castell-de-colltort i fontpobra des de sant iscle

Avui fem un excursió circular des de Sant Iscle al Castell de Colltort; hi anem pel dret i tornem per Fontpobra, el volcà de can Tià i el coll de la Serrella. Fa fred i anem ben abrigats. Quan deixem els cotxes a Sant Iscle notem que, de moment, fa sol i el vent quasi no es fa sentir. Esperem que continuï.
Passant pel davant de l’església de Sant Iscle, recordo que de petit hi havia un rètol al trencant de la carretera principal que indicava “San Acisclo de Colltort”. No sé per què els traductors toponímics, tan pocavergonyes com eren, van tenir rubor a traduir la segona part d’aquest nom al castellà. Per una vegada hagués anat bé que ho haguessin fet. Així, en passar, hauríem sabut si es tractava d’un sant amb el “Cuellotorcido” o d’un indret proper a un “Pasocurvado”. Imprecisió que encara avui dia continua.
Tot xerrant, pugem a un bon ritme cap al Castell. La fresqueta ajuda a mantenir la marxa, malgrat el gradient de la pujada. Per pedres i camins de mala petja, de bona hora arribem al Castell de Colltort. Decidim que aquest serà el lloc més agradable per fer l’esmorzar, encara que sigui aviat.
El Castell de Colltort avui dia és un ruïna quasi total, encara que estigui molt neta i arreglada. Podem llegir que fa uns mil anys havia estat una torre de defensa important. Després que els comtes catalans rebutgessin prestar vassallatge als reis francs de la dinastia capetiana, el comte de Barcelona va fer mans i mànigues perquè els altres comtes catalans li prestessin vassallatge. En aquestes trifulgues, el Castell del Colltort va jugar un paper important, ja que era un pas de frontera entre els comtats de Besalú i Barcelona. Com tots sabem, un casament va acabar amb aquestes baralles. Finalitzades aquestes batusses, a la llarga, molt a la llarga, es va acabar enrunant el castell on esmorzem.
Encabat deixem l’històric castell. El camí segueix la carena bona part del temps fins al coll, que és tort, i després Fontpobra. Per sorpresa nostra, admirem que la font encara raja, malgrat la sequera. L’obi de sota la font roman ple d’aigua amb una capa de gel al damunt. Aquest gel ens recorda la fred que fa. Fred que poc sentim gràcies al sol i a la falta de vent.
Des de Fontpobra deixem enrere els mals camins i agafem una pista ben fressada. D’aquí al cotxe queden poques pujades, hi ha bon camí i tot ajuda a agafar gana. En passar-ne a un tir de pedra, admirem el cràter mig amagat del volcà de can Tià. Notem també una gàbia amb gossos al mas el Port, ja passat el coll de la Serrella. Arribem als cotxes amb bon temps per anar a dinar, altre cop a l’Hostalet dels Hostalets.
Quan deixem el cotxe a l’aparcament, notem per primera vegada una forta ventada. Quina sort que hagi esperat fins ara a bufar! Al mateix aparcament ens trobem amb en Lluís, la Maria Mercè, la Teresa, en Gabriel i la Nuri, que s’afegiran al dinar. Molta colla, molta gresca i molt bon dinar!