Carenejant les tres muntanyes del Montgrí

El massís del Montgrí és el nostre protagonista d’avui. Només caminant, sense presses pels seus camins i corriols, plens de roquissars, es pot entendre que també sigui protagonista de moltes histories i llegendes. Ja començant, des de la llunyania, la silueta de la muntanya sembla un bisbe estirat o mort segons Cinto Verdaguer. El cap es el Puig Rodó, les seves mans plegades sobre el pit porten l’anell representat pel propi castell, la panxa és el Montplà i les cames són la resta de massís fins remullar els seus peus dins el mar a L’Estartit.

La ruta d’avui és circular, carenagem per les tres muntanyes i colls del Montgrí retornant per la frondosa vall de Santa Caterina. Veiem a vista d’ocell cinc pobles: L’Estartit, Torroella, Ullà, Bellcaire i Sobrestany. Poques rutes són tan aèries i interessants.

Comencem la nostra ruta d’avui al final de la urbanització de Torre Vella, on hi passa el vell conegut GR92 que ens acompanyarà bona estona. Estem prou alts, com per gairebé de pla arribar al Coll de les Sorres. Un paratge caracteritzat per l’existència de dunes formades per la gran quantitat de sorra que el vent de tramuntana, al llarg dels anys ha anat portant des de l’Alt Empordà i avui recobertes per una extensa pineda fruit dels treballs de fixació fetes antigament amb espècies vegetals. En aquest coll hi ha la Casa de les Dunes, avui utilitzada per Mifas com a casa de colonies.

El sender fa pujada de valent, el corriol està ple de pedres despreses dels cims a l’estil d’una tartera de primera fila. Tots creiem haver-la encertat fent-la de pujada, De baixada no ens haguéssim lliurat de fregar, alguna vegada, el cul per sobre el pedregal.

A dalt el Montplà, una extens paisatge pla desproveït d’arbres i recobert per un mantell verdós de mates de garric, estepa blanca i romaní. Des d’un del seus extrems tenim, a vista d’ocell, l’Estartit, les Medes i la frondosa desembocadura del Ter on hi destaquen un conjunt de polígons irregulars tenyits per una inmensa paleta de colors verds.

Després de planejar una estona, baixem fins el Coll d’en Garrigars, un d’aquells colls que per la forma és de catàleg i per fons, separa l’Alt del Baix Empordà. Degustat el coll anem per la segona jepa, la muntanya del Montgrí amb el seu castell al damunt. La pujada encara més dreta, no tanta tartera, però amb pedres lliscants com a conseqüència del fregadís de milers de senderistes que hi llimem les nostres sabates mentre hi caminem.
Tot bufant de valent, recordem l’esforç que devien haver fet els que van construir el castell, transportant tot el material fins al capdamunt de la muntanya.

A dalt, un autèntic castell com els de contes de princeses i cavallers. El veiem complet per fora, amb quatre torres magnífiques i des de les quals, pujant-hi per una escala de cargol moderna, la vista és de sentinella, excepcional de tot l’Empordà, Torroella als nostres peus, les Medes al davant, la platja de Pals a un costat i la badia de Roses a l’altre. Per dins, però, la construcció és buida. El castell es va construir a iniciativa del comte de Barcelona Jaume II per defensar-se de les amenaces dels comtes d’Empúries arropats en el Castell de Bellcaire, però va vèncer la batalla abans del previst i el castell va quedar inacabat.

Un cop airejats al cim de la muralla i convençuts que el castell és una fita magnifica per orientar-se per tot l’empordà, seguim per baixar, al peu de la lletra, el sender GR 92 que baixa amb un pendent pronunciat i de molt mala petja fins el coll de la Creu, on hi ha una creu de ferro que marca la sortida de quatre camins: el que torna al castell, el que va a Torroella emportant-se les marques del GR, el de la muntanya d’Ullà o Puig Rodó i el de l’ermita de Santa Caterina.

En aquest punt sembla que hi ha un aplec, alemanys amb xancletes, francesos amb cadiretes de nens, mainada mig despullada i avis d’avançada edat, tots en romeria intentat la croada d’arribar al cim. No volem ni esbrinar-ho, agafem el corriol de la muntanya d’Ullà que puja fins al cim del Puig Rodó, l’últim dels tres puigs d’avui, també amb vistes 360º i amb el seu encant especial per ser talaia d’Ullà, Bellcaire i la policromía de verds i mars de plastic sobre pomeres que els envolten . A dalt ens arranca un vent fresc de Gregal que ens dona esma suficient per continuar, per un corriol de malísima petja, la carena fins la pedrera de L’Aspre Gran i des d’aquí agafar la pista per la frondosa i xafogosa vall de Santa Caterina fins a l’ermita que li dona nom.

Arribem a una fondalada, on hi ha l’ermita de Santa Caterina, on diuen que va ambientar Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert) per escriure la novel·la 'Solitud'. És una construcció blanca, petita i fresca, però amb els afegits de la casa de l’ermità i l’hostatgeria li donen un résultat de dimensió considerable. Llàstima que estava tancada mentre la circulació motoritzada hi és prohibida, però en un panell informatiu ens ha fet dentetes unes fotografies del seu interior on hi destaquen les pintures a la paret i el sostre amb imatges religioses i gran quantitat d’elements vegetals i florals

ja només ens queda retornar per el Coll del Puig, on una cabana de pedra seca ens entreté per recuperar l’alè perdut i deixar-nos arribar de nou al Coll de les Sorres i planejar fins el nostre punt de sortida.