Caldes Castell de Montbui Caldes

Excursió que sortint i acabant a l'estació d'autobusos de Caldes de Montbui fa camí al Castell de Montbui i torna de nou al punt de sortida en una ruta circular carregada de història patrimoni i paisatge malgrat un entorn molt urbanitzat, però que manté el seu interès.

Elements a destacar del recorregut

Caldes de Montbui
Si ens introduïm a través dels emblemàtics carrers del nucli antic, descobrirem l'històric itinerari termal, en el qual trobarem les antigues termes romanes, la Font del Lleó, l'església parroquial de Santa Maria i els balnearis. També es poden visitar el Museu de Caldes (Thermalia), la Casa-museu els Delger, el pont romànic i l'ermita del Remei.

Santuari del Remei
La Mare de Déu del Remei, Verge del Remei, Nostra Senyora del Remei o simplement el Remei és una advocació mariana commemorada en el calendari litúrgic catòlic el segon diumenge d'octubre (a Caldes de Montbui, el tercer) i és advocada de les parteres i una verge en honor de la qual se celebren a Catalunya molts aplecs i romiatges. La mare de Déu del Remei és una de les que gaudeixen de més veneració a Catalunya. A més de demanar-li bon consell i remei en casos de malaltia, hom la reclama en tota mena de tribulacions i trasbalsos. Una de les invocacions més freqüents era perquè afavorís el moment del part. Moltes de les imatges de la Mare de Déu del Remei duien una cinta de seda de colors, de l'alçada de la imatge, la qual, posada damunt del cos de la partera, deien que ajudava a infantar.

Castell de Montbui
Del castell només resten alguns murs, on es veu un aparell constructiu que recorda l'estructura de l'opus spicatum. Tanmateix, es pot observar una planta en forma de trapezi, amb tot el mur nord força conservat. Al sector de ponent hi ha una cambla conservada sencera; es deu tractar d'una cisterna. L'entrada principal, molt malmesa, era a migdia. Tot i que la distribució del castell correspondria a l'època romànica, una part dels murs, d'aparell petit, irregular i poc treballat, fan pensar en el segle X.
El castell, documentat des de 987, era la residència de la baronia de Montbui. El 995, els comtes de Barcelona l'assignen en feu a Gombau de Besora.
Els consellers de Barcelona, mantingueren la baronia fins al 1714, quan va ser traspassat a la corona borbònica; corregué la mateixa sort que la majoria de castells catalans després de la Guerra de Successió: l'enderroc. El castell es va abandonar, i el 1833 consta que és en ruïnes.
L'any 1949 va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional en un decret que declarava totes les restes dels castells de l'estat patrimoni històric estatal.

Pedreres del Foment
El camí de llambordes que arriba fins a la pedrera es coneix com el Camí del Foment perquè va ser el Ministeri de Foment el que va impulsar l'activitat extractiva de granit en les pedreres que hi ha riera amunt. Gràcies al trànsit rodat, la utilització de les llambordes per pavimentar els carrers es va estendre molt. Les pedreres de Caldes es van especialitzar en la producció de llambordes i gràcies al ferrocarril es va poder satisfer les necessitats de Barcelona i altres ciutats. La qualitat del granit de la muntanya del Farell la va convertir en la major pedrera de Catalunya.

El conjunt del Castellvell està compost per diversos elements. En primer lloc es troba el camí empedrat amb llambordes que duu de la carretera que va de Caldes a Montmajor fins a l'edifici principal. Al final del camí hi ha una caseta que alberga la balança; aquesta és de petites dimensions, amb la teulada a una vessant, en un mur s'obre la porta d'entrada de forma rectangular, en altre una gran finestra i en altre mur una finestra de dimensions més petites. A l'interior es conserva la bascula de ferro.

Al costat s'aixeca l'edifici principal de forma rectangular, molt estret, i amb tres pisos d'alçada. La porta principal s'obre en una de les façanes llargues i té forma d'arc de mig punt mentre que la resta d'obertures de l'edifici són allindades. El parament és de paredat excepte els angles i els contorns de les obertures que són de maó disposats de forma que imiten carreus de pedra. una cornisa feta amb maó separa els diferents nivells. L'estructura interior és de bigues de fusta excepte el soterrani que està cobert amb petites voltes de ceràmica.

El moment de més activitat de la pedrera va ser als anys vint gràcies a l'obra pública que generà l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, arribant a tenir 500 treballadors. Degut a l'expansió de l'ús de l'asfalt la producció de llambordes va entrar en crisis i la pedrera va tancar el 1931. Es va tornar a treballar entre els anys 1939 i 1967 però mai van tenir més de 50 treballadors. La riuada de 1962 va suposar el seu tancament definitiu.

Informació de Viquipèdia