Camí Català de Sant Jaume, 3a etapa, Vilajuïga – Figueres – Borrassà

L’etapa d’avui, tercera de la travessa, ha transcorregut entre les poblacions de Vilajuïga i Borrassà, en un recorregut completament pla, en un dia preciós i assolellat, en que hem pogut gaudir del contrast primaveral amb l’esclat de flors i les restes de neu al cims del Canigó, visió que ens ha acompanyat amb tota la caminada.

A destacar, els motius històrics que hem anat veient a les diferents poblacions que hem anat passant, com són, Sant Esteve de Pedret, els castell i nucli històric de Peralada, la Canònica de Santa Maria de Vilabertran i especialment, Figueres, capital de l’Empordà, amb el seu centre històric (Rambla, plaça de l’ajuntament, l’Església, etc.) i l'espectacular Teatre Museu Dalí.

Clica en aquests enllaços per veure les etapes fetes fins ara d’aquesta travessa:

Camí català de Sant Jaume 1a etapa, Cadaqués – Cap de Creus – El Port de la Selva
Camí català de Sant Jaume 2a etapa, El Port de la Selva – Sant Pere de Rodes – Vilajuïga
Camí català de Sant Jaume 3a etapa, Vilajuïga – Figueres – Borrassà

El Camí català de Sant Jaume.-
Durant l’edat mitjana els pelegrins disposaven de nombrosos itineraris per
dirigir-se a Compostel·la. El més habitual accedia a la península Ibèrica per Roncesvalles o Somport i arribava a Galícia a través de Castella i Lleó. Però hi havia altres opcions, com ara entrar a la Península per alguns dels passos pirinencs catalans. La majoria de pelegrins que triaven alguna d’aquestes alternatives es dirigien a Montserrat i des d’aquí enfilaven el camí cap a Lleida, Saragossa i Logronyo.
Per aquestes rutes transitaven generalment pelegrins provinents del Llenguadoc i d’Itàlia (o, a la inversa, romeus que des de la Península peregrinaven a Roma), així com hongaresos, alemanys, flamencs i anglesos. També s’hi comptaven molts pelegrins provinents del Mediterrani oriental, d’Àfrica i d’Itàlia per via marítima. Hi ha constància del pas d’aquests caminants pels nombrosos documents expedits a Galícia que es conserven als registres de la cancelleria dels reis d’Aragó, a la protecció dels quals s’adreçaven els pelegrins.
Aquests caminants no triaven sempre la ruta més curta i fàcil; sovint recorrien itineraris més llargs per tal de poder passar per monestirs de renom i altres llocs d’acollida. Eren monestirs i esglésies on es venerava alguna imatge miraculosa o relíquia que atreien els pelegrins, encara que estiguessin allunyats de la ruta tradicional. La fama de què gaudien alguns santuaris catalans més enllà dels Pirineus influïa també a l’hora de triar l’itinerari. A Girona, alguns pelegrins visitaven la tomba de Sant Narcís i, a Barcelona, molts anaven a pregar a la tomba de Santa Eulàlia. Els monestirs de Montserrat, Poblet i Sant Cugat eren també llocs habituals de pas de pelegrins.