Cabrils, Turó de l’Infern, Creu de Montcabrer, Castell de Burriac

Cabrils, Turó de l’Infern,Creu de Montcabrer, Castell de Burriac

És un turó amb una excel·lent vista sobre la vall de Cabrera i el Castell de Burriac, i envoltat d'unes alineacions rocalloses naturals i unes altres de factura humana que les complementen. Això i les restes de ceràmica trobades fan pensar que era un punt de guaita dels ibers i posteriorment dels romans. L'indret ha patit moltíssim els espolis dels furtius.

Hi ha dos elements interessants en aquest turó: un és una rosa dels vents formada per unes pedres clavades a terra apuntant als punts cardinals (tot i que no queda clar si hi manca la pedra de l'oest o aquesta és la que hi ha al mig del grup i que no es va poder posar millor a causa de la roca que hi ha al costat). L'altre element són tres forats rectangulars a la roca: servien per encaixar els pals de les forques on, durant els segles xiv i xv, es penjaven els malfactors del terme. El fet de fer-ho en aquest turó (que es veu perfectament des de la plana de Cabrera) era per exemplificar el càstig i dissuadir possibles delinqüents o malfactors de cometre delictes. Uns esglaons picats a la roca a la banda sud facilitaven l'accés als enclavaments. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic.

El Montcabrer és una muntanya de la Serralada Litoral catalana, que s'alça entre les poblacions de Cabrils i Cabrera de Mar, al Maresme. El turó principal de la serra està dominat per una gran creu, originalment de fusta i ara de ferro, documentada ja des del segle xvii. Per això, el cim del Montcabrer també es coneix localment com la Creu, com s'esdevé en altres llocs amb altres muntanyes que també tenen una creu al cim (com ara el Matagalls a Viladrau i el Puig d'Olorda a Sant Feliu de Llobregat).

És, geològicament parlant, un mont illa i hi ha prou indicis per a afirmar que fos el Promontorium Lunarium (Promontori Lunar) esmentat pel geògraf grec Ptolemeu. Les troballes efectuades a la Cova de les Encantades (a pocs metres del cim) fan pensar que estava dedicat i s'hi venerava la deessa mare, la Lluna. El 1932, mossèn Pere Ribot (vicari de Cabrera de Mar) el va batejar com el mamut adormit i, realment, ho sembla vist des d'alguns punts.

Situat a tan sols 2,5 km de la línia de mar, constitueix un excel·lent mirador, tant de la costa com de les serralades properes i el Montseny. És de destacar l'excel·lent vista a l'hivern cap al Castell de Burriac en primer terme i els cims nevats del Montseny al fons.

En la petita esplanada del cim hi ha una creu: la Santa Creu de Cabrils. L'existència d'una creu ja consta el 1565 en un document de propietat que l'esmenta com a llindar. Més endavant, tornem a trobar informació sobre una creu que es va enclavar el juny del 1707, en solemne processó, per apaivagar els aiguats que estaven malmetent les collites. Era de fusta de teca i feia 20 palms. A l'interior hi havia un tub de vidre amb la llicència del vicari general i alguns fragments de les relíquies dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt. El juliol del 1726, i durant una tempesta estiuenca de tarda, un llamp la va fer miques i va escampar els ossos dels sants.

Seguidament es va plantar una altra creu. Segons R. Coll i J. M. Modolell, la nova creu restà fins al 1872, quan uns brètols la destruïren. La creu següent (pagada pels que van trencar l'anterior) durà fins al 1936, any en què patí el clima anticlerical de l'època. El maig del 1939 es va restituir i el 1983 (ja malmesa per la intempèrie) es va substituir per l'actual.

El Castell de Burriac, o Castell de Sant Vicenç, és un castell que s'alça sobre el turó de Burriac, al terme Cabrera de Mar i tocant al d'Argentona. Per la seva situació és molt visible des de bona part del Maresme central. Ha estat un punt immillorable de guaita i control del territori. És declarat BCIN, Bé Cultural d'Interès Nacional.

Com a cim de 392 m, està inclòs a la llistat dels 100 cims de la FEEC

És un castell medieval habilitat per a la visita, situat dalt d'un turó a 400 metres sobre el nivell del mar. Té sota seu un antic poblat ibèric.

Es tracta d'un recinte murat de planta irregular que s'adapta al terreny escarpat. La part jussana presenta un bastió, al costat de la porta principal, i un recorregut de muralla que clou un pati interior, destinat a estances de servei, bestiar i magatzem al nord, i un altre al sud. La part sobirana, o de residència, dominada per la torre de l'homenatge, de planta circular, on és també la cisterna d'època romana reutilitzada, i la zona de sales nobles en la part central i de llevant, amb la capella de sant Vicenç, flanquejada per la gran sala d'armes gòtica al costat sud i una altra sala al nord.

En general la configuració actual correspon al castell del segle xv. Només queden alguns testimonis de les construccions dels segles X-XI i la cisterna de l'època romana, que es va aprofitar en construccions posteriors[3]

De la capella de Sant Vicenç queden restes de les voltes del temple. S'hi accedia des de dins del clos del castell i l'absis principal forma part del primer cercle emmurallat. Segons sembla, la part de la capella que resta és la part més primitiva, com la base de la torre i algunes de les parets, del segle xii. Segons l'escriptor Heribert Barallat (1878), la capella era dividida en dues meitats per un arc, que separava la construcció primitiva d'una altra de més moderna.

La torre de l'homenatge és de planta circular amb un mur d'1,25 m de gruix i uns 15 metres d'alçada. La porta d'accés és a 3 m del terra. A la torre s'hi accedia per una escala llevadissa o per un pont de balança. No fou emmerletada. La torre és dividida en dues parts per un pis fet de voltes encanyissades. La part inferior de la torre correspon al castell primitiu i fou modificada durant les diferents etapes de construcció del castell. La resta de la construcció correspon, igual que la capella, al segle xv.

Es conserva una de les tres cisternes del castell. És a la part sobirana, a peu de la torre. Pel seu estat de conservació sembla correspondre a èpoques més recents respecte a la construcció primitiva. En una altra de les cisternes del castell se suïcidà el jove poeta modernista Antoni Isern.

El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior, d'època romana. La primera documentació que ens mostra l'existència del castell data de l'any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare. Aleshores s'anomenava Castell de Sant Vicenç. La denominació Castell de Burriac apareix per primera vegada l'any 1313.

Entre els segles xii i xiii van ser construïts la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella.

Va ser propietat de la família dels Santvicenç en un principi (se n'havia dit Castell de Sant Vicenç fins al 1313) i a partir del segle xiv del llinatge Desbosc, ciutadans honrats de Barcelona i més tard nobles [Gascón (2011)].

L'any 1471 el castell va passar a mans de Pere Joan Ferrer i des Torrent, que es feia titular "baró del maresme". La baronia del Maresme comprenia els antics termes de Mataró, Cabrera, Argentona, Vilassar i Premià, la jurisdicció sobre els quals va ser concedida a Pere Joan Ferrer pel rei Joan II. Les forques, símbol visible de l'autoritat de Pere Joan Ferrer, s'alçaven dalt d'un turó veí, conegut com el turó de l'infern. Pere Joan Ferrer va residir al castell de Burriac i va fer-hi diverses obres (ampliació del recinte sobirà amb més cambres, quadres i magatzems del recinte jussà, nou cinturó de muralles) fins a donar-li la seva configuració quasi definitiva.

El 1532 la propietat del castell va retornar a la família Desbosc, fins a l'any 1671. Cap al segle xviii, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins al 1836 que va cessar l'activitat de la capella. Les fotografies de finals del segle xix i començaments del segle xx ja el mostren enrunat. Fou comprat per l'ajuntament de Cabrera de Mar l'any 1990.