Camí de la Retirada - Molló - Coll d'Ares - Prats de Molló

Església de Santa Cecília

Va ser construïda durant els segles XI i XII. L'església de Santa Cecília de Molló, per les dimensions de la nau, l’altura i esveltesa del campanar i la posició privilegiada a la vall del riu Ritort, representa una fita en el paisatge, que es pot reconèixer des de la majoria de punts del seu entorn. Ajuden a aquesta gran visibilitat l’accidentada topografia i la predominança d’espai verd lliure a l'entorn immediat de l'església. És una notable mostra del romànic pirinenc. És una església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, molt desenvolupat, més estret que l'amplada de la nau. Aquesta és coberta amb volta apuntada, amb tres arcs torals reforçats per contraforts visibles a l'exterior. A la capçalera té dues capelles rectangulars poc profundes, com un incipient creuer, que es manifesten a l'exterior amb un mur més sortint que la nau. Aquestes capelles tenen unes finestres de doble esqueixada i l'absis en té una d'allargada, ornada per dues arquivoltes sostingudes per dues columnetes amb capitells decorats amb motius vegetals i figures antropomorfes. A l'interior, el presbiteri és reforçat amb un fris ornamental de mènsules i dents de serra, i l'absis acaba a l'exterior amb un fris sostingut per mènsules.

Punt d’informació

Panoràmica

Pont de Can Fumat

El Pont i el Molí de can Fumat estan situats al veïnat del Riberal a les fondalades del municipi de Molló a la ribera del riu Ritort (afluent esquerra del Ter). El pont del Molí Fumat és una obra inventariada, és un pont fet tot de pedra, amb una sola obertura d’arc de catenària i té baranes, també de pedra. Es troba a l’antic camí que portava al molí.

Costabona

Genciana

Les gencianes o gençanes (Gentiana) són un gènere de plantes amb flor de la família de les gencianàcies. És un gènere cosmopolita dins les regions muntanyoses del món. Són plantes anuals bianuals o perennes de fulla persistent o no. Les fulles tenen una disposició oposada la majoria es troben en la roseta basal. Les flors són en forma de trompeta i poden ser de diversos colors segons les espècies. Moltes gencianes són difícils de créixer fora del seu hàbitat salvatge, però hi ha diverses espècies disponibles en cultiu. Les gencianes són totalment resistents i poden créixer a ple sol o ombra parcial. Creixen en sòls ben drenats, neutres a àcids rics en humus. Són populars als jardins de rocalles. Moltes begudes es fan amb arrel de genciana. Gentiana lutea s'utilitza per produir Licor de genciana, una beguda destil·lada produïda als Alps i a l'Alvèrnia. Algunes espècies es cullen per a la fabricació d'aperitius, licors i tònics.

Costabona

El Costabona, o Pic de Costabona, és un massís de 2.465 m alt de la zona axial pirinenca del límit dels termes municipal de Setcases, a la comarca del Ripollès, i comunal de Prats de Molló i la Presta, de la del Vallespir, a la Catalunya del Nord. Està situat a la línia de crestes que ve del pic de Roca Colom a través del Coll del Pal (2.374 m) i separa les valls del Tec (Vallespir) i del Ter (Ripollès).

Casilla dels carabiners

La Casilla dels Carabiners de Molló constava (i consta encara, tot i que en estat ruïnós) de dos edificis: una per als habitatges dels agents i les famílies, i un altre per al bestiar i els equipaments. Es va construir el 1920 per vigilar la “frontera” i en un principi va acollir fins a 5 guàrdies amb les seves famílies. Però de seguida es va veure que viure allà era un infern i la guarnició es va traslladar a Molló, deixant l’indret com un lloc de vigilància on només s’hi pujava per fer-hi guàrdies de vigilància (i suposem que a avorrir-se com a ostres). Amb la victòria franquista l’equipament i els carabiners van acabar en desús i l’espai s’ha anat degradant.

Intersecció

Vistes als cims del Pirineu

Vistes a Molló

És un municipi situat al nord-est de la comarca del Ripollès, a la demarcació de Girona. Per la seva configuració física, el municipi forma part de la Vall de Camprodon, a la capçalera del riu Ritort, afluent del Ter. Té una extensió de 43 Km2 i està format per nou entitats de població: Can Solà, Espinavell, Fabert, Favars, Ginestosa, Els Grells, Moixons, Molló i El Riberal. A 1 de gener de 2024 compta amb 375 habitants empadronats, tot i que en èpoques de vacances o a l'estiu registra fins a uns 1.200 residents.

Intersecció

Coll d'Ares

El coll d'Ares és un coll de muntanya dels Pirineus que uneix les comarques del Ripollès i el Vallespir, entre els termes municipal de Molló i comunal de Prats de Molló i la Presta. És al sud-oest de Prats de Molló, a 13 quilòmetres per una bona carretera, però amb molts revolts tancats (salva uns 750 metres de diferència d'altitud en aquests 13 quilòmetres) i al nord-est de Molló, a 11 quilòmetres per una carretera de les mateixes característiques anteriors (només uns 350 metres de diferència d'altitud, però). A través de Molló, en 7 quilòmetres més hom arriba a Camprodon i en 31, a Ripoll. Des del coll d'Ares hi ha una magnífica vista panoràmica sobre les dues valls que separa. Serveix de pas transfronterer, alhora que separa les valls del Ter i del Tec. En aquest punt hi havia hagut una duana (ara és una ampla esplanada des d'on hi ha magnífiques vistes sobre les dues valls esmentades). S'hi troben les carreteres C38 i D115. El coll d'Ares és objectiu de diverses rutes de senderisme per aquest sector dels Pirineus.

Punt d’informació

Pi roig

El pi roig pot arribar als 30 metres d’alçada, el seu tronc és caracteritza per ser d’un color salmó o ataronjat fàcil de reconèixer. Un altre tret característic és que les seves fulles i pinyes són les més petites. Aquest arbre viu en zones altes muntanyoses, per sobre dels 1000 metres, pot arribar fins als 2000 metres. La fusta del pi roig, com la de la pinassa, és molt valuosa. El pi roig ha estat utilitzat històricament per a la construcció de vaixells i d’edificis, de fet, bona part dels edificis del segle XX tenen bigues i altres materials de construcció de pi roig. A més, també se n’ha aprofitat la pega, una mena de brea feta amb reïna que serveix per impermeabilitzar, la reïna, la llenya i les pastures de sotabosc. Actualment la seva fusta s’empra per fabricar una gran quantitat de productes, com ara bigues de construcció, embalatge industrial, pals de telèfon, tauler, etc.

Punt d’informació

Panoràmica

Orquídea

Es desenvolupa en prats i terrenys a la llum solar directa o mitja ombra. Es troben al Mediterrani i nord-oest d'Àfrica. Les fulles són oblonges, amb una longitud de 8 cm, generalment amb taques desiguals de color purpuri marró fosc. També presenta bràctea que embolica la tija en la major part de la seva longitud. Les fulles creixen des dels nòduls subterranis, que tenen una grandària màxima de 6 cm i són el·lipsoides. La inflorescència, que és erecta en espiga amb forma oblonga, surt de la roseta basal, i té de 5 a 10 fulles lanceolades que, de vegades, estan clapejades de punts porpra. La tija té de 7,5 a 12,5 cm de longitud.

Làrix europeu o cedre

El làrix europeu (Larix decidua) és una espècie de conífera de la família Pinaceae nadiua de les muntanyes del centre d'Europa, sobretot dels Alps i dels Carpats tot i que també hi ha poblacions disjuntes al nord de Polònia i sud de Lituània. No és un arbre autòcton dels Països Catalans, però n'hi ha de plantats. Larix decidua rep diversos noms comuns en català: alerç, cedre d'olor, làrix, làrix europeu, melis, pi melis, pi teia. L'alerç europeu és un arbre caducifoli de mida mitjana-gran, que pot arribar a mesurar 45 m d'alçada. La capçada és cònica quan és jove i es fa més ampla amb l'edat. Les fulles són aciculars de color verd clar, de 2-4 cm de llargada; cauen a la tardor i tornen a sortir a la primavera. Les pinyes són erectes, cònic-ovoides, de 2-6 cm de llargada; maduren de quatre a sis mesos després de la pol·linització. És un arbre molt resistent al fred (resisteix com a mínim -50 °C), i forma el límit arbori als Alps: arriba a altituds de 2.400 metres, però n'abunden més entre els 1.000 i els 2.000 m. Només creix en sòls ben drenats.

Panoràmica

Panoràmica

Panoràmica

Cavalls

Hospital Sta Margarida de Colldares

En aquest lloc hi havia hagut un hospital de camí, desmantellat a l'època en la qual s'abandonà també la capella de Santa Margarida. Santa Margarida va ser declarada monument històric de França[2] el juny de 2009. Durant l'episodi de La Retirada (gener-febrer 1939) aquesta esglesiola va donar d'aixopluc a refugiats i ferits. Com explica n'Artur Bladé Desumvila: "Hom sent també els crits de dolor dels ferits que alguns voluntaris misericordiosos (ara ja no mana ningú) transporten en lliteres, o a collibé, del cim on arriben les ambulàncies, fins a una ermita que serveix de refugi provisional... I més endavant segueix: "Penso que ha estat una sort haver trobat aquesta ermita (desmantellada i abandonada de ja fa temps) que aquesta nit ens fa d'aixopluc. Al meu costat descansa l'amic Jaume Pi-Sunyer, que vaig conèixer a l'hospital de Montserrat fa cinc o sis mesos i que he vist i amb qui he parlat tots els dies d'aquella hora ençà. Benaurada ermita! Sense aquest redós on s'han encabit també una bona vintena de ferits, l'hauríem passada molt negra, o molt blanca, com la nit d'ahir, si no pitjor. No sé l'hora que és. Escric amb moltes dificultats a la claror d'una foguera que fa més fum que llum. Amb l'olor del fum (olor de cova) es barreja la pudor de la femta, del pus covat, dels desinfectant. Val a dir que l'ermita no té porta i l'aire es renova." La primera menció d'aquest hospital és de 1261, any on rep un llegat de 12 diners. L'edifici de l'hospital és situat a 15 metres de distància al sud de la capella, en un pla inferior i mig amagat per un marge i l'abundosa vegetació que s'hi ha anat desenvolupant. Es tracta d'un edifici senzill, d'una sola nau encarada d'est a oest, que conserva en alguns trams els murs perimetrals fins a 3 metres d'alçada. Fa 19,8 metres de llargària i 6,6 d'amplada. Els murs tenen un gruix de 85 cm, cosa que fa pensar que devia ser coberta amb una volta de pedra, de la qual no en queda res, actualment. Tot sembla indicar que tenia dos pisos, atesa la immensa quantitat d'enderrocs existents en el lloc. També semblen indicar-ho els dos nivells de sageteres conservats, el rengle superior molt més amunt que l'inferior. L'aparell és pràcticament igual que el de l'església. En els entorns hi ha encara algunes restes de murs de pedra i fang, així com unes concavitats excavades a la roca que semblen haver estat receptacles d'aigua, dels quals surten uns recs. El conjunt mereixeria una exploració arqueològica completa, per tal de trobar totes les restes que s'hi amaguen.

Fageda

Panoràmica

Panoràmica

Panoràmica

Fageda

Riu

Falguera

Panoràmica

Intersecció

Bosc estatge montà

Castanyer

El castanyer, castanyer comú, castanyer europeu o castanyer mediterrani (Castanea sativa)és un arbre forestal de la família de les fagàcies, amb fulles que cauen a l'hivern, originari dels voltants del Mediterrani. És un arbre de gran volum (entre 20-35 metres d'alçària) i amb un tronc, buit en la vellesa, que pot passar dels 2 metres de diàmetre. L'escorça és llisa i d'un marró clar fins als 15-20 anys, després s'enfosqueix i s'esquerda longitudinalment. Pot viure entre cinc-cents i sis-cents anys.

Esllavissada

Ginesta

És una planta amb flor de la família de les Fabaceae. És l'única espècie del gènere Spartium, de la tribu Genisteae de la família de les fabàcies. La paraula deriva del llatí genista amb la mateixa significació. És un arbust alt i recte, amb les tiges verdes i molt poques fulles (subafil·le). Té un port d'1 a 3 metres d'alçada amb les tiges cilíndriques i verdes perquè tenen funció clorofíl·lica. Les fulles, petites i escasses, es marceixen molt aviat. Són linears d'1,5 a 2 cm de llargada. La ginesta floreix de maig a juliol però en certs llocs es troben plantes florides ja al gener i el desembre, escampant una olor molt característica. Les flors són grogues, papilionades, grosses (de 2 a 2,5 cm), molt oloroses i disposades en raïms. Es reprodueix per llavors.

Bosc Ribera

Bosc Ribera

Pont

Panoràmica