Cantallops - Requesens - Refugi del Forn de Calç - Castell de Requesens i tornada.

Sortida de Cantallops pel no gaire conegut camí de l'aigua.

Fantàstic camí, molt més interessant que la tradicional que puja pel coll del Medås.
Aquesta ruta surt del poble en forma de pista i va seguint el curs de la riera Torrelles amunt, tornant-se un corriol molt interessant, amb alguna pujada ja una mica forta però assumible. Trobem pel camí varies fonts, amb bon dolls d'aigua i el dolmen del Coll Baix.
Els boscos que travessem, molt tancats, donen a n'aquesta part de la sortida un gran encant que res te a veure amb el camí tradicional del Coll de Medàs.

Arribarem seguint aquesta ruta al veïnat de Requesens, habitat, encara que la cantina ara fa temps que no funciona.
Els requisits legals que els hi demanen per obrir, de moment no els tenen , encara que ens diuen que ho estan tramitant.

Baixem una mica cap a la Teuleria i seguim el camí, tancat al trafic de vehicles, direcció est, aquest camí que en poca estona ens portarà cap al refugi del Forn de Calç, es pot seguir, ja que bona part del mateix, ressegueix el GR11 i ens portaria entre altes cap l'ermita de Sant Martí Baussitges, però això ja ho farem un altre dia.

Aprofitem per dinar al refugi, per cert obert i en perfecte estat. Sembla que fa poc que es va restaurar, te aigua pluvial al seu servei, una estancia a cobert amb llar de foc i lliteres per passar-hi la nit. Realment molt ben adaptat a la seva funció.
A l'exterior hi trobem una serie de instal·lacions per poder menjar i assentar-nos còmodament i així poder recuperar forces.
Aquí hi passem una hora aproximadament.
Passat aquest temps, reculem uns cent metres i agafem un corriol que ens portarà directament al castell per un bosc d'uns arbres espectaculars, uns cedres d'un mides que es fan mirar dos cops.

Estem a lo que denominen el “bosc terapèutic”, i crec , sincerament que ho es.

Arribem amb molta facilitat al castell, avui tancat , però crec que els caps de setmana a es pot visitar. En tot cas, ja he vingut en varies ocasions i el conec molt be.

Així seguim el nostre camí, agafen la ruta de baixada cap la "Central de Can Pipes" i la "Serradora" tot resseguint uns corriols que paral·lels a la via principal ens permeten gaudir al costat de la riera d'Anyet , d'una altre perspectiva de la zona.

Seguint aquest corriols pugem al coll de Medàs i tot seguit pel antic camí de Requessen tornem fins a Cantallops, trobant pel camí algun megalític d'interès així como cabanes de pedra seca restaurades que val la pena d'aturar-si per observar-les.

Tot i ser un dia que a d'Empordà bufava força vent, tenim de dir que no l'hem trobat en tot el recorregut.

Un dia fantàstic, ruta altament recomenable que no penso tardar en repetir.

Salut i bones sortides.

EL CASTELL DE REQUESENS

El castell de Requesens està situat sobre un turó, que domina totes les valls meridionals del puig Neulós, a uns 7 km a l'est del veïnat de Requesens. El seu terme correspon al de l'antic poble de Requesens del municipi de la Jonquera (Alt Empordà).
Esmentat al memorial de greuges (rancures) adreçat pel comte Ponç I d'Empúries al seu cosí, el comte Gausfred II de Rosselló, i al fill d'aquest, Guislabert (datable vers 1040-1071), en el qual el primer protestava per la segurament recent construcció d'aquest castell (castrum de Recosin) per part dels darrers en un alou que tenien confiat en terres del comtat d'Empúries.

La construcció d'aquest primer castell documentat a Requesens s'inscriu en les disputes entre els dos comtats arran de la seva separació a finals del segle x. Els comtes de Rosselló en mantingueren el domini, dintre del comtat d'Empúries, fins a la seva extinció. La senyoria de Requesens (dominicaturam de Rechesen) els fou reconeguda a la convinença entre els comtes respectius de l'any 1075 i el domini sobre el castell (castrum Rechosindo) torna a ser citat en la renovació d'aquella el 1085 i en una altra convinença de l'any 1121. Els comtes rossellonesos o els personatges als quals l'infeudaren hi tenien un castlà, que durant la primera meitat del segle xii era un membre de la mateixa família comtal, indicador clar de l'interès que hi tenien.

Tots aquests personatges devien fidelitat al comte d'Empúries i també al vescomte de Peralada, dintre dels territoris dels quals es trobava la fortalesa. Durant el segle xii, els enfrontaments entre tots aquests, arran de l'aliança entre els Rocabertí, vescomtes de Peralada, i els comtes de Rosselló, féu del castell de Requesens un viu factor de conflicte. Un d'aquests enfrontaments, conegut precisament com a guerra de Requesens (1047-1072), s'inicià amb la presa del castell per part del comte Ponç II d'Empúries. Aquest va veure, intranquil, com els seus dominis quedaven aïllats i encerclats per terres d'un sol senyor, el comte de Barcelona, que es va apoderar també del comtat de Rosselló el 1172. Per pacificar la zona, el nou senyor del Rosselló, el comte-rei Alfons el Cast, renuncià llavors als drets que li corresponien sobre Requesens a favor del comte emporità, que n'obtingué així el domini ple.

Del castell protagonista d'aquests fets queden molt poques restes, situades a la zona del recinte superior, que en el segle xiii, en construir-se el nou recinte exterior, es coneixia com a fortalesa major o de dalt.


Armes dels Rocabertí

Cavallerisses del castell de Requesens

Segon i tercer recintes
A finals del segle xii i durant el segle xiii apareixen documentats diferents individus cognomenats Requesens, que foren, aparentment, castlans o senyors del castell pel comte d'Empúries. Així, un Arnau de Requesens (mort després del 1256) és documentat a Girona el 1181 i un Guillem de Requesens (mort després del 1262) consta com a senyor del castell. Se suposa, tot i que no se n'ha pogut trobar cap prova, que de la nissaga d'aquests senyors del castell ―que, d'altra banda, ja no s'hi documenta més tard― partiria el llinatge dels Requesens, de mercaders i ciutadans, posteriorment ennoblits (comtes de Palamós), documentat a Tarragona a partir del 1272 i que donà personatges importants a la història de Catalunya durant els segles XV i xvi. L'esmentat Guillem de Requesens adquirí, per matrimoni, la torre o força de Cabrera a la ciutat de Girona, dita castell de Cabrera i després de Requesens, que es tenia en feu dels Montcada. L'herència de Guillem passaria als Botonac i més tard (principis del segle xiv) als Castellnou, nobles rossellonesos que a vegades es cognomenaren també Requesens.

Durant la croada contra la Corona d'Aragó, el castell i el seu senyor eminent, el comte d'Empúries, restaren fidels a Pere el Gran durant la invasió i així ho recull Bernat Desclot a la seva Crònica. En aquesta guerra fou assetjat pels francesos (estiu de 1285), però no aconseguiren prendre'l. Però el 1288 fou fugaçment ocupat i saquejat per un exèrcit francès al servei de Jaume II de Mallorca, que envaí l'Empordà.

Pere I d'Empúries (1325-1341) adquirí dels Castellnou la senyoria del castell de Requesens, completant-hi així el domini comtal. Es mantingué sota domini dels comtes d'Empúries fins a la reversió del comtat a la corona el 1402, en ser declarat nul el testament de l'últim comte, Pere II d'Empúries, a favor de la seva esposa Joana de Rocabertí i, subsidiàriament, del seu cunyat, el vescomte Jofre VI de Rocabertí. Amb tot i això, aquest testament fou invocat amb èxit pel vescomte Dalmau VIII de Rocabertí per obtenir dels nous reis Trastàmara alguns béns al territori de l'antic comtat emporità, entre els quals el castell de Requesens (1418), per donació d'Alfons el Magnànim. Els vescomtes de Rocabertí (després comtes de Peralada) en mantindrien la possessió fins a finals del segle xix.

Mansió vuitcentista
Entre 1893 i 1899 fou totalment reconstruït pels seus propietaris, els últims comtes de Peralada residents al territori, Tomàs de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí i la seva germana Joana-Adelaida, amb la intenció de convertir-lo en residència d'estiu i d'acord amb els criteris neomedievals llavors en voga, tal com havien fet fer també al castell de Peralada.

Tanmateix, a diferència d'altres exemples de reconstruccions neomedievals pròximes (Carcassona), l'estil escollit no desdiu el propi de l'àrea mediterrània. Les obres foren dirigides pel mestre de cases Alexandre Comalat, que reconstruí les encara vistents restes de l'edifici medieval amb el mateix traçat i la mateixa pedra de granit de la muntanya amb la qual havia estat construït, de manera que actualment és molt difícil distingir la part original de la reconstruïda.

De l'edifici medieval sembla que persisteixen poc més que uns panys de baluards, la torre quadrada del nord i una part de la porta del recinte superior, datables dels segles XII-xiv. Es conserven fotografies excepcionals d'abans i durant el procés de reconstrucció, algunes de les quals efectuades pel mateix comte Tomàs de Rocabertí, un dels primers fotògrafs afeccionats de la comarca.