Camí Català de Sant Jaume, 2a etapa, El Port de la Selva – Sant Pere de Rodes – Vilajuïga

Segona etapa del Camí català de Sant Jaume, entre el Port de la Selva i Vilajuïga, amb parada obligada per visitar el conjunt del monestir de Sant Pere de Rodes (aproximadament una hora), en la que hem fet el següent recorregut:

Sortida de la platja de la Ribera del Port de la Selva – camí de Ronda i primera senyal del camí – platja i càmping de l’Erola – punta de cap de Terra – platja de la Vall – càmping del Port de la Vall – petit tram carretera GI-612 – camí i molí de Canavall – rec dels Boets – la Vall de la Santa Creu – camí de la Vall de la Santa Creu a Sant Pere de Rodes – font dels Monjos – Monestir de Sant Pere de Rodes – tram de la carretera GIP-6041 – ermita de Santa Helena de Rodes i restes arqueològiques del poble de Santa Creu de Rodes – mas Ventós i àrea de pícnic – coll dels Planells – la Creu Blanca – els Caus d’en Felis – parets de pedra seca de les feixes de les Comes – camí vell de Pau al monestir de Sant Pere de Rodes – Pau amb l’església de Sant Martí – arribada a Vilajuïga.

Clica en aquests enllaços per veure les etapes fetes fins ara d’aquesta travessa:
Camí català de Sant Jaume 1a etapa, Cadaqués – Cap de Creus – El Port de la Selva
Camí català de Sant Jaume 2a etapa, El Port de la Selva – Sant Pere de Rodes – Vilajuïga


El Camí català de Sant Jaume.-
Durant l’edat mitjana els pelegrins disposaven de nombrosos itineraris per dirigir-se a Compostel·la. El més habitual accedia a la península Ibèrica per Roncesvalles o Somport i arribava a Galícia a través de Castella i Lleó. Però hi havia altres opcions, com ara entrar a la Península per alguns dels passos pirinencs catalans. La majoria de pelegrins que triaven alguna d’aquestes alternatives es dirigien a Montserrat i des d’aquí enfilaven el camí cap a Lleida, Saragossa i Logronyo.
Per aquestes rutes transitaven generalment pelegrins provinents del Llenguadoc i d’Itàlia (o, a la inversa, romeus que des de la Península peregrinaven a Roma), així com hongaresos, alemanys, flamencs i anglesos. També s’hi comptaven molts pelegrins provinents del Mediterrani oriental, d’Àfrica i d’Itàlia per via marítima. Hi ha constància del pas d’aquests caminants pels nombrosos documents expedits a Galícia que es conserven als registres de la cancelleria dels reis d’Aragó, a la protecció dels quals s’adreçaven els pelegrins.
Aquests caminants no triaven sempre la ruta més curta i fàcil; sovint recorrien itineraris més llargs per tal de poder passar per monestirs de renom i altres llocs d’acollida. Eren monestirs i esglésies on es venerava alguna imatge miraculosa o relíquia que atreien els pelegrins, encara que estiguessin allunyats de la ruta tradicional. La fama de què gaudien alguns santuaris catalans més enllà dels Pirineus influïa també a l’hora de triar l’itinerari. A Girona, alguns pelegrins visitaven la tomba de Sant Narcís i, a Barcelona, molts anaven a pregar a la tomba de Santa Eulàlia. Els monestirs de Montserrat, Poblet i Sant Cugat eren també llocs habituals de pas de pelegrins.