Cabacés, ruta de l'aigua i les fonts

Al terme de Cabacés hi ha nombroses fonts, avui fem un recorregut per algunes d’aquestes fonts, encara que no sé si és per la sequera però algunes d’aquestes fonts avui no brollen. Ens endinsem a la comarca del Priorat per les seves tortuoses carreteres fins al municipi de Cabacés. Iniciem el recorregut des de l’aparcament que hi ha a la part alta del poble i anem a buscar el camí Vell de la Foia.
Als vuit cents metres trobem el desviament a l'esquerra, marcat amb un punt blau de la ruta de l’aigua i les fonts. Baixem cap a la llera del barranc de l’Aubareda per un treballat sender amb algun tram d’escales picades a la roca que ens porta a la font de la cova dels Capellans i més endavant a la font dels Capellans on s’agafava l’aigua per regar horts. Encara que les fonts estan seques, l’indret té força encant. Retornem al camí passant per una coveta amb unes escales picades a la pedra i equipades amb cable d’acer. Continuem fins a trobar el desviament a la cova de les Gotetes, una gran balma al fons de la qual, en una raconada, hi ha la font de la poma, que avui tampoc brolla. Reprenem de nou el camí Vell de la Foia fins a trobar el desviament de la Covassa a l'esquerra.
La Covassa es una gran balma amb dues edificacions al seu interior molt ben conservades. Sembla que durant la guerra civil es va utilitzar de refugi. Al costat hi ha una bassa que s’omple amb l’aigua de una font que hi ha més amunt, la font de la Covassa. Tornem al camí i ens enfilem pels darrers contraforts del vessant ponentí de la serra del Montsant direcció a l’ermita de Foia. Primer trobem una amplia i ombrejada àrea de lleure amb algunes taules fetes amb moles de molí. En una esplanada més amunt hi ha l’ermita i sota la font, amb dos brocs que surten del mur de pedra i una cisterna per captar l'aigua que es canalitza per conduir-la fins al poble, és la sèquia de la Vila, arriba al poble a la font de la Canal adossada a l’ermita de Sant Joan. Segons alguns experts Foia significa clotada d’on sorgeixen aigües.
El retorn el fem per l’antic sender que servia de manteniment de la sèquia. Arribem a l’ermita de Sant Roc, sota una gran balma que li fa de sostre. A través d’un passadís anem a la part de darrere, on fora de les èpoques de sequera hi ha un salt d’aigua, de l’aigua de la sèquia. Davallem el sender fins arribar a una cruïlla, dubtem de quin sender agafar, primer seguim el de l’esquerra perquè hi veiem un rètol informatiu de la flora, però després veiem que dona al camí de Sant Roc i nosaltres preferim passar el sender. Reculem fins la cruïlla i agafem el sender del mig fins al poble.
Al arribar al poble donem un tomb el allargassat nucli urbà d’estrets carrers i amb alguna casa porxada.