Bescanó - Font de Fontbernat - Santa Margarida - Bescanó

Bescanó - Font de Fontbernat - Santa Margarida - Bescanó
David Soler, abril 2019

Passejada pels turons al sud de Bescanó, amb la idea principal d’anar a conèixer la font de Fontbernat, en un recorregut circular que passa també per l’ermita de Santa Margarida, molt a prop del poble. És un itinerari senzill que va per pistes forestals i algun sender per dins del bosc, i on la única complicació serà anar-se orientant per les moltes bifurcacions que anirem trobant. És 100% ciclable en BTT, de fet és una zona molt concorreguda pels bikers.

Comencem a caminar des de la zona esportiva de Bescanó, sortint del poble pel Passeig Sant Jordi, que esdevé la carretera que va a Estanyol. Fets uns primers 400-500 m per l’asfalt, passem de llarg el trencant que, a l’esquerra, va al restaurant Ca la Casilda i, quan s’acaba el tancat d’una casa agafem un corriol que s’enfila a la dreta (wp 01). Pot estar tapat de malesa, si us el passeu o no ho veieu clar, podeu continuar per la carretera uns 200 m més i prendre la primera pista forestal que trobeu a mà dreta. Nosaltres anem pel corriol, que puja decididament pel bosc. En un parell de bifurcacions anem sempre a l’esquerra (wp 02 i 03), fins a sortir a la pista que esmentava abans (wp 04). La prenem en pujada i arribem a una mena de collet. Fins aquí hem trigat escassament 15 min.

Ara seguim per aquesta pista principal, en bon estat, que va planejant a mitja vessant. Passem pel costat d’una pedra que fa de fita termenal, més endavant davallem una mica per superar un petit torrent, i després s’enfila en paral·lel a la riera, amb tot de plàtans que van delimitant el traçat de la pista. En un moment donat, quan tenim el torrent a l’esquerra sota nostre, veiem que a la seva llera destaca un fang de color ataronjat, que evidencia que hi estan tenint lloc fenomens de precipitació de sediments rics en òxids de ferro. Això pot voler dir que per aquí hi ha d’haver una surgència d’aigua picant, de la qual no me’n consta l’existència. Si algú en té informació, li agrairé molt! Quan portem poc més de mitja hora caminant arribem al trencall indicat de la font de Fontbernat o de Can Font Bernat (wp 05), que assolim de seguida (35 min, 2,2 km). La font (wp 06) està ben arranjada, amb un frontal de ciment i pedra adornat amb una placa on la inscripció ens prega respectar l’entorn, una cosa tan de sentit comú que sembla mentida que s’hagi de recordar. L’aigua raja d’un únic broc inserit en el cap esculpit del que sembla un lleó o alguna altra fera. L’aigua no té garanties sanitàries, però això no vol dir que no se’n pugui beure una mica, si tenim set. Al costat hi ha una taula de pedra i unes roques que fan de banc, així com un bidó de plàstic per a deixalles (si en genereu, millor endueu-vos-les).

Tastada l’aigua (no gaire fresca i una mica terrosa) i fet un petit descans, reprenem la pista que puja en direcció a Estanyol, fins a sortir als camps de Fontbernat. Passem de llarg els accessos a aquesta casa així com a una granja, i quan ja veiem que arribarem a la carretera d’Estanyol al Mas Llunès, girem cap a la dreta pel voral d’un camp (wp 07), agafant una pista forestal que de seguida entra al bosc. La pista puja decididament, arriba a un replà i es converteix en un corriol entre la vegetació tot virant a la dreta. Arribem a sota una línia de telèfons (wp 08). A l’esquerra una drecera baixa directe a trobar una pista que hi ha més avall. Nosaltres continuem un tros pel corriol, sortint a la mateixa pista, que seguim a l’esquerra en baixada fins confluir amb una altra de més ampla i en bon estat (wp 09). Aquesta pista principal la seguim cap a la dreta (ens retornaria a la font de Fontbernat) però de seguida, abans que comenci a baixar, l’abandonem per prendre’n una de secundària a l’esquerra, que comença a pujar (wp 10). Més amunt aquesta es bifurca (wp 11), i continuem pujant una mica més per la de la dreta. Al punt més alt (1 h 15 min i 3,6 km), a mà esquerra, s’entreveu una rasa dins del bosc quasi tapada per la vegetació (wp 12). Ens hi endinsem un moment per constatar que la rasa s’estén com a molt una quarantena de metres, amb una amplada de l’ordre d’uns 8-10 i una fondària que potser com a molt en fa 3-4 m. No hi he vist restes de mineralització. Podria tractar-se de treballs d’explotació de barita o galena de l’anomenada mina de Can Santpare (una masia propera), citada en algun inventari miner dels anys 90.

Vist el poc que hi ha per veure, continuem per la pista que va per la part alta d’aquesta carena, fins a un punt on es bifurca. Seguim recte (dreta) un moment per mirar les vistes, molt limitades, cap al pla de Girona, on s’entreveuen els campanars de la Catedral i Sant Fèlix (wp 13). Tornant enrere i prenent l’altra opció, iniciem una forta baixada per una pista on trobem alguns pins caiguts, fins que més avall travessem un torrent i enllacem amb una altra pista que ens ve per l’esquerra (wp 14). Continuant cap a la dreta, en paral·lel al torrent que ens queda a la dreta, se’ns uneix una pista per la dreta (wp 15). Passem pel Mas Viader, amb la seva gran era força malmesa i un rellotge de sol que no va molt a l’hora, precisament (wp 16). Baixem una mica més i arribem a l’ermita de Santa Margarida (wp 17, 1 h 55 min, 5,5 km). Aquesta senzilla construcció té planta rectangular, una minúscula capella lateral i un modest campanar d’espadanya. A la façana, destaca la portalada, amb un parell de capitells esculpits i una inscripció a la llinda on, pel que puc llegir, s’hi esmenta la data del 23 d’abril però no hi posa l’any. Per un camí que inicialment ressegueix un petit rec agrícola entre la vora dels camps i del bosc, arribem a la carretera d’Estanyol. Podríem tornar per l’asfalt fins al punt d’inici, però nosaltres la creuem i seguim per un altre camí que entra al bosc. Quan trobem l’entrada a Can Pi Serra (wp 18), seguim pel trencant de l’esquerra, que de seguida arriba a una altra cruïlla de camins on ja veurem el que ens permet tornar a la zona esportiva i finalitzar la caminadeta.