Cap de Carreu (100 cim)

La major part de les ressenyes, tant les publicades als llibres, com les que es troben a la xarxa, solen pujar al Cap de Carreu, com a culminació d’un llarg i funambulista recorregut pel crestall, ja sigui l’oriental, des del grau de Queralt, com l’occidental, des de la collada del Trumfo i el Gallinova. En cap dels dos casos es tracta d’itineraris senzills, ni molt menys, ja que trobarem passos aeris i exposats, allà on la cresta és molt afilada, amb un considerable estimball pel vessant sud i pràcticament cap escapatòria pel nord. És a dir, qui pateixi vertigen o no tingui un pas ben segur, millor que ho deixi estar. Per tant, hem mirat de traçar una ruta alternativa que, exempta de dificultats tècniques, permet voltar la base est de la serra de Carreu, pujant el seu pic més destacat sobre el cordal carener, el Cap de Carreu, a 1749 metres, tot i que no és el més alt, ja que sobre el cingle oriental s’alcen dues cotes superiors, el Cap de Plan-de-riba, que assoleix els 1768 metres i el Pical Ras, de 1783 metres.

Davant l’església de Bóixols, poble situat al mig mateix de la carretera L-511, entre Coll de Nargó i Isona, surt una estreta pista asfaltada que duu a la granja de Cal Gonella. Un bon lloc per deixar el cotxe és una esplanada que trobarem passat el trencall de Cal Mascarell, després de travessar a gual, per una palanca de formigó, el clot de la Viuda i, d’aquesta manera, no haver de remuntar gaire desnivell a la tornada. Comencem a caminar cap a l’oest per la pista principal, que durant una estona segueix sent asfaltada i que, més endavant, és de terra, però apta per a qualsevol mena de vehicle (al final explicaré perquè ho dic). Arribem a la Casa Girvàs i, just quan la passem, allà on la pista s’acaba, veurem a la dreta i a terra un rètol que parla d’una imaginària àrea d’esbarjo, que no es veu per enlloc.
D’aquí comença un costerut corriol (és on guanyarem desnivell més sobtadament) que s’encara a la muntanya, fent-ho al principi per una traça molt evident, seguint fites força continuades, però que poc a poc es desdibuixa i, quan entra al bosc, es perd o al menys nosaltres no l’hem pogut seguir (a altres persones que han publicat la seva experiència a la zona si fa o no fa els hi passa el mateix). De totes maneres, l’orientació i l’avanç és molt intuïtiu. En arribar a la base de la cinglera, tornem a veure una traça més definida de camí, que poc a poc es va fent molt més evident, fressada i fitada, i que ens deixa al pas de Castellnou.
Val a dir, que al llarg de la serra hi ha diverses collades com aquesta, per on passaven els antics camins que, remuntant-la, enllaçaven els masos de la vall d’Abella, al sud, amb els del riu de Carreu, al nord, la major part dels quals han quedat en absolut desús, tot i que encara se'n conserven restes, com ha estat el nostre cas. L’únic sender que es conserva és el camí del Grau, que porta des del coll de Llívia al grau de Queralt, del que després parlarem.

El coll en el que ens trobem està barrat per una tanca metàl·lica amb un pas habilitat per a poder-la creuar. Marxem a l’esquerra, si fa o no fa en paral·lel a la tanca, per enfilar-nos al proper cap de Carreu, remuntant un llom una mica inclinat que combina herba amb roques, que, en sec, no ha de comportar gaire problemes, però que amb la presència de neu ens ha demanat una mica més d’atenció, sobretot de baixada, però res de l’altre món, tot sigui dit. En cap cas haurem de fer servir les mans, es camina bé. Les vistes des del capdamunt del cap de Carreu, que és un cim no gaire ample, però on no es té sensació de buit, a menys que t’apropis al caire del cingle, és clar, són gairebé infinites, més en un dia net, com el que hem tingut. És un mirador de primer ordre.

Tornem sobre els nostres passos fins a la zona del pas de Castellnou i encarem la baixada pel bosc de l’obaga de la Molina. No hi ha camí definit, es tracta de perdre alçada traçant una diagonal descendent a la dreta, per entremig dels pins (força esclarissats) a la cerca del punt on comença una antiga pista. La presència de la neu (que ja prevèiem) ens ho ha posat una mica més complicat. Esperàvem trobar-nos amb una capa de neu glaçada, ja que, com diu el nom de l’indret, anem per una obaga, i més a l’hivern, desprès d’un episodi de baixes temperatures, per la qual cosa portàvem els grampons, que hem fet servir, però per assegurar el pas per una capa continuada de neu sense transformar, amb gruixos d’entre 10 i 15 centímetres. El fet d’anar per dintre la pineda, fa que la sensació de caiguda lliure sigui força inferior, però cal anar amb compte. Finalment arribem a la pista, que seguirem en flanqueig lleugerament ascendent pel caient nord de la serra, fins trobar el trencall que porta a la font de la Menta (hi ha una tanca que impedeix el pas de vehicles per on hem vingut) i que, neta de neu, ja que hi ha passat la màquina, ens duu al coll de Llívia.

La idea inicial era remuntar l’esmentat camí del Grau, que és ample i ben traçat, fins a situar-nos al grau de Queralt, des d’on teníem pensat baixar, seguint un pràcticament desaparegut, que no inexistent, corriol que deixa a la base de la serra, si fa o no fa a l’alçada de Cal Mestre. Sense neu, no hauríem tingut cap dubte, però en les condicions que ens hem trobat, ens ha fet una mandra tremenda haver de remuntar una mica menys de 250 metres de desnivell, havent d’obrir traça sobre neu tova, amb un gruix de gairebé un pam. Tampoc dúiem les botes de canya alta o les polaines, que ens haurien fet canviar d’opinió.

En definitiva, que un cop al coll de Llívia, decidim buscar-nos la vida, veient sobre el mapa (i també per les explicacions que havíem llegit en una ressenya de wikiloc) que teníem opcions de fer una tornada alternativa. Marxem pista avall a la dreta. Ens ha semblat veure al rètol indicatiu que fins a Bóixols hi havia 30’, cosa que ens ha sobtat, ja que aquest tram l’hem fet en cotxe (en altres rutes per la zona) i no ho hauríem dit mai, però en tot cas ens dirigim al pont del grau dels Prats, per on creuem el barranc de l’Obaga Negra, que forma un engorjat molt tancat, on es veu el torrent completament glaçat i cada cop més enclotat. L’esmentat track de wikiloc baixa al barranc i el remunta després, havent-se de buscar força la vida per trobar el lloc de pas, però nosaltres no ho tenim gens clar, per tant, decidim seguir la pista, fins que veiem una mena de llom que baixa còmodament a la carretera, estalviant-nos una bona volta. Fins i tot seguim una mena de rastre de bestiar que ens facilita el pas. Trepitgem 200 metres la carretera i agafem una pista que marxa a la dreta, passant a tocar una bassa d’aigua. Seguint el seu traçat principal, passarem per Cal Cerdà, per les ruïnes de Cal Gravet del Cerdà, per Cal Mestre, on tot i semblar deshabitat, hi viu algú, i arribarem al gran mas de Cal Mascarell, on deixem la pista, marxant cara avall per antics camps de conreu, fins entroncar amb la pista de Bóixols, on tanquem el cercle i donem per enllestida aquesta volta, que, òbviament no té res a veure amb l’adrenalític recorregut pel crestall de la serra de Carreu, però que ens permet conèixer la zona, pujant còmodament el principal objectiu del dia, el Cap de Carreu.

Just aquí torno al principi, fent esment a que la pista que de Cal Gonella va a la Casa Girvàs, malgrat no estar asfaltada, és perfectament transitable per a qualsevol tipus de vehicle, per tant, qui tingui pressa i només vulgui enfilar-se al cap de Carreu i prou, pot arribar-se fins aquí i fer el cim, pujant i baixant pel pas de Castellnou, en un trajecte d’anada i tornada que comporta remuntar uns 300 metres de desnivell en poc més de 2,5 quilòmetres en total.

Dificultat tècnica: En tota la ruta no trobarem pràcticament cap dificultat tècnica, més enllà, potser, de la pujada al pas de Castellnou, en bona part sense camí, i el propi accés al cap de Carreu, per terreny on no s’ha de badar, però en cap cas compromès. La baixada per dins del bosc de l’obaga de la Molina, tot i no ser difícil, demana atenció, al no haver traça de sender.

Dificultat física: Mitjana-alta, pel desnivell a superar i la distància a recórrer.