Camí Ral Olesa de Bonesvalls - Vilafranca del Penedés

Barraca de Pedra seca

Pouet Olesa de Bonesvalls

Pou de planta circular amb volta superior i accés frontal per la banda sud. Es troba a la llera de la riera d'Olesa, després del pont de la carretera Olesa-Begues i abans de que desemboqui la riera de Begues. La paret nord forma un angle per tal de fer de trenca aigües quan la riera baixava plena. L'estructura és de pedra amb ciment ja que ha estat restaurat en diferents ocasions. Sembla que aquest pou ja existia anteriorment, però durant l'època de la república va ser restaurat i condicionat, fent la forma en angle de la banda nord per tal que actués com trenca aigües i així l'aigua no el fes malbé. També es va cobrir i posar la porta en aquesta època. És un pou que recull les aigües del nivell inferior de la riera igual que els que trobem al nucli d'Olesa. Al barri de l'Hospital cada casa tenia el seu pou, i l'Hospital en té varis pous repartits a la zona de les vinyes. Aquest pou que es troba a la riera seria d'ús de la casa cal Joan Olivella. La manca d'aigua sempre ha estat un problema per a Olesa. Ja al 1737 hi hagué una gran sequera i els habitants del terme no en tenien ni per beure per l'abús que es va fer de regar els horts amb l'aigua del pou dels Bous i de la Font que eren comuns construïts ala riera, dins els límits del poble. Observacions: Aquest pou era comunal.

l'Hospital de Cervelló

L'Hospital de Cervelló forma un conjunt tancat per una muralla dins la qual es troba l'edifici de l'Hospital, la torre de l'homenatge, la capella de Santa Maria de l'Anunciata i altres coberts i edificis annexes. És obra de transició del romànic al gòtic, molt reformat als segles XVI i XVII. A partir de la dècada del 1240 a Catalunya s'aplica a gran escala el sistema d'arcs diafragmes i teulada a doble vessant, essent els exemples més significatius les Drassanes de Barcelona i l'Hospital de Cervelló. El cos central del conjunt és l'edifici dels malalts, gran casal amb torre d'homenatge o defensa. L'edifici te dues naus rectangulars de cinc trams superposades formant dos pisos, amb quatre arcs diafragma apuntats que suporten un pis el primer i un sostre a doble vessant l'últim. La torre és de base quadrada amb finestres geminades. Al costat hi ha encara els graons d'ascens als cups on s'aportaven els antics delmes. Al costat de la muralla fou fundada per la mitra la població de la Pobla de Cervelló o de l'Hospital de Cervelló, actualment conegut com barri de l'Hospital. Durant el segle XV es van fer reformes als edificis, fent el mur de migjorn i substitució de les antigues teulades per altres més altes a més de posar un blasó en relleu sobre la porta d'entrada que recorda la restauració feta durant l'episcopat del bisbe Joan Dimes Lloris l'any 1590. El 1617 es va fer una nova ampliació, que desfigurà el cos de l'edifici adossant una part nova a tramuntana de l'antiga nau romànica des de la torre de l'homenatge a la façana posterior, a més de transformacions a l'interior. En aquest moment es cobreix la torre de l'homenatge amb teulada a quatre vents, es fan els finestrals gòtics i les creus de l'església. Observacions: Segons la crònica de Bernat Desclot (DESCLOT, 1982), l'hospital hostatjà l'any 1285 el rei Pere II el Gran quan es dirigia de Barcelona a Tarragona per embarcar en direcció a Mallorca per castigar al seu germà Jaume II. El rei sortí malalt de l'Hospital i morí a Vilafranca del Penedès. Segons una llegenda popular que ha passat de pares a fills a la zona, sembla que el rei va morir al mas de la Gavarra on pararia en trobar-se malament, tot i que el notari va certificar la mort a Vilafranca. L'any 1916 encara es conservava el document original del testament de Guillem II de Cervelló que va desaparèixer vers el 1936 (MISSER, 1993). L'Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona conserva una còpia del document de l'any 1274 (ACCB, T.P.A. armari 8, núm. 38). L'Hospital forma part d'una explotació agrària propietat del Bisbat de Barcelona, d'unes 750 hectàrees. L'edifici s'utilitza com habitatge de l'hospitaler, càrrec que té per transmissió familiar des del 1682. Està protegit l'edifici, la torre i les muralles pel mateix decret. Està inclòs al catàleg d'elements a protegir del PGOU d'Olesa, 1989. Amb data 2 de juny de 1262, va fer testament el senyor del castell de Cervelló, Guillem II de Cervelló i de Cervera, en el que ordena que es faci un hospital al terme d'Olesa de Begues, al costat de la via pública en el lloc conegut com el Pèlag d'Olesa, on les aigües quedaven estancades al llit de la riera. Havia de tenir la missió d'atendre i curar als pobres, pelegrins, predicadors i passatgers. Al mateix testament fa donació a l'hospital del lloc d'Olesa amb tot el seu territori. Tot i aquest destí inicial de fer les funcions d'hospital de malalts, la funció que va fer durant la seva història va ser com a lloc d'hostatge i almoina de pobres, vianants i pelegrins fonamentalment. A partir del segle XV augmenta el nombre de capellans que s'hostatgen i es construeix la cambra dels capellans. Al llibre de visites pastorals de l'església d'Olesa de Bonesvalls del 1312 (ADB) s'assenyala que el nombre de persones que passaven per l'Hospital era molt elevat, unes 400 al mes, cosa que va provocar que es construís un conjunt de cases al seu entorn per tal d'allotjar al personal que hi treballava. El lloc va créixer tot i la pesta del 1348 i d'altres epidèmies. El fogatge de 1358 dóna 58 focs a la zona; el 1365 baixa a 60, i el 1378 es redueix a 45 focs. Les obres per construir l'edifici començarien al moment de la donació, l'any 1262; entre 1270 i 1274 l'edifici d'estil gòtic estaria completament acabat, així com part de la capella, de la torre i la muralla. Es diu que assistiren als actes d'inauguració fra Ramon de Penyafort, el rei Jaume I, el senyor de la baronia de Cervelló i fundador, Guillem II. Al segle XVI es van fer importants obres, pujant l'alçada, refent l'embigat i la teulada. Així, es van fer unes golfes que van tallar les sales per fer uns compartiments per albergs específics. El 1590 el bisbe Juan Dimes Lloris va fer posar un escut sobre la porta de l'Hospital amb una llegenda: "Aquest Hospital fundat en altres temps per Guillem de Cervelló, el bisbe Juan Dimes Loris ara l'ha restaurat", sembla ser que perquè quedés clar que l'edifici era propietat del bisbat. En quan a la jurisdicció de l'Hospital, en morir Guerau VII de Cervelló sense successió, després del 1309, se suposa que la jurisdicció passà a la corona, i l'administració, que abans depenia del prior del monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, el 1328 la portava el bisbe de Barcelona. El 1381 el rei Pere III ven tota la jurisdicció civil i criminal al bisbe de Barcelona, Pere de Planelles, actuant des de llavors aquest com a senyor del territori d'Olesa. El declivi de l'Hospital es va iniciar en modificar les vies de comunicació principals a partir de finals del segle XVIII, passant l'antiga via romana a esdevenir un camí de bast i disminuint considerablement el nombre de pelegrins. L'obertura del nou camí Ral pel coll de l'Ordal, a la fi del segle XVIII, i la pèrdua d'una gran part de les rendes a causa de la política dels governs liberals, motivaren la fi de la seva funció a mitjan segle XIX. A finals del segle XIX, quan són abolides les jurisdiccions feudals i es desamortitzen els béns de l'església, l'administració fou confiscada a la mitra i adquirida posteriorment de nou per Manuel Girona, que la hi retornà a l'església. Carassa de pedra que es troba sobre el portal d'entrada al recinte emmurallat. Aquesta carassa està formada per dues parts molt diferenciades: la superior és feta de marbre i correspon a una cara d'un personatge amb cabells rinxolats, ulls grossos i llavi molsut; mentre que la part inferior és de pedra calcària local, i correspon al llavi inferior i la barbeta amb una barba molt esquemàtica. És evident que la part superior procedeix d'una escultura d'època romana que va ser completada tardanament d'una manera no gaire artística per tal d'aprofitar-la com a carassa. La qualitat de la part superior situa aquesta escultura com una de les obres romanes d'època romana de més qualitat de Catalunya. L'estructura de la part inferior evidencia que aquesta va ser completada i retocada per fer-la encaixar sobre el portal de l'Hospital. Era costum posar a l'entrada dels recintes emmurallats de les ciutats alguna representació escultòrica de divinitats o símbols protectors, per tal d'aconseguir la seva protecció. Aquest costum, ja utilitzat en època romana, es va mantenir desproveït del seu sentit religiós pagà i les carasses van passar a tenir un valor únicament ornamental. L'estructura fa pensar en el cap d'una Medusa, personatge mitològic d'origen grec, de caràcter infernal que tenia serps als cabells i podia petrificar amb la mirada, qualitats que van fer que es representés sovint a escuts i sepultures, amb la finalitat d'aconseguir protecció a l'enemic. Per les característiques tipològiques sembla que és una escultura feta al segle II de la nostra era, durant la dinastia romana dels Antonins. Les seves característiques indiquen que es tractaria d'un element que hauria format part d'un monument públic d'alguna ciutat romana, i per tant, no provindria de la zona. L'explicació en el fet que es trobi a Olesa la podríem trobar en la remodelació de l'Hospital feta al segle XVI, encomanada pel Bisbe Dimes Lloris, tal i com ho recorda l'escut que hi ha sobre la porta principal. Les característiques del portal indiquen que aquest seria construït en aquesta època i probablement va ser en aquell moment que va arribar l'escultura romana a Olesa, que probablement es portaria d'alguna ciutat amb restes romanes importants, probablement Tarragona (Miret, 2002), en una època en que el comerç amb antiguitat va ser bastant freqüent. Durant el Renaixement van ser molts els membres de la noblesa i de l'església que es van interessar per l'adquisició d'obres d'art, cosa que fa pensar que aquest objecte procedís d'adquisició per part del Bisbat amb una procedència desconeguda. (Miret, M., 2002) El recinte emmurallat envolta l'edifici de l'Hospital, l'església i altres edificis annexes. És una muralla de no gaire alçada coronada per merlets esglaonats. Té forma de polígon irregular amb quatre cares, amb una paret que el divideix en dues meitats. El mateix edifici de l'Hospital es troba adossat a la muralla per la banda sud; per la banda est hi ha l'església, al costat del portal d'entrada al recinte que s'obre al nord. És un portal d'arc de mig punt adovellat coronat per un merlet esglaonat amb la carassa romana incrustada. Sobre el merlet hi hagué fins al 1936 una creu gòtica de la mateixa factura que la que hi ha sobre la teulada de l'església, situada sobre un cap de marbre també d'origen romà. Segons diferents autors sembla que els fragments de la creu i del cap es conserven a l'Hospital ja que els va guardar l'hospitaler (Llorac, 1993; Misser, 1953). En aquesta part nord de la muralla hi ha 9 merlets, amb l'obra de tàpia i pedra, amb les cases del carrer Santa Marta adossades a aquesta. La part de la muralla de llevant té 12 merlets, i l'obra és de pedra amb morter de calç, amb la capella a l'extrem. La part de la muralla de migdia té 4 merlets i la paret de l'edifici de l'Hospital, tot fet de pedra, amb un contrafort i diversos afegits posteriors. En aquesta part hi ha una porta d'entrada al clos, d'arc escarser i amb un merlet esglaonat a sobre. La muralla de ponent és de pedra i tàpia, d'obra matussera, amb 8 merlets. Observacions: Al llibre de visites pastorals de l'església d'Olesa de Bonesvalls del 1312 (ADB) s'assenyala que el nombre de persones que passaven per l'Hospital era molt elevat, unes 400 al mes, cosa que va provocar que es construís un conjunt de cases al seu entorn per tal d'allotjar al personal que hi treballava. Es diu que assistiren als actes d'inauguració fra Ramon de Penyafort, el rei Jaume I, el senyor de la baronia de Cervelló i fundador, Guillem II. El 1590 el bisbe Juan Dimes Lloris va fer posar un escut sobre la porta de l'Hospital amb una llegenda: "Aquest Hospital fundat en altres temps per Guillem de Cervelló, el bisbe Juan Dimes Loris ara l'ha restaurat"; probablement el mur que divideix el pati fou fet en aquesta època. Està inclòs al catàleg d'elements a protegir del PGOU d'Olesa, 1989. Fotografia 1 de Marta Mitjans. L'Hospital de Cervelló sovint era anomenat "castrum Hospitalis" (Els castells catalans, vol III). Era un recinte emmurallat i la torre amb matacans que hi havia al centre era la torre defensiva dels conjunt. L'Hospital va ser fundat per Guillem II de Cervelló i de Cervera, tal i com va deixar constància al seu testament de 2 de juny de 1262, en el que ordena que es faci un hospital al terme d'Olesa de Begues, al costat de la via pública en el lloc conegut com el Pèlag d'Olesa. Havia de tenir la missió d'atendre i curar als pobres, pelegrins, predicadors i passatgers. Al mateix testament fa donació a l'hospital del lloc d'Olesa amb tot el seu territori. Tot i aquest destí inicial de fer les funcions d'hospital de malalts, la funció que va fer durant la seva història va ser com a lloc d'hostatge i almoina de pobres, vianants i pelegrins fonamentalment. Les obres per construir l'edifici començarien al moment de la donació, l'any 1262; entre 1270 i 1274 l'edifici d'estil gòtic estaria completament acabat, així com part de la capella, de la torre i la muralla.

Església de Santa Maria de l'Hospital

L'església de l'Hospital de Cervelló va ser iniciada conjuntament amb l'hospital, cap a la fi del segle XIII. A aquella època hi pertany el campanar, mentre que la nau degué ser enllestida al segle següent. Va ser molt modificada durant la segona meitat del segle XVII, quan es va eliminar l'absis per allargar la nau i se'n va invertir el sentit. És un temple de nau única, amb absis carrat, oberta amb una porta adovellada d'arc de mig punt, damunt la qual hi ha un relleu amb una creu patent de pedra. Damunt del teulat, a la capçalera, hi ha una creu gòtica, amb quatre semicercles, situada anteriorment damunt la porta del recinte murat. El presbiteri està cobert amb volta nervada, igual que la sagristia, separat de la resta de la nau un arc de mig punt. L'any 1809 es va substituir l'antic altar per un altre, originalment ubicat a l'Hospital de Sant Sever del carrer de la Palla de Barcelona, que des de 1685 romania a l'església romànica d'Olesa. Afortunadament va ser retirat l'any 1929 i portat al Museu Diocesà, salvat així de la destrossa que va patir l'església l'any 1936. L'església va ser restaurada l'any 1953 sota la direcció de l'arquitecte Puig Boada. Creu que es troba damunt el carener del tester de l'església de Santa Maria de l'Anunciata de l'Hospital. És probable que aquest no fou el seu lloc originari, ja que podria haver estat situada damunt el punt més alt de l'absis gòtic. És probablement una creu gòtica, sense tija ni nus, amb els braços de la mateixa longitud formats per quatre cercles units a la part central i oberts per l'extrem exterior. Es troba sobre una esfera de pedra que li fa de base i que culmina una petita columna que recolza sobre la teulada. Cal assenyalar que sobre la capella del cementiri d'Olesa hi ha una creu de les mateixes característiques que va ser esculpida per l'actual hospitaler, Jaume Mitjans, inspirant-se en la creu de l'Hospital. Aquesta creu seria realitzada en l'època de la construcció de la capella, tot i que sembla probable que es posés al tester durant la segona meitat del XVII, quan s'enderrocà l'antic absis i es reconstruís fent l'actual tester. A l'Hospital hi havia una altra creu, sobre la portalada principal d'entrada al recinte, que va ser enderrocada l'any 1936 pels que van incendiar la capella i de la que l'actual hospitaler, Jaume Mitjans i Soler, va recollir alguns bocins trencats i els va amagar junt amb la testa romana d'una estàtua que es trobava damunt la imposta que culminava el merlet damunt la porta d'entrada al recinte de l'Hospital. Desconeixem el parador actual d'aquests elements. Totes dues creus s'assemblen molt a la de Begues que està datada al 1312 i per tant poden ser de la mateixa època. Mn. Gudiol creu que les tres creus poden ser obra del mateix escultor (Misser i altres, 1993) i que podrien estar destinades a jalonar la via pública.

Camí Ral

De Begues a Olesa, l'antic camí anterior a la carretera que es va fer entre 1927-28, creuava la riera de Begues fins a nou vegades; passada la vinya de l'Escalat puja vers el Pla de la Creu i es fa ample, i d'aquí baixa fins a l'Hospital. En aquest tram encara es podia veure a les zones de paviment de roca les roderes de carruatges. Des de l'Hospital la via creuava la riera de Begues, pujava a can Parellada (mas Vallès al segle XIV) i seguia dret fins al Mas Cortnou; per sota l'actual carretera sortia al fondo de can Malet, passava per davant del mas Cortvell, els masos de la Gavarra sortint a coll de Garró, on encara es conserva l'antic empedrat que segueix la ruta cap a Vilafranca. La carrerada seguia el mateix recorregut que el camí Ral de Barcelona per Gavà i Begues fins a Vilafranca, amb parada a l'Hospital d'Olesa. Per Olesa passava una important via romana, coneguda com Via Narbonense (MARGARIT, 1984). La Narbonense es separava de la via Augusta a la zona de Tordera, seguint la via Augusta per Martorell fins a Olèrdola, i la Narbonense anava pel Maresme cap Barcelona i d'aquí a Cornellà, Sant Boi, Sant Climent, collada de Begues, Olesa, les Cabòries fins a Olèrdola. Era un important pas de persones, animals, productes, militars, carruatges. Als murs de l'Hospital hi havia diferents vestigis de probable procedència romana, com la Carassa, alguns carreus i un cap que hi havia sota la creu de la porta principal derrocada el 1936, i que podrien procedir d'algun edifici anterior. El Camí Ral de Barcelona a Tarragona seguia la mateixa via que la via romana, tenint Olesa una situació important. Al Llibre de les Nobleses dels Reys (manuscrit del segle XIV conservat a l'Institut d'Estudis Catalans), parla d'una emboscada en aquesta ruta l'any 1117, essent la referència més antiga d'aquest camí. A un document del 1272 (ACB, Pia Almoina 8, 38) en la donació de la vila d'Olesa a l'Hospital feta per Guillem de Cervelló, es cita el camí públic al peu del qual es construí l'Hospital. Segons explica Misser (1953), encara hi havia trams del camí que conservaven restes de l'antic empedrat entre la Gavarra i coll de Garró. El bandolerisme fou molt important en passar un camí transitat per la zona. Un llevador de comptes de l'hospital diu que l'any 1541 es van fer unes despeses ocasionades pels lladres que es movien pels voltants o per un grup de bandolers que passava pel camí i s'hostatjaven a l'hospital. Als segles XVI i XVII era un fet comú, que tornà a crear problemes a mitjans del segle XIX amb assalt a masies i vianants. Sembla que a finals del segle XIX el vell Camí Ral es trobava en mal estat en alguns trams, per tant se'l considerava únicament com un camí de bast (MISSER i altres, 1993). La carretera d'Avinyonet a Olesa fou acabada el 1887 per Obres Públiques de la Diputació de Barcelona. També la Diputació va construir la carretera d'Olesa a Begues entre 1927-28, i el 1951 el tram de l'Hospital al poble per sobre de l'antic camí de la Creueta.

Waypoint

Mas Cort Nou

Conjunt de quatre cases que formen un petit nucli al peu de la carretera BV-2411 Olesa-Avinyonet: mas Cortnou, cal Quino, cal Peó i cal Toni Mas. Totes han estat restaurades darrerament i es troben habitades. Responen a la tipologia de masia clàssica: planta i un pis, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia, per tant, de cara a la carretera. Totes estan arrebossades i pintades a l'exterior i no mostren elements molt antics. El mas Cortnou té un baluard a la part de davant de la casa que queda tancat amb un mur i un portal exterior amb teulada. Els elements destacables són el rellotge de sol que es troba a la façana del mas Cortnou i la premsa de vi que hi ha davant del restaurant cal Joan i que va ser portada de fóra d'Olesa. El mas Cortnou o Corts Nou és el que dóna nom al conjunt en ser el més antic, amb probable origen al segle XIV (Llorac, 1993); primer va ser coneguda com mas Golet als segles XIII i XIV, posteriorment mas Rossell als segles XV i XVI, més tard mas Saumell i a inicis del segle XX era casa de Ramon Ros que va fer una reforma important. Les altres tres cases són més modernes, originades al llarg del segle XIX. Cal Peó rep aquest nom perquè la va construir i va viure un peó caminer que va participar en la construcció de la carretera a Avinyonet els anys 20 del segle XX. A cal Toni Mas actualment hi ha un restaurant i es coneix com cal Joan. Observacions: Informació oral facilitada per Ignasi Ros. Hem trobat el topònim: Corts Nou, Cortnou.

Can Mitjans

Can Mitjans és una masia situada entre la Gavarra i el mas Cortvell, al sector oest del municipi, que ha donat nom a la urbanització dels seu entorn. Son un conjunt d'edificis adossats al casal mare de molt diverses èpoques, tot i que sembla que les restes més antigues no siguin d'abans del XVII. El conjunt es troba tancat per un baluard i està ubicat en un lloc elevat envoltat de camps de conreu. La casa principal ha estat fruit de moltes reformes i ampliacions successives, es troba a la banda sud del conjunt. És un edifici de planta rectangular allargassada de planta, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal que s'obre a migdia. La casa té dues portes, una que s'obre a migdia i l'altre en front d'aquesta, que s'obre al baluard, a tramuntana; totes dues són d'arc de mig punt adovellat. L'interior de la casa es troba en mal estat i el baluard i les cases de masovers estan plenes de matolls i son impracticables. A l'interior els elements més interessants són les dues cuines, una a la part més antiga i que conserva algunes rajoles al sector dels fogons ubicada a la planta baixa, i l'altra cuina amb fogons, pica de pedra i foc a terra a la part més moderna. A prop de la casa a la banda de ponent, hi ha un rocallís, una roca plana ampla al terra per la que lliscava l'aigua quan plovia i s'emmagatzemava en una cavitat al terra tancada amb parets d'argila. Aquesta aigua s'utilitzava per fer l'obra de les cases, per fer els maons i teules. Quan s'acabava l'aigua s'havia d'esperar a que per acció natural es tornés a omplir i llavors es podia continuar amb la feina. Can Mitjans és un dels masos antics del terme d'Olesa de Bonesvalls, esmentat documentalment per primera vegada al segle XV, figurant Andreu Poncs (Misser, 1953); el 1590 trobem a Damià Milà (Cabreu, AHCVP), mantenint-se els Milà fins al segle XVIII en que pertany als Mitjans. Al segle XV la casa era coneguda com La Corbatera, al segle XVIII com Mitjans de la Corbatera, i actualment per Mitjans.

Mas la Gavarra

El mas La Gavarra forma un conjunt format pel mateix mas, diferents coberts, corral, hort i celler. El mas es troba al centre del conjunt que queda tancat per la banda de ponent i la de llevant amb dos baluards, un a cada costat. El mas és de planta longitudinal orientada N-S, amb la porta principal oberta al centre de la façana que s'obre a l'est, amb teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal i amb planta, pis i golfes sota teulada. Davant aquesta façana principal hi ha un baluard tancat al que s'accedeix per una porta amb teulada i dins el qual es troba un altre edifici auxiliar més modern a la banda de tramuntana, galliners, dos cups i el pou. Darrera la casa, a la banda oest, hi ha un espai tancat amb mur que seria la zona d'horts i corral. Tot el conjunt té una planta rectangular. El mas té l'accés principal obert al baluard i al centre de l'estructura que està formada per tres crugíes perpendiculars a la façana. La porta és d'arc de mig punt de pedra i té inscrita a la dovella principal la data 1686 amb l'anagrama del nom de Jesús. La crugia central de la casa és la que correspon al vestíbul i espai distribuïdor al que donen les portes dels espais laterals així com l'escala principal que permetia l'accés al pis. És una escala de pedra que forma angle i que està en front de la porta. El sostre d'aquest espai, i per tant el pis, està enfonsat. A la crugia esquerra de la planta hi ha dos espais paral·lels: la sala principal, a la banda de llevant, i la cuina amb foc de rotllo a la banda de ponent. La sala és un espai allargat que, tot i estar en mol mal estat perquè el sostre està enfonsat, encara conserva elements interessants com un armari raconer; la fornícula de la capella encastada a la paret de migdia amb una motllura de volutes al voltant i petxina a la part de l'absis de la fornícula; i l'aigüera encastada a la paret de llevant formant un arc conopial apuntat de tradició gòtica, amb l'aigüera de pedra al centre i una pedra plana a cada banda una mica més elevades que la pica per posar coses; havia estat folrada amb rajoles decorades i un cap d'angelet al mig pel que entrava l'aigua i que actualment han desaparegut degut al vandalisme. Les restes de ceràmica que queden ens mostren rajoles del tipus valencià del segle XVIII. La zona on hi havia la cuina tenia una gran campana de xemeneia formant un foc de rotllo amb banc escó que encara hi és tot i que en molt mal estat de conservació. La campana es suporta sobre una columna octogonal de pedra a l'angle. La crugia de la dreta alberga una altra cuina, amb els fogons, cuina econòmica i xemeneia; el forn de pa; el celler amb les botes de fusta que actualment està en mal estat ja que la paret exterior està foradada. Encara es conserva l'espai de la comuna que forma una torre exterior adossada a la paret de tramuntana i coberta amb una teulada a quatre vessants amb teules de ceràmica vidriada de colors, amb accés des del pis. Al pis hi havia les habitacions, tot i que actualment és impracticable ja que el sostre està enfonsat en quasi totes les estances de la casa. Totes les portes tenen motllures acanalades als muntants i llinda de pedra. Darrera la casa, a la banda de ponent, es va afegir un celler cobert amb volta de canó de maó i que es va construir en època més moderna. El mas La Gavarra es troba a prop del límit amb Avinyonet i a prop de la carretera BV-2411 Olesa-Avinyonet. Tot i que desconeixem l'origen exacte del mas, sembla ser que data del segle XIV ja que al 1362 s'anomena a Pere Ferrer al mas (MISSER, 1953). Al 1425 pertanyia al llinatge olesà dels Milà (LLORAC, 1993), i al capbreu de 1590 hi consta al mas Pons Balla. El topònim és molt antic ja que potser correspon al lloc de la Gavarra que s'esmenta al document de dotació de l'església de Sant Miquel d'Olèrdola de l'any 991 (ACCB, Libri Antiq. Vol. IV fol 110, doc. Núm. 277) (citat a LLORAC, 1993: 50). Com dèiem anteriorment, al capbreu de 1590 (AHCVP) al mas de La Gavarra consta Pons Balla, però ja al 1663 s'esmenta a Jaume Milà de la Gavarra (Llibre de la Cort del Batlle, APOB), i a partir d'aquesta data tots els documents relacionen un Milà amb La Gavarra. La data gravada a la llinda de la porta principal, 1686, pot correspondre a una important ampliació de la casa que va configurar l'edifici que veiem actualment, i que va ser realitzada segurament per la família Milà. Alguns documents esmenten la fassina de la Gavarra als segles XVII i XVIII (LLORAC, 1993: 50). Observacions: Segons explica una llegenda oral que ha anat passant de pares a fills, sembla que Pere II El Gran moriria al mas la Gavarra i no a Vilafranca en el seu viatge en que es va hostatjar a l'Hospital d'Olesa l'any 1285. Entre la casa i la carretera hi ha una bassa que era un abeurador pel bestiar, passa la carrerada i era lloc de confluència de camins ramaders. Hi creixen dues pollancres al centre mateix de la bassa.

Fuente

Fuente

Ca l´Eixut

Les Gunyoles

El nucli de Les Gunyoles es troba en la cruïlla física de dos bons eixos de comunicació: Nord-Sud: carrerada de Cerdanya, i Oest–Est entre el Penedès i la zona litoral del Garraf . Aquesta fitxa comprenc tot el nucli de població, encara que en fitxa apart es consideren altres agrupaments urbanístics, com "el nucli antic" o el Carrer de Montjuïc. D'aquesta zona destaquen pel seu valor patrimonial: PLAÇA ANSELM CLAVÈ núm. 1 (celler de planta baixa de totxo), 2, 3, 4 (són edifici de planta baixa o planta baixa i pis), 5 (reformada, tan sols queda l'estructura a dues vessants) CARRER DELS HORTS 1, 2 CARRER PADRÓ Aquest carrer té interès per haver estat picat a la roca. Tot i que les cases que donen al mateix han estat molt reformades. Destaca, però, la casa amb porta de pedra al C/ Padró, 1, amb una data del segle XVIII. CARRER DALT DE L'ERA, Puja fins l'antiga era on es troba la màquina del batre. Encara presenta al terra la roca picada. CARRER DEL PARE CARLES SURIÀ, que havia estat missioner a l'Índia. Encara que presentant moltes reformes de façana i volumetria, destaquen: números 3, 2, 5 (balcons d'ampit de pedra) En general es tracta de cases de planta baixa i pis, moltes d'elles amb celler al costat, però que estan patint un fort procés de remodelació sense cap control volumètric tradicional. LA SOLEIA, grup de cases que es troba en un extrem de la població, abocant-se al fons del Vedell i a la vessant del Puig de la Mireta. CARRER DE MONTJUÏC (en fitxa apart) CARRER D'ESPLUGUES. Núm. 7, casa de porta de llinda d'arc de pedra i davant la casa un pou antic. En general es pot considerar un nucli que encara s'està relligant entre Les Gunyoles i Montjuïc i on encara es poden trobar elements interessants de patrimoni, encara que tal vegada el més important és la conservació "paisatgística" dels edificis i elements del poblament el que defineixen més clarament el caràcter del nucli. Observacions:  La gent del poble troba quatre fets com a transcendents en la història del seu poble: 1, l'abastiment d'aigua, amb la construcció de pous, dipòsits i fonts (es contempla en fitxa apart), 2, la construcció de la carretera que baixa cap a Les Cabòries, 3, La Germandat de Sant Josep; 4, la creació de la Societat a ca la Xica. En fitxes associades manquen la 212 i la 220. (Continuació història) En la transició del segle XII al segle XIII, Gunyoles deixa de ser el topònim d'un lloc qualsevol, per esdevenir -possiblement sota l'impuls de l'Ordre del Temple (FONT RIUS, 1969, II: 670)- la seu d'una parròquia, tal com es posa de manifest en diversos contractes de compra-venda, com el signat el 20 d'octubre de 1218 sobre una venda de drets "in termino castri de Olerdola, in quadra et parrochia de Cecuinolibus" , al mateix any: parrochia Salvatoris de Cegunoles", i "Ceguniolis" en 1238 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001). L'any 1515 Les Gunyoles supera a Avinyó com el nucli de població més important del terme d'Avinyonet. Una nova església, construïda el 1776, substitueix l'anterior. Aquest nou edifici és de proporcions més grans i s'aixeca sota l'advocació de la Transfiguració del Senyor, patró de Les Gunyoles. El 1815 hi ha menció de la Quadra de "las Gunyolas de Monjuich", per tal de fer "terna de Batlle per dita quadra, se'n així que si era independent apareixia ni podia ni devia fer-la y per altre part expressava (l'alcalde Major de Vilafranca) lo que es dita quadra que no es mes que un poc de rocas ab set o buit casas y sos avitans tots pobres y ab aixo se enseña dit memorial al arcalde major de vilafranca antes de tirarlo al acuerdo y digue que ell nons o manaba al terma y que la orde bania de la sala (…)" (Arxiu Municipal d'Avinyonet: ACTAS MUNICIPALS, 30 de desembre de 1836). Dins el "Nomenclàtor" de l'1 de gener de 1888 corresponent a la província de Barcelona, editat l'any 1892, figura "el Lugar" de Les Gunyoles com el nucli més important del municipi d'Avinyonet, amb 118 edificis i 474 habitants de fet (JUNQUERAS, MARTÍ, 2001). De 1817 fins a 1844 es troba escrit a la documentació: "Ajuntament d'Avinyonet i Gunyoles" (PUIG I BOSCH, 1912) La seva carretera la van fer els mateixos veïns l'any 1948. El dia 17 de gener de 1945 es celebren solemnes festeigs amb motiu de la portada d'aigües, beneint-se les aigües noves a la plaça de l'Om. Fites importants al poble dins la seva història contemporània són les següents: l'any 1859 es crea la Germandat o Monte-Pio de Sant Josep. L'any 1877 al mes d'agost es va començar el pou gran, trobant-se, el 17 d'agost del 1878 l'aigua al pou de baix. El 1904 es construeix la sala de la societat de Les Gunyoles a Ca la Xica. Del 1915 al 1920 es construeix el dipòsit de dalt, a sobre del pou, del 1915 al 1920 es fan les primeres fonts. A l'agost del 1944 s'enruna la bassa de Cal Ferret, ocupada avui per una font. L'any 1928 arriba el llum, el 1932 es compra la màquina de batre. El telèfon es va posar l'any 1952 a cal Barnes. L'any 1940 es fa el camí del cementiri (el 1948 la carretera cap a Les Cabòries). L'any 1951 arriba la mare de Deu de Fàtima. L'any 1952 s'arranja el carrer de Montjuïc. Una dada d'interès vincula Les Gunyoles al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. Se sap que entre els segles XI i XIII, el monestir tenia possessions a Les Gunyoles, concretament els masos de Malselliga o Massalliga (PLADEVALL; LLORACH, 1992). Tot i que es de suposar l'existència de poblament en aquest indret potser que ja en època prehistòrica -sitges excavades a la roca o la hipotètica existència de zona d'hàbitat a les esplugues-, així com durant l'època romana -si s'accepta la cronologia de la torre coneguda com a la torre romana- ja com a microtopònim establert a l'ús comú dins el municipi, no se'n tenen notícies fidedignes fins l'època medieval. El topònim Cegunioles apareix escrit reiteradament des dels segles X i XI, tal com es posa de manifest en els següents documents (CARBONELL, S.D.): -Empenyorament d'una terra de Daco a Amado, al lloc de Cegunolas (12-XII-978) (Ant. Catedral de Barcelona, IV, núm. 443, fol. 191) -Testament sacramental de Galindo, datat el 5-9-981 (RIUS SERRA,1981, núm 136: 111) "in termino de Olerdola, Cegoniolas" (JUNQUERAS, MARTÍ, 2001: 2). El testament es jurat al Kastrum Erapropiano, i esmenta els alous de Ceguniolas: terres i vinyes, cultius i erms i també la seva turrem i ipsum edificium, els qual dóna a la seva muller Ermengarda i als seus fills. -Donació d'una casa a la Santa creu i Santa Eulàlia d'Olèrdola, al lloc que en diuen Cegoniolas (31-XII-991) (Ant Catedral Barcelona, IV, núm. 286 fol. 113) -Donació de terres al lloc que en diuen Cichoniolas, a la Seu de Barcelona (5-I-992) (CARBONELL, S.D.) -Donació a Sant Cugat d'un alou al lloc de Ceguniolas (3-V-992) (CARBONELL, S.D.) (RIUS SERRA,1981: núm. 282: 238). -Com a afrontació de la quadra de l'Arboçar, el 25-VIII-1056 (?) surt Cegunolas en un document conservat al cartulari de Poblet (CARBONELL, S.D.). -Testament del bisbe Umbert de Cervelló (any 1085). D'entre els marmessors que hi figuren en aquest document, es troba Raimundum Olibe de Ceguinolas, al qui el bisbe li deix a unes vinyes (és el mateix Ramon Oliva del document posterior). -Un document datat el 9-XI-1068, Raimundus Olivan i la seva muller Ledgardis (de Ciconiolis) venen al comte Ramon un alou que tenen a la parròquia de Sant Joan del Llobregat i Sant Just Desvern) (CARBONELL, S.D.). -El clergue Guillelmus Bernardi dóna a al beato Sebastiano un alou al terme de Ceguinoles s'esmenta el 1-V-1123, en que Sant Cugat varis (CARBONELL, S.D.) (RIUS SERRA,1981, núm. 866: 63). -Més mencions: el 16-II-1198: Guillelmo de Segunoles; en els capbreus de 1194 a 1208, Cecunioles i en una venda del 20-X-1218 (Cecuinolibus) (RIUS SERRA,1981, núm. 1287: 403). El topònim Les Gunyoles va experimentar una complexa evolució entre els segles X i XIII. Així, en el segle X, i tal i com ja s'ha vist, indicava un lloc (GRAN GEOGRAFIA: 1982, V) i un castell (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001). Al segle XI apareix l'església de Sant Salvador de les Gunyoles (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001). L'existència d'aquesta església no comportarà l'aparició immediata d'una parròquia diferenciada de la de Sant Pere d'Avinyó. Doncs, segons sembla, la divisió del terme d'Avinyonet en dues parròquies sembla remuntar-se a l'any 1185. La documentació parla de la ocupació de noves terres en aquest indret en 1164 (VILLACAMPA et al s.d.) una vegada la conquista de Tortosa, Lleida i Fraga permetin l'augment de la seguretat a la zona del Penedès. Al segle XII és atribuïble la pica baptismal d'immersió que es troba a ca l'Escofet, potser el testimoni material de caire religiós més antic conegut al nucli. Al terme de les Gunyoles, s'hi establiren en un moment indeterminat del segle XII els templers. D'aquesta manera s'entén que el 1160 Bertran d'Olost i Pere de Torradella, comanadors templaris de les Gunyoles, donessin aquest terme, situat en el territori d'Olèrdola, a Joan de Bassa i el seu germà Pere perquè l'edifiquessin i cultivessin. El 1205 la preceptoria dels templers fou traspassada de les Gunyoles al Montmell i el lloc de les Gunyoles passà a mans del prior de l'Hospital (LLORACH SANTÍS, 1992a).

Avituallamiento

Puig de la mireta

Creu a prop de carrerada, que es troba darrera el cementiri de les Gunyoles i dalt del cim de la Muntanya coneguda com "El Puig de la Mireta". S'enlaira en un indret singular com a mirador per les vistes sobre el Garraf (pel sud-est) i sobre la plana del Penedès (NO). La seva estructura és motllurada, i feta de formigó. Presenta una inscripció que diu: "Puig de la Creu".... Al vessant del puig, hi ha una imatge d'una Mare de Déu que va ser col·locada amb motiu de la Santa Missió l'any 1954, com en altres indrets del municipi, com per exemple Ca l'Amat a Sant Sebastià dels Gorgs o Ca l'Umbert, també a Les Gunyoles. Es tracta d'una creu de terme reformada que es troba al costat del trajecte de la carrerada de la Cerdanya, que presenta a prop d'aquest indret el següent recorregut: pel corriol carener de la serra de les Gunyoles, s'arriba a la creu d'en Llanes i al poble de les Gunyoles, el qual travessa pel carrer de Montjuïc. Tramuntant el turó de la Mireta, on hi ha el cementiri, la carrerada davalla per un llom poc definit en direcció a can Ràfols dels Caus fins a trobar la carretera d'Olesa de Bonesvalls, la qual segueix fins a la creu de can Ràfols (ROVIRA ET AL., 1999). En aquest indret es va ubicar al segle XIX un cementiri. Al Llibre del Comú de l'Ajuntament d'Avinyonet i Gunyoles es diu que l'any 1816 una comissió de metges es va dirigir al lloc del Puig de la Mireta o cap de vall de la Coma, propietat de la vídua de D. Antoni Rialp, per inspeccionar l'indret (LLIBRE DEL COMÚ, 1815).

Miravinya El Cirell

Miravinya el Circell es un mirador en Provincia de Barcelona. Miravinya el Circell está situada circa de Puig de la Mireta, y circa de Cementiri de les Gunyoles. Situat al Puig de la Mireta de les Gunyoles, és el primer dels miradors del projecte Miravinya impulsat pel Consorci de Promoció Turística de l'Alt Penedès, amb el suport de la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament d'Avinyonet del Penedès, consisteix en la construcció de 5 miradors singulars a la comarca, que aportin al visitant una visió de la varietat paisatgística del Penedès. El Circell ofereix una visió del paisatge de 360º i s'explica per la forma d'espiral que convida l'espectador a fer un recorregut d'una volta completa que finalitza en un pla amb dues cadires des d'on gaudir del paisatge. Aquest mirador dota el lloc de reclam turístic i ofereix unes vistes sobre la plana del Penedès, el massís del Garraf, el mar, les muntanyes nevades dels Pirineus o Montserrat entre d'altres.

Església de Sant Salvador de Les Gunyoles

Gran edifici de caire religiós que consta de tres naus, la central de les quals presenta coberta amb volta de canó seguit amb llunetes, mentre que les laterals tenen coberta de volta d'aresta. La capçalera és quadrada, amb volta de quart d'esfera sobre trompes. El campanar, de planta quadrada, s'alça sobre una nau lateral i té coberta de pavelló. La façana, d'estructura senzilla, és coronada per un frontó rodó, té una rosassa i el portal d'accés és allindat, amb elements decoratius (pilastres laterals, frontó circular...) propis del Neoclasicisme. Destaca la torre campanar, que te 17 metres d'alçada, és de planta quadrada i es troba situada a la dreta de la façana. Presenta quatre finestres de mig punt i està rematada per una coberta de pavelló vestida amb teules. Conserva dues campanes, una a la finestra de la cara sud i l'altra a la finestra de la cara oest. La campana encarada al sud fa 35 centímetres de diàmetre i porta la següent inscripció: "Jesús, maria, Joseph. 1701. Yauma Gomà". La de la cara oest, medeix 70 centímetres de diàmetre i porta una inscripció que diu: "Misionera. Guñolas 19 de marzo de 1952. Siendo cura párroco D. Francisco Monllau Benaiges. Pilar Cecilia. Refundida en abril de 1961. Fundición Salvador Manllús. València". El seu nom és "la Gran". Pel lateral que dona a l'antic edifici de la rectoria, hi ha un rellotge de sol, que es va descobrir en fer les darreres obres de restauració de l'edifici l'any 1990. Està tallat a la pedra. La numeració, que va de les 6 del matí a les 6 de la tarda (6/6), barreja les xifres aràbigues i les romanes. Les primeres són el 6, el 7, el 8, el 9, l'11 i el 12, mentre que les romanes són el X, l'I, el II, el III i el IIII (MORATÓ I VIA, 1992a). L'interior del temple, de gran simplicitat, segueix les directrius del llenguatge clàssic. Destaca la pica baptismal d'estil romànic, que es troba als peus de la nau central, i que està decorada amb arquacions cegues. Un altre element d'interès són les pintures murals policromes que hi ha a l'absis, que representen els temes religiosos de l'Ascensió (amb el Crist dins d'una ametlla lluminosa, voltat d'apòstols en actitud d'esglai, vestits amb túniques i amb orla i disposats sobre un fons de paisatge -oblidant la llei de la perspectiva-), l'Anunciació i Sant Miquel. La parròquia de Sant Salvador de les Gunyoles apareix esmentada ja l'any 1185, separada de la de Sant Pere. L'església actual fou construïda en el segle XVIIII, segons indica la data del 1776 que figura en una inscripció de la llinda del portal d'accés, en la seva obra sembla ser que es van utilitzar carreus de la propera torre romana (INVENTARI, 1986: 23-24). El nou edifici és de proporcions més grans que l'anterior romànic, s'aixeca sota l'advocació de la Transfiguració del Senyor, patró de Les Gunyoles. Resulta interessant el seu campanar.

Torre de Les Gunyoles

A l'extrem oest de les Gunyoles, construïda sobre un morrot de penya. Dins el recinte enjardinat de Can Rialb (o Ca n'Umbert), al costat d'una casa pairal d'estil gòtic (s. XIV-XV), coneguda pel nom del Castell. És de planta circular i presenta 9 metres de diàmetre, arribant la part conservada a una alçada d'uns 11 m. El gruix dels murs, en la seva part alta, és de 1 m, amb rebliment d'"opus caementicium". És feta de pedra calcària i tosca, en "opus quadratum" amb carreus disposats regularment. En la seva part més alta, a 7,25 metres sobre el sòcol, es conserven restes, avui completats, d'una motllura. El cos situat a sobre d'aquesta, va ser en bona part utilitzat per a la construcció de l'església parroquial. En la seva part baixa presenta un sòcol de disposició irregular, part vertical, part atalussada, de 2,10 metres d'alçada i un ressalt de 0,20. A la seva excavació es van localitzar restes d'una volta de formigó de calç, que encara conservava l'empremta de l'encanyissat de la sintra (RIBÉ ET AL, 1989-1998). També és interessant la notícia del descobriment d'una sitja a 14 metres a l'oest de la torre (RIBÉ ET AL, 1989-1998).

Can Grasses

Masia formada per una planta baixa i un pis, amb coberta a dues vessants. Té planta rectangular aproximadament de 10 x 4 m amb un mur enmig que la divideix. Té un portal adovellat i llindes i marcs de pedres a les finestres. En una de les finestres hi apareix inscrit "OL1757LER". Hi ha construccions annexes utilitzats com a cobert agrícola i corrals. Observacions: Referència cartogràfica: mapa topogràfic de Catalunya 1:5000. Sant Pere Molanta 419-7-8 (279-128). Institut Cartogràfic de Catalunya. Segona edició: desembre 1998. Davant de la masia hi ha una construcció curiosa, un tancat de pedra escairada i lligada amb ciment modern.

Font del Cuscó

La font està oberta a una cinglera natural. En forma de cova s'obre directament a la pedra. Està arranjada amb materials moderns, enmig de la paret hi ha el broc per on raja l'aigua. L'aigua cau directament a terra i a través d'un canal petit va a parar a un segon nivell, on hi ha una pila feta de maons que la recull. La zona on s'ubica la font està situada justament a la vessant de la muntanya que rep el mateix nom. Destaquen un conjunt de plataners i la panoràmica de part de la plana del Penedès que s'aprecia des d'allà. També és interessant des del punt de vista natural el camí que arriba a la font, que deixa enrera el paisatge de vinyes de la plana, per endinsar-se en el bosc. Malauradament, aquesta zona es va cremar a l'estiu del 2000, amb la qual cosa actualment presenta un estat deplorable. Malgrat tot, és aquesta l'única àrea que presenta una certa continuïtat de massa forestal important, bàsicament de predomini del pi blanc. A part de l'al·ludit incendi forestal, també és ben present l'impacte que suposa l'obertura de noves línies elèctriques a través d'aquesta vessant de la muntanya. Observacions: Referència cartogràfica: mapa topogràfic de Catalunya 1:5000. Sant Pere Molanta 419-7-8 (279-128). Institut Cartogràfic de Catalunya. Segona edició: maig 1999

Cal Suriol de Dalt

Masia renaixentista bastida cap el 1590. Té coberta a dues vessants. El portal és adovellat i les finestres tenen ampits i llindes esglaonats.Destaca un contrafort rodó en una de les cantonades. Hi ha altres edificis agrícoles adossats. En l'actualitat, un dels edificis agrícoles (el que es troba davant de la masia) encara s'utilitza com a corral per les ovelles que van pasturar entre un i dos cops al mes a la Font del Cussó. Observacions: Referència cartogràfica: mapa topogràfic de Catalunya 1:5000. Sant Pere Molanta 419-7-8 (279-128). Institut Cartogràfic de Catalunya. Segona edició: maig 1999. A l'inventari de patrimoni arquitectònic elaborat per la Generalitat de Catalunya l'any 1986, apareix una fotografia que no correspon a la casa. L'edifici està precatalogat a les NSP de Sant Cugat.

Esglesia Parroquial de Sant Pere de Molalta

Edifici de tres naus amb capçalera rectangular. La façana és d'estil barroc popular, amb el portal allindat i coronament ondulat. Enmig de la façana hi ha un ull de bou. El campanar, bastit sobre la nau lateral dreta, és de planta quadrada i coberta de pavelló. A l'interior, la volta de la nau central és de canó i les de les naus laterals d'aresta. El lloc del Palau Molanta s'esmenta l'any 965 en el testament del comte Mir, el qual es deixà a l'església de Barcelona. Se suposa que l'església és la que s'esmenta en la dotació de Sant Miquel d'Olèrdola de l'any 992. A l'església de Sant Pere Molanta, als confins d'Olèrdola, s'hi realitzà el 1010 el testament sagramental d'Aldabert, fill del vescomte Guitard de Barcelona i senyor de Moja i del castell d'Albinyana. La quadra de Sant de Pere Molanta fou donada el 1229 a l'abat del monestir de Santes Creus. En el fogatjament del 1376, l'abat del monestir tenia al lloc esmentat 10 focs. L'antiga església del lloc, que havia sofert moltes modificacions a través dels anys, fou enderrocada abans del 1774, i al mateix lloc s'hi construí l'actual església parroquial. La Via Augusta al seu pas pel territori coincideix en bona mesura amb l'actual traçat de l'autopista AP7. Al terme municipal d'Olèrdola s'han localitzat dos mil·liaris de senyalització de la via, tot i que probablement es troben desubicats. Actualment s'han senyalitzat dues rutes de Via Augusta del Penedès, de les quals hi ha dos trams que transcorren per Olèrdola: l'etapa de Lavern Subirats a Vilafranca i la de Vilafranca a Santa Margarida i els Monjos; passant per Moja i Sant Pere Molanta. La Via Augusta, anteriorment coneguda com a Via Heraclea, és una antiga via de comunicació que recorria el territori entre Cadis i els Pirineus i enllaçava la península amb Roma. Habilitada pels romans com a calçada, al llarg del camí s'hi han documentat diverses vil·les i ciutats que es van establir al seu entorn. Sarcòfag del mil·liari romà Es tracta d'un mil·liari romà, datat durant la segona meitat del segle I, reaprofitat com a sarcòfag en època medieval. La seva alçada és de 2,26 m sobre una base cúbica de 0,85 m x 0,64 m i un cos, originalment cilíndric, d'1,4 m x 0,64. és de pedra calacrenita molt abundant a la zona. La coberta sembla ser part d'un altre mil·liari reaprofitat perquè no coincideix amb el sarcòfag. A l'extrem superior es conserven dues lletres originals del text epigràfic. El cos pertanyia a un individu masculí d'uns 43-45 anys i '1,68 d'alçada. La datació encara no és concloent. Descobert durant el control d'unes obres de canalització de les conduccions d'aigua l'any 2009. Creu de padró de Sant Pere Molanta Creu de padró situada al costat de l'església de Sant Pere Molanta. Està constituïda per una base monolítica de planta rectangular feta d'obra, a la part superior de la qual hi ha fixada una creu metàl·lica. A la part frontal hi ha fixada una pedra amb la inscripció "PLAÇA DEL PEDRÓ". Necròpolis de Sant Pere Molanta Sarcògag 1: Cos de pedra calcària de planta rectangular buidat interiorment en forma antropomorfa. Les seves mesures màximes són: 2,6 m de llargada x 0,60 m d'amplada x 0,42 d'alçada. Té una llosa de coberta (trencada en dues meitats) de mides 1,44 m x 0,68 m x 0,12. Aquesta llosa té uns rebaixos als extrems i part dels lateral, d'encaix. L'extrem inferior del sarcòfag és trencat. El sarcòfag 2 està buidat en forma de banyera, de planta rectangular i també de pedra calcària. Les seves mesures són: 2,35 m de llargada x 0,80 m d'amplada x 0,43 d'alçada. Els extrems del sarcòfag estan malmesos. Té una llosa de coberta trencada, el fragment té unes dimensions de 1,20 m x 0,75 m. Observacions: Referència cartogràfica: mapa topogràfic de Catalunya 1:5000. Sant Pere Molanta 419-7-8 (279-128). Institut Cartogràfic de Catalunya. Segona edició: maig 1999. Actualment, els sarcòfags i les corresponents lloses de coberta es conserven en la Placeta del Padró, a l'aire lliure. L'any 1966, amb motiu d'unes obres realitzades en el recinte del costat de l'església, es localitzaren els dos sarcòfags descrits i abundants restes humanes. L'excavació d'un d'ells (a càrrec del Sr. Pere Sadurní) proporcionà restes de varis inhumats (diferents cranis). Es creu que és una necròpolis medieval, la qual hauria perdurat com a cementiri fins l'època moderna (en aquest sentit cal remarcar la reutilització d'un dels sarcòfags com a ossari). Per la tipologia dels sarcòfags els sarcòfags es poden datar entre els segles X i XII.

Capella de Santa Maria dels Horts

Capella d'una única nau, de planta rectangular amb absis a la capçalera i absidiol lateral de planta semicircular amb volta de canó seguit i coberta de teules àrabs a dues aigües i absis i absidiol amb coberta de quart d'esfera amb el carener perpendicular a la façana principal. Campanar d'espadanya de dues obertures, mig enderrocades. Façana amb portal adovellat de mig punt, amb motllura, i ull de bou superior i paraments de carreus petits i irregulars. A les dovelles centrals es pot veure una inscripció que posa: " R · T · A Y 1764". Observacions:  El portal és del segle XVIII segons consta per la marca de l'any que té. Segons Mossèn Josep Planas (1948), l'origen de la seva fundació s'ha de buscar en el segle X. Però, el primer document on es fa referència a la capella, és el testament de Gerarda, muller de Ferran de Vilafranca, de l'any 1285, segons el qual deixa tres sous per les obres que es feien a l'església. En aquesta època és quan es basteix l'edifici que es pot veure actualment. Un altre document, de l'any 1300, el testament de Guilleume de Galceràn de Carcelles, en testimonia la seva existència llegant 12 diners a l'obra de la capella. L'any 1395 estava sota l'advocació de les santes Apolònia i Bàrbara. Va pertànyer a la propietat de Marabassa, confrontant amb els horts de l'Almirall. Posteriorment, fou comprada per Jaume Torres. L'any 1944 es va descobrir, molt a prop, una tomba neolítica. L'any 1986 figurava com a titular la Sra. Josefina Batlle, vda de Torres. Al costat de la capella podem trobar la òria que conserva les pedres d'ancoratge de la roda de la nòria que també es conserva i és de ferro. També es conserva l'inici de la canalització i l'emmarcament del mecanisme que s'eleva damunt un sòcol o podi de maó vist posat pla i el mecanisme de subjecció de l'animal. En aquest cas, també es conserva el safareig que s'utilitza per regar l'hort. La cisterna encara està en ús i l'aigua s'extreu per mecanismes de bombeig. Sínia de sang, és a dir que utilitza animals com energia motor, que abastia d'aigua un safareig utilitzat per rentar la roba i regar. Només s'abastia d'aigua de pluja que anava a parar a una cisterna situada a sota mateix de la sínia. L'aigua passava al safareig a través d'una petita canalització.

Camí de Melió

Font de la Rambla de Nostra Senyora

Pedestal de pedra de secció quadrada, amb carassa i aixeta en tres de les quatre cares, acabat en cornisa. Tres piques de pedra semicirculars sobresurten de sengles cares del pedestal.

Casa de la Festa Major de Vilafranca del Penedés

La Casa de la Festa Major està ubicada en un edifici singular dissenyat per l’arquitecte municipal Santiago Güell i Grau, l’any 1911. El 1913 va ser inaugurat com a Mercat de Gallines i Menuts, però més endavant va ser convertit en el Mercat del Peix. El 1927 va ser reformat sota la direcció d’Antoni Pons i Domínguez, arquitecte municipal. L’edifici té una planta hexagonal adaptada al desnivell del terreny i una coberta de pavelló. Les finestres estan emmarcades per un perfil de maó vist, propi dels edificis industrials modernistes. El 1985 l’arquitecte Pau Batlle i Solé elabora el projecte per convertir l’antic Mercat del Peix en un espai dedicat a la Festa Major. Durant els anys 1985-1987 es van fer obres de rehabilitació de l’espai. Aquestes obres van ser inaugurades en el 18 de gener del 1987. A principis dels anys 80 la Festa Major experimenta un creixement important del seu folklore. Es van recuperar diferents balls que s’havien perdut i es va crear la Festa Major dels Petits. Per atendre el dinamisme de la Festa Major i per donar suport a la tasca que desenvolupen els administradors, l’any 1985, l’Ajuntament de Vilafranca planteja crear un espai dedicat a la festa. L’Ajuntament feia temps que buscava un espai que reunís les condicions adequades per poder-hi ubicar tota la imatgeria festiva i l’arxiu de la Festa Major. També hi havia balls i colles castelleres que no disposaven d’espais idonis per assajar. L’Ajuntament va pensar que l’espai més adequat era l’antic Mercat del Peix. El 18 de gener del 1987 es va inaugurar el nou espai. A l'interior, l’artista vilafranquí Fèlix Plantalech, va decorar la casa amb un mural de grans dimensions (125m2) anomenat “L’esperit i l’heretgia de la Festa Major”. El 1996 la Coordinadora de Balls de la Festa Major de Vilafranca planteja a l’Ajuntament de Vilafranca la necessitat de replantejar els usos de l’espai i de fer-hi una remodelació a fons. En aquells moments es va plantejar convertir l’edifici en un espai museogràfic anomenat Casa de la Festa Major. La remodelació de la Casa de la Festa Major es va inaugurar el 30 d’abril del 1999. La Casa de la Festa Major incorporava nous elements museogràfics, com l’audiovisual i panells explicatius per a cada ball. S’hi exposaven tot el patrimoni festiu de la Festa Major de Vilafranca. Es va modificar el model de gestió i el model d’accés, i també es va mantenir els usos com a magatzem de les peces i figures. Tanmateix, al pas dels anys, sorgeixen noves mancances i durant el 2014 es comença a pensar en la futura remodelació de tot l’espai. La idea era fer un projecte nou, tenint en compte el relat, l’argument i guió del que ha de ser la Casa de la Festa Major. A nivell de promoció turística, la proposta és integrar la Casa de la Festa Major en un projecte global de ciutat. Per a fer-ho realitat es duplica l’espai, passant dels 340m2 als 700 m2, conservant l’edifici actual i ampliant-lo en un edifici contigu. En el nou edifici hi ha: Planta 0 - Recepció, botiga i un petit magatzem. Planta 1 - Exposició permanent de la Festa Major. Planta 2 - Sala d’actes i audiovisuals de la Festa Major. Planta 3 - Sala de tallers i activitats dirigides Inaugurada la tardor de 2021 el disseny arquitectònic de la Casa de la Festa Major actual és obra de l'estudi d'arquitectura Genís Planelles (Mariona Genís, Jordi Planelles, Carlota Carreras, Arantxa Lleida i Laura Pastor) i el disseny de l'espai museogràfic és obra de BOPBAA arquitectes (Iñaki Baquero i Iñigo Azpiazu). En aquest museu hi trobareu exposats, permanentment, tots els elements protagonistes d’una festa que té l’origen al segle XVII. Un recorregut pel temps i els espais, en què les emocions, les tradicions i les creences que configuren la Festa Major de Vilafranca se us mostraran com si estiguéssiu immersos en el feliç brogit que Vilafranca viu del 29 d’agost al 2 de setembre.

Monument als castellers

Monument figuratiu que representa un pilar de cinc. S'aixeca sobre un pedestal de secció quadrangular fet en tres nivells. En el tercer i més alt es llegeix en lletres capitals i metàl·liques: "Als castellers". Al darrera hi ha la inscripció que ubica el monument temporalment: "Vilafranca / Festa Major / 1963". Inaugurat per la Festa Major de l'any 1963. L'escultor Josep Cañas, és fill de Banyeres i té altres monuments dedicats a castellers, com el del Vendrell.

Capella de la Mare de Deu dels Dolors

La Capella dels Dolors és una capella del municipi de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. Està situada en el conjunt històric i monumental més important de Vilafranca. Té una sola nau, de planta rectangular i coberta de teula àrab a dos vessants amb aigües a les façanes laterals. La façana presenta una composició molt senzilla, amb espadanya, ull de bou i porta ornamentada. Capella de planta rectangular, d'una nau amb la coberta a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal que dóna a la plaça Jaume I. Campanar de cadireta d'una arcada, alineada amb la porta. Interior amb quatre trams separats per torals i pilastres i coberts amb volta de canó amb llunetes. Capcer amb altar frontal i accessos laterals al cambril superior, situat en part sobre la sagristia. Nau amb cornisa de coronament i obertures de mig punt en tres trams. Frontal amb retaule de guix bastit amb temes clàssics i composat a partir de la imatge central de la Mare de Déu dels Dolors. Cambril amb artesonat policromat amb una petita llanterna octogonal que coincideix amb la imatge. Façana principal composada amb un únic eix vertical amb una portalada adintellada de pedra flanquejada per pilastres i coronada amb un frontó partit. Al damunt seu hi ha un ull de bou. Les cantoneres de la façana són de pedra treballada. Observacions: Passatge particular al costat dret, amb un portal adintellat de pedra i amb l'escut primitiu de la vila. Tancat amb una porta reixada. La Capella dels Dolors apareix documentada des del 1733. Durant els anys de 1733 al 1759 va fer de parròquia a causa de l'esfondrament de la volta de la Basílica de Santa Maria de Vilafranca. El 1853 es va fer l'obra d'eixamplament del cambril, d'acord amb els plànols d'Elies Rogent i Amat, arquitecte. El 1883 es va procedir a la restauració de la nau i de l'altar major, i a la col·locació de finestrals.Va ser incendiada l'octubre de l'octubre de 1934, i restaurada posteriorment per al culte. Posteriorment s'hi van celebrar matrimonis en alguna ocasió.

Capella de Sant Pelegrí

En motius de les obres de reforma d'aquest edifici, l'any 1967, aparegueren una sèrie de restes arqueològiques. Com explica Jordi Farré (2006), consistiren en tègules planes, i un enterrament fet amb aquest tipus d'elements. Dins el farciment aparegueren fragments de llànties, àmfora romana Dressel 20 i un molí fragmentat, la tapadora de la sitja amb un forat central. Tots aquests elements farien pensar en un moment romà tardà, al voltant del s.V d.C. També es trobaren tres tombes que podrien datar d'un moment alt medieval o romà tardà. Segons el diari de camp de Pere Giró (volum 9, maig 1970) aparegueren dos enterraments d'adults sense aparent protecció i una tomba infantil protegida amb lloses verticals. Giró diu que no s'hi localitzà material arqueològic per poder datar amb exactitud les tombes, però creu que la posició dels braços flexionats i creuats sobre el pit pot indicar que siguin medievals. També parla de la troballa d'una agulla llarga que podria ser medieval, però no s'ha pogut localitzar aquesta peça. Dins la tàpia d'un dels murs aparegué un bon nombre de ceràmiques dels ss. XIV i XV, tot i que era un mur que s'adossava externament. En aquest espai també es localitzaren dues sitges amb materials romans en el seu farciment: estucs, una àmfora Dressel 20. (Es tractaria de les sitges que es troben visibles actualment. Una de les sitges podria haver estat destruïda o tapada, ja que només en trobem una a la planta baixa de la Torre, mentre que a les fotografies en trobem dues. Una d'elles, la que encara avui es troba visible té unes mesures de boca de 48x55 cm, un diàmetre màxim de 2.30 m i una fondària de 2.80 m. L'any 1980, es torna a fer una reforma de l'espai per a convertir-lo en sala d'exposicions del Museu. Durant aquesta reforma aparegué una nova sitja de 50 cm de diàmetre de boca, 2.05 m de diàmetre màxim i 2.50 m de fondària. Segons noticies orals de Joan Josep Forés (arquitecte de l'obra) en aquesta intervenció aparegueren enterraments i monedes que podrien ser romanes i que s'encarregà de guardar, segons ell, el sr. Antoni Massanell (aquestes monedes podrien ser algunes de les que hi ha a la col·lecció Numismàtica del Museu). Tot i així sembla que es podria referir a la reforma de l'any 1967, ja que va ser la seva mateixa constructora que va dur a terme els treballs.

Basílica de Santa Maria

Basílica d'una sola nau de planta rectangular (33'9 x 14'8 ), dividida en cinc trams coberts amb volta de creueria, amb capelles laterals entre els contraforts. Coberta de teules àrabs a dues aigües. L'absis és de planta poligonal de set panys i contraforts interiors; amb la coberta de teules a set aigües. Capella del Sagrament de planta i cúpula el·líptiques amb sagristia de dues plantes adossada. Trobem contraforts de cantonada amb torres octogonals i finestrals apuntats a cada pany i coberta de pavelló Campanar de cinc pisos coberts amb voltes nervades i escala de cargol. Agulla superior de dues plantes amb coberta de pavelló i campanes. Després de la reforma de 1903, la façana principal, exceptuant detalls, va quedar com el projecte del segle XV. El portal és atrompetat i té un sòcol amb arcuació cega ornamental. Sobre d'aquest hi ha fornícules, a banda i banda, amb els corresponents dosserets, amb unes escultures sobre pedestals que representen Sant Antoni de Pàdua, Sant Pau apòstol, Sant Lluc evangelista i el profete Jeremies. Són obra de l'escultor Atxé. Al timpà, hi ha la representació de la coronació de la Mare de Déu, esculpida per Alentorn. La part superior consta de muntants i arquivoltes, amb bordons, coronada per un gablet triangular. Entre aquest i l'arc, hi ha esculpida la figura del Pare Etern. Als angles del gablet, hi trobem figures d'àngels. Al frontal superior, destaca la rosassa de vidres de colors. Al damunt, hi ha l'escut de la vila esculpit. La façana acaba amb una decoració d'arquets cecs i a la part central, hi ha una creu de pedra. Queda flanquejada per dues torres acabades amb sengles campanars octogonals de coberta piramidal. Hi ha una entrada lateral, per la plaça de Santa Maria, coneguda antigament com portal dels capellans. És de tradició romànica i es data a finals del segle XIII. És de ventall semicircular, enriquida per set arquivoltes, que descansen sobre columnes provistes d'escultures de fullaraca i bestiari. Destaca en el centre superior una petita escultura d'un àngel de mig cos. A les tres dovelles centrals hi ha pintada la crucifixió de Crist amb la Mare de Déu i el sol a la dreta i sant Joan i la lluna a l'esquerra. Sota les arcades es veuen personatges amb orles, possiblement siguin els apòstols. Foren descobertes l'any 1973. La cripta està per sota el presbiteri, que resta per sobre del nivell general del temple. Antigament s'hi accedia per una escalinata frontal. Consta de dues voltes de carreus, de les que destaquen dues claus de volta de contorn rodó, una d'elles amb el tema de la resurrecció, on Crist està disposat triomfant sobre la tomba amb una creu a la mà i amb l'altra alçada, amb el cos parcialment cobert per una toga subjectada amb sivella. Dos soldats amb armadura a cada costat. A l'altra, el tema representat és una Pietat. La primera volta té dos arcs d'intersecció. La segona està rebaixada i sostinguda per vuit arcs radials. L'orgue està situat al costat de l'epístola. Obra plantejada en el segle XIII; la primera pedra es va posar l'any 1285 i la consagració es va fer l'any 1484. L'any 1558 es comencen les obres de la cripta que finalitzen l'any 1561. En aixecar el paviment del presbiteri per fer la cripta, es va trobar una caixeta de bronze amb relíquies de Sant Jaume Apòstol, Sant Llorenç màrtir i Sant Francesc. La importància parroquial i el seu continuat creixement fa que hi hagi reformes a cada segle. A principis del segle XVI, s'acaba la portalada de la façana principal amb una llotja d'estil renaixentista. L'any 1561 es construí la cripta que era anomenada capella fonda. El fet més destacat del segle XVIII, és l'enfonsament de la volta, l'any 1753. Les obres de reconstrucció van durar fins l'any 1760 i el principal mestre d'obres fou Marc Trius de Vilafranca. A partir de 1871, s'inicien una sèrie de reformes per tal de recuperar l'aspecte gòtic de l'edifici, que les modificacions dels segles anteriors havien anat camuflant. El projecte de restauració s'encarregà a l'arquitecte Francisco P. de Villar. L'any 1903 es reconstrueix la façana principal i es substitueix la llotja renaixentista per una portada d'estil gòtic, seguint l'estil del basament original, del segle XV. L'any 1920 aconsegueix la dignitat basilical del papa Benet XV. El 6 d'octubre de l'any 1934 fou incendiada, causant diversos danys. La reconstrucció fou subvencionada pel Servei de Conservació de Monuments de la Diputació, qui envià l'arquitecte Jeroni Martorell. La façana, a imitació del segle XVI fou dissenyada per Josep Brugal, que es va fer càrrec de la direcció a partir de l'any 1942.

Ajuntament de Vilafranca del Penedés

Capella de Sant Joan Baptista

Capella d'una única nau de planta rectangular amb clos davanter i campanar octogonal al costat esquerre. Coberta de teules a dues aigües. Interior de la nau en quatre trams separats per arcs de diafragma apuntats, sobre els que descansa un embigat de fusta. Absis poligonal de cinc trams. El campanar és octogonal amb finestrals apuntats a cada pany i amb la coberta de pavelló. El seu accés es fa des de la nau a través d'una escala de cargol de pedra. Façana principal amb portalada de mig punt amb arquivoltes amb columnes i capitells. Al damunt hi ha un rosetó amb traceria de calats ornamentals. El coronament de la façana és esglaonat. La façana que dóna ala plaça és de parament llis amb finestrals apuntats i de mig punt repartides irregularment i amb una porta d'arc ogival amb columnes i capitells. Trobem finestrals apuntats als panys i contraforts de cantonada amb gàrgoles. Hi ha una portalada a la façana nord amb arquivoltes de mig punt, columnes i capitells. Cor a l'interior, en el primer tram, amb estructura de fusta formant artesanat. El paviment de l'absis és de pedra i a la nau de rajola. El clos davanter està format per un sòcol de pedra i una reixa de ferro forjat Es construeix a principis de segle XIV per a la Comanda dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. L'any 1583 es construeix un campanar amb la cúpula semi esfèrica de maó. L'any 1867 es col·loquen les vidrieres i quinze anys més tard la reixa del clos d'entrada segons el projecte d'August Font Carreras. A mitjans del segle XIX, Pau Milà i Fontanals, la va defensar de l'amenaça d'enderroc com a conseqüència de les lleis de desamortització. Entre els anys 1927 i 1929 es fa una restauració per l'arquitecte Jeroni Martorell i Terrats. S'hi van realitzar dos sondejos, un a l'interior de l'església, a l'angle nord-oest, i l'altra a l'exterior. El primer era de 3'20 x 1'10 m i amb una fondària de 8 cm. El sondeig exterior era de 2'70 x 1'20 m i es va arribar al natural. No hi ha informació sobre troballa d'estructures; però cal destacar un fragment de ceràmica blava valenciana pertanyent a la segona meitat del segle XIV. Entre els anys 1926 i 1929 s'hi realitzen obres de consolidació i restauració a càrrec del Servei de Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Des de 1998, el Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona ha anat fent obres d'adequació i consolidació de l'edifici que inclouen la recerca arqueològica. L'any 2000, es va fer una intervenció arqueològica dirigida per Xavier Fierro Macia.

Avituallamiento

Estació de ferrocarril Vilafranca del Penedès

Edifici a quatre vents destinat a estació de ferrocarril des dels seus orígens. És de planta allargada, formada per un cos central de planta baixa i dos pisos i dos cossos laterals que consten de planta baixa i pis. Coberta plana formant terrat. Destaca una marquesina al llarg de la façana que dóna a la via, sustentada per carteles metàl·liques de gelosia. Les façanes tenen una composició simètrica segons eixos verticals, amb el cos central i els testers sobresortint d el'alineació. Totes les obertures estan adintellades emmarcades amb un regruix que forma un arc rebaixat, a excepció de les obertures del cos central i dels extrems de la planta baixa, que són d'arc de mig punt. Estucat simulant maons i bandes cantoneres remarcades. El coronament és amb cornisa i barana de terrat massissa, A la part central hi ha un motiu ornamental. L'any 1865 s'inaugura el ferrocarril amb una estació provisional. L'any 1892 es fan obres de restauració de les dependències de l'antiga estació; fins que s'inaugura l'actual estació a l'any 1911.