Caminant per Maià de Montcal i el poble de Segueró de Beuda

Amb les peculiaritats garrotxines i empordaneses hem caminat per una zona on afloren dos pobles silenciosos, tranquils, embolcallats d’una natura exuberant i que ja en aquest inici de tardor hi adivinem els cromatismes naturals a punt d’esclatar. Estem parlant de Maià de Montcal i el poble de Segueró (Beuda), dos pobles garrotxins i amb perfecte comunió entre la natura i l’arquitectura medieval.
Sortim de Maià i sense abandonar el silenciós poble, només alterat pel lladruc d’uns quants gossos que advertien de la nostra perturbadora presència, ens sorprèn l’austera església romànica de Sant Vicenç amb un portal adovellat amb arc de mitja punta, un perfecte i ben conservat absis i l’ afegida cambra de les ànimes per sobre de l'antiga església.
Enfilem direcció nord i a quatre passes d’haver entrat al poble de Segueró del terme municipal de Beuda, hi ha Santa Llucia, una petita ermita, molt transformada i adosada a una masía, però que conserva de l’època romànica el seu absis semicircular, però que per decepció de tots, per ser una propietat privada, només podem veure des de la pared que l’envolta.
Entre prats, boscos i conreus de terra pedregosa, arribem a Segueró, on per sobre de tot hi sobresurt la pairalia del Noguer de Segueró. És una gran mansió de propietaris rurals ubicada en els primers estreps de la serra de la Mare de Déu del Mont. Els interiors del Noguer, corresponen a una gran casa senyorial, diuen amb grans estances, sales de convit, alcoves i luxoses decoracions. Disposen d’una capella i en els jardins hi ha una bonica font nomenada Mossèn Cinto, per les vegades que aquest la va visitar.
Seriem injustos si ens oblidessim, en aquest poble, de la romànica ermita de Santa Maria amb una porta d’entrada amb degradació, tancada amb un forriac en forma de cap de drag i per darrera un absis semicircular amb detalls llombards que li donen un encant especial.

Retornant a Maià pel mig d’un bosc mixt de pins, roures i alzines i després de visitar el Pedró de la Creu i el del coll de Sacreu, ens enfilem al Puig de Santa Magdalena on hi ha la grandiosa Església de Santa Maria de Jonqueres, però que és coneguda, des de fa molts anys per la gent de la rodalia com a Santa Magdalena. Aquest puig, és un fantàstic balcó i mirador de la immensa plana de l’Empordà i el golf de Roses.

Finalment, pel mig dels camps de Can Jonqueres retornem a Maià de Montcal on el tragí dels migdies, ha fet que passessim desapercebuts de l'oïda dels gossos que de bon matí havíem alterat.

Una agradable i planera ruta matinal, fácil de seguir, per corriols ben fresats, camins, pistes forestals i amb algun tram de carretera asfaltada i empordlanada que no li han fet desmereixer el seu encant.