, que com la font de Mançanera, no tenen res ni de font ni de bassa!
El Gr ens porta cap al Portell. De camí a la nostra esquerra veiem els contraforts del Portell, les coves de l’Escaleta.
Un cop al Portell, després de tota la pujada gaudint de la muntanya en solitud, sento el brogit de la gent a la Foradada, punt d’atracció “turístic” de primera magnitud, i desisteixo de fer una breu visita. Prefereixo fondre’m una altra vegada, en la pau i seguir fent camí.
Arribo al Mas de Mata-redona, on m’agrada asseure’m una estona al baquet de davant la porta del mas, tancar els ulls, i imaginar altres temps, amb el mas ple de vida.
Una breu visita al pou i emprenc la pujada cap al cercle megalític, a la Mola de Mata-redona. Una curiosa formació de lloses calcàries, completament circular, que només es pot veure des de l’alçada, per exemple, des de la Foradada. Tot i que la vegetació arbustiva ha fet molta feina, i senderols que recordo que solcaven tota la Mola, avui en dia han desaparegut. Una visita a l’avenc Gros de Mata-redona i segueixo remuntant la Mola.
Aquest tram és un dels delicats de la ruta. El fet de ser una gran esplanada completament envaïda pel coscoll, ens ofereix poques referències. I tot i haver marcat un pas decent, amb infinitat de fites de pedra, aquestes sovint queden per sota de la vegetació i costen de veure. Per facilitat el tram hem pres com a referència les fites del coto de caça, petits cartells metàlics, que si que es veuen des de certa distància, i que ens guiaran cap al punt més elevat de la Mola, una mica rodejant-la per la seva part dreta.
Un cop a la part més a ponent de la Mola, comencem a progressar en direcció sud, per sobre dels cingles que s’aboquen cap a la foia. Intentant resseguir afloraments de roca que ens facilitarant la marxa. Anem perdent alçada i anem a trobar una punta de serra que ens queda per sota, al sud, cap al barranc de l’Astor, i sempre apegats als cingles de la dreta. Passarem per un collet en una carrasca mig morta. Referència que ens servirà per trobar el baixador cap al Racó de la Gallina.
Aquest tram és el més delicat. Baixa per unes estretes i empinades canals per assolir la lloma entre ens barrancs, que ens obliguen a fer, fins i tot, alguna senzilla desgrimpadeta. El camí és molt brut i perdedor, cal estar atent i posar tota la intuició en marxa. Un cop superats els ressalts rocosos de les canals, guanyem la lloma més planera i arrodonida. Un corriolet a l’esquerra ens porta, en pocs metres, a visitar el preciós pou de Pocafam, en perfectes condicions, però com tot, absolutament sec.
Un metres més endavant i abans de deixar la lloma, per trencar a la dreta i baixar dret cap al barranc, podem visitar a l’esquerra, i encara dalt la lloma, les restes del maset de Pocafam.
La baixada cap al barranc és radical, però passem per un racó molt bonic amb vegetació densa i variada: l’alzinar és preciós, i alguna recargolada soca de arboç ens surt també al pas. Un cop al llit del barranc comencem a trobar antics bancals, ara envaïts pel pinar. Una antiga caseta assolada a l’esquerra, i de seguida retrobem la caseta de Trabal Caminero, punt de sortida de la travesa.
Mentre deixo les coses al cotxe, una preciosa àgila daurada, volta pausada per sobre els barrancs. Ella és a casa i patrulla ensenyorida el seu territori, jo només un humil visitant…

Bona travessa!!!