Bellmunt Tosca Degollats Serra Cristians Vells. Sant Pere de Torelló/Vidrà, Osona i Ripollès

Ruta circular des de l'aparcament del santuari/hostatgeria de Bellmunt passant per:
- Bellmunt (0.2 km)
- Coll d'Hi era de massa (0.9 km)
- Pas estret del serrat alt (2.5 km)
- Salt del Molí (3.9 km)
- Tosca de Degollats (5.2 km)
- Collet de Font de Xeca (7.5 km)

"L'ermita al cel suspesa". Amb aquesta mena de metàfora mossèn Cinto es referí a Bellmunt, degut a que la va veure sobresortint de la boira.
Avui no hi ha boira i la podem veure ben assentada damunt la roca.

Anem a Bellmunt a trobar camins, sense una ruta pre-establerta. Només ens guia la intuïció del meu company de ruta, que ha trescat per la zona més que no pas jo, i té molt bona memòria. Vol trobar un camí que baixa del Coll d'Hi-era-de-massa, i li sembla que va a la Tosca de Degollats.

Abans d'emprendre l'aventura pugem a la plaça de Bellmunt i ens enfilem a la punta de Sa Reganyada on també hi ha el pedronet de la MdD de Les Alades. Allà s'hi dreça també una enorme creu metàl·lica que llueix un termòmetre digital (a 3/4 de 9 estem a 0 graus) i un comptador de visitants (prèviament cal prémer un polsador); som els visitants 22909 i 22910.

Un cop empeltats de bona sort de tots els elements de Bellmunt emprenem el camí que pel costat de la font de Sant Marc davalla cap el coll de nom curiós.

Del coll agafem el camí que marxa avall en direcció est, travessem el torrent de Canemars, i com que anem trobant algun indicador anem fent sobre la marxa. Depassem un parell de cruïlles i també un parell de collets fins que atansem una pista (sabrem que és la pista que va de Vidrà a Salgueda). La seguim cap a l'esquerra; aviat trobem una banderola on diu que baixant anirem al Salt del Molí -on ja vam arribar-hi fa uns mesos per un altre costat-, però tant se val, el lloc val la pena i ens n'hi anem.

Allí esmorzem, i tot seguit reculem fins el punt de la pista on el corriol ens ha deixat; cal pujar fins la pista i seguir-la un poc. Al punt on hem arribat a la pista no hi ha cap indicador ni cap fita, tanmateix des del coll de Hi-era-de-massa fins aquí, hi hem vingut seguint un preciós camí boscà (el camí que volia seguir el meu company de ruta). Potser mossèn Cinto s'hauria inspirat amb aquest nom. Qui hi era de massa? Algú feia nosa? Què va passar? Llegint ressenyes de rutes que hi passen he sapigut que hi ha una galdosa i curta llegenda que ho explica (*).

Des d'aquest punt seguim per la pista, fem cent metres i la deixem, ja que tomba fort a l'esquerra i va cap el riu (el travessa i es dirigeix a Salgueda).
Al cap de poc arribem davant la imponent Tosca de Degollats (agafa el nom de la casa propera. Degollar, literalment significa tallar el coll) És una formació calcària ben curiosa, que podem admirar des de sota mateix.
Seguim i anem a parar a l'entorn de la casa de La Vall (n'hi ha dues de cases, una sembla més moderna). Seguim la pista i on fa la corba ens fiquem un poc cap a on hi ha un cobert de vaques. D'allí a l'esquerra surt un corriol que costa d'endevinar (veure la foto) ja que cal salvar un ressalt.
A partir d'aquí el caminot és això, un caminot, però fressat, en part gràcies a les motos (sí, les motos; es veu que és habitual el pas de motos per aquests topants, malgrat que la llei ho prohibeix. Tanmateix, també ho he llegit en una ressenya, es veu que els motoristes de la zona poden obtenir un permís per circular-hi ?!). El camí és és costerut. Guanyem l'esperó d'una collada, tombem a la dreta i atansem una pista, que seguim a l'esquerra cinquanta metres i la deixem per tombar a la dreta per una passera de fusta (foto) i seguim l'escarràs de camí costerut sense pèrdua, que s'enfila per la línia de carena.
Arriba un moment que trenquem cap a l'esquerra per anar a guanyar per un agradable corriol el coll Dels Cristians Vells (ben curiosos els noms!), anomenat en l'ICGC Collet de Font de Xeca. Allí seguim pujant, ara per la carena de la Serra dels Cristians Vells fins la carretera que puja de Sant Pere de Torelló a Bellmunt. La seguim amunt i en poc més de cent metres arribem a l'aparcament de Bellmunt, on hem deixat el cotxe.

Com que hem acabat prou d'hora encara ens queden ganes de pujar novament fins el santuari, donar la volta al darrera pel mirador i la font de Sant Marc, i per descomptat fer una visita al seu pintoresc bar/restaurant (La Prodigiosa). Hi fem el vermut, i ens hi hauriem quedat a dinar, però no tenien taula disponible. Llàstima, perquè el nas em deia que hauriem xalat.

La volta que hem fet ens ha deixat un regust de ganes de tornar-hi i assajar nous itineraris.

(*)Així ens explica Ramon Vinyeta aquesta llegenda:

Es diu que en temps força remot, la data de qual no es pot concretar, regia els destins del castell de Besora un senyor feudal de conducta despòtica i cruel vers els seus subdits. Aquests, cansats de tants atropellaments i ignomínies, es reuniren secretament en el “Camp del mal consell” i acordaren desfer-se de llur amo definitivament.

La vigília del seu sant hi hagué cacera general del senglar, i en ésser al coll situat al peu del santuari, en lloc d’atacar la fera fou agredit i mort l’amo i senyor de la contrada. El tribunal hi prengué part i a la pregunta de: Qui l’ha mort? respongué el poble unànimament: Besora!. Per què l’ha mort? Perquè HI ERA DE MASSA.

I d’ença d’aleshores del coll i la masia allí existent (avui en runes) se’n diu aquest singular qualificatiu.

Font: Llegendes i Tradicions de la Vall del Ges i dels seus contorns, Ramon Vinyeta (1979)