Castell de Burriac- Montcabrer-Cabrera de Mar

Termes de ca l’Arnau

ls banys d'Ilturo Per trobar-se “com a casa”, els romans establerts a la ciutat d’Ilturo necessitaven tot un seguit de de comoditats que els ibers no els podien oferir, la principal de les quals eren els banys (balnea). Tot i que els personatges més importants disposaven de banys dins les seves cases (domus), la majoria anava als banys públics. Allí, un cop acabada la jornada de feina, els romans hi passaven una estona de lleure fins a l’hora de sopar, de manera que a més de tenir una funció higiènica eren també un lloc de trobada i de relació social. Els banys romans d’Ilturo (150-75 aC) són els més antics que es coneixen a Hispània. Són uns banys austers, mancats del luxe que caracteritzava les termes d’èpoques posteriors. Sèneca ho descriu molt bé quan compara els banys del seu temps (mitjans de segle I dC) amb els de l’època d’Escipió: “Avui, hom es creu pobre i rústic si les parets no lluen amb grans i preciosos miralls, si els marbres d’Alexandria no destaquen entre incrustacions dels de Numídia, si no estan voltades de sanefes de mosaic, (...) si el sostre no és enteixinat de cristall, (...) si l’aigua no raja d’aixetes d’argent. (...) Però és que antigament els banys eren pocs i no gens adornats. Car ¿per què havia d’adornar-se una cosa que costava un quart d’as i era creada per a la utilitat, no pas per al plaer?” (Lletres a Lucili, 86,6).

Ésglésia de Sant Feliu de Cabrera de Mar

Sant Feliu de Cabrera és l'església parroquial de Cabrera de Mar (Maresme), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Edifici d'estil gòtic tardà sXVI amb teulada a dues vessants i campanar de torre quadrada. Es conserven els matacans de la façana.

El carrer Josep Punsola amunt

a dreta Cementiri agafar camí esquerra

Castell de Burriac

Castell de Burriac

Un castell del segle XI concebut per a la fortalesa per la defensa i control. El Castell de Burriac, o Castell de Sant Vicenç, és un castell que s'alça sobre el turó de Burriac, al terme Cabrera de Mar i tocant al d'Argentona. Per la seva situació és molt visible des de bona part del Maresme central. Ha estat un punt immillorable de guaita i control del territori. És declarat BCIN, Bé Cultural d'Interès Nacional. Com a cim de 392 m, està inclòs a la llistat dels 100 cims de la FEEC. El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior, d'època romana. La primera documentació que ens mostra l'existència del castell data de l'any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare. Aleshores s'anomenava Castell de Sant Vicenç. La denominació Castell de Burriac apareix per primera vegada l'any 1313. Entre els segles xii i xiii van ser construïts la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella. Va ser propietat de la família dels Santvicenç en un principi (se n'havia dit Castell de Sant Vicenç fins al 1313) i a partir del segle xiv del llinatge Desbosc, ciutadans honrats de Barcelona i més tard nobles [Gascón (2011)]. L'any 1471 el castell va passar a mans de Pere Joan Ferrer i des Torrent, que es feia titular "baró del maresme". La baronia del Maresme comprenia els antics termes de Mataró, Cabrera, Argentona, Vilassar i Premià, la jurisdicció sobre els quals va ser concedida a Pere Joan Ferrer pel rei Joan II. Les forques, símbol visible de l'autoritat de Pere Joan Ferrer, s'alçaven dalt d'un turó veí, conegut com el turó de l'infern. Pere Joan Ferrer va residir al castell de Burriac i va fer-hi diverses obres (ampliació del recinte sobirà amb més cambres, quadres i magatzems del recinte jussà, nou cinturó de muralles) fins a donar-li la seva configuració quasi definitiva. El 1532 la propietat del castell va retornar a la família Desbosc, fins a l'any 1671. Cap al segle xviii, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins al 1836 que va cessar l'activitat de la capella. Les fotografies de finals del segle xix i començaments del segle xx ja el mostren enrunat. Fou comprat per l'ajuntament de Cabrera de Mar l'any 1990.

Direcció cap al puig Cabré

Burriac des del Montcabrer on hi ha la Creu de Montcabrer

El Montcabrer és una muntanya de la Serralada Litoral catalana, que s'alça entre les poblacions de Cabrils i Cabrera de Mar, al Maresme. El turó principal de la serra està dominat per una gran creu, originalment de fusta i ara de ferro, documentada ja des del segle xvii. Per això, el cim del Montcabrer també es coneix localment com la Creu, com s'esdevé en altres llocs amb altres muntanyes que també tenen una creu al cim (com ara el Matagalls a Viladrau i el Puig d'Olorda a Sant Feliu de Llobregat). És, geològicament parlant, un mont illa i hi ha prou indicis per a afirmar que fos el Promontorium Lunarium (Promontori Lunar) esmentat pel geògraf grec Ptolemeu. Les troballes efectuades a la Cova de les Encantades (a pocs metres del cim) fan pensar que estava dedicat i s'hi venerava la deessa mare, la Lluna. El 1932, mossèn Pere Ribot (vicari de Cabrera de Mar) el va batejar com el mamut adormit i, realment, ho sembla vist des d'alguns punts.[1] Situat a tan sols 2,5 km de la línia de mar, constitueix un excel·lent mirador, tant de la costa com de les serralades properes i el Montseny. És de destacar l'excel·lent vista a l'hivern cap al Castell de Burriac en primer terme i els cims nevats del Montseny al fons

Font Picant

Seguint per la pista que porta fins al castell de Burriac des de Cabrera s'arriba fins a l'aparcament de la Font Picant, on molts aprofiten per deixar el cotxe i fer l'últim tram fins al castell a peu. Aquest indret antigament havia estat un popular berenador on famílies senceres pujaven a prendre la fresca i beure l'aigua gasosa que s'hi comercialitzava. Coneguda també com a Manantial Modolell, des del 1889 s'hi embotellava la coneguda Aigua de Cabrera. La finca privada, que ja fa anys va tancar l'activitat, havia quedat abandonada i les instal·lacions estaven en runes. La vegetació pràcticament havia engolit la font, d'on continua brollant l'aigua gasosa. Des de fa uns mesos Isaac Serra i David Cano treballen per rehabilitar la font i l'entorn per poder-lo reobrir al públic. Tal com expliquen, el projecte no ha estat fàcil ja que s'ha hagut de fer un conveni per coordinar els diferents actors implicats. Els terrenys són privats, però estan dins el Parc de la Serralada Litoral, i s'han hagut de seguir els tràmits per aconseguir tots els permisos.