Cala Montjoi-Platges Calitjas, Gandalla i Pelosa-Cap Norfeu-Cova de les Ermites-Cala Jóncols

Si et posiciones sobre " Veure més " (color blau) que es troba al final de la descripció del recorregut, podràs veure tot el àlbum de fotografies d'aquesta sortida...
Ruta feta amb els companys del equip dels hh.
Si haguéssim de qualificar aquesta sortida l’hauríem de separar en dos parts; la ruta en si, amb magnífiques panoràmiques i indrets verges de una extraordinària bellesa (com tot el Parc Natural del Cap de Creus) i per altra banda, les condicions atmosfèriques, impossibles en dies de tramuntana o de calor intensa (no hi trobareu ni un brot d’ombra en tot el recorregut).
Nosaltres hem patit calor, molta calor...amb un sol desafiant que al final ens a guanyat la partida i ens ha obligat a modificar l’última part del recorregut que passa pel Puig de la Torre Morisca, tornant a cala Montjoi per la pista que uneix aquesta amb cala Jóncols. (diuen que una retirada a temps sempre és una victòria).
De la ruta...
L’inici d’aquesta és a l’aparcament que hi ha una mica abans d’on s’acaba la carretera asfaltada i comença la pista de terra que duu fins cala Jóncols. Allà un rètol informatiu ens informa que estem a cala Montjoi, seguim el camí que comparteix amb la llera seca el rec de Montjoi avall, fins la platja Montjoi que travessem fins l’altra banda on unes escales ens pugen fins la citada pista de cala Jóncols. Caminem per aquesta uns 100 m. i agafem un corriol (dreta), no gaire definit al seu començament, que s’inicia just on es situa un petit rètol de "Camí perillós.
El camí transita colgat sobre els penya-segats i per sota de la pista de Cala Jólcols amb bones vistes de la Badia de Montjoi. Passat la Punta Ferrera i abans de arribar a Cala Calitjàs ens unim al GR-92 que anem seguint passant per la platja Calitjàs, la petita cala d’en Gandalla amb la presencial escala per accedir a aquesta i envoltada de penya-segats i més endavant, la platja de la Cala Pelosa, al altre costat de la qual hi ha la Garita de la Pelosa, una petita construcció comunal dels pescadors de Roses, en tot moment anem gaudint de les magnífiques vistes que ens ofereix aquesta Badia de Montjoi.
Ara el camí continua amb moderada pujada fins que trobem uns trons al terra fent la funció d’esglaons, a partir d’aquí comença la veritable pujada fins a la Torre de Norfeu (169 m.). Situada al cim del turó més alt dins la petita península del Cap Norfeu.
Aquesta torre es va construir pels volts del 1604, com a part del sistema defensiu del golf de Roses contra els corsaris. També havia estat anomenada Torre del Rei. Tenia una planta circular, molt gran, amb dos pisos. Actualment només resta dempeus el primer pis i el mur exterior, que originalment era una cisterna. La torre deixà de ser un edifici militar quan la van volar els francesos, a la segona meitat del segle XVII, i posteriorment s'utilitzà per a usos agrícoles.
Després de visitar l’endret i fer un munt de fotografies de la magnifica costa que d’aquí dalt podem gaudir, seguim el camí fresat que ens porta, primer fins el mirador de la Punta de la Creu, situat sobre el penya-segat i tot seguit el de la punta del Cap Norfeu.
Aquí seria un bon lloc per esmorzar, davant aquestes panoràmiques que tenim al davant, però la calor comença a ser angoixosa i decidim arribar-nos fins la Cova de les Ermites i refugiar-nos a dins per fer el desdejuni.
D’aquest mirador segueix un camí que ens fa passar al costat de la barraca dels Palauencs...El nom de barraca dels palauencs potser es refereix a una de les moltes llegendes que hi ha al voltant del cap Norfeu, la dels Fadrins Encantats...
"Aquell que podia furtar un vel de una sirena era un home afortunat. Moltes vegades aquesta preuada penyora fou la perdició de molts navegants, com va succeir amb dos xicots de Palau-Saverdera que quedaren seduïts pels cants i les rialles d'aquelles dones. En intentar prendre d'amagat un d'aquests vels foren sorpresos per la sirena, que amb una mirada fulminant els va convertir en dues roques vora del mar, que la gent de la comarca coneix amb el nom dels Fadrins Encantats, al cap Norfeu".
Seguim el camí a la dreta que va a enllaçar amb el d’anada, poc abans del puig d’en Mamet. Passat aquest puig, girem a la dreta, per un corriol poc definit, que baixa molt vertical i força complicat...hem de anar amb molta atenció, fins que ens situem sobre la cova de les Encantades o Cau del Lliri. Aquí hem de desgrimpar una paret de roca de uns dos/tres metres per continuar el camí, però abans fem una petita descoberta de aquesta cova...
Es tracta d’un avenc format per cinc nivells i comunicats entre ells per pous i galeries. L’extensió de la cova és de 460 metres de llargada i l’accés es troba a 105 metres sobre el nivell del mar.
Seguim baixant pel costerut corriol fins que aquest es suavitza i arribem a la Cova de les Ermites. Aquesta cova oberta en un alt marge rocós i construïda en part artificialment, on el tram inicial és força ample, però es va fent cada vegada més estreta a mesura que s'avança cap al fons. El sostre va baixant, de manera que al fons és impracticable. L'interior de la cova presenta rebaixos i retocs a les parets, a manera de bancs i lleixes, i també al sostre, així com el nivell del sòl, que és força planer. Té una xemeneia natural en un costat, per on s'escola l'aigua que va a parar a un bassi de pedra situat a l'exterior, al costat sud de l'entrada. L'entrada a la cova, d'uns set metres d'amplada, es troba tancada amb un mur de pedra seca de pissarra escairada, col·locada a pla.
Com havíem previst fem parada per esmorzar a dins la cova...cosa que va ser tot un encert ja que la temperatura al seu interior era molt agradable.
Reprenem camí fins al coll de Canadell, passant sobre la platja del mateix nom, al coll, tornem a seguint el GR-92, que ens porta fins Cala Jóncols, que contemplem i gaudim de la seva bellesa, ja des de les alçades.
En arribar a la cala, seguim el corriol que torna a enfilar-se de valent amunt, seguint al costat del filat que fa de tanca d’unes barraques, i arribant a enllaçar amb la pista que ve de cala Montjoi.
Com tornem a estar al llindar de la “lipotímia” a causa de la forta calor, i el tram que queda requereix d’un altre considerable esforç, decidim fer la tornada fins Cala Montjoi, per la pista de terra, que malgrat fer els mateixos kilòmetres, aquest els acomplim sense gaire dificultat.
Arribats a Cala Montjoi, no més ens queda desplaçar-nos fins a Sant Pere Pescador (localitat que ens ve de pas), per fer un bon àpat al restaurant de Ca la Teresa i donar per finalitzada aquesta calorosa però impressionant sortida...
Salut i bones caminades!!