Camí Equipat dels Carcaixells d'en Dalmau (K2)

Monestir cistercenc de Santa Maria de Solius

El monestir de Santa Maria de Solius i l'església de Santa Agnès de Solius són un conjunt d'edificis del poble de Solius, al municipi de Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà), que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Santa Maria de Solius és un monestir cistercenc fundat el 1967 i situat al costat de l'església parroquial de Santa Agnès de Solius, a Santa Cristina d'Aro. La comunitat, que es dedica principalment a la pregària, té un taller d'enquadernació de llibres i una exposició de pessebres diorama. El nom de Solius prové del terme "les oliveres", que en un moment en què es parlava salat, i amb l'article del pronom llatí ipse, s'anomenava "Sos Olius". Feia referència a un petit oliverar propietat dels benedictins de Sant Feliu de Guíxols. Amb el temps, per llei fonètica cau la lletra essa del mig i "sos olius" esdevingué Solius, al peu dels olius del paratge. Per això la Mare de Déu de Solius sosté una branca de set fulles que s'identifica com una branca d'olivera. Destaca la col·lecció de 44 diorames d'escenes del pessebre que es pot visitar tot l'any al monestir. Fou començada el 1970 pel germà Gilbert Galceran, que tenia una àmplia experiència de Roma i Suïssa, amb l'escena del naixement. El relleu l'agafà el germà Albert Fontanet, que s'ha especialitzat en el seu manteniment. El monestir de Santa Maria de Solius fou fundat el 21 de gener de 1967, per quatre monjos del Monestir de Poblet: l'ex-abat de Poblet i primer prior de Solius Edmon Maria Garreta i Olivella, juntament amb Albert Fontanet, Enric Benito i Jordi Gibert. El dia de la fundació correspon a la festa de Santa Agnès, que és la patrona d'aquesta parròquia, i aquesta santa hi té uns Goigs dedicats que canten: "Entre'ls màrtirs heroïna, farell de puresa encès. Enfortiu la Fé divina, a Solius, oh Santa Agnès". Els monjos fundadors volien allunyar-se del turisme de Poblet i amb l'ajuda del Bisbat de Girona van trobar aquest espai, que en aquell moment era una casa de colònies, i que estava més a prop del que consideraven el seu ideal. Així ho va explicar Josep Peñarroya (Forcall, 1958), monjo de Solius des del 1974 i prior des del 2011, en un reportatge publicat el 2017 amb motiu dels 50 anys del monestir. Aquest no fou l'únic intent d'iniciar un monestir amb l'esperit del Concili Vaticà II, però d'altres no van prosperar. Als quatre primers monjos s'hi han sumat Jaume Gabarró, Agustí Relats, Jordan Faugier, Josep Maria Ferrer i Josep Farrer. El 2017 són nou monjos. El 1969 s'inaugurà el monestir de nova planta, obra de l'arquitecte Joaquim Maggioni i Casadevall, deixant l'antiga rectoria com a hostatgeria monàstica. S'edificà al costat de l'església parroquial de Solius, un edifici neoclàssic del segle xviii sobre la base d'una església romànica del segle x o xi. D'una sola nau, hi ha tres capelles laterals per banda, algunes amb retaules barrocs de factura popular, i un campanar octogonal coronat per una cúpula. El presbiteri s'adaptà per a cor de la comunitat, amb un cadirat molt simple, l'obertura de tres finestrals, la pedra d'altar quadrada i una imatge de Santa Maria de Solius, obra de Josep Martí Sabé. La comunitat, formada per una desena de monjos, reparteix el temps entre la litúrgia, l'acolliment espiritual, el conreu de la terra i l'enquadernació artística de llibres, amb què subvé a les necessitats materials del monestir, que el 1987 obtingué l'estatus canònic de priorat independent. La biblioteca, fruit principalment de donacions de benefactors, és ja força important. Aquest monestir és conegut pels seus pessebres diorames, que s'exposen des del 1992, fets per Fra Gilbert Galceran i Famadas. La comunitat també s'ha destacat com a defensora dels paratges naturals de Solius, amenaçats a principis del segle XXI per projectes d'urbanitzacions. Aquesta parròquia apareix esmentada per primer cop en un document de l'any 1103 amb el nom de "Sancte Agnetis Olivensis", antic nom donat al poble de Solius. Actualment pertany a l'arxiprestat de la Bisbal, antigament pertanyia a l'ardiaconat de la Selva. L'edifici actual, en estil barroc rural es va iniciar el 1773 i sembla que es va acabar el 1782 o 1783, construint-se tot aprofitant el material de l'antiga església romànica. Les obres, que es sufragaren amb els diners recollits com a almoines dins el soc de suro de Sant Baldiri, tancat amb tres claus, i amb impostos dels pagesos del lloc, s'acabaren el 1783. El campanar es va fer entre els anys 1827 i 1834, tot i que encara conserva la base romànica, inclosos els finestrals que avui resten tapiats. A l'interior de l'església, dins les capelles laterals, es conserven uns retaules neoclàssics de factura popular. Cal destacar el de la Mare de Déu del Roser i el de Sant Isidre. També es conserven diverses làpides sepulcrals d'alguns rectors de la parròquia. És una església, feta amb pedra local, de petites dimensions, amb una sola nau, absis poligonal i capelles laterals que conserven alguns retaules barrocs i neoclàssics de factura popular. La façana té una porta d'entrada d'estil neoclàssic amb una fornícula que protegeix la imatge de la santa i la data 1777. Més amunt hi ha una petita obertura circular, un rellotge de sol i una finestra quadrada. Les parets són de pedra vista, excepte la façana que està arrebossada. El campanar és una torre de planta quadrada amb coronament octogonal; conserva la base romànica, a la qual encara s'hi poden veure els finestrals romànics (avui tapiats). L'església es troba integrada en el conjunt del monestir de Santa Maria de Solius.

Mirador Natural

Dom

Mirador Natural de la Roca Ponça

Intersección

Intersección

Oratori de Sant Francesc

Pas Equipat amb Cadenes

Pas Equipat amb Cadenes

Pont Penjat dels Aritjols

Mirador Natural

Pas Equipat amb Cadenes

Pas de la Canaleta Equipat amb Cadenes

Intersección

Pas Equipat amb Corda

Pas Equipat amb Cadenes

Mirador Natural dels Carcaixells

Collet del Montclar (360 metres)

Oratori del Montclar

El Montclar (401 metres)

Mirador Natural del Montclar

Coll de Ceps (343 metres)

Ermita de Sant Baldiri (Segle XVIII)

Situada en un lloc aïllat i boscós, a uns 4 km de Solius, cap a la costa. Hi hagué una primitiva capella, documentada des de 1474 en una llicència atorgada pel castlà de Solius a Pere Sabater per edificar-la. L'edifici actual, molt abandonat, és fruit d'una reconstrucció del segle XVIII (1740), d'estil barroc popular. Consta d'una sola nau amb capelles afegides i una capçalera amb coberta més baixa que la de la nau. La façana principal presenta una portada d'arc de mig punt, un òcul circular al damunt i un campanar de cadireta d'un sol ull. Al cos afegit en un dels extrems de la façana hi ha un altre òcul circular. Del mateix segle és la casa annexa, la qual anys després esdevindria una masia. Al costat hi ha una popular font coneguda com la Font del Pelegrí. Sant Baldiri de Solius és una església de Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Ermita d'una sola nau amb capelles afegides i una capçalera amb coberta més baixa que la de la nau. La façana principal presenta una portada d'arc de mig punt, un òcul circular al damunt i un campanar de cadireta d'un sol ull. Al cos afegit en un dels extrems de la façana hi ha un altre òcul circular. El conjunt de la casa rectoral i l'ermita de Sant Baldiri són datades per diversos historiadors dels segles XVII-XVIII, però algun autor ha indicat com a datació el segle xv i concretament la data 1464.

Rectoria de Sant Baldiri de Solius

La Rectoria de Sant Baldiri de Solius és una obra renaixentista de Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Habitatge amb l'entrada principal afrontada amb l'ermita de Sant Baldiri, formada per dos cossos rectangulars disposats ortogonalment i de dues plantes d'alçada. Destaca un finestral realitzat amb totxo formant dues arcades. El seu parament és fet de maçoneria i arrebossat. Conserva diversos elements corresponents a diverses modificacions al llarg del temps. El conjunt de la casa rectoral i l'ermita de Sant Baldiri són datades per diversos historiadors dels segles XVII-XVIII, però algun autor ha indicat com a datació el segle xv i concretament la data 1464.

Puig de Baldiri (398 metres)

Intersección

Coll de l´Escorpí (325 metres)

Menhir del Terme Gros

Menhir de la Creu d’en Barraquer (o del Terme Gros): a l’Ardenya, prop del puig de les Cols i de la creu que li dóna nom. Arriba fins a una alçada de 2 metres i 5 centímetres.

Mirador Natural

Puig de les Cols (417 metres)

Mirador Natural del Puig de les Cols

Roca Verdera (369 metres)

La Roca Verdera és un dels punts més fotogènics del Massís de l'Ardenya. Al mateix peu de Roca Verdera veurem que es tracta d'un gran bloc de pedra granític amb similituds amb el de Pedralta; la paret més obaga és troba recoberta d'una capa de molsa i possiblement d'aquí li ve el nom de verdera; Amb un roquissar que té al costat forma una gran obertura, una mena de finestra natural que ens permet un magnífic enquadrament de la Vall d'Aro amb el monestrir de Solius al fons.

Coll de Sant Baldiri (348 metres)

Poblat ibèric de la Plana Basarda

El Poblat ibèric de la Plana Basarda és situat al municipi de Santa Cristina d'Aro (Vall d'Aro, Baix Empordà). Es tracta d'un poblat ibèric ben defensat, habitat entre els anys 350 i 50 aC, ubicat als primers contraforts de l'Ardenya des de la vall del Riudaura, a 298 m d'altitud. Té una extensió de 2 hectàrees.[1] Aquest poblat (oppidum) tenia un costat feble, així que s'hi va construir una muralla. Hi havia un carrer central, una cisterna d'aigua i unes trenta sitges subterrànies per guardar el gra. Pels volts de l'any 50 aC, desembarcats els romans i formada la Tarraconense, els habitants es van anar romanitzant i van baixar a les planes, abandonant d'aquesta forma el poblat. Plana Basarda –nom derivat de Basart, antic propietari dels terrenys– fou habitada entre els segles IV i I aC. Es construí en temps de lluites tribals, per això es trià un altiplà a 300 m. d’altitud, als primers contraforts de l’Ardenya damunt la vall del Ridaura. Pel cantó de més fàcil accés, estava defensat per una muralla. Disposava de cisterna d’aigua i d’una trentena de sitges, excavades al terra rocós, on s’hi guardava el gra que permetia alimentar el poblat. També hi ha indicis d’un carrer central. La plana Basarda és un poblat que va existir entre els anys 350 i 50 abans de Crist. Té una extensió de dues hectàrees i ocupa un dels primers contraforts de l’Ardenya des de la vall del Ridaura, amb excel·lents vistes sobre aquesta. El poblat tenia un costat feble, la qual cosa va comportar la construcció d’una muralla. Disposava d’un carrer central, una cisterna d’aigua i una trentena de sitges subterrànies per guardar gra. Amb la romanització, els ibers van deixar el poblat i es van ubicar a la plana. A Santa Cristina, trobem exemples d’assentaments iberoromans a can Llaurador, Solius i al pla del Vidre.

Poblat ibèric de la Plana Basarda

El Poblat ibèric de la Plana Basarda és situat al municipi de Santa Cristina d'Aro (Vall d'Aro, Baix Empordà). Es tracta d'un poblat ibèric ben defensat, habitat entre els anys 350 i 50 aC, ubicat als primers contraforts de l'Ardenya des de la vall del Riudaura, a 298 m d'altitud. Té una extensió de 2 hectàrees.[1] Aquest poblat (oppidum) tenia un costat feble, així que s'hi va construir una muralla. Hi havia un carrer central, una cisterna d'aigua i unes trenta sitges subterrànies per guardar el gra. Pels volts de l'any 50 aC, desembarcats els romans i formada la Tarraconense, els habitants es van anar romanitzant i van baixar a les planes, abandonant d'aquesta forma el poblat. Plana Basarda –nom derivat de Basart, antic propietari dels terrenys– fou habitada entre els segles IV i I aC. Es construí en temps de lluites tribals, per això es trià un altiplà a 300 m. d’altitud, als primers contraforts de l’Ardenya damunt la vall del Ridaura. Pel cantó de més fàcil accés, estava defensat per una muralla. Disposava de cisterna d’aigua i d’una trentena de sitges, excavades al terra rocós, on s’hi guardava el gra que permetia alimentar el poblat. També hi ha indicis d’un carrer central. La plana Basarda és un poblat que va existir entre els anys 350 i 50 abans de Crist. Té una extensió de dues hectàrees i ocupa un dels primers contraforts de l’Ardenya des de la vall del Ridaura, amb excel·lents vistes sobre aquesta. El poblat tenia un costat feble, la qual cosa va comportar la construcció d’una muralla. Disposava d’un carrer central, una cisterna d’aigua i una trentena de sitges subterrànies per guardar gra. Amb la romanització, els ibers van deixar el poblat i es van ubicar a la plana. A Santa Cristina, trobem exemples d’assentaments iberoromans a can Llaurador, Solius i al pla del Vidre.

Cova de Plana Basarda

Cova excavada a la roca

Mirador Natural

Cova sa Tuna

La Cova Sa Tuna o Matamala fou la primera d’aquest tipus de cavitats en ser citada per Francesc Martorell el 1879. La cova, que es troba a Solius, entre Can Llaurador i Plana Basarda, correspon a un petit forat que dona pas a una cambra de 3 metres de fondària i 1,9 metres d’alçària. Presenta davant de l’entrada un solc on aniria encaixada una llosa-porta circular. Segons els primers estudiosos aquestes cavitats eren coves sepulcrals de la mateixa època que els megàlits que abunden per la comarca, i encara ara es diu que són sepultures hipogees del Calcolític (a cavall del III i II mil·lenni aC), tot i que segons sembla no s'hi ha trobat mai cap os ni resta d'enterrament, el que fa pensar, tenint en compte el seu tancament, en un lloc d’emmagatzematge.

Menhir de Can Llaurador

Menhir antropomorf de granit, amb una petita escotadura artificial en la part superior, datable entre el Neolític Mig-Recent i el Calcolític (3500-1800 aC), ubicat a Solius. Se’n tenen notícies de 1677 i servia de terme entre Solius i Cristina d'Aro i publicat per primera vegada el 1977 per Carles Aulet. El menhir de Can Llaurador, que romania caigut suposadament a prop del seu emplaçament original, el 1994 fou redreçat per A. Gironés i un grup de voluntaris. Aquest monument, que no ha estat mai excavat, té unes dimensions de 2,18 m d'alçada, 1,13 m d'ample i 0,54 m de gruix. Menhir de can Llaurador: a Solius, prop del mas que li dóna nom. Aixecat de nou als anys 90 del segle passat, té una alçada de 2 metres i 18 centímetres.

Castell de Solius

El castell de Solius és un monument de Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà) declarat bé cultural d'interès nacional. En queden uns pocs vestigis en una penya escarpada, sobre la parròquia. D'època medieval tan sols en resten els rebaixos artificials fets a la roca. Una part es va reedificar amb motiu de les guerres del segle xix. En una de les parets fortificades encara es conserva una porta d'arc rebaixat que dona accés a unes escales per pujar; moltes d'elles estan picades sobre la pedra. Al llarg dels murs que resten del castell hi han forats arrodonits que antigament servien per posar estructures de fusta per tancar l'accés al recinte. A mitja muntanya es conserva una cisterna o recollidor d'aigua fet de pedra i mig tapat per la boscúria. El 1057 Ramon Berenguer I i Almodis esmenten que Ramon Seniofred d'Olius era propietari d'un alou a Solius, per posar fi a les disputes pels límits territorials, i Seniofred es comptomet a no tenir cap castell ni torre sense el permís dels comtes, el que mostra que en aquell moment no hi havia cap castell. El castell de la Roca s'esmenta per primera vegada el 1208. El 1210 és possessió del bisbe de Girona Arnau de Creixell, que al seu testament del 1214 en parla com el "meum castrum integro de Ruppe". Per motius econòmics el seu successor el permutà amb le sagristà Guillem de Montgrí, el que molestà al monestir de Sant Feliu de Guíxols. Per això s'inicià un conflicte judicial que es va allargar fins al 1394, quan la sagristia aconseguí controlar tot el terme, de la riera Ridaura al mar, un control que mantindria fins al segle XIX. Durant la Guerra Civil Catalna, el 1462, el castell va imposar taxes als ramaders portaven bestiar per proveir la capital catalana, el que causà un conflicte el 1467. La conflictivitat seguí creixent principalment per la indignació dels pagesos remences. La fortalesa apareix documentada en un altre document del 1485, durant les guerres de remences, moment en què se n'apoderà Miquel Safont de Cassà de la Selva. Era un habitacle normal i, en perill de guerra, era una fortalesa. Consta que alguns pagesos de Solius estaven obligats a la seva defensa, donat que pertanyia a la Seu de Girona: "a fer guardes en dit castell i personal per fer barreres i barbacanes". Van ser mesos de permanent conflicte i canvi de mans del castell, que entre d'altres, durant un temps van mantenir un escamot de cent pagesos liderats per Narcís Goxat de Llambilles. Al final va tornar als seus propietaris. Amb el temps va perdre importància pel seu difícil manteniment. El propietari de Can Dalmau va fer-hi obres el 1830 -en època carlina- d'escassa solidesa, que són les que s'han conservat fins ara.