Camí Sant Iscle

Torre Llobeta

TORRE LLOBETA L'altre element destacable és la magnífica casa senyorial d'estil gòtic català de Torre Llobeta, construïda al segle XV i convertida posteriorment en masia, amb una gran extensió de terrenys agrícoles. Al final del segle XVIII era un lloc de descans per als caminants i viatgers que anaven d'Horta a Barcelona, aquí s'aturaven a esmorzar i els cavalls descansaven i s’abeuraven. L'entorn de la torre, llavors propietat de l'exèrcit, va ser destinat, després de la Guerra Civil, a la construcció d'habitatge social, amb un polígon d'onze blocs que van ser ocupats entre els anys 1952 i 1955 per acollir desnonats de les obres de l'obertura de l'avinguda de les Drassanes. L’últim propietari va cedir la finca a l'Ajuntament per a ús social, i a la fi va ser restaurada i recuperada per a utilitat pública gràcies a les lluites veïnals. Aquest conjunt compon un veïnat amb personalitat pròpia. Cal destacar, també, el passatge de l'Esperança, format per catorze cases senzilles construïdes al final dels anys vint sota la influència de l'estil noucentista i l'Art Déco. Són comuns a totes elles les finestres allargades i enreixades i els frontons dels terrats, arrodonits, petits i decorats amb uns grans poms de flors esgrafiats.

Els 15

Al passeig Maragall alçada dels Quinze és una cruïlla de tres camins on es creuen els camins de Sant Iscle, el de Sant Martí a Horta i l’antic camí de Barcelona a Horta.Fins al 8 de març de 2019 l'avinguda dels Quinze s'anomenava Avinguda de Borbó. Per petició veïnal i després d'un llarg període burocràtic es va canviar el nom a la denominació actual. El nom de l'indret "els Quinze" té el seu origen en el preu del bitllet, 15 cèntims, del recorregut que feia el tramvia número 46, durant els primers anys del segle xx, des de plaça Urquinaona fins a Torre Llobeta. El trajecte complet fins a final del trajecte, a la plaça Eivissa d'Horta, tenia un import de 20 cèntims. Quan el vehicle arribava aquest punt, Torre Llobeta, el cobrador ho avisava en veu alta perquè els viatgers que no volguessin pagar tarifa suplementària baixessin.

Jardins Can Xiringoi/Cotxeres d´Horta

El camí de Sant Iscle neixia a l'antiga Carretera d'Horta, fins ara Av. Borbó i que ha canviat recentment el seu nom per l'Avinguda dels Quinze. El Baró de Maldà el seguia per arribar a la masia del Marques de Castellvell denominada Can Sitjar, situada en davant del que seria al cap dels anys la plaça de Virrei Amat, que no era un altre que el marquès propietari de la masia. Quan la companyia de Tranvía de Barcelona a San Andrés y Extensiones va obrir la línia d’Horta, va comprar els terrenys de la masia de Can Xiringall per construir-hi les noves cotxeres. L’espai era un tancat amb murs a l’antic camí de Sant Iscle i a la riera d’Horta i una central elèctrica que donava servei al nou tramvia inaugurat l’any 1901 amb la línia de tramvia 46 que enllaçava la plaça d'Urquinaona amb la plaça d'Eivissa, aprofitant la part final del tramvia de vapor que unia Sant Andreu amb Horta. Aquesta instal·lació de 17.599 metres quadrats disposava de diferents edificis destinats a allotjar els cotxes i un taller de pintura i de reparació. Després de la guerra del 1936-1939, va servir per emmagatzemar totes les unitats malmeses de via estreta en espera de ser recuperades o desballestades. Es van construir just al costat de la zona denominada els Quinze, prop de l'antic poble d'Horta. Entre el 1947 i el 1951, l’antiga cotxera va ser enderrocada i se’n va aixecar una de més moderna per a vehicles de via ampla, que va ser anomenada de Borbó pel fet d’estar en aquesta avinguda. En tancar-se els tallers centrals de Sarrià, es van habilitar en aquesta instal·lació uns nous tallers centrals. Durant uns quants anys, en aquesta cotxera van conviure els tramvies i els autobusos, fins a la nit del 19 de març de 1971, quan va entrar el darrer tramvia que va circular a Barcelona. Des d’aleshores van guardar-s’hi només autobusos. Després de més de cent anys de serveis, aquesta cotxera, que estava al límit dels districtes d’Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu, va tancar el desembre del 2003. Un altre dels espais que s’ha aconseguit habilitar per al veïnat és el de Cotxeres, que deu el nom a les antigues cotxeres d’autobusos inaugurades el 1901 per als tramvies. L’espai va caure en desús a partir del 1971. Maria Dolores Millán és la presidenta de la plataforma Cotxeres, creada el 2002 per alliberar la zona. Des de llavors i al llarg del segle XXI s’hi han inaugurat diferents equipaments com el Centre Integral de Salut, la Biblioteca Vilapicina i la Torre Llobeta, el Casal de Gent Gran de la Torre Llobeta, el poliesportiu CEM Cotxeres Borbó.En una de les cantonades dels jardins hi ha un monòlit que recorda la masia de Can Xiringoi, el mas que dóna nom als jardins que fou enderrocada l'any 1971. En ell s'hi pot llegir: En aquests terrenys estava ubicada la masia Can Xiringoi, on tretze generacions de la família Armengol hi van viure entre els anys 1679 i 1971

Pl.Virrei Amat/Can Sitjar

TORRE LLOBETA L'altre element destacable és la magnífica casa senyorial d'estil gòtic català de Torre Llobeta, construïda al segle XV i convertida posteriorment en masia, amb una gran extensió de terrenys agrícoles. Al final del segle XVIII era un lloc de descans per als caminants i viatgers que anaven d'Horta a Barcelona, aquí s'aturaven a esmorzar i els cavalls descansaven i s’abeuraven. L'entorn de la torre, llavors propietat de l'exèrcit, va ser destinat, després de la Guerra Civil, a la construcció d'habitatge social, amb un polígon d'onze blocs que van ser ocupats entre els anys 1952 i 1955 per acollir desnonats de les obres de l'obertura de l'avinguda de les Drassanes. L’últim propietari va cedir la finca a l'Ajuntament per a ús social, i a la fi va ser restaurada i recuperada per a utilitat pública gràcies a les lluites veïnals. Aquest conjunt compon un veïnat amb personalitat pròpia. Cal destacar, també, el passatge de l'Esperança, format per catorze cases senzilles construïdes al final dels anys vint sota la influència de l'estil noucentista i l'Art Déco. Són comuns a totes elles les finestres allargades i enreixades i els frontons dels terrats, arrodonits, petits i decorats amb uns grans poms de flors esgrafiats.

Can Santalò

Masia propietat dels Santaló, on als seus terrenys hi havia una fàbrica de tints. Va ser enderrocada (1953) amb motiu de la urbanització del passeig de Fabra i Puig, de la plaça del Virrei Amat i de l’entorn on es localitzava.

Nucli antic Sta.Eulàlia de Vilapicina

El santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina forma part del nucli urbà més antic de Nou Barris, junt amb la masia de Can Basté, l’hostal de Ca n’Artés i dues cases adossades.Esdevé un fragment de passat històric que permet fer un viatge al lloc que va donar origen al districte. Un xiprer de l’alçada del campanar atorga al santuari una imatge imponent. D’estil neoclàssic, l’església és l’element central i encara conserva restes de l’anterior temple romànic. Santuari del segle XVIII que depèn de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina, de l’arquebisbat de Barcelona. Amb la masia de Can Basté (seu d’un centre cívic), l’antic hostal de Ca n’Artés i dues cases adossades forma part d’un conjunt històric catalogat com a bé cultural d’interès local i que és el nucli urbà més antic de Nou Barris. Es tracta d’un edifici d’estil neoclàssic, sobri i senzill. Consta d’una única nau, amb coberta d’arc faixó que conserva restes de l’anterior temple romànic, aixecat, al seu torn, amb elements constructius d’època romana. Corona la façana un campanar, format per un petit cos amb arcs, i rematat per florons de ceràmica vidrada verda. Fa més de 1.000 anys que hi ha una església en aquest indret, com demostren els documents que es conserven dels anys 991 i 999 que hi fan referència. El temple actual té aproximadament 300 anys d’història. Va ser reedificat el 1782, que és quan la façana va adquirir l’aspecte neoclàssic actual. L’any 1997, l’enfonsament de la coberta de la capella del Santíssim va permetre estudiar els elements arquitectònics de l’antiga construcció preromànica. La restauració de l’any 2004 va deixar les parts primitives al descobert i va tapar les parts de l’estructura pertanyents al segle XVIII. Era una zona rica en cultius i un lloc de pas important de l’època, ja que aquí es creuaven els camins de Sant Iscle i d’Horta. De fet, Ca n’Artés va allotjar viatgers fins al segle XV. Patrimoni arquitectònic. La casa encara conserva elements originaris medievals, com la porta d’arc de mig punt al centre de la façana i una de les finestres amb un arc apuntat. Actualment, l’edifici està dividit en tres parts: la primera és el local del forn, amb un habitatge al primer pis; la segona és un altre local que coincideix amb la porta principal i comprèn l’única finestra de la part baixa, i la tercera és un primer pis amb entrada per una escala lateral. La construcció forma part del Catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat de Barcelona.

Can Carreras

Can Carreras(s,XVII) Ës de les darreres masies que sobreviuen a Nou Barris. Anomenada també Can Sala amb tradició agrícola, abundants terres fèrtils,per una mina d’aigua de Collserola. Conreaven vinya, verdures i hortalisses, cereals, blat de moro i garrofes. Moltes terres de Can Carrera es van vendre el 1880 per a la construcció del Mental. Propietat de la família de fabricants de paper Guarro. Habitada fins el 2002 per uns masovers.

Can Quintana

Del poc que en queda de la antiga barriada de Can Quintana urbanitzada sobre les terres de conreu del mas ja desaparegut, destasca un casalot modernista que ha estat restaurat recientment després d'anys d'abandonament.el mes destacat és la seva torrassa, coronada amb teules, els elements modernistes de la façana, i les persianes de llibret.

Barri Can Quintana

Can Quintana fou una antiga masia del terme municipal de Barcelona. D'origen probablement del segle xvi, perquè tenia uns finestrals gòtics ben conservats. Estava al passeig Universal, on actualament hi ha la clínica Nostra Senyora de la Mercè. Els terrenys de la finca anaven des del passeig Universal fins al carrer Canigó, i des del passeig de Valldaura fins al carrer Feliu i Codina. La van enderrocar el 1958, i la masia tenia bosc, torrent, la font i un aqüeducte, conservat en part. La nomenclatura ciutadana delata l'indret on hi era: hi ha el camí de la Font d'en Quintana.

Can Sangenís

Encara que avui aquest edifici presenta un marcat aspecte senyorial ateses les restauracions que s'hi han fet, antigament era una típica pagesia amb les instal·lacions adients, a la planta baixa, per a acollir el bestiar i els estris agrícoles. L'any 1927, la llavors propietària, Dolors Sangenís i Gispert, va cedir aquesta finca a l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. Fins a la Guerra Civil va ser utilitzada com granja. Actualment és propietat de les germanes hospitalàries de la Santa Creu, que es dediquen a l'ensenyança. Situat al districte Horta-Guinardó, al sector de Les Roquetes, l'edifici és de grans proporcions, amb galeries porxades a banda i banda del primer pis. Té planta baixa, dos pisos i golfes. A les galeries s'hi ha afegit una altra planta de tipus modern. L'any 1984 va ser objecte d'una exhaustiva restauració, si bé s'ha conservat l'estructura externa i alguns dels esgrafiats que decoraven a la façana.

Font de Santa Eulàlia

La font està en una edificació en forma de casa i al seu voltant hi ha una petita àrea de picnic, amb taules i bancs de pedra, però l’indret se’l veu força deixat.

Can Rius

Coll de la Ventosa

Can Ferrer

Can Ferrer és una antiga masia i finca amb terrenys forestal,situada a prop de la zona del Coll de la Ventosa, al terme de Cerdanyola del Vallès. És punt de sortida de varies fonts naturals, en la vessant del torrent de Sant Iscle. És en un verdader del mirador de la ciutat de Barcelona, on es pot gaudir d’excel·lents vistes fins el mar. Lloc de partida per fer nombroses rutes i itineraris de la Serra de Collserola, per tant és molt freqüentat per els senderistes i excursionistes.

Cruïlla carretera Cementiri de Collserola a Horta

Can Lloses

Aquest mas és també antiquíssim, però reformat vàries vegades, segons les necessitats dels temps, puix cal tenir en compte que durant la guerra contra els francesos van ésser tots aquests masos molt molestats i incendiats alguns d’ells. Els francesos van intentar varies vegades travessar aquestes muntanyes per motiu de poder entrar a Barcelona, i sempre l’esforç dels nostres camperols, ajudats per les forces del govern, van fer-los fracassar, i per això ells es revenjaven incendiant i cremant els poblats; de la susdita parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes van desaparèixer, degut a aquestes cremes, alguns masos, en ésser abandonats per haver estat convertits en un munt de runes. Aquest mas només conserva l’estructura general interior, però exteriorment sols pot tenirse en compte el portal d'entrada, que és a punt rodó; la teulada no obeeix les regles d’aquells temps. Els coberts anexos de la part esquerra entrant són relativament moderns. El nom de mas Lloses és antic. En documents del segle XVIII són anomenats els germans Miquel i Marià Lloses, i en un altre document s’anomena Antoni Lloses; per tant, Lloses és el cognom d’uns antics propietaris del mas. La façana principal és orientada a sol-ixent. Aquesta finca té assignades, incloent-hi el mas Fermí i el mas Magre, 172 hectàrees de secà i pins. Els propietaris actuals de la finca Lloses van fer construir, fa uns vint-i-cinc anys, una casa-torre per a llur ús dalt de la muntanya que ve davant per davant del mas Lloses, posant-li el nom de Bones Hores. Per anar a aquesta casa-torre es segueix el camí que va faldejant la muntanya, i en arribar dalt d’un replà, a l’esquerra hi ha un camí (pas tancat amb una cadena), el qual porta planejant fins a la dita casa. Aquesta casa, que té l’estructura de ciment armat, no encaixa, per la seva arquitectura, amb el paisatge. Aquest mas només conserva l’estructura general interior, però exteriorment sols pot tenirse en compte el portal d'entrada, que és a punt rodó; la teulada no obeeix les regles d’aquells temps. Els coberts anexos de la part esquerra entrant són relativament moderns. El propietari a l'any 1948 era Lluís Bertrand i Comes, amb domicili a Barcelona. La façana principal és orientada a sol-ixent. Els propietaris actuals de la finca Lloses van fer construir, fa uns vint-i-cinc anys (1923), una casa-torre per a llur ús dalt de la muntanya que ve davant per davant del mas Lloses, posant-li el nom de Bones Hores.

Font Can Lloses

Situada al torrent de Sant Iscle, aigües avall de Can Lloses i molt a prop del Bosc gran de Can Catà, la font es troba en un paratge de gran valor paisatgístic. Tota construïda en pedra, s’accedeix a la font baixant uns graons. Uns taulons en fan de banc. Pocs metres avall hi ha una petita resclosa. Molt lligada al règim de pluges, pot trobar-se seca gran part de l’any. La font, recuperada al 2009, compta amb uns bancs ubicats en la mateixa paret de pedra tallada que l’envolta. L’aigua, quan raja, brolla per un tub de ferro situat prop de terra. Aquesta font es troba enmig d’una amplia esplanada ombrada.

Can Fermí

Per l’estructura i forma de les edificacions, aquest mas pot dir-se que ha estat edificat en etapes; la part central pot considerar-se com la més antiga, per la teulada i la barbacana; després van afegir-hi el cos del costat a més altura, i les quadres i coberts per al bestiar. L’apariència del mas és modesta, però té tot allò que és necessari per al fi al qual està destinat; és dintre de tots els masos del terme el més petit dels habitats. Conserva el nom de mas Fermí per haver estat propietari Fermí Viñals, a principis del segle passat; més tard passà a mans d’un tal “Avelino”, i al començament del segle XX fou incorporat al mas Lloses per haver-lo comprat B. Bertrand, incloent-hi també el mas dit “Can Magre” (1), del qual en queden encara les parets derruídes. Aquest mas pertany (any 1948) a Lluís Bertrand i Comas. (1) El nom de "Magre"és el d'un antic masover que, de petit, era molt prim i esquifit, i van posar-li el sobrenom de "Magre". (Font : Jaume Mimó i Llobet)

Sant Iscle de les Feixes

Aquest temple romànic es va bastir al segle XII sobre una església anterior i un cementiri. L'any 2000, l'església es va museïtzar i, a l'antiga sagristia, s'hi va establir una exposició amb restes i explicacions sobre la història del temple. La museïtzació de l'església, inaugurada l'any 2000, consisteix en una exposició sobre la història del temple a l'antiga sagristia, on també es poden veure les restes arqueològiques que s'hi van localitzar. En una porta falsa del mur nord de la nau s'explica la història de la parròquia de les Feixes. Sant Iscle és un temple romànic bastit al segle XII sobre l'església i el cementiri de tombes antropomorfes del segle X. El temple romànic original era d'una sola nau, coberta amb una volta de canó, amb un únic absis de planta semicircular i una volta de quart d'esfera situat a llevant. L'absis estava decorat amb unes pintures romàniques que a la part baixa representaven una Epifania, actualment exposades al Museu Diocesà de Barcelona. Al principi del segle XX la façana del temple es va remodelar: s'hi va incorporar una decoració neogòtica i se'n va eixamplar el campanar. El 1995 l'església es va rehabilitar i es van suprimir el campanar torre i el cor. L'edifici està gestionat pel Museu d'Història de Cerdanyola. Cal concertar les visites per a grups amb aquest organisme. L'església és oberta el tercer diumenge de cada mes de 10.00 a 14.00 hores i la visita guiada és a les 12.00.