Bruguera-Saltor-Sant Amand-Coll de Jou-Bruguera

La Serra de Sant Amand és una serra situada al municipi d'Ogassa a la comarca del Ripollès, amb una elevació màxima de 1.851,4 metres...Sant Amand. És una muntanya de característiques ben diferents, a les del Taga i Serra Cavallera, (no més prats). És com una fantàstica columna de pedra suspesa entre l’obaga atapeïda de vegetació i la blavor del cel.
La varietat del mantell forestal és notable, amb rouredes, fagedes i pinedes de pi roig i negre, quasi sempre en companyia de l’omnipresent boix, que conformen un paisatge a voltes idíl•lic, a voltes salvatge. També trobem petites incrustacions de prats de pastura i fonts, en altres anys, abundoses i fresques.
Ruta feta el dissabte14 d’Abril amb un temps amb parades de 5:30 hores
El nucli de Bruguera esta format per un conjunt de masies i d’antigues cases de pagès esparses seguin el camí d’arribada i a l’entorn de l’església romànica de Sant Feliu (datada al segle XII) La majoria d’aquestes cases estan restaurades amb molt bon gust i criteri, contribuint a la bellesa dels lloc i a la noblesa d’un passat agrícola i ramader no gaire llunyà, avui encara present: de tant en tant, un ramat de vaques camí de la pastura, vigilades per un gos d’atura i seguides pel seu amo, contribueixen a la idiosincràsia d’un lloc que es eminentment tranquil, quiet i bonic.
Així dons, comencem la ruta des de Bruguera, en direcció al veïnat del Serrat Roig (conjunt de tres masies) on continuem per una pista de terra. Poc després la deixem (un precari indicador de la “font Xica”, ens guia) i seguim a l’esquerra per un caminoi que puja, dretament, pel mig del bosc fins el coll de la portella a on trobem una pista que planeja per sobre la vall del torrent del Forn.(per aquest punt passarem de tornada, un cop feta la ruta).
Travessem el torrent del Forn que forma uns engorjats molt bonics i que és idoni per fer-hi barranquisme (Torrent de la Corba). Més endavant (Plan Rodon), deixem la pista i continuem per un camí que travessa un bosc de pins sota la cinglera de Sant Eloi i comença la pujada a “Les Portelleres”, Entrem a solell i amb vistes a la bonica fageda de Corones que tenim al davant, arribem al coll de Corones o de Saltor.
Seguim la pista que mena per sobre la masia de Saltor i l’església de Sant Julià de Saltor (actualment sense culte i en ruïnes), i a la alçada de l’església, seguim un caminoi senyalitzat amb pintura vermella que comença a enfilar-se enmig d’un bosc espès, travessant algun prat, seguint els senyals de pintura vermella (que ens portaran fins el Coll de Jou, passant per el cim de Sant Amand) trobem un corriol fressat que s’enfila en un fort pendent i que ens porta primer a un petit collet on trobem el monumental Faig Gros, estem davant un exemplar de faig d’un considerable envergadura, encara que la seva situació, envoltat de molta vegetació i en la pendent de la muntanya, fa difícil treure una bona fotografia d’aquesta arbre, i després a una canal estreta i amb força pendent, anomenada la Garganta o la Xemeneia, que cal pujar amb precaució. Dal la garganta trobem la Font del Pi i més amunt, en una cruïlla de camins, seguim el de la dreta fins al cim de Sant Amand, 1.851 m., magnífic mirador del Ripollès, amb una creu de ferro de gran alçada.
Baixem pel camí que segueix la carena, seguint, com fins aquí, les marques de pintura vermelles, i en aquest punt hem de fer un esmen a la llegenda del Comte Arnau i Sant Amand. Fem camí cap a les restes del hipotètic convent de Sant Amand. El camí que porta des del pla de Sant Amant cap al pla de Penna, passa per costat, havent-se perdut la costum d’indicar en aquest lloc la localització d’un dels elements bàsics de la llegenda arnaldiana. Del convent de Sant Amand hi havia aquesta poesia:
Las monjas de Sant Aimans Totes en finestra estan, Veuhen veni’ un jove galan “¿Galan, galan busqueu lloguer ¿De quinas feinas sabeu fer?... Quan vingué lo cap del any Dotse monjas, tretse... Y la priora el més galan.
Al costat mateix de les restes del suposat castell i convent, hi ha la mina del Comte Arnau, un enfonsament geològic, que també ha anat perdent amb els anys presència en el record dels molts excursionistes i boletaires que passen per l’indret. La mina comporta un camí del comte Arnau, el que aquest feia per anar des del forat de Sant Hou fins a les coves de Ribes i d’aquí a Sant Amand i, segons la llegenda reivindicada, cap el monestir femení de Sant Joan de les Abadesses.
Deixem enrere les llegendes i seguim baixant per boscos de pi roig i negre, en direcció a ponent, passant per el Pla de Pena i la fageda de Sant Eloi, abans de arribar als prats del Coll de Jou, situat entre les muntanyes del Taga i Sant Amand, on trobem una pista asfaltada que seguim en direcció a Bruguera uns, si fa o no fa, 200 metres fins a trobar un pòster informatiu del camí a seguir fins a Bruguera, es el camí que passa per el Bac de la Feixatella (ara les senyals de pintura son grogues de la xarxa itinerannia). El caminoi ens deixa a un revolt molt tancat de la pista asfaltada(paella) anomenant Serrat dels Oriols. Hem de caminar uns 200 metres per la pista asfaltada fins la propera corba on trobem un camí a l’esquerra que seguim i que ens porta al coll de la portella. Només ens queda baixar altre vegada al veïnat del Serrat Roig i arribar a Bruguera on dinem al Hostal Moliner.
Des de aquesta tribuna vull agrair la atenció rebuda per part de la gent del hostal i la enhorabona per els plats que vàrem menjars, un hostal totalment recomanable i que magnifica més si escau l’èxit de la sortida.