Calonge , el seu paisatge i el món del suro

Pi gros

Pi de llei conegut per tot els calongins i punt de trobada per iniciar l' excursió

El suro del camí del Mas Ponsjoan

Suro que trobem només sortir a caminar al paratge de Fonts. Veure com tenim molts exemplars al Pla de Calonge. Abans les suredes eren a la plana i les vinyes a les terrasses de pedra seca de les Gavarres

Tinell de Can Viñas

A finals del segle XIX amb les noves malalties, als pagesos se’ls presenta un problema: cal moure l’aigua fins a la vinya per poder ensulfatar. Apareixen en el paisatge barraques i tinells La BARRACA té la funció de guardar les eines i d’emmagatzemar l’aigua de la pluja en les cisternes. El TINELL permetia fer una quantitat més gran de barreja i el pagès anava a repostar amb la motxilla a mesura que acabava el líquid de ruixar. EL CALDO BORDELÈS avui dia encara tenyeix els tinells de color blau de fer la barreja de la pedra blava (sulfat de coure) que després calia neutralitzar amb calç. Té un efecte fungicida. A la vinya s’utilitza pel tractament del míldiu

El Rec Madral

El Pla de Calonge està travessat per petits rierols provinents de les vessants de les Gavarres i un dels més importants és aquest. Travessa tot el pla i desemboca a Es Monestri a Sant Antoni. Té la peculiaritat que té unes vores altes en el seu recorregut i això evita que vessi quan arriba al Pla de Sant Antoni i que no es formin zones d'aiguamolls. Quan es va construir Sant Antoni , sobretot en el boom dels anys 60-70 del turisme tothom va oblidar aquest rec i ha estat el responsable d' inundacions en el sector del Collet, doncs poc a poc s'havi anat impedint la sortida de l' aigua cap a mar.

Suros al costat del Rec de Morells

Es veuen suros que s'han pelat i que demostren que encara es fa un aprofitament del suro a casa nostra.

Suros al Rec de Morells

Pujant cap al sector del camí sota el Mas Escapa Vell

Suro on fa anys ja s'ha fet una pelada

Suros pelats

Suro cremat

Després de l' incendi de fa anys que va començar a Vall-llobrega podem observar tota la muntanya del Puig Cabrer al davant nostre ben cremada amb tots els pins morts i ple de troncs secs...Els exemplars de suro , gràcies a l' aillament que proporciona el suro fa que l'arbre no quedi afectat i després de cremat torna a brotar ...

Pujant al Puig Cabrer, panorama de Palamós i Sant Antoni

Vista de Palamós, el seu port. El pla de Sant Antoni i Sant Daniel.Els pins cremats i morts després de l' incendi del març de 2014 va cemar 359 Hª

Trinxeres, refugis i niu d' ametralladores del Puig Cabrer

Magnífic lloc que domina tot el Pla de Calonge, es veu perfectament Palamós, tota la Badia, Sant Antoni i Calonge que va servir peer instal.lar aquesta construcció durant la guerra civil de Calonge. Hi trobarem un accés a la vessant de Ponent on es visualitza a la llinda de l'arcada d'entrada al refugi una inscripció en núms. romans: II-XII-MCMXXXVII

Llinda refugi i trinxeres Puig Cabrer

Encara es llegeix la data que va estar construida: II-XII-MCMXXXVII

Rec Madral a prop del Mas Muní

Mas Muní

Bonic mas , carregat d'història: Duc de Sesa, Batlle de sac de Calonge Ara hi ha una Hípica A Can Muni, a finals del s. XVIII i vivia l'últim "Batlle de sac" del poble. El "Batlle de sac" era la persona encarregada de recaptar diners i altres productes (gallines, patates...) pel senyor feudal. Cada senyor feudal tenia el seu "batlle de sac" i aquest ho era del Duc de Sessa.

Cami Ral de Calonge a la Bell-lloc

Camí que conectava Calonge amb l' ermiyta de la Bell-lloc a Vilaromà

Camí entre vinyes pujant al Mas Gil

Camps al Mas Gil

Al fons panorama de la Serralada del Jonc i el Puig Cargol

Barraca de vinya del Mas Gil

Avui propietat del Celler Clos d' Agon vins DO Catalunya, és la icona d'alguns dels vins d'aquest celler. Antiga barrca de vinya on s'profitava l'aigua recollint-la en una cisterna i així es podien fer tractaments contra les malaties de les vinyes

Mas Gil, Celler Clos d'Agon

Extret de la seva web La historia del celler neix el 1987, quan un matrimoni francès decideix comprar l’antiga masia de Mas Gil, on ja hi havia 12 hectàrees de vinya plantades amb varietats híbrides i marcs de plantació estrets. Aquets propietaris es van assessorar amb professionals com Pierre Galet i André Crespy catedràtics de la Universitat de Montpellier i van decidir arrencar la vinya antiga i plantar varietats franceses de prestigi per la elaboració de vins de qualitat. Després d’aquesta etapa, sis amics suïssos amants del vi, entre ells Franz J. Wermuth (Les Grands Vins Wermuth), Frank Ebinger (Casa del Vino Ebinger) i Silvio Denz (Château Faugères, Chateau Rocheyron, Château Lafaurie-Peyraguey, Montepeloso) van adquirir aquest famós entorn vitícola l’any 1998 i van contractar com a assessor a l’enòleg Peter Sisseck que elabora a Ribera del Duero, grans vins com Pingus i Hacienda Monasterio. Es a partir d’aquest moment que es comença un nou projecte enfocat en un augment de la producció dels vins de qualitat, amb la construcció d’un nou celler dissenyat per l’arquitecte Jesús Manzanares i amb un augment de la superfície de plantació recuperant antics bancals a les parts més altes de la finca. Actualment, el director tècnic, Miguel Coronado assessorat per l’enòleg Peter Sisseck, segueixen treballant per intentar treure el màxim partit al terreny particular de Clos d’Agon, i amb això, seguir elaborant grans vins que es caracteritzin per un marcat estil i qualitat.Al centre de la vinya s’emplacen Celler i una antiga masia de 350 anys d’història, que contempla una assolellada i bonica terrassa amb vistes al mar. L’any 2002 van començar els treballs de construcció d’un Celler més gran i van finalitzar el 2006. Les sales de fermentació posseeixen tancs d’acer termoregulats. Les sales de criança i malolàctica, completament climatitzades, es troben a banda i banda de la sala de fermentació. La zona de recepció es troba en una escala superior, el que ens permet treballar per gravetat en gairebé tot el procés.

Vinyes del Clos D'Agon

Vinyes modernes que contrasten amb les velles vinyes de Calonge en cep i on encara es fa el vi de pagès

Barraca de vinya i tinell

En mal estat, es pot veure encara la col.loració blau verdosa de la paret on es preparava el Caldo Bordalès...

Barraca vella i tinell. Conca del Tinar sobre Torre Lloreta

Ceps de vinya tradicional a Calonge, en "copa"

Riera del Tinar

Altra dels nombrosos rierols que baixen de les muntanyes del sector del Jonc i arriben travessant el Pla fins a la Riera de Calonge

Torre LLoreta

Extret de la wikipedia La Torre Lloreta, també anomenada Can Sixt de la Torre[1] és un masia medieval fortificada amb una torre de defensa, a partir d'una antiga fortalesa. Està construïda a la confluència de la Riera del Tinar i de la Riera del Jonc a Calonge a Catalunya. La torre és de planta quadrada (4,5 metres per cara), té tres plantes i terrat, fa una alçada d'uns 12 metres i està bastida amb pedra llicorella i carreus de granit als angles. A la part baixa hi ha la porta, a uns 5 m del sòl, acabada amb un arc de mig punt format per 6 dovelles i que la comunica amb la casa i la coberta és de volta de canó amb una trapa. El nivell superior, de gran alçada, té al costat de migdia la poterna d'arc de mig punt adovellada i més amunt una sagetera, i la coberta, també de volta, té una trapa que comunica amb el tercer, que és de sostre pla. L'últim tram ha estat reconstruït.[2] Les pedres que formen la torre són de licorella, bastant irregulars, en general no gaire grosses (10 cm x 25 cm)i formant filades seguides. Als angles hi ha pedres de granit més grans (20 cm x 35 cm). El morter de calç que uneix les pedres es desfà amb poca dificultat. A la banda meridional de la torre hi ha restes de muralles que formen un clos de planta irregular, més aviat ovalada. La masia es va fer aprofitant aquest mur fortificat com a façana on encara es conserven les espitlleres en nombre de 18 a nivell inferior i 7 en el superior. Algunes rajoles del ràfec de la teulada tenen dibuixos pintats.[2] Per les seves característiques, aquesta torre de planta quadrada recorda altres torres datables cap al segle XIII. Història[modifica] És un antic castell convertit en casa de pagès. La torre servia per a prevenir el perill de la pirateria que venia de la banda del mar mediterrani.[3][4] El castell que, segons afirma el medievalista Lluís Vilar i Subirana, era real, o sia una avançada del monarca per tal de controlar i vigilar el baró de Calonge i, estratègicament situades, un munt de torres de vigilància, tant per terra com per mar.[5] Al segle XIX fou propietària la família Reixac i era coneguda com a Torrent d'en Reixac. Després va pertànyer al Sr. Joanoala que hi tenia un masover de nom Sixte Palet, d'aquí el nom popular actual de can Sixt de la Torre. En aquesta data (Agost 2017) la masia de la Torre Lloreta està essent restaurada.

Mas Molla

WEB MAS MOLLA: La història del Mas Molla de la Riera remunta al 1338. En la baixa edat mitjana els nostres avantpassats treballaven per l’autoconsum, eren pagesos de remença. Els seus tributs els pagaven primerament a Ermessenda i més tard a la catedral de Girona (altres pagesos ho feien al Sr. feudal del Castell de Calonge). En aquells temps es comencen a moure els productes agrícoles pels mercats medievals però sempre entre els senyors feudals i els mercaders. Eren molts els drets abusius dels que gaudien els senyors i és per això que els pagesos remences varen lluitar per la seva abolició. Amb la Sentència Arbitral de Guadalupe el 1486 de Ferran V se’ls reconeix el domini útil dels masos, se’ls permet elaborar els seus propis productes i així s’aboleix el monopoli existent del Sr. feudal permetent vendre’ls a qui vulguin. Des d’aleshores varen ser gent lliure. Comença llavors, sobretot a finals de l’edat moderna, un creixement econòmic general i de base agrària. Els nostres avantpassats, ja pensant en vendre al mercat de Palamós, comencen a cultivar vinyes a les muntanyes amb parets de pedres i produeixen altres cultius a les planes. Es trenca l’economia de supervivència i amb els guanys es compraven coses pel seu consum com xocolata. La major part de la nostra masia data d’aquesta època, s.XVIII. A Catalunya hi ha un canvi de conreus a favor de la vinya i s’inicia l’exportació dels excedents a Europa i al “Nou Món” com també les activitats complementaries com la fabricació de taps de suro que va fer que tinguessin una major capacitat econòmica. A més a més a casa érem rajolers (1752 rajoleria a Bell lloch, les Gavarres) i trullaires. Del s.XIX en conservem un inventari de 1869 on deixa constància que Joseph Molla Oliver tenia “la botigueta”, demostrant-nos que ja en aquella època es venien productes del mas a la masia. El Mas Molla també exportava vi a Cuba a la botiga “Vinos Molla” de l’Habana, propietat dels nostres cosins germans (Molla Preses), de la qual es conserven pamflets publicitaris de l’època. Amb la independència de les colònies de Cuba i Filipines el 1898 el comerç s’interromp. Coincidint amb aquests anys l’arribada de les malalties americanes canvia el conreu de la vinya, el 1852 amb l’Oïdi (anomenat malura vella a les terres catalanes durant l’època o popularment coneguda com a fumadura en l’actualitat). Més tard buscant-li el remei arriba el Míldiu i la letal Fil·loxera. Aquesta última arriba a Calonge el 1882 on es supera la fil·loxera amb la preventiva replantació de part de les vinyes del poble amb peus americans provinents de França reproduïts en vivers als mateixos masos. El nostre besavi Joan Molla Preses en aquells moments posa una premsa de vapor al trull i l’amplia quedant pràcticament com és avui dia el celler. Això va ser possible també, al fet que els pagesos de Calonge no es van arruïnar i posteriorment cooperativitzar per superar l’entrebanc, com en altres parts de Catalunya. La pagesia Calongina de finals del segle XIX van seguir fent el mateix: venent les fruites, verdures, oli i vi de pagès als seus masos i al mercat, i encara avui seguim fent-ho al vell mig de la Costa Brava del s.XXI. Els primers anys del s.XX tot i dolents el pagès tenia molta importància econòmica però entre 1939 i 1959 es trenca totalment la dinàmica econòmica que hi havia hagut fins a l’esclat de la Guerra Civil. L’economia autàrquica que defineix el sistema econòmic d’Espanya de Franco condiciona la forma d’economia de la societat i els pagesos tornen al sistema de supervivència i estraperlo de productes. Aquets parèntesi s’acaba amb l’arribada dels feliços anys 60 i el creixement dels 80 el turisme, la Costa Brava i les grans marques de vins que ens porten al dia d’avui. Hereus d’aquesta pagesia tradicional catalana, el Mas Molla i els pagesos de Calonge s’han mantingut arrelats a la tradició, basada en el treball familiar, la collita pròpia i la venta directa al mas o al mercat. Així, sense ser-ne massa conscients estaven preservant un Bé Cultural d’Interès Nacional, la nostra pròpia activitat que perdura a la Zona d’Interès Etnològic de Calonge i Vall Llobrega. La Fundació Remença XXI vetlla per conservar l’esperit d’aquesta illa on encara avui es pot palpar i sentir l’ahir.

Carrer Camp de la LLebre

Llinda a la casa del Carrer de la Creu, cantonada C/Migdia

La llinda més interessant de Calonge. Té diversos motius: Al cim hi ha gravades dues martellines, una creu i la data: 1728 A sota uns escaires i més eines de paleta amb el nom dels que devien èsser els propietaris JAUME VELLVE MESTRE DE CASES i MARIANA VELLVE

El Mas Oliver de Calonge

WIKIPEDIA Ca n'Oliver és una masia al municipi de Calonge (Baix Empordà). És un monument protegit com a bé cultural d'interès local.[1] Descripció[modifica] És una casa pairal típica del XVIII amb reformes i afegits posteriors. Els cos principal de l'edifici manté l'estructura bàsica tradicional de tres crugies paral·leles cobertes amb volta d'encanyissat. Costa de dues plantes i graner. la coberta és a dues vessants. El portal de llinda té gravada la inscripció "MIQUEL OLIVER 1705". Al costat dret un gran gos afegit més modern (segle XIX) amb galeria de balustrada de terracota que ressegueix tot el lateral de la casa. Els paraments han estat arrebossat i a la part alta hi ha un rellotge de sol. En les últimes reformes s'ha canviat la situació d'algunes obertures. Història[modifica] La construcció actual data de principis del XVIII però algunes parts són molt més antigues. En el seu arxiu guarda documentació des de l'any 1311, fet que ha permès l'elaboració de l'arbre genealògic de la família: Berenguer Oliver de la Serra, 1311; Guillem, 1336; Ramon, 1367; Pere,1436; Anton, 1490; Pere, 1537; Montserrat, 1598; Joan, 1583 (batejat); Pere, 1552; Jaume, 1642 (batejat); Joan 1659; Miquel, 1635 (reformador de la casa), Josep, 1720; Francesc, 1754; Josep, 1791. en el s. XIX.: Miquel Oliver Morbey, Josep Oliver Cruañas, Josep Oliver Morbey i Pere Oliver Pallimonjo. I en el segle XX, Jacinta Oliver Pallí, Josefina Sardó Oliver i Pere Vidal Sardó. A principis d'aquest segle era considerat uns dels tres masos més importants de Calonge. Avui manté les seves funcions i la família continua l'explotació de les terres.

El Padró. Panorames del Pla de Calonge. la Torre Roura

WIKIPEDIA La Torre Roura és un edifici modernista protegit com a bé cultural d'interès local del municipi de Calonge al Baix Empordà (Catalunya) Descripció L'edifici està voltat de jardí i pinedes, al cim del Puig de les Aixades, un turó que s'aixeca al bell mig del pla de Calonge. És de planta quadrada i tres pisos, rematada per una torratxa quadrada amb teulada a quatre vents. Al primer pis s'hi accedeix per una escalinata i està voltat per una gran porxada. El segon està recorregut, en tot el perímetre, per una terrassa amb balustrada de pedra rematada per uns grans gerros. L'última planta sosté el terrat al centre del qual s'aixeca la torre que fa de mirador. El parament combina l'esgrafiat i el rajol vermell sobre l'arrebossat gris. La masoveria, al peu del pujol, segueix el mateix estil però en una obra més modesta. Història Fou construïda per l'industrial del suro Enric Lluís Roura i Vilaret a finals del segle XIX. Es bastí en el lloc d'una antiga masia amb torre de defensa que per la seva situació estratègica en un turó natural al mig del pla, servia d'enllaç entre les torres del litoral (la Torre Valentina i la Torre Pareras) i les de terra endins. A l'interior de l'actual casa es conserven algunes fotografies de l'antiga construcció, anomenada torre del Baró.

Carrer de Sant Joan o de l' Educació . Fàbrica de suro de Can Gispert.

Fàbrica de suro, avui habitatges. L'activitat es mantingué fins a 1960

Aparcament Sala Fontova

Fàbriques de suro de Can Peramon ( Avui bar Rutlla) i Can Plaja

La fàbrica de Can Plaja era propietat de Martí Montaner Mir, venut l'any 1927 a Domingo Plaja, el seu pare Narcís Plaja l'any 1877 rebé una medalla atorgada per l' Exposición Nacional Vitivinícola com a representant de "la indústria taponera de Calonge"

Carrer Genís Ponjoan, baixada cap a la Fàbrica de Can Galceran

La fàbrica era on és ara el comerç de manteniment de piscines. Tota la cantonada , l' inici del carrer Nou i cap a la Riera Rifred. Propietat de Josep Galceran i era fabricant de taps i discos de suro.

Carrer Nou, diverses fàbriques de suro. Isabel vila

Cal Nyeguero núm.3, Can Rauxa núm.9, Cal Pigall núm 11, Can Simonet núm 37 , propietat de Segimon Vila Riera , primer taper de Calonge 1747 Can Benet .núm 39. Avui hi ha un taller de motos i a l'altre costat un edifici d'apartaments.Propietat de Domingo Vidal i passà al seu filla Alfons Vidal . Funcionà fins els anys 60. Alfons Vidal fou alcalde de Calonge 1939-1943 Wikipedia ISABEL VILA: Trobarem la placa en homentage a Isabel Vila que va nèixer en aquest carrer: Isabel Vilà va néixer a Calonge el 3 d'agost de 1843. Els seus pares es deien Segimon Vilà Roure, natural de Calonge (en alguns documents apareix que és de Palamós) i taper, i Teresa Pujol Armet, de la Jonquera (en alguns documents apareix que és d'Agullana). Era la tercera filla del matrimoni, que en va tenir cinc. Als anys 50 del segle XIX, la família es va traslladar, per problemes econòmics, a Llagostera. Isabel Vilà apareix ja en el padró d'habitants de Llagostera de l'any 1857. Aquell mateix any va morir el seu pare. Als anys 60 del segle XIX, vivia al carrer de l'Hospital i no sabia llegir ni escriure. La seva joventut, va dedicar-la a treballar, tenir cura dels malalts i instruir-se, amb la idea de ser mestra d'escola.[2] En esclatar la revolució de 1868, Isabel Vilà tenia 25 anys. Un any més tard, els decebuts republicans amb el canvi van voler aixecar-se en armes. Isabel Vilà s'hi va oposar. Tot i això, va donar suport a l'aixecament armat amb la preparació de tot l'equip de cura dels ferits. La mobilització es va agrupar en una concentració de tots els federals a la Bisbal per anar plegats a Girona. Els llagosterencs, amb Isabel Vilà, van passar per Calonge en la seva marxa cap a la Bisbal. Allà es va produir el foc de la Bisbal, en què Isabel Vilà va tenir cura dels ferits. Ella no volia marxar fins a treure el darrer ferit, però el seu oncle Josep, ferit, se la va endur de la Bisbal d'Empordà cap a Llagostera. Pere Caimó va qualificar Isabel Vilà d'«activista valenta i decidida, i d'autèntic caràcter lluitador».[2] Era coneguda com a Isabel Cinc Hores per la seva reivindicació de la jornada de cinc hores per als menors de 13 anys. La seva participació en la campanya Fora quintes, la sol·licitud d'una biblioteca per als obrers a Llagostera, la seva lluita per assolir la jornada de cinc hores per als infants que treballaven a les fàbriques, etc., la varen fer una dona paradigmàtica en el seu temps.[3] El 1874, amb el cop d'estat del general Pavia i la il·legalització de la Internacional, es va emetre una ordre de detenció per Isabel Vila i va exiliar-se a Carcassona. Allà va ser acollida per una família de maçons il·lustrats, amb terres a Algèria, i va poder cursar estudis de magisteri mentre impartia classes de castellà.[4] El 1880, va tornar a Catalunya per dedicar-se a l'ensenyament, i fundà un col·legi a Barcelona i, més tard, va ser directora d'una escola de nenes de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell, on va morir el 1896.[3] El Foc de la Bisbal: El foc de la Bisbal o Fets del 6 d'octubre fou l'enfrontament més important ocorregut durant l'aixecament federalista de 1869 i que va tenir lloc a la Bisbal d'Empordà el 6 d'octubre de 1869. S'hi enfrontaren les tropes del governador militar de Girona i una partida armada republicana d'uns dos mil homes que s'havien fet forts a la ciutat. La majoria dels efectius republicans eren menestrals de la indústria surera. L’any 1868 va ser destronada Isabel II i la nova monarquia constitucional, liderada per Amadeu de Savoia, no tenia acceptació i el país vivia convuls, un període conegut com al sexenni revolucionari que va durar fins a la instauració de la I República l’any 1874. Francesc Sunyer Capdevila (Roses, 1828-1898),[1] el dia 3 d’octubre de l’any 1869 a Figueres es va proclamar la constitució d’una junta revolucionària que dirigiria Pere Caimó Bascós (Sant Feliu de Guíxols, 1819-1878) del Partit Republicà Democràtic Federal. Defensaven un model polític semblant al dels Estats Units d’Amèrica. La consigna que van rebre va ser la d' anar a ocupar la ciutat de Girona passant per la Bisbal d’Empordà on es concentrarien quatre companyies formades per 400 homes procedents de Sant Feliu de Guíxols, Castell d’Aro, Calonge, Palamós, Llagostera, Cassà de la Selva i Fenals. Els fets Després de la proclama de Figueres feta per Francesc Sunyer i Capdevila el 3 d'octubre de 1869, es va constituir una Junta Revolucionària dirigida pel diputat per Girona del Partit Republicà Democràtic Federal Pere Caimó i Bascós, que el 4 d'octubre va proclamar la República Democràtica Federal. El ministre de la Governació assabentat que el dia 6 d’octubre de 1869 es volia dur a terme un acte d’insurrecció contra el govern monàrquic i que diverses tropes passarien per La Bisbal va donar instruccions al Governador de la província de Girona perquè aquestes fossin transmeses al alcalde de La Bisbal que aquest va convocar-lo el dia 2 d’octubre de 1869 per anar a parlar amb ell a Girona . El batlle en tornar a la ciutat proposar fer una reunió urgent amb tots els regidors l'endemà dia tres a les tres de la tarda. Els va informar de les indicacions rebudes i entre elles una de les coses que havien de fer era reunir a voluntaris de la Llibertat de la vila. Assabentades d'aquest propòsit les tropes governamentals sota el comandament del General Crespo van formar una columna de militars i es van dirigir a La Bisbal per impedir que els republicans poguessin avançar.[2] Sota el crit de: “Nois, foc!”, s’inicià la batalla el dia 6 d’octubre de 1869. El dia 6 d'octubre les tropes governamentals atacaren la vila, però els republicans es defensaren aferrissadament, i els obligaren a retrocedir; els soldats van matar alguns veïns en represàlia. Aleshores, el brigadier Romualdo Crespo ideà un estratagema i va fer presoner Pere Caimó quan va anar a parlamentar amb els militars. Davant l'amenaça d'afusellar Caimó i l'anunci de l'arribada de reforços governamentals des de Barcelona, els revoltats es dispersaren el 9 d'octubre. En total es van produir 9 morts i 60 ferits,[3] i Caimó fou dut presoner a Girona pels militars, on fou condemnat a mort en un consell de guerra. Finalment, però, fou bandejat pel general Prim. ISABEL VILA AL FOC DE LA BISBAL: Pere Caimó, cabdill dels federals empordanesos publicava el següent relat sobre Isabel Vilà i Pujol: « Ja de nit, vam emprendre la marxa sobre la Bisbal, des d'on se’ns cridava amb gran d'insistència, arribant a aquesta vila a les deu de la mateixa nit. No puc deixar d’esmentar un fet que honora en gran mesura al bell sexe de la nostra província. Amb els republicans de Llagostera va venir una jove d'aquesta població, plena de joventut, ja que no havia complert els divuit anys, anomenada Isabel Vilà, jove virtuosa i fervent republicana, que des de llarg temps es vènia ocupant en proveir-se de fils, embenats i tot el necessari per a la cura dels ferits al camp de batalla, preveient que els seus preparatius podien ser algun dia d'immensa utilitat. En afecte, aquest dia arribà i abandonant la tranquil·litat i les dolçors de la llar domèstica, “trócolas “ gustosa la jove heroïna pels atzars de la campana. La seva assídua assistència envers els ferits de la Bisbal, quedarà sempre gravada en la nostra memòria amb els indelebles caràcters de la gratitud. Tanta abnegació i patriotisme bé mereixen una distingida pàgina en els fastos de la insurrecció republicana. Excusat seria afegir que tots la respectaven com a la més estimada de les germanes ".[7] »

Carrer Dr Vilaseca, fàbrica de Can Grau

Avui és un solar.Hi havia la fàbrica de Can Grau, propitetat de Gerard Darnaculleta, fabricant de taps.

Carrer d' Enric LLuís Roura. Can Viñals i Can Codolà.

Can Viñals, edifici núm 15 a la cantonada del carrer hi tenia un pati on apilaven les pannes de suro, avui hi ha un bloc de pisos Can Codolà: núm 17. Es conserva una perola. S'ha restaurat tota l' estructura. Servia per bullir les pannes de suro.

Can Rotllanet i Can Vilaseca

Can Rotllanet, núm 18 propietat d' Antoni Montaner Perxés Can Vilaseca era propietat dels germans Josep i Antoni Montaner Perxés, que també eren propietaris d' un pati just al davant de l'actual Ajuntament Al carrer de la Rutlla també hi havia Can Peramon núm 1 Can Roura , avui bloc de pisos , al costat de la casa del Dr Turró. Propietat d´Esteve Roura i més tard del seu fill Josep.E.Roura Vilaret. NIssaga dels Roura que varen anar a Anglaterra i Escòcia i feren grans fortunes. La família Roura va construir la Torre Roura

Mas Ponsjoan

WEB del MAS PONSJOAN: Som un dels masos més antics de Calonge, com ho avala la llegenda de la goja del pou del mas Ponsjoan. Ja al s. XVII era una taverna on s’oferia el vi de les nostres vinyes als bandolers de les Gavarres. Sempre com a casa de pagès, ha estat treballada per la nostra família, primer com a arrendataris i, des de l’any 1986, la cinquena generació vàrem accedir a la propietat començant la restauració del Mas, la reestructuració dels conreus i l’ampliació del celler. Formem part de la Fundació Remença XXI.