Cantallops - Coll de l'Auleda - Hidroavió accidentat - Pou de Neu -Puig Neulós -Castell Requesens - Cantallops

Camí de les aigües

Camí de l’aigua

Ribera de Torrelles

Esquerra - Serra de les Canals

Vista a la Plana i Badia de Roses

Albera - Plana Empordanessa

Coll de la Bruixa

Coll de l'Auleda

Gir a la dreta marques vermelles i blanques GR

Canigou

Massís del Canigou al fons

Coll de les canals

Girem la pista a la dreta, per iniciar el descens a visitar l'hidroavió accidentat

Restes de l'Hidroavió accidentat

De l'Hidroavió, partit en dos, en destaca la part de la cua i pujant per un petit corriol es pot accedir a la part frontal de l'avió, ben destruïda. (antigament hi havia les turbines i altres elements, que han estat expoliats) Associació Grup Amics Senderistes, Gas Mountain, ha denunciat que algun malfactor ha robat l'última hèlice que quedava de l'avió que es va estimbar el 19 de juliol de 1986 a sobre de Requesens. L'aparell era un DC-6 de la Protecció Civil francesa que col·laboraba amb els Bombers catalans per extingir el gran incendi que cremava l'Alt Empordà. L'avió va sortir de la base de Marignane, a Marsella, cap a la una del migdia, i la torre de control li va perdre el rastre cap a dos quarts de dues. Testimonis presencials de la zona dels estanys de la Jonquera i de Cantallops n'estaven seguint els moviments i van veure com s’estavellava just a sobre de la pista forestal que uneix Requesens amb el Pla de l'Arca. En l'accident hi van morir els quatre tripulants: el pilot, Jean Pierre Davenat; el copilot, Jacques Ogier; el mecànic Roland Denard, i l’ajudant Jaques Le Bel. En aquell moment es va apuntar que el fum i la tramuntana, de més de 120 km/h, van intervenir directament en el desastre del DC-6. Altres fonts apunten que veïns de Cantallops van interpretar un soroll intermitent dels motors que potser indicaven manca de potència. En qualsevol cas, les restes de l'avió encara són visibles a la zona on es va estimbar. Més concretament, hi ha una part de la cua que fins fa poques setmanes encara incloïa una hèlice; però en els darrers dies aquest element ha desaparegut.

Restes Hidroavió

Hidroavió

Placa memòria als bombers morts

Associació Grup Amics Senderistes, Gas Mountain, ha denunciat que algun malfactor ha robat l'última hèlice que quedava de l'avió que es va estimbar el 19 de juliol de 1986 a sobre de Requesens. L'aparell era un DC-6 de la Protecció Civil francesa que col·laboraba amb els Bombers catalans per extingir el gran incendi que cremava l'Alt Empordà. L'avió va sortir de la base de Marignane, a Marsella, cap a la una del migdia, i la torre de control li va perdre el rastre cap a dos quarts de dues. Testimonis presencials de la zona dels estanys de la Jonquera i de Cantallops n'estaven seguint els moviments i van veure com s’estavellava just a sobre de la pista forestal que uneix Requesens amb el Pla de l'Arca. En l'accident hi van morir els quatre tripulants: el pilot, Jean Pierre Davenat; el copilot, Jacques Ogier; el mecànic Roland Denard, i l’ajudant Jaques Le Bel. En aquell moment es va apuntar que el fum i la tramuntana, de més de 120 km/h, van intervenir directament en el desastre del DC-6. Altres fonts apunten que veïns de Cantallops van interpretar un soroll intermitent dels motors que potser indicaven manca de potència. En qualsevol cas, les restes de l'avió encara són visibles a la zona on es va estimbar. Més concretament, hi ha una part de la cua que fins fa poques setmanes encara incloïa una hèlice; però en els darrers dies aquest element ha desaparegut.

Veïnat de Requesens

Els Banys de la Comtessa - el pentinador

Castanyedes del Xalami - Camí de Puig Neulós

Camí de Puig Neulós

Font dels Arcàides

Roc de la Coma

Bosc castanyers i faig

Font del Ricard

Coll del Pou

Pou de neu segle XVII

Un pou de neu és una construcció circular soterrada a les muntanyes on neva, o nevava, regularment durant l'hivern. Aquests clots, sovint de forma circular, es realitzaven amb el propòsit d'omplir-los de neu, després de les nevades, per tal de disposar-ne durant la resta de l'any. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció de la neu i una entrada inferior per a l'operació d'extracció. Abans que hi hagués fàbriques de gel, l'emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural. Se'n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental. PER QUÈ EL VOLIEN? L'activitat de les geleres artificials és coneguda des de temps dels romans; el seu gran desenvolupament va tenir lloc entre els segles XVI i XIX, i han estat utilitzades fins a mitjan segle XX, quan, amb l'aparició dels primers frigorífics, cauen en desús. Fins a aquest moment la conservació d'aliments es realitzava gràcies a la salmorra, als adobs, a les conserves o a l'aprofitament de la neu. Aquest últim sistema va ser la base per a un treball i una professió que va perviure fins a aproximadament 1931. Els usos terapèutics més comuns del gel han estat: rebaixar la temperatura en els processos febrils, els produïts per l'epidèmia del còlera, com a calmant en casos de congestions cerebrals i particularment en la meningitis, detenir hemorràgies i com antiinflamatori o en els traumatismes, esquinços o fractures. QUIN ERA EL PROCÉS? Els treballs en les geleres començaven després de cadascuna de les nevades. Tallaven la neu en blocs per portar-la als pous de neu, on la premsaven per convertir-la en gel. En trepitjar la neu, es compactava amb una finalitat doble: per disminuir el volum ocupat i perquè es conservés més temps en forma de gel. Després es cobria amb terra, fulles, palla o branques formant capes d'un gruix homogeni. Ja a l'estiu, es tallaven blocs de gel que eren transportats a lloms de bèsties de tir (cavalls o rucs) durant la nit, per evitar que es fongués, fins als nuclis urbans on eren comercialitzats. Fins als anys seixanta, del segle XX, calia anar a comprar barres de gel per alimentar les primeres neveres domèstiques. Amb l'aparició dels frigorífics i la producció de gel en forma industrial, s'evitava la dependència de la meteorologia. Quedaven llavors obsolets els magatzems de gel i de neu, així com les tècniques de recol·lecció, emmagatzematge, extracció i transport. POU DE NEU DE PUIG NEULÓS A la Jonquera tenim el pou de neu de Puig Neulós, fa poc restaurat per segona vegada pel Grup d'Art i Treball. Es troba a prop del cim, seguint la carena pel vessant sud-oest, a uns 100 metres per sota d'aquesta i protegit de la Tramuntana. Que fos en aquest vessant, el sud, és possible que fos així perquè devia ser la zona que més neu devia acumular per l'efecte de les congestes que es generen per l'efecte sotavent. Tot el contrari del vessant nord, on la neu, si no és protegida pel bosc, tendeix a ser literalment escombrada pel vent, tan freqüent a la zona. Es troba en perfectes condicions i s'hi pot entrar, sent recomanable portar una llanterna i prenent algunes precaucions bàsiques. HISTÒRIA En un document de 1767 d'arrendament, fet pel vescomte de Peralada, del bosc de la muntanya de Requesens, s'hi especifica que els "pous de Blas i Neu d'aquesta propietat quedaran específicament exclosos" i se'ls reserva per al seu ús el vescomte de Peralada, fet que demostra la seva importància. El pou es va construir fent servir només pedres i fang, no hi ha restes de ciment ni calç, però la construcció era i és robusta, tal com ho demostra el pas dels anys. La seva construcció va coincidir en un període climàtic fred, un fet que devia garantir una bona producció de neu. La primera restauració es va fer l'any 1992. Aleshores una part de la cúpula que el cobria ja s'havia ensorrat, deixant un forat a cel obert d'aproximadament un metre de diàmetre i una part del túnel d'accés al pou s'havia col·lapsat. La barraca que hi ha a prop del pou, que servia de refugi als nevaters o vigilants, també havia cedit. ESTRUCTURA I CONSERVACIÓ El pou de Puig Neulós té una alçada d'uns 12 metres i un diàmetre de 6 metres. Això permet una capacitat aproximada de 340 m3 de neu. Per accedir al seu interior hi ha un túnel d'accés d'11 metres de longitud. En les tasques de neteja de l'entorn, conservació i restauració del pou hi han contribuït els membres del Grup d'Art i Treball de la Jonquera, el Centre d'Estudis i Protecció de l'Albera i joves dels camps de treball que organitzava el Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera, amb seu a Espolla i ara també a la Jonquera. Els primers recursos per fer-ho possible, l'any 1992, van venir per mitjà de l'Ajuntament de la Jonquera i el mateix Paratge que hi van col·laborar amb 1.100.000 pessetes, actualment poc més de 6.000 euros. A prop del castell de Requesens també s'hi pot trobar un pou de glaç, però es troba en molt mal estat. En aquest cas no s'hi emmagatzemava neu sinó, tal com indica el nom, el glaç que durant les nits fredes de l'hivern es produïa en recipients.

Foto

Puig Neulós 1257 m - torre d'en Manel

Coll i Refugi de la Tanyareda

Ens trobarem faigs molt curiosos i de grans dimensions amb branques baixes

Coll i Puig Pregon

Puig del Fum

La Fajosa - les Carboneres

Coll del Castell de Requesens

Castell de Requesens

CASTELL D’ORIGEN FEUDAL El castell original el va fer construir Gausfred II de Roselló en terres del compte Ponç I d’Empúries, fet que ja va provocar innombrables conflictes entre tots dos fins que l’any 1148 Ponç I hi envia els seus soldats i el derrota a la guerra coneguda com “de Requesens”, passant a ser governat pels de Rocabertí. El 1182 entra com a intermediari dels dos contendents Arnau de Requesens. Després passaria als Botonac i a través del matrimoni als Castellnou. Aquests el van vendre al compte Ramón Berenguer I d’Empúries i per matrimoni també als Rocabertí, els quals adquireixen la senyoria el 1418. Sobre els murs medieval, entre 1890 i 1899, s’hi va reconstruir el nou castell d’estil neomedieval i d’aspecte molt espectacular i fantasiós per Tomàs i Adelaida de Rocabertí. Les obres foren dirigides pel mestre de cases Alexandre Comalat, que reconstruí les encara vistents restes de l’edifici medieval amb el mateix traçat i la mateixa pedra de granit de la muntanya. Avui és molt difícil distingir la part original de la reconstruïda. De l’edifici medieval sembla que persisteixen poc més que uns panys de baluards, la torre quadrada del nord i una part de la porta del recinte superior, datables dels segles XII-XIV. La iniciativa de Tomàs de Rocabertí tingué un gran ressò a tot Catalunya, però els comtes no van poder gaudir de la seva nova residència. Tomàs morí el gener de 1898 i Joana-Adelaida va morir en circumstàncies poc clares just després de la festa d’inauguració del dia de Sant Joan de 1899. El castell va ser heretat pels seus nebots carnals. L’any 1923 compren Requesens els germans Pere i Joan Rosselló, industrials mallorquins que explotaren intensivament el bosc de la zona i poc després vengueren a Joaquín de Arteaga, duc de l’Infantado i empresari. El 1936, a l’inici de la Guerra Civil Espanyola, va ser brutalment saquejat per activistes de la CNT-FAI i després de la guerra, el 1942, el duc va vendre tota la propietat i el castell a la companyia Borés S.A., que finalment el va acabar venent el 1955 a Miquel Esteba i Caireta i Josep Pijoan, encara avui propietaris. L’EDIFICI I L’ENTORN Enmig d’un escenari natural de gran bellesa, la fortalesa reconstruïda té un aspecte impactant. L’edifici actual té tres recintes fortificats, amb torres rodones i quadrades, portals, merlets... Al recinte inferior destaca l’àmplia capella, dedicada a la M. de D. de la Providència en la qual es reaprofitaren elements romànics d’altres edificis de la zona (-els arcs de la portalada de Santa Maria de Requesens i de procedència francesa (el timpà i els relleus de sobre la porta-), les cavallerisses i diferents reixes de forja que imiten motius de reixes medievals de la catedral de Barcelona. També hi ha alguns edificis de servei, com ara unes cuines i el que durant l’última postguerra serví d’hospital militar. El segon recinte, més limitat, té porta fortificada. El recinte noble o superior inclou diferents estances, la gran sala amb xemeneia de pedra, uns finestrals amb uns porticons i una torre talaia rodona que és el punt més elevat del monument. Abans de comprar el castell de Púbol, Salvador Dalí intentà infructuosament d’adquirir-lo. El castell no ha tornat a estar habitat i ha sofert tot tipus de bretolades. PORTAL DE SANTA MARIA DE REQUESENS Portal de tres arcs en degradació i timpà, originari de l’antiga església romànica de Santa Maria de Requesens (S. X / XI), que es troba formant part d’un mas abandonat i en ruïnes. Durant la restauració del Castell de Requesens per part del mestre de cases Alexandre Comalat a finals del segle XIX, aquest fou traslladat a l’emplaçament actual, quedant integrat a la façana de la nova església. Aquest portal forma part del catàleg municipal de la Jonquera, que regula el POUM de 2004, i té la catalogació d’element d’interès. EL CASTELL EN L’ACTUALITAT El castell de Requesens constitueix un dels millors exemples d’arquitectura neomedieval que es conserven a Catalunya. Malauradament, ni els recursos dels seus actuals propietaris ni l’interès de les institucions no estan a l’alçada de la seva importància, tot i que l’any 2000 l’Ajuntament de la Jonquera va aprovar una moció on es reclamava l’atenció per la necessitat de realitzar reparacions de manteniment i consolidació del Castell. El castell i el seu entorn han estat font d’inspiració en diferents camps, des de la literatura fins al comerç, passant per la fotografia (el castell forma part de diverses fotografies premiades), la música (Francesc Basil guanyà el premi Barcino amb la sardana El castell de Requesens l’any 1956) i el cinema (s’hi rodà part de la pel·lícula “El caballero del dragón” de Fernando Colomo, l’any 1985) i a nivell comercial porten el nom de Castell de Requesens un oli i un cava. L’any 2002 la marca de llet El Castillo també feia servir el castell per filmar-hi un anunci. També hi ha diverses llegendes al voltant del castell i, és que com no podia ser d’altra manera en una construcció tan antiga, les històries que s’han viscut als seu entorn han derivat en diverses llegendes increïbles. Actualment el castell de Requesens està afectat per les disposicions espanyoles de protecció del patrimoni històric de 1949 i 1988 i, com tots els castells de Catalunya, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional als efectes de la llei del Patrimoni Cultural català de 1993.

Font Rovellada II

Vista al Castell