Cala Montjoi, cap Norfeu (torre, mirador, barraca palauencs, coves del Lliri i les ermites) cala Jóncols, pla Magines, Montjoi

Avui hem decidit fer una ruta per un dels indrets verges més espectaculars de la Costa Brava, el cap Norfeu. Al web http://www.rosespedia.cat/index.php/Cap_Norfeu trobem aquesta informació que ens pot servir com a introducció per començar a situar-nos sobre el terreny:
“El cap Norfeu està situat al sud-est del cap de Creus, entre les badies de Jóncols, al nord, i de Montjoi, al sud. Forma una estreta península, allargada i corbada, molt rocosa i plena de penya-segats i coves naturals, que s'endinsa dos km a la Mediterrània i tanca, pel nord, el golf de Roses. Al sud-est hi ha les illes Mòniques, uns illots rocosos entre els quals hi ha el Cavall Bernat i el Gat, anomenat així aquest darrer perquè adopta la forma d'aquest animal.
És una reserva natural integral, terrestre i marina. Forma part del Parc Natural del Cap de Creus i és un dels llocs més bells de tota la costa catalana pel qual semblen sentir predilecció les balenes i dofins. El Cap de Norfeu és un dels espais de més valor medioambiental de tot el Parc Natural del Cap de Creus i ostenta el seu màxim grau de protecció.
Segons la llegenda, el cap Norfeu deu el seu nom a l'heroi grec Orfeu, un virtuós de la lira, que en va provocar l’aparició amb la seva música. Entre els fets d'Orfeu, s'explica que va fer un viatge pel Mediterrani i, quan el vaixell estava molt a prop de les costes de la península Ibèrica, va esclatar una gran tempesta en plena nit amb molt vent, que feia moure el vaixell amb força. Orfeu, espantat, va fer tot el que va poder però cada cop estava més a prop d'unes roques molt amenaçadores i, finalment, el vaixell es va enfonsar. Orfeu lluità per no ser engolit per les aigües i, després de molt estona, aconseguí acostar-se a una roca i aferrar-s'hi amb força. Aquella roca era precisament la roca del Gat.
Molt espantat i mort de fred, Orfeu va esperar que sortís el sol, per poder veure on era exactament i decidir què faria. Al matí, es va adonar que era davant d'una gran i preciosa badia, però massa lluny de la costa per poder-hi arribar nedant. Mentre rumiava com podria sortir d'aquell tràngol, va tenir una visió meravellosa: a la part de ponent, veia la muntanya del Canigó, coberta de neu blanca i puríssima.
Corprès, va agafar la seva lira i va començar a compondre i cantar cançons dedicades a tan bella muntanya. Els seus versos i tonades eren tan meravellosos que es va començar a produir un prodigi: les muntanyes més properes a la costa es van anar aproximant a la roca del Gat, per poder escoltar millor la música d'Orfeu. Va ser així com, un cop les muntanyes van ser prou a prop de la roca del Gat, Orfeu va poder saltar i ser a terra, una terra de la qual ja s'havia enamorat. Així va ser com va néixer el cap Norfeu”.
Feta la introducció, comencem la caminada a Cala Montjoi. Ens acostem al nou “Bulli 1846”, ElBullifoundation, que s’ha de convertir en un “laboratori expositiu”, un centre d’activitats de recerca i investigació sobre els processos creatius, a partir de l’experiència de l’alta gastronomia i que té prevista la reobertura a plena activitat a partir del 2022.
Seguidament, caminem per la platja fins a agafar la pista de terra que uneix cala Montjoi amb cala Jóncols. Continuem per aquest camí fins que ens aproximem a la Punta de la Ferrera, lloc on deixem pista i entrem al camí de ronda, que arriba fins a la Punta de la Ferrera i, tot vorejant la costa, passa per la platja del Calitjàs i la de la Pelosa. Aviat el corriol comença a enfilar-se als penya-segats, especialment a partir de la punta del Pi, des d’on la pujada és constant fins a la Torre de Norfeu, el punt més elevat, on hi ha les restes d’una torre de guaita.
“La torre de Norfeu es va construir pels volts del 1604, com a part del sistema defensiu del golf de Roses contra els corsaris. També havia estat anomenada Torre del Rei. Tenia una planta circular, molt gran, amb dos pisos. Actualment només resta dempeus el primer pis i el mur exterior que, que originalment era una cisterna. La torre deixà de ser un edifici militar quan la van volar els francesos, a la segona meitat del segle XVII, i posteriorment s'utilitzà per a usos agrícoles”.
Continuem pel corriol fins que trobem una bifurcació on comencen un bucle en sentit antihorari, seguint indicacions cap al mirador de Norfeu. Gaudim de bones panoràmiques pel camí, fins que arribem al mirador de Norfeu, sobre el Morro Gros. En una petita aproximació al penya-segat, des d’una altura de 115 metres, veiem a la nostra dreta les illes Mòniques amb el seu característic Cavall Bernat i la no menys cèlebre Roca del Gat, un dels clàssics llocs de busseig de la zona del Cap de Creus. També divisem, a l’esquerra, la Punta de la Trona, l’extrem més oriental del cap Norfeu.
Continuem la ruta fins a la barraca de pedra seca dels Palauencs, segurament utilitzada antigament per pastors. En aquest punt iniciem una anada i tornada fins al mirador natural de la Punta de la Trona, des d’on contemplem una panoràmica espectacular sobre tota la badia de Jóncols.
Tornem a la barraca dels Palauencs i continuem en ruta circular per sender perfectament marcat. Abans de tancar el bucle, trobem a la nostra dreta el corriol que porta cap a la cova de les Encantades, anomenada també cova del Lliri. Un rètol ens prohibeix de passar-hi, atès que travessa una àrea crítica per a espècies amenaçades; per tant, seguim recte, tanquem el bucle i, més endavant, just abans de la darrera pujada a la torre de Norfeu, ens desviem a la dreta cap al pas permès per arribar a la cova del Lliri en una baixada un pèl complicada, especialment a l’arribada a la cova. Es tracta d'una cavitat natural de 460 m de llargada, formada per diverses galeries comunicades a través de pous i rampes d'una profunditat entre 20 i 53 m. La boca d'entrada, situada al nivell superior, és de secció triangular i gran amplada. Com que l’accés és exclusiu per a espeleòlegs que ja disposen de tot el material i equipaments adequats, ens acostem només a l’entrada per fer la foto i continuem per un corriol en forta baixada una mica relliscosa, però que amb una mica de compte es pot fer sense massa dificultats fins al corriol situat a un nivell inferior, que seguim a l’esquerra planejant o en lleugera baixada fins al corral de Norfeu.
“En aquest espai hi ha les restes d’una barraca de planta quadrada feta amb lloses de pissarra. Està ben construïda, ja que les cantonades estan fetes de forma acurada amb pissarres retocades d’una mida més grossa que a la resta de l’edifici”. (http://rosespedia.cat/index.php/Cova_de_les_Ermites).
Seguidament, trobem la cova de les Ermites “coneguda també amb el nom dels eremites, que es troba al vessant nord del Cap Norfeu, a tocar del camí que mena a la punta. La cavitat és de planta triangular amb una entrada ampla que es va fent estreta a mesura que s’enfonsa. La boca, de 7 metres, està tancada amb un mur fet de lloses de pissarra disposades planeres amb una obertura: la porta. Les parets de la cova estan retocades i en un punt fins i tot rebaixades com és el cas del costat nord en el qual hi ha un banc i unes lleixes, tot excavat a la roca natural” (http://rosespedia.cat/index.php/Cova_de_les_Ermites).
Seguim la ruta pel mateix sender fins al coll de Canadell, on agafem un altre corriol a mà dreta que continua fins a cala Jóncols tot seguint el GR92, on arribem en poca estona i baixem per unes escales fins a la platja.
“Cala Jóncols és l'última platja de Roses. Aquesta platja és una cala verge, de paisatge salvatge i escarpats penya-segats. Dista 18 km de la població rosinca i forma part del Parc Natural del Cap de Creus. El seu irregular i abrupte fons marí la fa ideal per practicar-hi submarinisme. La platja està formada per còdols i palets.
La cala Jóncols està aïllada i és de difícil accés. Això la fa ideal per buscar la pau i la tranquil·litat de la natura, ja que no és gaire concorreguda” (https://ca.wikipedia.org/wiki/J%C3%B3ncols).
Retornem per les escales per on havíem baixat i continuem a la dreta fins que trobem un tancat amb pastor elèctric. Seguim vorejant el tancat tot de pujada fins a apropar-nos a una línia elèctrica, que seguim mentre pugem fort fins a una pista en bon estat. Continuem a la dreta en direcció a la carretera que va de Montjoi a Jóncols, que es troba a escassos 50 metres. En aquest punt, lluny de seguir cap a Montjoi, travessem la carretera i comencem la pujada per una pista amb accés restringit a vehicles de motor (hi ha una barrera que els impedeix el pas). De mica en mica anem guanyat alçada a mesura que ens anem acostant al Pla de les Magines, des d’on hi ha una visió excepcional de tot el cap Norfeu. En aquest punt abandonem la pista i ens dirigim cap a una fita gegant situada a la nostra esquerra, que ens marcarà la direcció fins a trobar més fites, just on comença el corriol que ens portarà altra vegada a cala Montjoi. Davant nostre, a un nivell inferior, es troba el puig de la Morisca amb la seva torre, i, al fons a la dreta, cala Montjoi.
Comencem a baixar el corriol en forta baixada fins a un coll on podríem pujar fins a la torre Morisca, cosa que no fem i ara ens sap greu perquè les vistes havien de ser espectaculars. Recomano de fer-hi una pujadeta. Obviem, doncs, la pujada i continuem baixant sense dificultats fins a cala Montjoi, on donem per acabada aquesta bonica ruta.