Barranc de les Nines - Abric de Cabrafeixet - Morral de Cabrafeixet - Punta de la Buinaca - Foradada

Fa uns trenta cinc anys vaig fotografiar pel Servei d’Arqueologia les pintures de l’abric de Cabrefeixet, no recordo haver-hi tornat més a la zona i vaig pensar que seria bo fer-ho.
Al arribar me’n vaig fer creus de lo fort que s’és de jove, arribar a l’abric amb una càmera de gran format, el trípode, òptiques, plaques, fotòmetre, etc. avui en dia seria una missió impossible. Que hi farem, hem d’adaptar-nos a les circumstàncies.
Bé, a lo que anàvem, al bell mig de la carretera de el Perelló a Rasquera és troba un desviament a les pintures de Cabrafeixet, agafant la pista s’arriba al barranc de les Nines, allí vam deixar el cotxe i començar a enfilar-nos muntanya amunt per unes escales centenàries, al cap de poca estona vam fer cap a l’abric, ara, per sort, perfectament protegit amb una tanca, allí vam observar les pintures d’art llevantí, mentre el mestre Cartanyà, gran aficionat a aquests temes, anava compartint-nos els seus coneixements. A mi tot i amb això a mi em va resultar impossible trobar les tretze figures que diuen que hi ha, per certes coses sóc una mica negat.
Desprès altre cop barranc de les Nines amunt. La raconada fa patxoca, primer vam passar per les dites Nines, unes roques erosionades que recorden aquestes figures, més tard per les coves de la Mallada, lloc on devien viure els nostres avantpassats.
Trescant, trescant, vam fer cap a la carena, les vistes eren precioses tot i la poca visibilitat, primer les barrancades properes ja amb colors de tardor, més tard la serra de Cardó, els Ports, el Delta i les muntanyes de Tivissa-Vandellòs. Allí vam girar a la dreta per pujar al Morral de Cabrafeixet, on per primera vegada en molt temps vam trobar-hi altres caminaires, el grup ‘Dimecres amb final feliç’, aquesta gent de l’Ebre… La trobada va ser breu, ells van decidir baixar i nosaltres continuar tot i la forta ventada.
Si pujant-hi els paisatges eren macos del cim del Morral encara ho eren més, tot i la feina per aguantar-s’hi.
Desprès, just sota el cim, vam trobar un abric força arrecerat i vam aprofitar-lo per esmorzar, fer el cafè i comentar amb tranquil·litat l’escenari que teníem obert al davant.
Tornant a la caminada ens vam dirigir a la Punta de la Buinaca trescant per la carena de la Serra del Boix. Davant nostre van anar apareixent una serie de petites valls, plenes d’aquests arbres que semblen bonsais i que ens ensenyen lo dura que ha de ser la vida en aquests llocs on sempre hi ha lo pitjor de l’oratge, especialment el vent.
Començant a baixar al costat d’una fita, en Cartanyà, demostrant-nos que té un bon ull per la seva gran afició, va trobar un petròglif, no vam saber ben bé si representa un peix o un au, el Josep Maria mirarà d’esbrinar si és la primera vegada que algú l’ha localitzat i quina figura realment és.
El temps s’anava acabant i encara ens quedava una bona botifarra, per tan a caminar s’ha dit, vam passar per una preciosa roca foradada, ón vam fer-nos els retrats de rigor i a fer via muntanya avall.
Caminar pel pla ja no va ser gaire interessant, podríem destacar la bassa de les Collades, més que una bassa un toll molt gran, que sembla alimentat amb una surgència natural, utilitzat per abeurar-hi les ovelles, els crestons i tota bèstia assedegada.
Caminal enllà vam fer cap al cotxe juntament amb la pluja. Quina sort!
Desprès un mos al Perelló, gaudir de l’AP7 gratuïta, per quatre dies, i cap a casa.