Barraques de pedra seca de Llers i ermita de sant Quirze d'Olmells

Barraques de pedra seca de Llers i ermita de sant Quirze d'Olmells(la Garriga de l'Empordà)

L'espai anomenat la Garriga és una zona poc coneguda allà on la plana de l'Empordà es comença a fer muntanya. El seu relleu és suau, ondulat i de poc pendent, l'alçada màxima del qual supera lleugerament els 200 m. La seva superfície aproximada és de 1.245 ha i es troba repartit entre els termes municipals de Llers, Vilanant, Avinyonet de Puigventós, Biure i Pont de Molins.
És un paratge típicament mediterrani amb un excepcional patrimoni d'arquitectura de pedra seca que inclou feixes, parets, recs i barraques, construït i utilitzat pels habitants de la zona d'antuvi, però que ha arribat als nostres dies força abandonat i que requereix un esforç per conservar-lo i recuperar-lo.
Aquest espai és, probablement, el lloc on es concentren més barraques de pedra de tot el país. En el catàleg "Les barraques de pedra seca de la Garriga d'Empordà" (Brau), Jenar Fèlix recull prop de 500 d'aquestes construccions de falsa volta documentades i classificades. La majoria van ser construïdes entre els segles XVIII i XX, per aixoplugar-hi persones o animals o bé per guardar-hi les eines de treball.
Hi ha hagut, tradicionalment, dues maneres d’encalçar la construcció de la volta: troncocòniques i semiesfèriques. La tradició troncocònica o volta popular és la més estesa, per bé que és la més senzilla d’aixecar. És una tradició en què, quasi sempre, la porta va coberta amb llinda.
En les semiesfèriques, a mesura que el parament assoleix altura, el pedruscall es va inclinant i acaba el treball amb una veritable volta, és a dir, punxant el pedruscall i aguantant-lo amb la seva pròpia pressió. S’acaba amb terra i rocalla, per la qual cosa el tancament de la volta no es veu des de l’exterior. La porta va, quasi sempre, coberta amb arc.
El nom de pedra seca ja ho diu tot: construccions amb pedra autòctona més o menys desbastada i cap material de cohesió, ni calç, ni ciment. Només paciència i habilitat de milers de mans. I així, barraques, camins, parets, feixes, passeres i recs. Una vertadera xarxa d’infraestructures, en diríem avui, que va transformar zones ermes en llocs productius. Com deia Josep Pla, “una arquitectura de l’enginy i de la necessitat”.