Cabrera de Mar/castell de Burriac: Montcabrer, Creu de l'Avellà, torre de vigilància de'incendis, castell de Burriac.

Paàrquing de Cabrera o Font Picant.

Castell de Burriac des del camí al Montcabrer.

Creu del Montcabrer.

Lloc de gran visibilitat i domini del litoral, és probable que hi hagués una torre a l'Edat Mirjana, depenent del castell de Burriac. Avui dia hi ha una gran creu, originalment de fusta al segle XVI i ara de ferro, documentada ja des del segle XVII. Per això, el cim del Montcabrer també es coneix localment com la Creu. Hi ha indicis per a afirmar que fos el Promontorium Lunarium (Promontori Lunar) esmentat pel geògraf grec Ptolemeu. Les troballes efectuades a la Cova de les Encantades (a pocs metres del cim) fan pensar que estava dedicat i s'hi venerava la deessa mare, la Lluna. El 1932, mossèn Pere Ribot (vicari de Cabrera de Mar) el va batejar com el mamut adormit i, realment, ho sembla vist des d'alguns punts. La creença popular atorga al Montcabrer un ventall de característiques peculiars com, per exemple, que les roques estan magnetitzades o que s'ha vist sortir fum d'entre les pedres perquè hi ha un volcà a sota. Una llegenda diu que, un dia lleig d'hivern, hi va morir un cabrer procedent dels Pirineus i que vivia a Cabrils. El cabrer era molt conegut i estimat per la seua traça a guarir malalties emprant herbes de muntanya, i d'ací ve el nom de Montcabrer. Del mateix turó i en direcció sud (cap a mar) baixa una cresta rocallosa. Allà hi ha tres coves on s'han trobat diverses restes arqueològiques. Mirant a mar des de la creu, a la banda esquerra i a prop del cim, hi ha la Cova dels Tres Cercles. A la banda dreta i a mitjana alçària, el Cau de les Formigues. Al centre i a la part baixa de la cresta, la Cova de les Bones Dones. L'accés a totes elles no és fàcil, ja que cal tindre un mínim d'habilitat per a grimpar i, també portar calcer adequat.

Creu de l'Avellà.

L'actual creu és de ferro i fou col·locada el 1987, dalt d'un petit monticle rocallós. És coneguda amb altres topònims semblants (Beia, Alí Bei, Aveia, Avellà, Abellà, etc.) i està situada als límits entre Cabrera de Mar i Cabrils, ja que, probablement, el motiu de la seua existència és com a fita de terme. Hi ha diverses llegendes sobre aquesta creu. El llibre Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina de Ramon Coll i Josep M. Modolell n'explica un parell. Aquesta n'és una: A-Beia o Alí Bei, senyor del Castell de Burriac, va ordenar a una súbdita de Cabrils que pugés al castell el dia del seu casament per tal d'exercir el dret de cuixa sobre ella. En cas contrari, l'aniria a cercar amb els seus soldats. Assabentat el senyor del castell de Vilassar de Dalt, enemic del de Burriac, s'oferí a ajudar la noia i el poble de Cabrils. Dit i fet, els de Vilassar varen parar una emboscada als de Burriac per quan sortissin a cercar la noia, la qual, lògicament, no es presentaria. En la lluita morí Alí-Bei i alguns dels seus homes, acabant així el domini del dèspota. En record dels fets es plantà una creu en el lloc de la batalla. Evidentment mai va haver-hi un senyor sarraí al castell de Burriac, tot és un conte llegendari escrit temps després. Amb tota seguretat era una fita de terme.

Torre de vigilància dels incendis forestals.

Panoràmica de Burriac.

Vista del castell de Burriac des de la pista que davalla de la torre de vigilància.

Monòlit al coll de Burriac, d'on surten els camins per pujar al castell de Burriac.

És un monòlit de granit de més de 5 metres d'alçària, tot d'una peça i molt ferm. Fou erigit el 1980 en commemoració del 500è aniversari de l'alliberament dels lligams senyorials de les viles veïnes amb la Baronia del Maresme. Aquest fet suposà el final de l'època feudal per a aquest territori. En aquesta època, el baró i senyor del Maresme (Pere Joan Ferrer), vivia al Castell de Burriac i no era massa estimat per la població. Sota la jurisdicció del castell es trobaven sis parròquies en total, entre elles les actuals poblacions de Cabrera de Mar, Argentona i Òrrius. Per la cessió de les terres a la corona va obtindre 8.000 florins, 6.000 aportats pels ajuntaments i 2.000 per la pròpia corona. El baró va continuar, però, residint en el castell.

Torre de l'homenatge del castell de Burriac.

Al lloc on és el castell ja hi havia una torre ibèrica del poblat que s'estenia pel vessant est del turó. El seu nom original era castell de Sant Vicenç, sant a qui estava consagrada la seva capella, el nom de Burriac no apareix fins al segle XIV. El primer esment el trobem l'any 1017 (Bernardus castri sancti vicencii), aquest Bernat era el castlà, car el senyor era el comte Borrell III de Barcelona. El 1023 el castell la comtessa Ermessenda el dóna al seu fill Ramon Berenguer I. L'any 1134 apareix com a castlà Guillem Ramon de Castellvell, que ho té pel seu senyor el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona. Entre el 1193 i 1251 va ser senyor Guillem de Sant Vicenç, que acompanyà a Jaume I a la conquesta de València i fou un dels signants de l'acta per la qual el rei sarraí va sotmetre's al Conqueridor el 1238. L'any 1352, Berenguer de Sant Vicenç el va vendre, amb el vistiplau del comte de Barcelona i rei d'Aragó Pere el Cerimoniós, a Pere Desbosc, ciutadà honrat de Barcelona i conseller reial. El terme jurisdiccional del castell comprenia Òrrius, Argentona, bona part dels termes de Mataró, Cabrera i Cabrils. A la primera Guerra Remença (Guerra Civil Catalana), del 1462 al 1472, els Desbosc es posaren del costat de la Generalitat. Apareix aquí un personatge, Pere Joan Ferrer, ciuradà benestant de Barcelona, que residia al castell el 1462 (era casat amb una Desbosc). La Generalitat el va nomenar capità general dels comtats del Rosselló i Cerdanya i el 1466 se li concedí la capitania general de l'Empordà, però el 1471 decidí canviar de bàndol, i es posa del costat del rei Joan II i dels remences, per la qual cosa la Generalitat l'acusa de traïdor i executat simbòlicament. Finalitzada la contesa Joan II el va premiar amb el senyoriu de Burriac i el seu terme. El castell havia estat molt afectat pel conflicte, Pere Joan Ferrer el reconstruí, eixamplà i preparà per armes de foc, convertint-lo en la seva residència fins a la seva mort el 1504. Aquest personatge mai va despertar simpaties a la gent de la contrada, ans ben al contrari. Al segle XVI encara estava en bones condicions d'habitabilitat i era un excel·lent punt de guaita dels pirates, però entre els segles XVII i XVIII va restar abandonat i s'anà enrunant. Actualment l'ajuntament de Cabrera l'ha excavat, consolidat i retolat, encarregant-se del seu manteniment.

Part superior del castell de Burriac.

Restes de la capella i estances.

Espitlleres per arma de foc a la torre de l'homenatge.

El castell va ser preparat per armes de foc entre els segles XV i XVI.

Porta d'accés a uns dels recintes més tardans del castell.

De tornada i camí del pàrquing.