Biure de Gaià - Pontils

Vam arribar-nos a Biure, a la Conca de Barberà, ja veieu que és un poble amb un nom excepcional i no podíem saltar-nos-el. Realment el nom és una mica més llarg, Biure de Gaià i forma part de tota aquesta frontera que hi va haver al llarg del Gaià, un riuet si voleu, però amb racons preciosos.
Doncs bé, a Biure com a terra de frontera van tenir-hi un castell els Hospitalers, avui en dia continua havent-ni un i al mateix lloc, un preciós talús al cap d’amunt del poble, tot i que aquest va ser construït a principis del segle XX, ja que els carreus del castell original van ser utilitzats per construir el castell de Conesa. Els experts diuen que és una mica fantasiós, però engalanat amb els seus merlets fa força goig.
Vam sortir del costat de la creu de terme començant a caminar per una suau pujada pel costat del poble, de seguida van començar a aparèixer els camps de cereal vestits amb tots els verds imaginables, tot i que al juny ja me'ls imaginava una mica més daurats, tenim una excusa per tornar-hi.
La pista de cop i volta és va tornar un corriol que s’enfilava sense pietat cap a la serra de Montclar, però l’esforç valia la pena, la rapidesa en guanyar altura ens oferia una gran varietat de paisatges, des de la Conca fins a Montserrat i probable més enllà, però la calitja no ajudava.
En el cim hi vam trobar els vestigis del castell de Montclar, actualment poca cosa més que les restes d’una torre de defensa, i l’església del castell dedicada a Sant Miquel, des de allí dalt els precs deuen arribar directes al cel.
Muntanya avall vam tornar a arribar al Gaià, el lloc és paradisíac, especialment els voltants del toll de la Resclosa que em recorden el Pirineu, ja sabeu a la nostra terra de secà una mica d’aigua ens enlluerna.
D’allí vam saltar a Pontils, com sempre buit, somiàvem amb alguna cosa fresca i ens vam conformar posant el cap sota el raig de l’aigua.
Desfent el camí vam tornar a arribar als encisadors camps de blat i civada, fins que el compàs ens va marcar muntanya amunt pel mig d’un botjar amb tot el camí per inventar, va costar però ens en vam sortir.
Desprès ja va ser un passeig, vam tornar a Biure i d’allí cap al bar de Sarral a veure si endrapàvem alguna cosa per menjar, tan sols ens van donar de beure, però com casi sempre anem preparats ho vam solucionar amb el sarró i llestos, cap a casa.