Bosc de Carlac, Vall d'Aran

La postal típica de a Val d’Aran ens parla de neu i avets, com els que podem veure en altres rutes. Però un altre dels seus grans tresors són els boscos caducifolis, privilegiats pel clima atlàntic i l’orientació nord. La fageda de Carlac, o Bosc de Carlac, n’és el millor exemple, tot un espectacle, sobretot a la tardor, quan les fulles daurades cobreixen els troncs mil·lenaris.
Deixant el cotxe a la placeta del poble de Bausén comencem a caminar vorejant la part alta de l’església de Sant Pèir Ad Vincula (s. XVIII) i el seu cementiri adossat fins arribar a una petita esplanada on hi habita un til·ler centenari i l’ermita de Sant Ròc.

Continuem direcció al paratge de Taishoères, un lloc on s’hi troben instal·lades unes antenes de telecomunicacions. Des d’aquí baixem a un prat amb vistes a Canejan i el Tuc de Comagrana, que es veu al fons (1.646m).

El poble de Bausén té dos cementiris: un de parroquial i un altre de civil amb una única tomba on hi descansa la Teresa.

A principis del segle XX dos joves núvis volien casar-se, però el mossèn, en veure que tenien un cert parentesc, s’hi va negar al·legant motius eclessiàstics… tot i que, podia fer una excepció si el pagaven.

Com que no tenien diners, la parella no va tenir altre remei que casar-se per la via civil.

Quan moriren, en no estar casats, els veïns construïren aquest cementiri “alternatiu”.
Des de la porta del cementiri girem cap a l’oest en direcció al poble, i retrobem la pista principal a mà dreta. La paret de pedres ens acompanyarà un breu tram fins arribar al Bosc dels Faigs.

A mà dreta hi tenim el barranc de Torà, força abrupte. Entrem ara en una zona ombrívola i els primers faigs apareixen junt amb falgueres.

Hi trobem arboços, molsa i, a poc a poc, la catifa de fulles es fa més densa.

El bosc de Carlac té un encant especial, on els faigs adopten figures pròpies de contes de fades i follets. Les branques més joves semblen donar la benvinguda formant arcs sobre un terra multicolor i les arrugues dls troncs més vells desprenen una aroma penetrant a misteri.

Les cornelles piquigualdas, de plomatge totalment negre, bec groc i potes vermelles delecten l’espectador són el seu vol, ja que aprofiten els corrents d’aire per fer atrevides acrobàcies. Nien en esquerdes per sobre dels 1.800m Com són molt sociables i també amb el fred, descendeixen sovint a les cotes baixes de la vall.
Tot camint ens aproximem a l’Arriu Carlac per la seva vessant de l’est, que més tard tornarem a creuar per la vessant oest abans de rodejar el Coret de Pan.

Estem quasi a la meitat del recorregut. Aquí és on comença la pendent fins que el caminet dóna un gir brusc a l’esquerra. Tot seguit es torna a suavitzar en creuar de nou l’Arriu Carlac i al fons s’aprecia el sostre d’una cabans de pastors mig esfondrada que dóna entrada al Coret de Pan.

Aquí topem amb una espessa colònia d’un dels pobladors més antics de la Terra: Fa 300 milions d’anys, en el període Carbonífer de l’Era Pal·leozoica, els boscs de faigs foren els reis del planeta. Des d’aquí dalt, les vistes són impressionants.

Mirant al nord veiem el Pic de Sacauva (1.747m).
Serà des d’aquí on comença el descens rumb a Bausén. Pel camí trobem un serbal els caçadors, l’arbre de fruits vermells que utilitzaven els caçadors per atreure i capturar ocells.

Entrem en la darrera etapa, la de les Bòrdes de Bausén, destacant els teulats de les Bòrdes de Sacrotz i de Cap des Camps, que ens avisen que la ruta està arribant a la fi, tot veient al fons la Serra de Vacanera.

Trobem unes flors lila, són els còlquic dels pirineus que floreixen a finals de setembre indicant que s’ha acabat el bon temps i que arribaran els freds, gelades i les neus.

Seguint veiem el Tuc de Neres (2.247m) i darrera el Montiude (2.517m).

Caminant una mica més ens retrobem a Bausén.
És interessant saber...
Aquesta ruta circular es pot fer en un sentit o en l’altre. En el sentit que s’ha plantejat l’ascens és més gradual però també molt més llarg, mentre que si decidim fer-la al revés, el començament serà una pujada intensa però breu. En qualsevol cas, es tracta d’una ruta fàcil per a tothom.