Castell de Boixadors i Tossal de la Creu Colla dels Divendres

Excursió a cavall de dues comarques, l'Anoia i la Segarra, en el primer tram pugem al Castell de Boixadors. Deixem el cotxe a les proximitats de can Gironella on comencem a caminar, fa un dia rúfol i emboirat que no ens permetrà de veure les vistes de l'entorn. A partir d'aquí, sempre per bon camí, anem travessant planes de conreus per anar-nos apropant a la zona més boscosa i muntanyosa que culmina el castell de Boixadors. Hi ha un bon tram de pista asfaltada, I l'única dificultat rau en la pujada i la baixada del castell: tot i que és una pujada progressiva té alguna rampa que fa bufar de valent.

El castell de Boixadors és un edifici del municipi de Sant Pere Sallavinera (Anoia). És encimbellat dalt d'un turó en una posició privilegiada pel que fa al control sobre els camins d'accés a l'altiplà de Calaf i a la banda oriental del terme, a frec dels límits bagencs. Es troba a l'extrem occidental de la serra de Castelltallat (922 m), la qual emmarca, amb la serra de Rubió (837 m) al sud, el camí que comunicava la vall del Cardener amb la del Segre. Era, per tant, un camí molt important en temps de conquesta. És una obra declarada Bé cultural d'interès nacional. Com a cim de 848 m, esta inclòs a la llista dels 100 cims de la FEEC.

Ubicació
El castell de Boixadors pertany al municipi de Sant Pere Sallavinera, a l'Anoia, ben a prop dels límits amb la comarca del Bages i a tocar del Solsonès i la Segarra. Al costat, s'alça l'església avui anomenada de Sant Pere de Boixadors. El conjunt està voltat de serres que s'enlairen fins a cotes que superen els 800 metres i que estructuren un conjunt de petites valls, agrestes i boscoses, plenes de torrents i rierols que desemboquen a la riera de Rajadell. El municipi de Sant Pere Sallavinera s'estén pel vessant sud del turó de Boixadors, la plana presidida pel nucli de la Fortesa i la vall que s'inicia entre els antics pobles de la Llavinera i Puigdemàger i que té com a fondal la riera de Sant Pere, sobre la qual es troba el poble de Sant Pere Sallavinera, cap administratiu del municipi. Així, l'actual municipi és el resultat de la unió dels termes del castell de la Llavinera, del castell de Boixadors i de la Fortesa.

El lloc de Boixadors està situat al capdamunt d'un turó en el qual s'emplacen el castell i, a llevant, en una plana situada als seus peus, l'església de Sant Pere. Tot el conjunt és dominat, des del punt més alt del turó, per la torre mestra del castell. Al voltant hi ha un seguit d'estructures, fruit de successives ampliacions, que han acabat ocupant tota la plataforma superior del turó de Boixadors, amb una superfície de gairebé 900 m².

Descripció
Del castell resta la torre rodona mestra, una sala coberta amb un arc de diafragma ogival, i restes d'un casal senyorial amb els seus cups, colomar i altres senyals de dependències així com de murs que protegien la part dels senyors. Cal destacar la cúpula interior de la torre, la volta de la cisterna, diversos finestrals, i una sala que no conserva sostre però on es poden veure els arrencaments dels arcs ogivals que sostenien la volta. Connectada per un portal amb el castell, estaria la capella de Sant Pere i a l'altra banda del castell envoltat de murs es conserva el que sembla una gran necròpoli. Un esglaonat joc de murs i contramurs escalen i protegeixen el monticle.

Al casal del castell hi ha diversos elements: la sala del castell de planta rectangular i realitzada amb aparell de carreus petits ben tallats, que patí reformes posteriors. A l'interior es conserven dos arcs ogivals que sostenen la volta, ara desapareguda, dos arcs adovellats de mig punt que comuniquen amb altres dependències del castell (una d'elles el baluard que fou afegit a la façana, tapant part de les dovelles de l'arc de mig punt que serveix d'entrada al casal i que es pot apreciar a la foto). Externament es pot apreciar, a part del gran portal adovellat, una finestra polilobulada en una de les parets laterals, i una finestra més gran damunt del portal, que fa pensar, junt amb altres elements conservats a l'interior, en una reforma als segles XVII-XVIII (resta un ferro de tipologia barroca a la porta). L'interior conserva a les parets els forats de les bigues que dividien el casal amb un pis. És molt interessant un accés que porta a un soterrani. (En aquest accés hi ha una petita base, en un costat, circular, que té caire d'haver estat una torre). Un dels arcs ogivals, que està molt a prop de la torre de l'homenatge, va ser tapiat.

Història
El terme de Boixadors apareix documentat per primera vegada l'any 1014 o 1015 segons la font. Fou senyorejat per la família dels Boixadors des del 1123, quan es documenta Berenguer Bonfill de Boixadors. Al segle xiv, juntament amb els termes de la Llavinera i la Fortesa, van formar la baronia o varvassoria de Boixadors. L'any 1425, en morir Ramon Berenguer de Boixadors sense descendència, la baronia va passar a una germana casada amb Arnau de Foixà. Els Foixà-Boixadors van mantenir la baronia fins a la fi de les senyories jurisdiccionals al s. XIX. El document més antic referent a l'església data del 1015. Al s. XII apareix en una relació de parròquies del bisbat de Vic. Del tronc principal dels senyors de Boixadors sortiren branques secundàries com els Foixà-Boixadors que des del 1425 senyorejaven aquest castell que passà al domini dels Salvà el 1622 i als Xatmar el 1725.

Al s. XIX va perdre les funcions parroquials. El conjunt de l'església i del castell de Boixadors va ser declarat Bé d'interès cultural el 1949. Cedit a l'Ajuntament de Sant Pere Sallavinera, des del 1971 la Diputació de Barcelona hi ha portat a terme diverses campanyes de restauració.

Un cop visitat el conjunt fem la baixada pel mateix camí fins al punt de inici, i amb el cotxe fem l'aproximació per poder fer el segon cim d'avui, ja a la comarca de la Segarra. El Tossal de la Creu o Tossal de Puig-Redon.

Cal dir que la distancia total de la ruta, els 40 quilometres inclou el tram fet en vehicle. Des de Torà agafem la carretera LV-3005 que duu a Solsona i al km 3,9 deixem la carretera i prenem un camí de terra en bon estat que duu a diferents masos, però l'aparquem tan bon punt deixem la carretera , aqui comencem el segon tram a peu, que ens portarà fins la finca dels Millet. Caminarem per un paisatge amb grans extensions de camps de conreu de secà, terres desforestades als boscos d'alzines molt característics del clima àrid mediterrani d'aquestes contrades, que ens permet comprovar com la mà de l'home pot arribar a transformar la natura per obtenir-ne beneficis econòmics.
Les proves d'aquest fet ho tenim contemplant les grans masies que hi trobem escampats per tot arreu, uns masos envoltats de grans superfícies planes de terreny perfectament limitades per terrasses i marges construïts per grans pedres i les restes del bosc d'alzines. Unes masies que van tenir uns anys d'esplendor, i que ara estàn en decadencia i fins i tot algunes són abandonades.

Pel que fa al vessant excursionista cal assenyalar que, malgrat ser una excursió una mica diferent de les que podem estar acostumats, caminar per les pistes, carretera, senders, marges de finques i corriols mig perduts, té el seu encant.

Tot i no tenir dificultats tècniques ni requerir una bona condició física, el que sí que trobarem seran algun problema per seguir el recorregut tant de pujada com de baixada al Tossal de la Creu en un dia de boira com es el cas d'avui, en que el GPS es fa del tot imprescindible.
Així i tot, en l'últim tram del Tossal de la Creu hi trobarem algunes fites que assenyalen el precari i una mica perdedor camí cap al vèrtex i la bandera ben esparracada que coronen el cim.

El Tossal de la Creu es troba prop de Torà, al Nord de la Segarra. Cim modest per la seva altitud (658 m) sobresurt en una zona envoltada de camps i masos, alguns d’ells deshabitats. Al seu cim hi trobem un vèrtex geodèsic i a pocs metres, una columna quadrada de pedra amb una creu de ferro al damunt. Te bona visibilitat sobre la vall del Llobregós i els altiplans de la Segarra, així com les properes serres de Pinós i l’Aubenç. Mes lluny el Port del Compte i al SE arribem a veure Montserrat. Cim que s’acostuma a pujar des de la base, prop de les masies del Soler o de Freixes.

Al pujar cap el Tossal ens hem parat per visitar la capella de sant Joan de Puig-redon i rera seu el cementiri. Situació: A Can Millet, masia del llogaret de Puig-redon, petit nucli de població de Torà, vila i municipi de la Segarra (Lleida). Època: A la pàgina web Pat.mapa, es diu que aquesta edificació apareix documentada des del segle XI (Any 1062).
Protecció: A Patrimoni.Gencat, no hi apareix cap tipus de protecció.
Estat: Acuradament restaurada, es troba en molt bon estat. No és accessible lliurament, però una amable senyora de la masia de Can Millet, lloc on està enclavada aquesta edificació, gustosament ens ha permès veure l’interior de la capella. Sant Joan de Puig-redon és l'església de l'antiga parròquia del disseminat nucli de Puig-redon, al municipi de Torà (Segarra), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Situació
L'església es troba al costat de la masia de cal Millet. Per anar-hi cal agafar la pista en bon estat que surt, cap al nord, al km. 3,7 (41° 49′ 54.16″ N, 1° 25′ 19.05″ E) de l'antiga carretera LV-3005 de Torà a Solsona. Ben senyalitzada. Als 900 metres es deixa a l'esquerra la cabana de volta de Cal Millet, i als 1,2 km s'arriba a les edificacions de cal Millet i a la capella.
Construcció d'una sola nau, coberta amb volta de canó amb llunetes i capçalera plana. És de planta rectangular. L'entrada principal es troba al mur sud, és d'arc de mig punt adovellat. A la dovella central hi ha la data inscrita de "1859". Al mur oest, hi ha una obertura circular i culmina la façana un petit campanar d'espadanya amb frontó triangular coronat per una creu. El mur nord, està annexat amb un cobert de principis del segle xx. Al mur est, hi ha una petita espitllera a la part dreta. Davant d'aquesta façana hi ha el cementiri. La coberta és de dos vessants (nord-sud), acabada amb teules.
A l'interior hi ha cinc trams de volta de canó amb llunetes. Al mur nord hi ha una capella. Es troba enguixat.
Història
L'any 1062 es fa menció d'aquesta capella en el testament que fa Golfred en favor del seu fill Ramon i dels seus sagrers.

El retorn el fem rumb al S, per anar a buscar el mas de Can Soler. De la creu de ferro surt un corriol força clar, i senyalitzat amb fites que en porta fins a una vella pista, ja prop de Can Soler. Arribem a Can Soler, voregem el mas i de nou per pista retornem al camí de Les Freixes, on trobem el camí de l'anada i per aquesta pista continuem fins a Can Millet i seguim fins arribar a la cruïlla amb la carretera LV-3005.a, on trobem el cotxe i donem per acabada la traça i l'excursió d'avui.

Informació extreta de Viquipèdia