Bertí des de Bigues pel Grau del Traver i Puiggraciós

Salt de Núvia

La llegenda del Salt de Núvia Heus aquí que un dia una donzella pujava cap a l'ermita de Puiggraciós per donar la seva mà a un ric comte que de desconegudes terres havia vingut. Ella s'havia promès a Maria Santíssima i no volia trencar la seva promesa; però tant els seus pares com els seus parents ho volien, i ella havia d'obeir-los. Amb ella hi anava una comitiva, i amb el comte una altra. Ambdues es van trobar en un dels revolts; eren moltes les ganes del jove comte de trobar-se amb la seva promesa. Però tan bon punt es van trobar, el cavall que duïa la donzella va donar un bot i, tot girant en rodó, arrencà a córrer semblant a un llamp i va llançar-se costa avall. En un principi tots es van quedar parats per la sorpresa, més tot seguit es llançaren a tota brida per aconseguir aturar el cavall de la donzella; més l'intent fou en va. El cavall continuà corrent fins arribar al damunt d'un torrent que gairebé per l'indret de l'església de Bigues passa. La timba, que no se li veia fons, era dreta i espantosa. El cavall es va aturar només el temps necessari per a donar una més forta embranzida i, de cop, llençar-se per damunt de tot allò, fins a ésser al jaç de l'aigua. En aquell moment del salt, els perseguidors tot just arribaven. Es van posar a diferents punts damunt de la timba, però ja havien fet tard. Descavalcaren dels cavalls i van anar al fons del torrent a cercar el cavall i la donzella, però no van trobar res. Sols allí on havia caigut el cavall, damunt d'una roca, van veure assenyalades les seves potes, que encara avui es poden veure. Des d'aquell dia el lloc va ser conegut, com encara ho és avui en dia, el Salt de la Núvia. Francesc Maspons i Labrós (Tradicions del Vallès, 1876).

Olivera de can Bori

Olivera (Olea europaea var. europaea) monumental situada prop de can Cabot, als marges dels camps del camí de can Bori. Consta de dos troncs de grans dimensions que, si bé poden semblar dos individus diferents, per la seva proximitat i estructura sembla que sigui un sol individu que s'ha ramificat a nivell de terra. Té interès per la seva edat.

Can Bori

Can Bori es troba a la Vall Roja, al peu del camí que porta a can Xesc i a can Canals. Està envoltada de camps de conreu. Davant de la masia hi ha un preciós roure de grans dimensions. És una casa pairal d'un sol cos, amb coberta a dues aigües i carener paral·lel a la façana principal. Consta de planta baixa i pis, la planta baixa queda soterrada respecte al camí, que passa per un lateral de la casa. Conserva una finestra emmarcada amb pedra tosca, les obertures són de llinda plana excepte el portal que és d’arc rebaixat. La casa es pot documentar, com a mínim, des del segle XVIII. Can Bori disposa d’estació de tren. A la part posterior de la casa hi ha un trenet que circula per un traçat que disposa d’estació i diverses parades de servei.

Can Canals

Masia amb estructura original de tres cossos perpendiculars a la façana, de planta baixa, pis i golfes i coberta a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana. Conserva el portal adovellat, i en la clau de l'arc de mig punt hi ha la data de 1667. Les finestres es distribueixen simètricament a la façana, emmarcades amb pedra sorrenca treballada. El revestiment actual és emblanquinat i pintat. En la façana principal hi ha un rellotge de sol. Els propietaris tenen documentació de la casa des del segle XVI.

Torrent de can Canals

Torrent que baixa del Sot de Bellobir habitualment sec. Es creua a gual i es continua per la seva banda dreta.

Bifurcació Serrat de Quintanes

Bifurcació a l'esquerra

Inici grau del Traver

El Grau del Traver, que a vegades també es troba referenciat com a Grauet del Traver, és un pas de corriol entre els termes municipals de Bigues i Riells, al Vallès Oriental, i de Sant Quirze Safaja, al Moianès, i que comunica la part baixa amb la part alta dels Cingles de Bertí. En el seu recorregut hi ha l'accés al cau de la Guilla, la cova més gran dels Cingles de Bertí, i a les Balmes del Traver. És un dels camins més interessants del Bertí, ja que conserva bona part de trams empedrats i murs de pedra seca, vestigis d'antigues activitats agrícoles.

Bifurcació, fi grau del Traver

Mirador del Traver

Can Mestret

Mas que ha estat rehabilitat i que es troba habitat, situat a peu de la pista que tot just acaba d'enfilar-se als Cingles de Bertí procedent del Coll de can Tripeta.

Sot de la Llòbrega

El Clascar

Edifici dels segles XV o XVI, deixa entreveure alguns detalls de l'antiga masia, com ara són les tres crugies paral·leles, la planta baixa, el pis i la coberta de dues vessants. A començaments del segle XX es va reformar en un castell fantasiós d'estil neogòtic amb elements arquitectònics variats, com les finestres germinades d'arc trebolat, el coronament amb forma de merlets i la torre de planta circular en el cantó de tramuntana. Aquests elements es combinen amb d'altres imitacions de caire gòtic i, fins i tot, d'origen àrab. A la part posterior hi ha una antiga capella, també en lamentable estat. Tot i la seva aparença de castell, res més lluny de la realitat.

Sant Pere de Bertí

Bertí és una església d'origen romànic que dóna nom a tota la cinglera. La planta, d’una sola nau, no arriba a ser rectangular, amb coberta de volt apuntada feta de pedres de cantell i absis carrat. Amb posterioritat van afegir-s’hi dues capelles laterals al costat sud i s’alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d’accés exterior. La porta d’accés és adovellada i es troba a migjorn, així com el petit cementiri, i es troben després d'uns graons empedrats en forma de ferradura. Completa el conjunt la rectoria, que actualment és una segona residència. La porta d’accés també és amb arcada adovellada. Recentment s’han afegit nous elements a la façana de la rectoria, com un rellotge de sol. Ben a prop, hi ha els masos de can Magre i ca l'Escolà.

Can Magre

Ca n'Esmolet

Ca n'Esmolet és una antiga masia situada al pla de Bertí, als peus del Puig-Fred, de la que només romanen algunes de les parets que en formaven l'estructura.

La Taula

La taula és un bon punt per als excursionistes dels Cingles per gaudir d'un bon esmorzar tot gaudint de la panoràmica que el lloc ofereix: la Trona, el Pla de la Calma, el Puiggraciós, els Sots Feréstecs i, en dies molt clars, el Pirineu. Hi ha una pedra amb la següent inscripció: Si estimeu el Bertí i estimeu la natura Si heu vingut fins aquí a gaudir de l'altura Tingueu cura en marxar de deixar aquest lloc net Quan torneu a passar us plaurà haver-ho fet.

Coll del Grau de Montmany

A l'esquerra hi ha el camí que puja de Montmany pel grau que en pren el nom. Venim del nord, baixant per l'esperó rocós, i seguim al sud, sense deixar de transitar arran de la cinglera.

Mirador del Puig Ciró

Mirador en el qual hi ha un simpàtic pessebre instal·lat i des del qual podem gaudir del Sots Feréstecs i el Massís del Montseny. Els trams més forts d'ascensió queden ja enrere, i el camí segueix el dibuix de la cinglera en direcció nord. Deixem enrere el Puig Ciró i a l'esquerra divisem el Clascar, per on passarem d'aquí una estona. Sense deixar el corriol, passem pel costat d'una bauma i arribem al coll que hi ha a l'extrem superior del Grau de Montmany.

Coll de can Tripeta

Coll que uneix els Cingles de Bertí amb el Puiggraciós i que separa el Sot de Montmany, a llevant, que forma part de la conca del Congost, amb el Sot de Bellobir, a ponent, que pertany a la conca del Tenes. Des d'aquí podem baixar a Riells o a Montmany, enfilar-nos als Cingles o anar a l'Ametlla i la Garriga per Puiggraciós.

Santuari de Puiggraciós

El Santuari de Puiggraciós fou edificat entre els anys 1701 i 1711 en un lloc molt proper on, segons la tradició, es va trobar la imatge de la Mare de Déu. Històricament ha format part de la parròquia de Montmany, però des de després de la Guerra Civil, concretament l'any 1946 i després d'un breu període en què va estar assignat a la parròquia del Figaró, es troba vinculat a la parròquia de l'Ametlla, des d'on l'accés és més fàcil, tot i que, administrativament, sí que és de Figaró-Montmany. Ja es té constància de la veneració de la imatge a la parròquia de Sant Pau de Montmany a finals del segle XIV. Fins a la construcció de Santuari, la imatge va ser sempre venerada en els diversos llocs on va estar ubicada l'esmentada parròquia de Montmany. La tradició marca que la imatge va ser trobada per un pastor i un bou, com reflexen els Goigs. La imatge que es venera, que es troba al cambril, data de principis del segle XV i és d'estil gòtic. Representa a Maria, dreta, alletant l'Infant, que el porta al braç dret, mentre que amb la mà esquerra li aguanta els peus, tot amb traces molt suaus i elegants. És daurada i policromada, i mesura 69 centímetres d'alçada.

El Serrat de l'Ocata

El Serrat de l'Ocata és un veïnat de l'Ametlla del Vallès format per masies disseminades que enllaça amb la urbanització a la qual dóna nom, convertida oficialment en barri de l'Ametlla, del Serrat de l'Ametlla, denominada actualment simplement com el Serrat o oficialment com el Serrat de l'Ocata. Està situat al nord del terme municipal, a tocar dels termes municipals del Figaró i de Bigues i Riells. El barri original és un conjunt de masies del segle XIV properes al Santuari de Puiggraciós, que s'estructurà com a veïnat aïllat respecte del cap del municipi. Estava dedicat a l'agricultura minifundista en terres dels turons colindants. Actualment resten íntegres una dotzena de masies (Can Panxa Rossa, Can Rit, Can Calces, Can Tomeu, Can Roses, Can Xacó, Can Mestre, Can Joanet, Ca l'Arcís, Can Manel, Can Joan Badia) si bé les feines agrícoles han estat abandonades.

Mas Puig-Llonell

Puigllonell, que, atesa l'etimologia, com demostra Joan Coromines, hauria de ser Puigllunell, és una masia històrica de l'Ametlla del Vallès, al Vallès Oriental. És una casa pairal amb coberta de dues vessants, amb el carener i el ràfec paral·lels a la façana (de tipologia 1 segons Danés). La referència més antiga trobada a l'edificació data de 871, en un brancal de la façana. De 2 plantes, la façana i les parets són de pedra de la zona (gres vermell) rejuntada amb calç, mentre que les cantoneres són de pedra tallada de la mateixa finca. Per estabilitzar de la façana sud degut a la seva alçada existeixen uns contraforts, mentre que finestres que presenten són de morfologia gòtica. El portal principal d'accés a la masia amb és adovellat de grans dimensions. Una galeria situada a la façana sud, amb vistes a la vall Roja i la vall del Tenes, dóna un aire senyorívol al conjunt i data del 1851. Els sostres de la masia són amb embigat i llates, i en d'altres parts amb embigat, cairons i rajols. La teulada és reformada i feta amb embigat de fusta, cairons, rajols i teula catalana.

Ermita de Sant Bartomeu de Mont-ras

Sant Bartomeu de Mont-ras és una capella que es troba a un extrem de la urbanització del Serrat, en el límit dels termes municipals de Bigues i Riells i de l'Ametlla del Vallès, en la vessant meridional del Puig-Graciós a la zona de la Vall Roja, a uns 510 metres d'alçada. És accessible a partir de la carretera de Sant Bartomeu, que és un trencant de la que va de l'Ametlla al Santuari de Puig-Graciós. Edifici d'origen romànic, edificat al segle XII, consta d'una nau de planta rectangular dividida en quatre parts mitjançant arcs torals, i absis carrat a la zona de ponent. L'antiga porta romànica es troba al mur de migdia. Les reformes que van fer-se a l'ermita durant el segle XVII consistiren el la construcció d'una nova porta d'accés, de llinda plana, i de la d'un campanar d'espadanya amb dues arcades de mig punt al mur de llevant, on hi havia l'antic presbiteri. Al mur de llevant també hi trobem un petit ull de bou.

Font de la Figuerota

La font de la Figuerota és una font de Bigues que es troba situada a la baga de l'Arbocer, a 462 metres d'altitud, en el camí que puja de Bigues a l'ermita de Sant Bartomeu de Mont-ras. L'entorn és un alzinar força jove herència de la pràctica del carboneig quan es talava tot el bosc i es tornava a plantar. La font va ser restaurada els anys 90 a través del voluntariat forestal i després d'uns anys colgada per un despreniment, l'Ajuntament de Bigues i Riells l'ha recuperada.

Entrada de Collfred

Casa unifamiliar aïllada situada al camí de Sant Bartomeu, en un coll a la base del Turó de l’Arbocer i elevat per sobre de la Vall Roja. De planta rectangular consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana i amb teules àrabs. Les façanes estan arrebossades i pintades d’un color ocre. Les obertures són de llinda plana i estan totes modificades. Can Collfred es pot documentar a partir del segle XIX.

Ca l'Isidre de Dalt

Casa situada al camí de Puiggraciós a la cruïlla de camins que porten al Cementiri o a Sant Bartomeu. És una casa de pagès, en origen, que ha estat reformada en diverses ocasions per a un ús residencial. La casa consta de planta baixa i pis, amb coberta de doble vessant paral.lel a la façana principal. La planta és complexa a partir de la unió de diferents habitatges preexistents de planta baixa i pis. Moltes de les obertures són de llinda plana amb els brancals de pedra treballada. Hi ha portals adovellats amb arcs de mig punt i una finestra conopial, amb una floreta central. Aquests elements han estat afegits en successives reformes en un intent d’ennoblir un grup de cases que, en origen, havien estat de petits propietaris agrícoles.

Torre de l'Aigua i les Torretes

La Torre de l'Aigua és una construcció d'un tronc cònic, d'uns deu metres d'alçada, que servia l'aigua del turó de Bigues. A la part superior hi havia una passera que li donava la volta, aguantada per bigues metàl·liques amb mènsula i entrebigat ceràmic. El revestiment és un senzill arrebossat, i estava coronat per una cúpula també arrebossada. Les Torretes són també conegudes com les Torretes de les Senyoretes Abad,en record de les seves antigues propietàries que tenien aquest cognom. Es troben al Turó, en concret al Camí de Puiggraciós, molt a prop de can Pastor i davant del Repartidor o Torre de l’Aigua de la Quintana de ca l’Adzet. Les Torretes són dues cases aparellades de planta baixa amb unes petites golfes. Són de planta rectangular i coberta de quatre vessants amb teula àrab. Hí destaca el treball amb obra de maó del ràfec de la coberta, amb petites mènsules d'obra i els coronaments del carener, amb elements ceràmics. Les dues cases tenen una composició simètrica de les obertures. Les Torretes són un dels primers exemples de les cases construïdes a Bigues per a l’estiueig.

El Turó (Nucli antic de Bigues)

El nucli històric de Bigues es troba lligat a la Baronia de Montbui, de la qual formà part des de l'any 1059, quan Mir Geribert i Guisla van obtenir l'alou comtal que formaria la Baronia. Actualment és un conjunt d'edificis situats al turó de Bigues. Inclou els cossos de l'església, l'edifici de la Rectoria, Ca n'Adzet, l'antic Ajuntament (cal Mariano) i les antigues escoles municipals. És una mostra de l'arquitectura semirural que s'ha anat reformant al llarg del temps, per adaptar-se a les noves necessitats. Destaca l'edifici de la Rectoria i Ca n'Adzet, amb origen al segle XVI, i com a exemples d'arquitectura de finals del segle XIX hi ha l'antic Ajuntament i l'edifici modernista de les escoles municipals. Bigues es caracteritzava, ja en temps passats, per nuclis d'habitatge molt dispersos en el territori, aprofitant els recursos disponibles i lligats a les explotacions agràries. Ni Riells del Fai ni Bigues tenen un nucli urbà definit i consolidat al llarg del temps. El turó de la parròquia va perdre habitants i activitat quan la població es va traslladar a la vall, millor comunicada, i amb més disponibilitat de recursos. Sant Pere de Bigues, esmentada el 1059, tot i que l'actual església data del 1737. De planta de creu llatina, consta de tres naus amb capelles laterals i és coberta amb volta de llunetes. Conserva de l'edifici romànic del segle XII la nau central d'entrada a l'actual, amb l'antiga porta, ara tapiada, que tenia un arbre de la vida pintat al timpà. El creuer, les naus laterals i la cúpula són del segle XVII, així com un valuós retaule renaixentista dedicat a la Mare de Déu del Roser, i el campanar de torre és del XVIII. Encastada al costat esquerre als peus de l'església hi ha una pila baptismal del segle XVI, sense peu.