Camí de Ronda GR 92 Etapa 21 Garraf - Ermita de Brugues

Despoblado

La Morella (593,6 metres)

La Morella és el cim més alt del Massís del Garraf, amb 593,6 metres, localitzat al terme municipal de Begues, a la comarca del Baix Llobregat. El terreny està constituït per calcàries amb intercalacions dolomítiques dels períodes Valanginià i Barremià del Cretaci inferior. Els seus encontorns contenen diversos avencs. També hi ha la cua de l'antic Abocador del Garraf avui dia en procés de restauració. Al cim podem hi ha un vèrtex geodèsic (referència 283130001). El cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC. Per aquest cim de la muntanya passa un sender de gran recorregut (GR 92 Sender del Mediterrani), a la seva etapa 21 de Bruguers a Garraf. On coincideix amb el sender local de petit recorregut (SL-C 99) de 6,1 km, que va des del Centre d'Activitats Ambientals de Cal Ganxo (Castelldefels) a la Morella. Si seguim el GR 92 direcció cap a la població de Garraf, a 3,5 km s'arriba al Centre d'Informació La Pleta, del Parc del Garraf.

Punt informatiu

Punt informatiu

Refugi de pastors

Creu de la Clota

Creu de terme de ferro que es compon, a la base, d'un pedestal de formigó de forma trapezoide, i la creu pròpiament dita, encastada a la superfície superior del basament. La creu, molt senzilla, és de tipus llatí, amb el braç vertical més alt que l'horitzontal, presentant una espiral a la part central, i un peix amb una creu gravat a la part superior. L'alçada de la creu és de 151 cm, mentre que la longitud del braç transversal és de 50 cm. El basament té una alçada de 68 cm, una amplada de 70 cm a la base inferior i 51 cm a la superior. En una de les cares laterals hi ha una inscripció en una rajola, parcialment esberlada, on es llegeix: "C[RE]U D[E] L[A] [CLO]TA. Per co[...]a memòria d'aquesta creu de terme en l'encreuament de camins del Castell i la Sentiu. Any 2000".

Refugio

Castell d'Eramprunya

El castell d'Eramprunyà és una obra de Gavà (Baix Llobregat) declarada Bé cultural d'interès nacional. Molt a prop hi ha Sant Miquel d'Eramprunyà, una església que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Formen un notable conjunt de ruïnes sobre el santuari de Bruguers, dalt d'una muntanya amb penya-segats i magnífiques vistes sobre el delta del Llobregat. Les restes del castell d'Eramprunyà són dalt d'una muntanya entre penya-segats amb magnífiques vistes del delta del Llobregat i part del Garraf. El conjunt consta de tres recintes fortificats: el principal o superior situat a 402 metres d'altitud on hi ha les ruïnes del castell palau gòtic–, el jussà situat a 392 m –on hi ha l'ermita de Sant Miquel d'Eramprunyà, d'estil romànic, tot i que transformada–, i l'exterior a 319 m –on es pot veure una part important de l'antiga muralla. Al recinte principal, envoltat per murs que en molts trams tenien 50 cm de gruix fets amb petits carreus, s'hi accedia a través d'un pont de pedra (actualment es fa per una passera de fusta). El baluard que defensava el portal té un gruix de 90 cm al parament més meridional. La capella de Sant Miquel d'Eramprunyà és un edifici d'una sola nau. Originàriament era parròquia castral, i presenta paraments amb múltiples fases de construcció. S'hi distingeixen tres etapes. Una primera, preromànica, de la qual resten els murs laterals interiors. Una altra de romànica, de la qual resten els murs laterals exteriors i l'arrencada de la volta de canó de l'antic absis. I una tercera de moderna, de la qual resten les parets frontal i posterior, i la coberta amb volta, característica del gòtic renaixentista, de factura molt modesta. Al voltant de l'ermita, es poden veure tombes antropomorfes i també una inscripció a la roca realitzada per Jaume March I, senyor d'Eramprunyà, al segle xiv.També hi ha una inscripció del segle xii, i una altra del segle xviii, sobre els sometents de guàrdia al castell. El temple romànic data de la primera meitat del segle xii, tot i que potser aprofita una paret (S) més antiga. El castell és citat per primera vegada l'any 957, tot i que documents posteriors indiquen que ja existia en època del comte Sunyer de Barcelona. Va ser la seu d'un terme (el terme del castell d'Eramprunyà) en època medieval que va arribar a controlar els actuals territoris de Gavà, Begues, Castelldefels, Sant Climent de Llobregat, Viladecans i una part de Sant Boi de Llobregat, Sitges i Olivella. Construït com a part del sistema defensiu de la frontera entre l'Àndalus i l'Imperi carolingi i com a seu de control polític i econòmic i militar en la zona entre el Garraf i el Llobregat, va ser propietat dels comtes de Barcelona fins al 1323. Al segle xi, de resultes de la revolta feudal, es constituí el senyoriu d'Eramprunyà, en mans de la nissaga de Mir Geribert, els Sant Martí. Al segle xiii el castell tornà a la corona d'Aragó. El 1323, el castell i la jurisdicció del lloc fou adquirida pel banquer Pere Marc, d'una família de cavallers i poetes, per 120.000 sous barcelonins que lliurà al rei Jaume II, mancat de recursos per a iniciar la conquesta de Sardenya. El 1469, durant la Guerra dels remences contra Joan II, va patir la primera destrucció, ja que fou bombardejat amb bombardes per les tropes de la Generalitat, cosa que deixà el castell molt malmès. Tot i així, se succeeixen diferents famílies en la possessió del castell i la baronia d'Eramprunyà. A finals del segle xix és adquirit per un altre banquer, Manel Girona, promotor de l'acabament de la façana de la catedral de Barcelona. L'any 2007, l'Ajuntament de Gavà adquirí el conjunt del castell i a partir de 2010 es van endegar diferents fases de consolidació i adequació del conjunt per a la visita pública. Aquestes actuacions han anat acompanyades d'una recerca documental i arqueològica que ha permès ampliar el coneixement que fins ara es tenia sobre aquest castell.[2] Pel que fa a l'església, la casa de Sant Miquel d'Eramprunyà (domum s. Michaelis in Erapruniano) és citada al testament de Galí de Santmartí, vicari comtal a Eramprunyà, que va ser dictat el 977 i jurat pels seus marmessors el 981. El 1074 l'església se cita com a parròquia. Al segle xii (1129, 1141), hi ha diverses deixes per a l'obra de Sant Miquel d'Eramprunyà. Al segle xiv ja no tenia cementiri. La parròquia s'havia traslladat a Sant Pere de Gavà, de la qual la de Sant Miquel d'Eramprunyà esdevindria sufragània.

Ermita de Brugues

La Mare de Déu de Bruguers o Ermita de Bruguers és un edifici originalment romànic del segle xiii al poble de Bruguers a mig camí dels nuclis de Begues i Gavà (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. S'hi venera la Mare de Déu de Bruguers, una marededéu trobada. Edifici d'una sola nau, absis semicircular ornamentat amb mènsules i finestra, dues lesenes i una imposta de cornisa sostinguda per permòdols. L'exterior està delicadament decorat amb franges llombardes pròpies del romànic tardà. L'arc triomfal també és apuntat. Té quatre capelles laterals, cor, volta de canó apuntadat i trona. La nau va ser allargada per ponent la primera dècada del segle xvi, quan se li afegí el cor gòtic de volta ogival, les dues capelles laterals a banda i banda, un portal gòtic-renaixentista i un campanar de cadireta truncat. La façana principal, a ponent, és gairebé quadrada. L'horitzontalitat es trenca per un campanar d'espadanya. La llinda de la porta d'accés està ornada amb els escuts de la família March (que figuren també en la clau de volta del cor). A sobre la llinda hi ha un arc de mig punt. Són interessants els contraforts que incorporen les capelles, en una solució del gòtic català. Malgrat les modificacions, l'ermita presenta una tipologia bàsicament romànica. Cor cobert amb una volta gòtica rebaixada, la clau de la qual duu l'escut dels Marc (tres rodes dentades). Els permòdols dels angles, d'on arrenquen els nervis de la volta representen els símbols dels evangelistes Joan, Lluc i Mateu i el quart té un altre àngel. Al xamfrà que es forma quan la nau s'obre al cor, al costat nord hi ha una trona per a la predicació, accessible per una estreta escala que surt de la capella lateral propera. Aquesta trona té cinc costats i acaba en una agulla rematada per un petit cap. El portal, descarregat per un arc sobre la llinda, té una mena de gablet o guardapols gòtic apuntat, que devia acabar en un floró que no s'ha conservat. Dins aquestes motllures hi ha una Mare de Déu petita i als costats l'escut dels Marc. A banda i banda d'aquesta mena de frontó gòtic hi ha dues gangues de pedra sense treballar, com si hagués quedat inacabat. Als laterals, emmarcats pel fistó del guardapols, hi ha uns caps. A la part superior del brancal motllurat de la porta hi ha els caps d'uns angelets. La Mare de Déu de Bruguers és una imatge gòtica de finals del segle xiv, a la capella hi ha una còpia, ja que l'original es conserva a la rectoria. Algunes fonts indiquen que la capella fou fundada el segle xiii per Ferrer de Santmartí, senyor d’Eramprunyà (1208-1226/47), amb l'advocació de Santa Magdalena del Sitjar, al lloc que llavors tenia aquest nom. El nom del Sitjar apareix per primera vegada esmentat el 987 (Ciiare), significa sitges o graners. Altres fonts apunten que la capella, documentada el 1321, probablement fou la de Sant Martí, després de Santa Magdalena, i des de 1509 la de la Mare de Déu de Bruguers. Cap al 1548 s'intentà fundar-hi un monestir, però a mitjans de segle xvi l'ermita era abandonada i es construí, adossada al mur, una casa per a l'ermità. Als documents apareix amb el nom de Santa Maria de "Bruchario". Fou capella amb especial protecció dels March, senyors d'Eramprunyà. Pere March III va crear un benefici el 27 de juliol de 1347, reservant patronat per a la seva família. En els segles xiv i xv l'ermita tenia diverses relíquies de sants. Però el 1327 el bisbe de Barcelona Ponç de Gualba autoritzà a Pere Marc, senyor d'Eramprunyà, traslladar el culte d'aquesta capella al lloc de la Roca de Gavà, considerant el Sitjar (Cigiario) solitari i poc agraciat. Pel que la capella restà abandonada fins al segle xvi. El 1500 es contractà les obres de reconstrucció de l'antiga capella del Sitjar, que ja es començava a nomenar de Bruguers (Brugueris, nom que prové del conjunt dels arbustos anomenats brucs). El 1504 el vicari general de la diòcesi autoritzà Francesc Jeroni Marc, senyor d'Eramprunyà, a traslladar l'advocació de la Mare de Déu de Bruguers a la capella del Sitjar des de la primitiva capella de Bruguers (Bruguers Vell, esmentada per primera vegada el 1321 i situada a l'era Ventosa a prop del castell d’Eramprunyà). Finalment, el 1509 fou traslladada la imatge. El 1540, la senyora d'Eramprunyà, Elisabet Marc i de Palou, feu edificar la casa de l'ermità. Actualment forma part de les propietats de la parròquia de Sant Pere de Gavà. La capella, que fou destruïda parcialment durant la revolució de 1936, presenta l'aspecte de la restauració realitzada l'any 1960.