CAL POLINARI - PONT ROMÀ - ERMITA I AQÜEDUCTE DELS ARQUETS - LA CARRONYA - LLIGAMOSQUES- LLEGER - CORNUDELLA

Ruta circular, plana, amena i molt interessant.
M'encanten els paisatges del nostre Penedès. No em canso d'admirar-los. Sobretot, les seves abundants vinyes que són les que harmonitzen i donen el color a cadascuna de les estacions de l'any. Veure créixer les vinyes, tenyir-se de verd, veure créixer el fruit, observar l'activitat de la seva recollida durant la verema i finalment veure-les descansar i dormir a l'hivern és tot un espectacle de la natura.
La ruta d'avui m'ha permès tornar a gaudir del nostre entorn i visitar llocs com Les Cases de la Gomila i el Lligamosques, que si bé no són especialment entranyables per a mi, si que ho són per a algun dels meus amics.
Ruta ideal a qualsevol estació de l'any. Planera, variada i interessant.
I si l'acabeu com nosaltres amb un bon esmorzar a Cal Polinari haurà estat una ruta, més que circular, una ruta rodona.
Bon camí.

PUNTS D'INTERÈS:

PONT ROMÀ DE CORNUDELLA:
Aquest pont està situat travessant el torrent conegut com de ca l'Antic. D'una sola arcada lleugerament aplanada, formant gairebé mig punt. És un pont de dimensions modestes, arriba gairebé als cinc metres de llargada, dos metres d'alçada i poc més de tres metres d'amplada.
Únicament conserva pedres treballades en el basament. Hi ha estudiosos que afirmen que la forma de col·locació d'aquests primers carreus és similar a l'opus quadratum. La resta de l'estructura està aixecada utilitzant còdols de riu i morter de calç.
El Pont romà és una obra romana de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Està situat a uns 200 m de l'aiguabarreig amb la riera de Cornudella, tocant la vinya de "Cal Clot". El pont és bastant descarnat. Està format per un arc quasi de mig punt, lleugerament rebaixat i, com a únic detall arquitectònic té, en la part de muntanya, una senzilla aresta de dalt a baix en els dos estreps d'on arrenca l'arcada. Està realitzat en pedres sense carejar excepte a la base, on són col·locades amb més ordre, com un principi d'opus quadratum. La resta presenta còdols agafats amb una forta barreja de calç.
No hi ha cap dubte que el pont és romà. Fou construït per salvar les aigües del torrent de Ca l'Antic, ja que en aquells temps el seu cabal d'aigua devia ser important i constant.

ERMITA DE LA MARE DE DÉU DELS ARQUETS:
Mare de Déu dels Arquets és un edifici religiós del municipi de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La façana és composta per una portalada d'arc rebaixat i una pedra d'ull de bou que té gravada la data de 1821. La construcció, de dues vessants, és rematada per una espadanya d'un sol cos. L'interior és d'una sola nau, dos arcs de mig punt sostinguts per dos grans contraforts exteriors. La imatge de la Mare de Déu es troba dins una petita fornícula a la capçalera de l'església.
Segons el sr. Tarrada, l'ermita és deguda a la cristianització d'un fet supersticiós o miraculós d'origen pagà. L'església, de sempre, ha decidit dotar les festes i supersticions paganes d'un sentit cristià, en lloc de prohibir-les inútilment. Així entronitzà una Verge on s'anava en demanda de l'aigua. El tros d'aqüeducte d'aquesta zona segurament se'l va emportar una torrentada, però restà en la imaginació del poble. Posteriorment, «els Arquets» de la part alta de l'aqüeducte donaren nom a la Mare de Déu, i foren utilitzats com a basament de la imatge, fet comprovable en uns goigs reeditats el 1950. La primera notícia de la capella es troba en el llibre de visites del Deganat de Vilafranca, on en la visita del 1632 hi consta: Capella Bae, Mae. Dels Arquets. Se troban altres referències el 1753 i el 1793. L'any 1821 es restaurà la capella. El 1936 fou cremada i restaurada cap a 1950 sota la direcció del mossèn Ros i Leconte.

AQÜEDECTE DELS ARQUETS:
El lloc dels Arcs és documentat el 938 en la forma Vila Domenio, que faria referència a la gran mansió o vil·la romana de repòs o d'explotació agrícola alhora, propietat d'algun cònsol o personalitat preeminent de la imperial Tàrraco que hi havia en aquest lloc. La finca dels Arcs era el lloc on acabava l'aqüeducte, concretament a l'estany o bassa que tocava les parets de la vil·la romana (conegut avui dia com la Vinya de la Bassa). Amb el pas del temps la mansió romana es convertí en un mas medieval. Pels voltants de la masia hi ha restes de parets romanes que segurament són la tanca de la bassa de recepció de l'aqüeducte.
L’aqüeducte romà dels Arcs és sens dubte l’obra hidràulica de més interès que es pot visitar al Penedès. La cronologia proposada per aquest monument és d’època tardana, segles IV-V dC. Es conserven sencers 6 dels 70 arcs que es calcula que tindria en total. Les seves restes, juntament amb les que es conserven de l’aqüeducte de Can Cua (Pineda de Mar), són les úniques pertanyents a aqüeductes rurals d’aquesta època conservades a Catalunya.
Actualment se’n conserven tres trams. Seguint el curs de l'aqüeducte trobem el primer grup format per tres arcs, amb una llargada total de 12,7 m. En aquest grup l'amplada de cada arc és de 3 m. Després de 33,5 m de terra de conreu trobem el segon grup, format per un pilar d'un metre d'alçada i un arc solitari de 2,9 m d'amplada. L'últim grup està format per dos arcs, amb una llargada total de 8,7 m. La construcció dels arcs de mig punt és idèntica i es recolzen sobre uns pilars de secció rectangular. L'obra està feta amb pedra del país de diferents mides, agafades amb una gran quantitat del clàssic morter romà. L’intradós dels arcs està acabat amb lloses posades de cantell unides amb morter, essent la resta de la construcció d’opus incertum.

ESGLÉSIA DE SANT JAUME - SANT JAUME DELS DOMENYS:
Església de Sant Jaume dels Domenys és un temple del municipi de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Situada darrere una petita placeta, s'hi accedeix mitjançant una escalinata. La façana consta d'una entrada amb porxo de tres arcs de mig punt que amaguen una porta amb llinda. A la dreta es veu el campanar, torre de planta quadrada dividida en dos cossos per una cornisa. El cos superior de quatre finestres de mig punt conté la campana, l'inferior presenta el rellotge.
L'interior consta d'una nau central de tres trams amb llunetes. Presenta també una sèrie de capelles laterals amb obertura d'arc de mig punt. La coberta és de volta de canó, sostinguda per potents contraforts a l'exterior. L'absis és poligonal i cobert a la mateixa alçada de la nau. Als peus de l'església hi ha el cor, davall del qual veiem una volta d'aresta i el cancell.
La pica baptismal de l'església és de forma quadrangular i amb cares que descriuen formes ondulades. És feta d'un sol bloc de pedra i decorada a mig relleu de dibuixos geomètrics -cercles amb estrelles o flors a l'interior-. A la part del davant, trobem en l'extrem dret la representació del poder civil -un noble- i a l'esquerra la del poder religiós -un monjo amb caputxa-. És col·locada damunt una base d'origen recent.
Segons la Gran geografia comarcal de Catalunya és possible que, encara que no és documentada, en els primers temps de la reconquesta existís l'església de Sant Jaume, erigida dins el terme de Castellví de la Marca.
Aquesta ja és documentada el 1279 en les Raiones decimarium Hispaniae que, situada dins el terme de Castellví, pagava un delme de 80 sous. La dedicació a Sant Jaume s'ha de relacionar amb la devoció medieval a Sant Jaume de Galícia.
A causa dels fets de la Guerra Civil, es cremà el bonic Altar major d'estil barroc de l'església, del qual només en resta el reixat del presbiteri.
Es creu que la pica baptismal probablement no és originària de l'església de Sant Jaume, i que procedeix de l'antiga capella del castell de Marmellar. Predomina la hipòtesi que és del segle VII-IX.

MAS GOMILA:
La masia i caseriu de la Gomila està situada a mitjana alçada en els contraforts del Montmell (380m), dins el terme de Sant Jaume dels Domenys. L’edifici té el seu origen en l’època medieval. Hom es diu del possible origen àrab del nom Gomila.

TORRE MEDIEVAL DE LLEGER:
Les restes de la torre de guaita de Lleger són els últims vestigis del seu castell que han arribat a l’actualitat en un estat força precari, doncs a mitjans segle XX s'esfondrà la meitat de la torre, i per tal d'evitar el perill, s'enderrocaren dos o tres metres de la part superior. Es tracta d’una torre cilíndrica feta de carreus irregulars, amb una alçada d'uns 8 m, on encara s'hi poden observar unes espitlleres, més amples a l’interior i més estretes a l’exterior.
La torre, com totes les construïdes a la zona, tenia un caràcter defensiu. Aquest tipus de torres s'edificaven en llocs elevats, i servien per comunicar la presència de l'enemic als castells més propers. Els senyals es feien amb elements visuals com el foc, a la nit, i amb fum i miralls durant el dia.
La torre de guaita de Lleger està documentada l’any 1023 i deuria formar part d'una línia defensiva juntament amb la de Banyeres i Llorenç.

ESGLÉSIA DE SANT ANDREU I SANTA MARINA A LLEGER:

La petita església de Sant Andreu i Santa Marina de Lleger tindria segurament els seus orígens en una petita capella romànica que formaria part del castell de Lleger. No obstant, la cita documental més antiga que tenim constància es remunta a l'any 1414 relativa a una visita pastoral segons consta a les notes històriques del bisbat de Barcelona conservades a l’Arxiu Històric de la Ciutat.
La seva estructura actual respon a la reconstrucció i ampliació duta a terme cap a l'any 1950. Es d’una sola nau, amb un petit creuer i capçada per un absis semicircular. A l’interior destaca un gran arc de mig punt, probablement del primer temple. Presenta una façana amb porta d'arc de mig punt dovellat, una petita rosassa calada i un campanar d’espadanya de finestral simple amb la campana. Les cobertes són de dues vessants i des de l'exterior es poden veure els contraforts.