Can Macià - Raval d'Aguilera - Castell d´Òdena

CAT

Aquesta ruta es pot començar al final del Carrer de la Font els caps de setmana/festius o els dies laborables al Pàrquing de Can Macià (us exclusiu per a clients). Està basada en una de les rutes a peu de la web d´Anoia Turisme, afegint alguns punts d’interès i informació, com també l ´itinerari de la pujada al Castell d´Òdena. S´afegeix waypoints a la ruta per si es vol fer un seguiment actiu, per no estar tant pendent del GPS, i es en sentit contrari a les agulles del rellotge.
Recomanable evitar les hores de mes calor, ja que hi ha poca ombra, també cal portar aigua ja que les fonts d´aigua sanitària que es trobant al recorregut, estan sense aigua per la sequera que estem patint actualment a Catalunya.

CAST

Esta ruta se puede empezar al final de la Calle de la Font los fines de semana/festivos o los días laborables en el Parking de Can Macià (uso exclusivo para clientes). Está basada en una de las rutas a pie de la web de Anoia Turisme, añadiendo algunos puntos de interés e información, así como el itinerario de la subida al Castillo de Òdena. Se añade waypoints a la ruta por si se quiere realizar un seguimiento activo, para no estar tan pendiente del GPS, y es en sentido contrario a las agujas del reloj.
Recomendable evitar las horas de más calor, ya que hay poca sombra, también es necesario llevar agua ya que las fuentes de agua sanitaria que se encuentran en el recorrido, están sin agua por la sequía que estamos sufriendo actualmente en Cataluña.

Informació per ordre i segons rellevància de diba.cat

CAPELLA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ
Capella dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, construïda l'any 1927. La capella la va fer construir Joan Vives i Gibert amb una advocació en honor a la seva esposa, Mercedes Ciervo Sinclair.

EMBASSAMENT CAN MACIÀ
El pantà de Can Macià va ser construït l'any 1921 pels propietaris de Can Macià per tal d' autoabastar-se d'energia elèctrica. Possiblement una errada de disseny i la manca d'un curs d'aigua regular va deixar sense operativitat el pantà des dels seus inicis.
El curs del torrent del Raval i dels altres dos torrents veïns, van ser conduïts cap a l'embassament, construint-hi una presa d'emmagatzematge destinada a retenir l'aigua per al seu ús regulat d'irrigació i generació elèctrica.
En una placa de fang inserida en el paredat del mur del pont s'hi pot llegir: REFORMAT ABRIL 1960. B.C.F.A.D.S

FONT DE CAN MACIÀ
L'àmbit de la font està definit per una volta de quadrant d'esfera construïda amb pedra, amb un arc frontal constituït per una rosca de dovelles poc treballades. La volta està situada dins un cos de planta quadrangular construït amb paredat irregular de pedra, encaixat a la topografia del seu entorn.
En el fons de l'espai de la volta hi ha el broc de la font i dos bancs laterals que es
perllonguen fins a l'exterior. Davant de l'espai cobert de la font s'estén un espai obert o placeta, amb un banc a cada banda, construïts amb pedra i formigó. El banc situat a la banda de llevant disposa d'un respatller construït amb un muret de còdols de riera, acabat amb forma arrodonida i amb una inscripció realitzada amb peces incrustades de marbre blanc on es llegeix: MERCEDES. La reforma d'aquesta font va ser dedicada a Mercedes Ciervo Sinclair, esposa de Joan Vives, al qual va ser l'impulsor d'una de les
grans reformes de can Macià en el primer terç del segle XX.. Fins fa pocs anys es conservaven basaments de bancs que imitaven soques d'arbres. La font ja devia existir abans d'aquesta intervenció, ja que apareix indicada en un plànol de l'any 1914 i es conserven fotografies de finals del segle XIX on apareix tot i que amb un aspecte totalment diferent: de fet hi havia diverses deus, de les quals únicament es conserva l'existent en l'actualitat.

XALENT DE CAN MACIÀ
L'any 1929, Joan Vives i Gibert va edificar el Xalet, en un turó proper a la font i
l'embassament.

FONT DEL RAVAL D´AGUILERA
Situada a peu del torrent del Raval d'Aguilera, avui en dia és molt difícil d'accedir des del Raval ja que una torrentada es va emportar el petit camí que travessava el torrent, Aquest era un camí de bast que comunicava el Raval d'Aguilera amb ca n'Aguilera de la Costa.
Conserva les dates de 1848-1948 a l'entorn de l'aixeta. A la part superior també es distingeix la inscripció AMJ 7-8-1983.

RAVAL D´AGUILERA
Segons Xavier Jorba, "el 13 de maig de 1789, el propietari del mas Aguilera de la Costa, Jaume Aguilera i Garrich, obté del duc de Cardona el permís per edificar cases en un
paratge del seu mas, al lloc anomenat la Solea o Soleia, a canvi del pagament d'un cens
anual de 6 diners per cada casa construïda. Aquesta terra estava localitzada en els límits de la propietat Aguilera, concretament dins del mas rònec anomenat Gavarró o Cardona, i limitava a l'oest amb les terres del mas Vila i Riba del Cogulló; al sud, amb el torrent de Llobetes o de l'Aguilera; a l'est amb la resta del mas Gavarró; i al nord amb l'antic camí que anava de Vilanova del Camí a Maians i Manresa el qual, abans d'arribar al veïnat, havia empalmat amb el camí de l'Arraval que provenia del nucli d'Òdena. Des del Raval d'Aguilera, un ramal comunicava amb el mas de Sant Bernabé i l'antiga via es dirigia vers el mas de Ventaiols de la Costa. La seva localització responia a unes necessitats bàsiques per als futurs habitants: el subministrament de l'aigua gràcies al torrent i a la font que allí naixia, i per l'existència d'una via de comunicació que els permetia participar dels intercanvis comercials derivats del cultiu de la vinya, i a la vegada, beneficiar-se de la protoindustrialització"

CAN JORBA DE LES PLANES
El 28 de novembre de 1696 la duquessa de Cardona concedeix, per mitjà del seu tresorer de la Conca d'Òdena, Ramon Argullol, llicència a Josep Jorba, pagès, per a poder construir i edificar una casa en el paratge anomenat "Vinyes Planes" i antigament "Vinya Vella".
El citat Jorba a canvi de la llicència es veurà obligat a pagar, a partir de 1697, per la festa de Nadal, un cens anual d'un alliura i sis diners. Com a símbol d'entrada farà donació de dos capons.

SANT PERE APOSTOL D´ÒDENA
L'antiga església de Sant Pere d'Òdena, documentada des del període medieval, estava situada a la part més alta del turó, on es trobava el nucli primitiu del poble. Va ser reformada de forma important l'any 1736. Malauradament en el decurs de la guerra civil, el 26 de juliol de 1936 fou incendiada i el seu interior es va malmetre totalment. Un cop acabada la guerra civil, es va donar absoluta prioritat a l'explotació de la pedra de guix, i això va provocar la desaparició de gran part del recinte fortificat i la ruïna progressiva de les edificacions que s'alçaven dins la muralla, entre els qual destacava l'església parroquial. El bisbat es va vendre la propietat i es va decidir construir una nova església. El 15 de novembre de 1939, un
cop acabada la guerra, el bisbe de Vic, Joan Perelló, va fer una visita pastoral a Òdena i va
manifestar-se a favor de construir una nova església en un indret diferent de l'antiga.
Així l''actual temple parroquial fou edificat a la Plaça de les Eres, actual Plaça Major, prop de l'ajuntament, aixecat el 1929 i, de les escoles que s'havien construït el 1949.
El 27 de setembre de 1942 el bisbe de Vic, doctor Perelló, va beneir la primera pedra, i el 5 juny de 1955 es va inaugurar la nova església parroquial, que substituïa la del castell d'Òdena, definitivament malmesa. Les obres van ser subvencionades per nombrosos particulars, ja mitjançant el lliurament de diners, ja en jornals de ma d'obra o de carro a més de donatius estatals.

ANTIC AJUNTAMENT I ESCOLES
L'Ajuntament d'Òdena, el 22 de març de 1864, va aprovar el projecte d'obres de les escoles públiques, presentat el 25 d'agost de 1862 per Modest Fossas Pi, arquitecte del districte d'Igualada.
L'edifici que allotjava l'Ajuntament i les escoles no va tenir ús gaires anys, ja que el 1894 ja no s'hi van poder celebrar les eleccions a diputats provincials; l'immoble no oferia seguretat i calia reparar-lo, i els comicis electorals es van haver de celebrar a la casa del carrer del Rosari número 4, que aleshores era el "punto conocido por el más céntrico de la población".
La primera setmana de juny de 1929, el consistori va inaugurar una nova Casa de la Vila, l'actual, que ha estat objecte d'una reforma i ampliació el 2006. L'obertura del camí, l'explotació minera intensiva, l'expansió urbanística del poble entorn de les noves seus de l'Ajuntament i l'església, i de la cruïlla de les carreteres de Manresa i d'Igualada, i la introducció de comoditats en els edificis nous van propiciar el definitiu despoblament del turó, iniciat a finals del segle XIX. Acabada la guerra, el 12 de juny de 1939, es van reobrir les escoles, encara que no van funcionar gaire temps.
Entre 1941 i 1952 el consistori va intentar recuperar l'edifici de l'antic Ajuntament i escoles. Finalment, el 1960, el consistori va veure's en l'obligació d'enderrocar l'edifici pel perill evident d'ensorrament.

TURÓ DEL CASTELL D´ÒDENA
Els primers testimonis d'hàbitat al turó d'Òdena poden datar-se des de mitjan segle III fins a mitjan segle I aC, segons que indiquen els tipus de ceràmica antiga recuperada els darrers anys a través de la recollida superficial o en els estrats associats als contextos medievals. El castell d'Òdena, documentat a partir del 957, es va situar en dues terrasses per adaptar-se a la topografia del terreny. Inicialment, el castell va pertànyer al llinatge dels senyors de Pontons i d'Arraona. L'any 1023, la comtessa Ermessenda de Carcassona el va lliurar al seu fill Berenguer Ramon I. L'any 1111 continua com a titular del castell el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III. El 1252, Ramon Guillem V d'Òdena, que havia tingut greus problemes amb la Justícia, es va veure obligat a lliurar el castell i la vila d'Òdena amb els seus drets a Jaume I d'Aragó. L'any 1287, el castell i la vila es van vendre a Ramon Folc VI de Cardona per 40.000 sous. L'any següent, els Cardona van aconseguir tots els drets alodials sobre el castell i la vila d'Òdena de part del rei Alfons II, però arran de prendre possessió dels drets de jurisdicció sobre el terme es van veure embolicats en un seguit de conflictes; per això, al cap de poc temps (1295), Ramon Folc va preferir tornar a vendre els seus drets sobre el castell a l'infant Pere, germà del rei Jaume II. Tot i que en el tombant del segle XIV el castell va tornar a canviar de propietaris, el 1336 la fortalesa apareix novament dins de les possessions dels comtes de Barcelona. El 1340, la custòdia del castell es va atorgar a la Universitat d'Igualada, que la va mantenir fins al 1347, any en què la monarquia va vendre a Hug II de Cardona la jurisdicció i els imperis del castell d'Òdena amb tots els fruits i les rendes corresponents. Cap a final del segle XIII o primers anys del segle XIV, es produeix la remodelació i ampliació del castell i l'afegitó d'estructures defensives en els punts més febles del recinte. En el marc de la Guerra Civil Catalana, el 20 de juliol de 1463, la Diputació del General de Catalunya va acordar la demolició del castell. Per la documentació escrita sabem que el 1698 l'edifici presentava un estat ruïnós. El 1721 ja havien començat les obres del nou temple, que no es va inaugurar fins l'any 1734. L'agost de1936, l'església va ser saquejada i cremadat. El setembre de 1943 va començar l'explotació de la guixera del turó d'Òdena. Aquesta activitat, que va continuar al llarg de la segona meitat del segle XX, va provocar l'escapçament d'una bona part de la superfície de l'antic poble. El 1985, l'Ajuntament d'Òdena va engegar la recuperació del nucli vell del poble, que es va iniciar amb la restauració de la torre albarrana, que havia arribat als anys vuitanta del segle XX en un estat de conservació molt precari.

TORRE DEL CASTELL
El castell d'Òdena apareix documentat per primera vegada l'any 957, citat com Kastromuro Odena, és a dir, castell murallat d'Òdena. La possessió inicial del castell va correspondre al llinatge dels Òdena, amb possessions arreu de la comarca i en d'altres indrets de Catalunya. A partir del segle XV s'incià el procés de degradació del castell, quan el 1463 la Diputació de Catalunya enderroca parcialment la fortalesa a instància del consell igualadí. Al segle XVIII el revifament econòmic provoca l'ampliació de l'antiga parroquial i l'església romànica es configura com un edifici plenament barroc. L'any 1936 un grup incontrolat crema l'església i l'any 1942 el bisbat ven els terrenys que poseeix al turó a una empresa dedicada a l'explotació del guix. El 27 d'abril de 1986 es van inaugurar les obres de restauració de la torre. L'excavació arqueològica es va portar a terme entre el mai i juny de 1985. El projecte arquitectònic és de setembre de 1984 i l'obra de restauracio es va portar a terme per l'empresa Joan Closa i Serra de Copons entre febrer de 1985 i abril de 1986. El projecte i direcció de l'obra és dels arquitectes Mariona Abelló i Enric Solsona i de l'aparellador Eugeni Casas.