Calders - gorg riera calders, Colonia Jorba, can Llucià, Viladecavalls vella. Passeig per la llera del Calders

Un passeig sense cap dificultat per la colonia Jorba i els camins al voltant dels meandres, (que travessarem), de la riera Calders ( o riu, doncs sembla que sempre duu aigua. Jo prefereixo dir-li riu. Així intentarem donar una mínima pinzellada d'intrèpida aventura a aquesta passejada).
- La Colònia Jorba, - en funcionament de 1892 fins 1981- amb interès històric i hidràulic per l'aprofitament que se'n feia, i encara se’n fa, de l'aigua de la riera (perdó, del riu). També per les construccions reformades i adaptades dels antics habitatges -uns 30, actualment algun dels fills dels més antics treballadors viuen ací-, també pel caràcter del conjunt, i pel seu entorn, amb la destacada presència de l'aigua, la canal i de la resclosa.
Recordar que Pere Jorba era l'industrial que va crear aquesta colònia per habitatges dels seus treballadors (segurament també amb la finalitat de què els seus obrers no es "contaminessin" d'idees poc convenients als seus interessos). També és ell, és el mateix dels magatzems Jorba del Portal de l'Àngel de Barcelona.

- El Mas Llucià, finca en explotació actualment, on podem veure l'antiga ermita, sense coberta i tancada, de Sant Pere de Viladecavalls Vella, que es va calar foc el 1936. Avui el seus arcs de suport, no suporten ja res més que a ells mateixos.
L'església es va tornar a construir al 1944, ara al costat de la colònia Jorba I sufragada per l'industrial.
La finca del mas Llucià té una plantació de nogueres que m'ha sorprès, doncs no havia vist mai una extensió tan gran i tant jove de nogueres a Catalunya.
S'estan replantant grans vinyes.

- El riu Calders (definitivament m'agrada més utilitzar el substantiu riu i no riera), ens ofereix alguns racons bonics, i agradables. Com ha estat la zona dels gorgs.
Els gorgs del Calders son una zona on l'aigua de la riera, (perdó del riu), troba una sobtada resistència a la seva, fins aquí, decidida baixada i en aquest xoc, la gairebé infinitesimal, però persistent labor de l'aigua, arriba a ser eficaç, i en conseqüència, ha creat unes concavitats o uns voluptuosos arrodoniments dignes ser contemplats. I com si autèntics giris japonesos fóssim, fem unes quantes fotos.
Aquestes concavitats o forats, els hi deien calderes i d'aquí sembla pot venir el nom del riu i per extensió del poble.
El riu, (que ja no riera, perquè ja ens hem acostumat. No?) a més a més, frenat en aquest difícil pas, també en el trams d'encalmada o recessos, ofereix a l'estiu la possibilitat de remullar-nos, si més no, fins al cul. Cosa digna de tenir en compte en aquells dies, crec que mal anomenats "esplèndids, o de bon temps", als que les temperatures superiors als 40 graus, inviten a fer el què sigui per aconseguir oblidar, encara que sigui per un moment, el forn on vivim.

- El bosc, majoritàriament de pins, però alternant roures, pollancres, lledoners i uns fantàstics plataner centenaris, denominats els plataners de Manganell.

- El camí, és un 80% per pistes, però amb alguns passos travessant el riu, on si l'aigua baixés amb força, tocaria descalçar-se.
Cap a el final del recorregut, algun tram de bonic sender caminant a la mateixa llera del riu, sentint el xiuxiueig del aigua i múltiples incessants i dolços sons d'unes primeres figures del cant dels d'ocells, que semblen haver-se donat cita precisament a aquest encisador ombrívol i humit sender pel que caminem.
Sí, sí, es bonic el ja exposat preciós cantar dels ocells, i tant!! Però i les granotes? Ah, les granotes! Aquestes no, es queden curtes. Competint sense aturador amb els gripaus, que a les variades zones on l'aigua queda més aturada, es concentren, amagades sota els joncs, per oferir-nos la seva gens menyspreable simfonia. Es clar què, com a simfonia, resulta un tant monòtona, això sí, pobrets. I com a musica i monotonia, recorden la interpretació del chello al cànon de Pachelbel.