Bordils Ruta Arbres Monumentals i Refugis Antiaeris

El text es del meu amic i company de Montanya Josep Castells
Excursió circular creada per l'Ajuntament de Bordils i el consorci Ter-Gavarres que transita en tot moment dins del terme municipal d'aquesta població de la comarca del Gironès i que té la seva sortida i arribada a l'estació de Bordils.

D'allà farem camí en direcció est seguint la carretera i despres trencarem a l'esquerra davant tenim el rentador del carrer de la Creu, safareig públic de principis del s.XX, actualment restaurat, que va representar una gran comoditat pels veïns i veïnes ja que els permetia rentar la roba en un corrent domesticat, on podien rentar sota sostre evitant les assolellades a l’estiu i les pluges sobtades, podien recolzar la roba i fregar-la dempeus sense haver de buscar una pedra i agenollar-se i, finalment, podien penjar la roba quan acabaven de fer-la neta. Alhora, els rentadors eren lloc de trobada i socialització ja que tothom s’hi assabentava del que passava al poble. És per això que la paraula “bugader” també significa “persona embolicaire i xafardera”.

Passant pel costat del rentador, es segueix la séquia Vinyals. L'aigua també és un dels grans protagonistes. Potser la seva abundància sigui un factor a tenir en compte per al creixement dels magnífics exemplars d'arbres que trobem.

El riu Ter tot i no ser gaire lluny no l'arribarem a veure en cap moment. Però sí les seves aigües. L'any 1748 es va atorgar a Mateu Viñals la concessió per a la construcció de dos molins fariners i d'un canal de regadiu als plans de Celrà i de Mollet. Va ser l'origen de la séquia d'en Vinyals, des de 1981 propietat de la Comunitat de Regants de la Séquia de Vinyals.

La séquia s'inicia en una presa de derivació situada a Campdorà i desguassa a la riera de Sant Martí Vell al pont de Cal Peix, indret que visitarem durant la ruta. Els seu canal principal, els secundaris, els recs mestres i derivacions condueixen les aigües que naixen dels cims més alts del Pirineu oriental fins als camps de cultiu i a les plantacions d'arbres decoratius situats entre les poblacions de Celrà, Bordils i Sant Joan de Mollet.

Es creua pel primer pont que es troba encara no a 50 m. Resseguint tota l’estona la séquia s’arribarà a la resclosa del Mas Riera. En aquest mas s’hi troben un conjunt de sis pollancres (Populus xeuroamericana) de dimensions monumentals. Caldrà rodejar aquest mas seguint el camí de terra cap al sud i girant a mà esquerra fins arribar a la riera de Sant Martí Vell, que segueix cap al nord fins a can Prat, amb un lledoner (Celtis australis) de grans dimensions, tronc curt i profusament ramificat.

Seguint pel mateix camí s’arriba al pont de Can Peix, on la séquia Vinyals desguassa a la riera de Sant Martí Vell. En aquest punt es poden veure les Soques de Plàtan del Saltant (Platanus hispanica). Sense deixar el camí que ressegueix la riera de seguida es troba el següent arbre monumental, el Freixe del Pla de Mollet (Fraxinus angustifolia).

Es continua direcció nord pel paisatge més agrícola del Pla de Mollet fins arribar a la Palanca de Bordils, un petit paratge on creuar la riera per una passera, o pel petit pont. A partir d’aquí comença un tram de 2,5 km. encarat cap a l’oest on es fa molt visible la separació entre la zona més agrícola de Bordils de la zona del Ban, que és com s’anomena l’extensió de pollancredes, que des d’aquí arriben fins a la vora del Ter. És en aquest punt on es veu la relació tradicional de Bordils amb les pollancredes que defineixen un paisatge singular on les fileres d’arbres són protagonistes. Tradicionalment usats per la seva fusta recta i tova, han sigut un gran recurs per aprofitar els terrenys inundables del Ter.

Aquest tram acaba en l’Alzina Reclamadora de la Canova (Quercux ilex), una alzina de tronc curt però amb una capçada de les més grans de Catalunya. Les alzines reclamadores s’usaven per caçar ocells sense necessitat de tirar cap tret. Es treballava l’alzina per donar-li una forma simètrica i s’anava podant per fer-la el més atapeïda possible. Posteriorment s’hi obrien unes finestres estratègiques, on els tords entraven encuriosits pel reclam d’una persona emboscada o bé pel cant d’un ocell engabiat. Un cop dintre, unes trampes enganxoses untades de vesc que s’havien col·locat en diferents punts de l’arbre i impedien volar als ocells.

En aquest tram hem modificat lleugerament la ruta original en un parell de sectors, que al nostre parer, afegeixen interès a la travessa.
La primera variant és el curt tram de camí que seguirem des del roure del Pla de les Arenes fins a Bordils. Seguirem el camí que va per la riera de Palagret, un camí de terra que atesa l'abundància d'asfalt, és d'agrair trepitjar terra de tant en tant.

El segon, més important, és la que visita cinc refugis antiaeris. El camp d’aviació es va començar a construir a finals del 1936 sobre terrenys agrícoles que pertanyien als municipis de Celrà i Bordils. Amb una superfície de 126 ha, va afectar considerablement l’activitat agrícola de la zona perquè ocupava els millors terrenys de conreu, que també eren els més planers, a més de provocar l’abandó dels terrenys del voltant per la por als bombardejos.

El camp va ser operatiu militarment des del primer trimestre de 1937 fins al febrer de 1939. Si bé en un principi tenia com a funció la vigilància de la costa gironina, per defensar-la dels atacs tant per part de la flota franquista com de l’aviació italiana que tenia les seves bases a Mallorca, més endavant va arribar a ser la principal base dels bombarders Tupolev SB-2 (els “Katiusques”) a Catalunya.

Com a complement del camp es va establir a Celrà un taller de muntatge d’avions, l’anomenat SAF 23 (Subsecretaria de l’Aire, Fàbrica núm. 23). Una altra activitat complementària del camp era el quadre eventual de pilots. El camp servia com a centre d’entrenament i de distribució dels pilots un cop aquests havien obtingut el títol que els capacitava per comandar un avió. Al camp també hi havia aparells que servien per fer pràctiques de vol fins que se’ls assignés un nou destí.

Durant els anys que estigué en funcionament l’aeròdrom es convertí en un important objectiu militar, fet pel qual va ser sotmès a un total de deu bombardejos que, a part de les destrosses materials, van tenir també un cost en vides humanes.
En el moment dels bombardejos els soldats del camp es refugiaven en alguns dels vuit refugis que es van construir i dels quals encara avui resten molts dempeus, a més del polvorí del camp.

Un cop acabada la Guerra Civil, el mes de novembre de 1940 es va signar l’acta de lliurament d’aquests terrenys als seus antics propietaris, i els terrenys van tornar al seu ús agrícola, que actualment exploten els vivers d’arbres ornamentals. Així mateix, també es va retornar als seus legítims propietaris la masia de la Canova, que es va expropiar com a centre d’operacions del camp i allotjament de tropes.

Els refugis número 03, 05, 06 i 07 tenen la mateix estructura. Consten d'una entrada i sortida separada per pocs metres. La baixada es en espiral a fi d'evitar que la metralla arribés a la gent que es refugiava prop de les entrades. Quan els vam visitar es podia baixar a tots, entrar per una boca i sortir per l'altra.
El refugi 04 de la Canova no és visitable. Era el més gran de tots i d'estructura diferent. Construït per a poder recollir desenes de soldats.
Si esteu interessats en el tema podeu visualitzar el reportatge en video: https://vimeo.com/262509413

Ara seguirem el camí del Molí, que mena direcció sud. La primera masia que trobarem a mà dreta és can Cuní Gros, on s’hi troba un altre freixe monumental que es pot observar de prop desviant-se poc més de 100 m. del camí principal.

La ruta arribarà llavors al Molí de Bordils, on es molia la major part del gra de la zona. Avui en dia encara es poden veure els mecanismes de les rescloses. Un cop passat el molí cal trencar a mà esquerra pel camí de la Riera de Palagret per anar a trobar l’Alzina del Molí.

Poc després es troben els Arbres Blancs de Bordils (Populus alba) un petit i tranquil paratge amb taula i bancs per reposar una estona rodejats d’àlbers de grans dimensions.

Per finalitzar el recorregut, es segueix pel mateix camí cap al nord i s’agafa el segon trencall a mà esquerra que s’endinsa al pla de les Arenes. A només 200 m. s’hi trobarà el Roure del Pla de les Arenes (Quercus pubescens), un roure martinenc amb més de 15 m. d’alçada que ofereix una imatge fantàstica.

Tornant del pla de les Arenes, caldrà recular pel camí de la riera de Palagret i agafar el carrer de les Hortes, que conduirà al nucli antic de Bordils on visitar l’església de Sant Esteve. Sant Esteve de Bordils és l'església parroquial del municipi de Bordils, al Gironès. És d'estil gòtic amb detalls renaixentistes i està dedicada a Sant Esteve. Fou edificada durant la segona meitat del segle XVI (una llinda de la porta té una inscripció segons la qual fou començada el 1561). És una obra de Bordils (Gironès) declarada bé cultural d'interès nacional.

L'edifici és d'estil gòtic tardà amb alguns detalls d'influència renaixentista feta amb obra és de carrers de pedra i la coberta de teula. És d'una sola nau coberta amb voltes de creuaria i amb claus centrals estan decorades amb els escuts de Bordils, el del Papa i el de Catalunya. Els arrencaments dels arcs de la volta són cisellats amb figures d'animals. Hi ha tres capelles a cada lateral, cobertes amb arcs de mig punt construïdes al segle xviii. El campanar presenta un basament de planta quadrada i la part superior octogonal, amb arcades apuntades, rematat amb gàrgoles i barana calada. Flanquejant la façana principal, en el coronament hi ha dues garites de caràcter defensiu, que s'han datat del segle xvi, i estan situades en cada un dels angles i unides per una galeria.

La porta d'accés a la sagristia, situada en un lateral de l'absis, és d'estil renaixentista, amb frontó, tríglifs i mètopes. A la capella del sagrari hi ha un altar neogòtic.

La pica baptismal està feta de pedra de "Girona". D'estil barroc, és llisa i fa uns 100 cm d'alçada per 95 cm de diàmetre. Està col·locada al presbiteri de l'altar major de l'església.

Són interessants les impostes decorades, a l'arrencada de l'arc que sosté el cor, representant els sants patrons de l'església i Sant Jaume.
Conserva diverses imatges de sants, com un Sant Josep amb el Nen; la Mare de Déu del Roser, que podria provenir d'una altra església; un Sant Esteve, restaurat els anys 1980 i una altra Mare de Déu del Roser, feta pel taller de Llimona.

A la llinda de la porta principal hi ha la inscripció: "VVY QUE COMTAM X4 DEL MES DE SETEMBRE DEL ANY 1561 SE COMENSÁ LA ESGLESIA PARROCHIAL". I també a la portalada hi ha dos medallons de pedra, en un s'hi pot llegir "MESTRA/JAVME/BVSQVETS" i en l'altre també hi ha un nom il·legible, tot i que possiblement indica els noms dels constructors de l'església (Botet i Sisó).

A l'interior hi havia una altar major d'estil renaixentista que fou cremat durant la Guerra Civil. Els tres escuts de les claus centrals de la volta de l'interior de la nau, corresponen a l'escut de l'entrada. Ara només cal retornar al punt d'inici de la ruta, passem per l’Ajuntament nou, on presideix l’entrada el Bordilenc (Populus nigra), l’arbre més representatiu del municipi, i del que va rebre el nom. El bordilenc és un híbrid entre el pollancre italià i el pollancre autòcton de la zona que es va conrear extensament al municipi en èpoques passades. La relació del municipi amb els pollancres ve de lluny i de sempre han sigut extensament conreats. Seguidament passem per les Escoles i acabem a l'Estació.

Informació treta de Viquipèdia, https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/249-senderisme-en-tren-ruta-dels-arbres-monumentals-de-bordils-refugis-antiaeris-aerodrom-311-74935646 Rutes Ter-Gavarres