Caldes de Montbui des del Castell de Montbui pel Sender del Remei i el PR®-C 9.1

Serrat d'en Bruguetes

Abans d'arribar als edificis de la urbanització, tombar per un camí amb fort pendent descendent que passa pel costat d'un dipòsit i mena al carrer de la Figuera de la urbanització de la Font dels Enamorats.

Línia de tensió

Confluència dels carrers de la Figuera i del Plàtan, just sota una línia de tensió. Es baixa per aquí i al camp d'oliveres que hi ha just després, a la dreta segons la marxa, comença un camí que cal seguir.

Passeig de la Font dels Enamorats

Creuar el torrent i seguir a l'esquerra uns metres per l'asfalt. Al revolt, seguir per una pista de terra que segueix recte i, uns quants metres després, al costat d'uns camps, seguir a la dreta vorejant aquests camps. Can Carerac es veu just a l'altra banda.

Can Carerac

Masia de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes. Té una torre de guaita adossada a la façana principal. La coberta és doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal i construïda amb teula àrab. Els paraments originals estan fets de pedra irregular i morter.

A la planta baixa per sota del carener, hi ha una portalada amb arc de mig punt, adovellada, de grans dimensions. A la dreta d'aquesta, hi ha una segona porta adovellada feta amb pedra d'esmolet. Al primer pis, disposades horitzontalment hi ha tres obertures, totes elles de proporcions verticals; la finestra de l'esquerra està emmarcada amb pedra, la central també presenta llinda, brancals i ampit de pedra; la tercera, que es troba per sobre del portal adovellat de pedra d'esmolet és porticada sense balcó, amb una reixa de ferro; té una llinda de fusta i els brancals fets de maó. A les golfes, l'única obertura que dóna a la façana principal consta de llinda de fusta i brancals de maó que s'endevinen per sota de l'arrebossat de la façana que comença a desprendre's de la pedra.

A la dreta, entre la casa i la pallissa, es va annexionar una torre de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és plana i transitable per on s'hi accedeix a través d'una escaleta que comença al segon pis. Aquesta tindria funció de torre de guaita, amb els merlets o murons de forma quadrada. A la planta baixa hi ha quatre espitlleres disposades a la façana principal. Al primer pis i al segon, tant a la façana orientada al nord-est com a ponent com a migdia hi ha dues obertures superposades, disposades simètricament en un mateix eix vertical formant un arc agut fet de maons.

A la dreta d'aquesta torre hi ha adossat un tercer cos. És la pallissa, que segueix el mateix pendent de la teulada del mas. De planta baixa i pis, a baix hi ha una obertura per permetre entrar el carro; aquest portal és fet de pedra amb un arc carpanell molt rebaixat. Per damunt, de la porta, seguint un eix vertical, es troba una gran obertura, que permetia entrar i treure les bales de palla. Aquesta està feta de pedra, amb un arc de mig punt.

Ca n'Hortjussà

Casa que estava situada sobre el torrent de Jordanes i d'Aiguafreda, va ser enderrocada. En una llinda apilada de les restes de l'antiga masia es veu la data de 1607.

Enganxada a la seva cara nord s'hi feu una nova construcció a tombant de segle.

Font del Dimoni

Font situada al Torrent dels Enamorats, a 200 m del túnel que passa per sota de la carretera C-59 que va de Caldes de Montbui a Sant Feliu de Codina. Aquesta font prové de l'aigua d'una mina que porta el mateix nom i que es comunica amb la mina del Molí d'en Sellés, a l'altra banda de la carretera. L'aigua de la font, raja constant, per un broc de ferro tallat en biaix i que es troba introduït a la part baixa d'un muret de ciment que al mateix temps impedeix que la terra del marge colgui la font. Aquest mur es troba envaït per les bardisses i l'heura. Per sota del broc, l'aigua va a parar a una petita pica realitzada amb blocs de pedra regular arran de la sorra del torrent. L'aigua sobrant s'escapa torrent avall. La font està envoltada per vegetació de ribera.

Santuari de la Mare de Déu del Remei

Al nord de la vila de Caldes de Montbui, el santuari de la Mare de Déu del Remei fou construït entre els anys 1548 i 1582; època en la que hi havia un ermità. Guarda la imatge que dóna nom a l'ermita, venerada de molt antic a Caldes. Tot i això, la talla original, de terra cuita, es perdé al segle XIX, a la fi del qual es bastí l'edifici actual, que és una ampliació de l'original.

Originalment, en el lloc hi hagué un simple oratori consagrat a la Verge, que es va construir en un lloc on la gent tenia estranyes visions. D'aquesta forma es marcà un espai de culte pagà que amb el temps passà al culte cristià.

Al lloc on s'aixeca la capella s'han trobat abundants vestigis de l'època romana.

El Passeig del Remei és format per un seguit de pedres de granit o llambordes, molt resistents al pas de vehicles, tallades de forma prismàtica, i col·locades una al costat de l'altra, sobre una base de sorra o formigó. Als extrems, les llambordes són més llargues i estan disposades verticalment, en sentit oposat per permetre el pas de l'aigua de pluja. A banda i banda del carrer, hi ha les voreres, d'uns dos metres i mig a tres metres aproximadament d'amplada, amb una doble filera d'arbres, de manera que en la filera que es troba més a prop de les cases, s'hi han plantat mèlies; aquestes són força joves, i a la filera del davant, tocant al carrer, hi ha els plataners, disposats simètricament, tant en sentit vertical com horitzontal. Les edificacions d'aquest passeig es varen iniciar principalment a finals del segle XIX i inicis del segle XX,i són conegudes tipològicament com a cases d'estiueig.

Torre de la Presó

L'any 1102 es documenta l'existència de la muralla que envolta la vila de Caldes de Montbui i que s'anirà reformant fins a la gran modificació del segle XIV, amb la incorporació de nous portals.

L'estructura que actualment podem veure correspon a una de les torres de defensa d'un dels portals d'entrada al recinte emmurallat. En el segle XIX la torre s'habilità com a presó, fet que li ha donat nom fins a l'actualitat. En el portal de Vic cal destacar la localització d'altres restes de l'antiga muralla de Caldes de Montbui.

Es troba situada a la cantonada entre els carrers Major i Bigues i està declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Plaça de la Font del Lleó

L'origen de la Plaça de la Font del Lleó< remunta a l'època romana, quan els romans construeixen el gran complex termal. En època imperial, aquest complex s'estenia per l'antic Hospital, actual Museu Thermàlia, part del Balneari Rius i pel Balneari Broquetes, fins a la Font del Lleó. L'edifici termal original quedava situat a mig pendent del terreny per tal d'aprofitar l'aigua termal que brollava de la part superior de l'actual plaça. Les termes perduraren fins a l'Edat Medieval, ja que es tenen dades documentades del segle X, concretament de l'any 937.

De sud a nord mirant a ponent:

Font del Lleó: És el brollador d'aigua termal més característic de la població de Caldes de Montbui, amb l'aigua que surt a 74ºC de temperatura. Es va construir el 1581 i va ser renovada el 1822. Tot i les reformes, la gàrgola i la paret del fons s'han conservat al llarg del temps. La font, tal i com la podem admirar avui, data del 1927, any en què fou restaurada i afavorida per Manuel Raspall, que va projectar l'actual monument d'aire noucentista, amb el característic lleó que ha esdevingut el símbol de la vila.

Ca n'Alrich: Durant molts anys va ser un balneari. En el segle XIX era conegut com Can Alrich, i en el segle XX per Balneari Alrich o del Remei. També pren el nom popular de Can Targa. Després de la guerra, cap als anys 40, va desaparèixer com a balneari i es va enderrocar quasi totalment, transformant-se en tres cases unifamiliars entre mitgeres, disposades en fileres. De l'antic balneari sols s'aprofitaren els fonaments i els murs portants de la planta baixa.

Antic hospital de Santa Susanna: Al segle XIV, a Caldes de Montbui existien tres hospicis. Dos d'aquests eren de dos germans de cognom Lunes i un tercer d'un calderí anomenat Jaume Carrera el qual era sota el domini del Reverend Garcia, Bisbe de Vic, que posseïa alou sobre dit establiment. Pere Lunes i Bernat Lunes varen concebre el projecte de transformar l'establiment d'en Carrera en Hospital, cosa que necessitava la conformitat de Garcia pel domini o alou que s'ha esmentat. Ho sol·licitaren al canonge de Vic, Joan Bonet, procurador d'aquell bisbat, que acabà concedint els drets de Garcia i per fi davant del Notari de Vic, Nicolau Mateo, s'autoritzà el document de redempció de l'alou en 13 de gener de 1386 creant l'Hospital de Santa Susanna, situat a la Plaça del Lleó de Caldes de Montbui. Des del segle XIV fins a principis del XX, l'Hospital va anar realitzant les seves funcions d'asil i hospital, evolucionant adaptant-se als temps i amb èpoques més o menys florescents, segons el devenir de la Història.

Termes romanes: Els conquistadors romans van fundar una estació balneària, al voltant de la qual es va desenvolupar el nucli urbà Aqua Calidae. Es va iniciar així el període de prosperitat de les quals les famoses termes, del segle I aC, en són una mostra. La funció primordial d'aquest conjunt era curar els nombrosos malalts que arribaven a l'indret des de diferents punts de la Hispània romana. La sala que es veu és només una part del gran conjunt termal que hi havia en temps dels romans que s'estenia per l'Antic Hospital, gran part dels balnearis Rius i Broquetas i l'actual plaça de la Font del Lleó. Fins al moment, s'han localitzat quinze àmbits del conjunt termal romà. Actualment, hi podem veure, per una banda, una piscina rectangular, central, d'aigua termal i, per una altra, dues més en forma d'exedres semicirculars frontals que fan de banys individuals.

Balneari Broquetas: La seva activitat s'inicià el 1729, quan el seu fundador, Salvador Broquetas, edificà la primera casa de banys on ara hi ha l'actual balneari, al qual dona el seu nom. La primera reconstrucció de la qual hi ha constància és del 1770, quan s'amplià el balneari inicial amb l'adquisició de l’hostal de Can Vicenç. Inicialment, el balneari era un edifici de tres plantes que, al llarg dels més de dos segles de la seva història, s'ha seguit ampliant per incorporar, fins i tot, un parc privat per als clients. L'estil predominantment modernista conviu en harmonia amb zones més heterogènies derivades de les successives transformacions.

Plaça de l'Església

Santa Maria de Caldes es començà a construir en el segle XVI, entre els anys 1589 i 1590. El 1622 fou obert al públic, malgrat que no fou acabat completament fins a l'any 1714.

L'església està formada per una sola nau de 51 metres de llargada, 23 d'amplada i 22 d'altura, amb dotze capelles laterals amb arcades de mig punt a l'estil romà-bizantí del segon període.

El 1701 fou construïda la portalada d'estil barroc, iniciada per l'escultor francès Pierre Ruppin i represa per l'escultor calderí Pau Sorell. Es considera una de les obres mestres del barroc català.

En una capella annexa es troba la imatge de la Santa Majestat, una talla de fusta policromada del Crist Majestat, d'estil bizantí i datada d'entre els segles XI i XII. Aquesta imatge fou destruïda durant la Guerra Civil, essent cremada al mig de la plaça. El poble en salvà el cap i la imatge va ser reconstruïda el 1939.

Camí de les Hortes i passeig de la Muralla

El camí de les Hortes i el Passeig de la Muralla és un camí que recorre la vessant de ponent de la vila de Caldes per l'esquerra de la riera de Caldes.

Les hortes de Caldes són una superfície de cultiu amb una marjada menys densa lligada especialment a la contenció de les terrasses fluvials, amb la particularitat que moltes parets de tanca combinen la funció de delimitació de propietats i la de contenció de terra, on les dimensions i la distribució depenen dels obstacles. El safareig de Santa Esperança és un antic safareig d'aigua termal que degut al seu emplaçament va deteriorar-se molt ràpidament i s'ha condicionat per a poder-hi prendre banys públics.

La Portalera és un safareig públic d'aigua termal que va canviar el seu emplaçament a finals del segle XIX, ja que inicialment estava ubicat al carrer de Santa Susanna i actualment el trobem al carrer de la Muralla. L'aigua del safareig prové de la Font del Lleó i encara avui dia es buida i es neteja diàriament i s'omple de nou durant la nit. Encara s'utilitza i l'accés és lliure els matins de dilluns a dissabte.

El safareig dels Calciners es tracta d'un petit safareig d’aigua termal que ve de la Font del Lleó i es troba inserit dins la muralla, cobert per un sostre de volta. Estava reservat per rentar-hi la roba dels malalts. Es troba protegit per una reixa, però es pot veure perfectament.

Molí de l'Esclop i muralles medievals

El molí de l'Esclop es situava al peu de la vila de Caldes, just tocant a la muralla. Possiblement i segons dades històriques, el Molí ja existís l'any 1167. Amb el pas del temps, aquest molí ha rebut varis noms; entre ells cal destacar "el Molí d'en Carles", "el Molí d'en Pere Roig", "el Molí d'en Pere Llunes, l'any 1410". També es tenen dades documentades de l'any 1566 on es parla del Molí "al peu de la Torre d'en Llunes", o de l'any 1730, es troba citat "lo moliner del molí d'en Palmes, alias escloper", o encara una altra citació "lo molí fariner cituat sota les muralles". Se sap també que un dels propietaris d'aquest molí fou el Dr. Palmés, més tard d'en Joseph Puigsaulens i que l'any 1763 passà a mans de bonaventura Vall-Llosera, i l'any 1793 fou d'en Joseph Vall-Llosera, i finalment, l'any 1851 del Sr. Llobet. El nom de Molí dels Esclops, prové segurament del segle XIX.

Es troba en ruïnes, la coberta ja ha desaparegut i només resten parts de la planta baixa i pis. No obstant això s'endevina que aquesta era de teula àrab.

La muralla de Caldes de Montbui té elements comuns a altres muralles excavades al Vallès, com les bestorres, que es reparteixen al llarg del parament cada 20 o 25 metres.

El tram de muralla situat prop del molí de l'Esclop i del portal i la capella de Santa Susanna té una llargada de 27'40 metres i una amplada mitjana de 80 centímetres. Presenta una cara vista a l'exterior de blocs de pedra seca sense treballar i ben alineats, i un rebliment intern. L'alçada conservada varia dels 3'5 als 4'1 metres.

Pont romànic

Pont romànic bastit pels voltants de l'any 1226 que formava part de la xarxa viària de Caldes de Montbui, al sector de ponent de la població. Per aquest pont passava el camí de tradició romana, que unia Caldes amb Sentmenat i Egara (Terrassa). El pont consta de dos arcs de mig punt, d'amplada diferent, que descansen en un pilar central i dos estreps laterals que enllacen amb els marges de la riera. L'arc més gran és el que salva el pas de l'aigua. Damunt del pilar central, entre els dos arcs, hi ha una obertura coronada amb un petit arc de mig punt que actua de descàrrega. La calçada és de doble pendent, del tipus d'esquena d'ase, amb el punt més alt situat sobre l'eix de l'arc més gran.

Complex esportiu de les Cremades

Sector esportiu de Caldes de Montbui. S'ha deixat enrere el pavelló de la Torre Roja i el camp de futbol de les Cremades, aquest situat al costat d'una explanada asfaltada que serveix d'aparcament. Al finalitzar l'asfalt, per la banda oposada al camp de futbol i a l'esquerra d'una explanada de terra que també serveix d'aparcament surt un camí que cal seguir. S'ha d'anar voltant aquesta explanada de terra, i no deixar el camí, que abans d'arribar a la carretera es converteix en corriol.

Carretera del Farell

Carretera que uneix Caldes de Montbui amb Sant Sebastià de Montmajor (BV-1243), prop d'un revolt. Continuar en sentit descendent i en quan es pugui creuar-la per poder anar per l'esquerra -tot i que no tingui gaire trànsit, no deixa de ser una carretera, per tant, compte-.

Camí del Foment (PR®-C 9.1)

Camí format per un seguit de pedres de granit o llambordes, molt resistents, tallades de forma prismàtica, i col·locades una al costat de l'altra, sobre una base de sorra o formigó. Als extrems les llambordes són més llargues i estan disposades verticalment, en sentit oposat formant una petita cuneta per permetre el pas de l'aigua de pluja.

El paviment d'aquest camí, amb una amplada màxima de 2'5 metres, està col·locat sobre un subsòl original, al qual s'ha afegit una subbase, una base més ferma seguida d'una capa de sorra o morter i finalment la capa de llambordes.

Bàscula del Castellvell

Bàscula de la pedrera del Foment, formada per una cases de planta rectangular (de 3,5 m x 2,5 m) amb la coberta d'obra de maons plans i bigues de fusta, d'una sola vessant. Les parets estan fetes de paredat mig, arrebossades. Té l'entrada per la façana de migdia i una finestra amb reixa que dóna a la plataforma de la bàscula situada al mig del camí. Té una petita obertura a la façana nord. A l'interior és conserva part del mecanisme que feia accionar la bàscula, així com les restes del que havia estat una llar de foc.

En un nivell superior es divisa el Castellvell, edifici de les pedreres de Fomento de Obras y Construcciones, S.A., de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes, amb algun edifici annexat per la part del darrera. La coberta presenta tres vessants, la més important d'elles a la façana principal, construïda amb teula àrab i dos careners en direcció als extrems de la façana. La façana està tota ella construïda amb pedra de granit, separant la planta baixa del primer pis i golfes per una cornisa motllurada realitzada amb maó.

Ruïnes

El Barranquet

Estructura desorbitada d'un pont en un racó de món feréstec i solitari. Primer dels quatre passos a gual de la riera de Caldes en aquest entorn engorjat.

En aquest punt, la publicació "Les Pedreres de Caldes", editada l'any 2015 per l'Ajuntament de Caldes, hi situa una antiga pedrera anomenada "El Barranquet", que va entrar en explotació a la primera meitat del segle XX.

Pedrera del Cargol o de la Cooperativa

Pedrera que fou oberta pel conegut com el Corneta en un indret on hi abundaven els cargols bovers. En parar-se la pedrera del Foment, a la primera meitat del segle XX, els treballadors varen obrir aquesta pedrera en règim de cooperativa per continuar amb la feina. Anteriorment s'havia conegut com la pedrera del Cargol.

Pedrera

Antiga pedrera situada a l'esquerra de la riera de les Elies o de Caldes.

El llibret "Les Pedreres de Caldes", de 2015 i editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui, situa la pedrera de les Elies prop de la Casa Nova de les Elies, uns dos quilòmetres més amunt. També indica que hi ha tres pedreres de les que se'n sap el nom però que no s'han pogut ubicar: la del Manco, la del Conejos i la del Miró. Segons el recull onomàstic de Caldes de Montbui d'en García-Pey, la del Manco es trobava a la dreta de la riera, així que no pot ser, per tant aquesta podria ser la del Conejos o la del Miró.

Els Sovatges

S'acaba de sortir del congost que forma la riera de Caldes des d'aquest punt fins al càmping El Pasqualet, i tot l'entorn s'eixampla. Hi ha una senzilla caseta amb una bassa i un camí que puja que pot servir per fer drecera si hom es vol estalviar el petit tomb per la vall de les Elies.

La vall de les Elies és forma part d'una depressió allargada de la superfície del territori de Caldes recorreguda per les aigües de la riera de Caldes de Montbui. En aquesta vall s'hi observa presència humana documentada per les masies des de l'any 1300, acompanyada per les transformacions que els seus habitants han fet en llarg dels segles en aquest paratge: marges de pedra, barraques de vinya i de pastor, rescloses, molins, etc.

Resclosa del Sant Pare

Resclosa construïda transversalment en el curs d'aigua de la riera de Caldes amb l'objectiu d'elevar el nivell de l'aigua i desviar-la per aprofitar-la per al rec, mitjançant una canalització cap els cultius dels Sovatges. Situada a la confluència de la riera de Caldes amb el Torrent del Prat del Dalt, fa una trentena de metres de llargada per 1,10m d'alçada i 50cm de gruix.

Remuntant la riera per la seva dreta s'arriba a un punt on es poden veure les ruïnes del Molí de les Elies.

Camí de les Elies (Deixar PR®-C 9.1)

Al costat d'un gran bloc de pedra i a les envistes de la Casa Nova de les Elies, es deixa el PR®-C 9.1 per prendre el camí de les Elies, a gregal, una ampla pista que després de creuar el Barranc de Cascurell comença a remuntar per la dreta el Torrent del Prat de Dalt o de la Font del Ferro.

Pou de glaç del Prat de Dalt

El pou de glaç Pou de glaç del Prat de Dalt, construït en part sota terra, és de planta circulari mesura uns 12 metres de fondària per 10 de diàmetre, amb parament de pedra seca i voltes de maçoneria, perfilades, fetes de pedra. Les parets arran de la base són molt més gruixudes, de més d'un metre i mig d'amplada. La part superior queda a la vista des de l'exterior.

A l'altra banda del torrent hi ha Can Prat de Dalt, impressionant masia de planta rectangular que costa de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a dues aigües, desaiguant cap a les façanes laterals. S'observen les diferents etapes de creixement; adaptant-se per tal de constituir la màxima unitat organitzativa. Així trobem una part de l'edifici, situat a la façana de ponent de planta rectangular, que consta de vàries unitats volumètriques; la primera, es tracta d'un porxo, de planta rectangular, que consta de planta baixa, i pis; aquest edifici presenta a la planta baixa tres arcades de mig punt fetes de maó aguantades per pilars arrebossats; per damunt, un terrat porticat amb arcs i pilars fets de maons i baranes de ferro, amb la coberta a doble vessant, de teula àrab i bigues de fusta. Més a l'esquerra, una altra construcció, antiga masoveria, de planta baix i pis, amb la façana arrebossada.

Han parlat d'aquesta casa els historiadors de Jaume Balmes i de la seva obra, "el Criteri" que fou escrita a la biblioteca de la casa, situada sota el colomar i la qual fou tota una sorpresa en descobrir-la.

El Prat de Baix

Casa pairal de planta quadrada, de planta baixa, pis i golfes, amb coberta a quatre aigües de teula àrab. En l'extrem nord-est hi ha una torre de planta quadrada d'una planta més, amb mirador i coberta també a quatre vessants. Té diversos cossos afegits al darrera i dues terrasses a diferent nivell que ocupen tota la façana de davant.

Sembla que es va reconstruir a finals del segle XIX sobre un antic convent o hostal de camí del segle XVII, els vestigis del qual encara queden en les obertures de planta baixa de la façana sud-oest, amb finestres de pedra arenisca treballades.

En una de les llindes de planta baixa es pot llegir la data 1627.