Castell de Sant Iscle la Torre i els pantans d'en Llobet

Avui en Manel Vila del Olmo, amic i company de tantes excursions ens ha proposat una excursió interessant i agradable pels voltants nord de la serra de Cadiretes i la riera d'en Llobet, sortint de Vidreres. Vidreres és una vila i municipi català al sud-est de la comarca de la Selva.

Història
El nom de Vitrariis apareix al segle xiii i significaria «vidrieria» o «vitralleria», però no se sap l'origen o el perquè d'aquest nom. Cal també tenir en compte la semblança amb vitraria, nom llatí de l'herba anomenada Morella roquera. El nom Vidreres és documenta als segles xii-xiii. Durant el segle xviii, quan dominava el castellà i també durant l'època del franquisme que els topònims catalans eren prohibits s'escrivia Vidreras. El nom correcte va ser restablert el setembre de 1981.

Vidreres, com la resta de Catalunya, va viure sota el sistema social del feudalisme des del segle xi fins als primers decennis del segle xix. El senyor feudal de Vidreres fou el vescomte de Cabrera, aquest títol passà per venda el 1574 als Montcada i el 1756, per casament, a la família castellana dels ducs de Medinaceli que actualment encara ostenten el títol de vescomtes de Cabrera. Però amb l'abolició del règim feudal cap a l'any 1820, el títol nobiliari ara és honorífic. El vescomte posseïa a Vidreres el castell de Sant Iscle, esmentat per primer cop el 1194. En el feudalisme la societat era piramidal i existien relacions de vassallatge. Era una societat bàsicament agrària i els grans propietaris de la terra eren la corona, la noblesa i l'església. En el cas de Vidreres els grans propietaris eren el vescomte de Cabrera, que disposava de més de la meitat de la terra; el senyor de la Bruguera; els monestirs d'Amer, Breda i Valldemaria, etc.

Durant la Guerra d'Espanya es va construir el Camp d'Aviació militar fou construït al Pla de Vidreres durant l'any 1937 pel bàndol republicà i es va començar a utilitzar el 1938. Per tal de construir-lo es va triar una zona molt plana i es va enrunar la masia de Can Puig, la qual mai més fou reconstruïda al contrari dels camps de conreu que acabada la guerra, foren recuperats pels seus antics propietaris. El camp havia de ser més gran del que va ser finalment i actualment encara es poden veure excavacions. Aquesta feina es feia amb tractors, ja que encara no existien les pales mecàniques. La terra extreta era portada al Rec Clar que estava previst tapar-lo, però hi va haver una forta tempesta i el riu es va emplenar d'aigua emportant-se tota la terra que s'havia disposat en ell. La maquinària utilitzada per construir el Camp d'Aviació era guardada en un magatzem a la vora de la carretera de Llagostera, que posteriorment fou enrunat. El projecte de construcció era dirigit per un aparellador que alhora n'estava construint un altre a Celrà. Al Camp d'Aviació hi treballaven tres-centes persones i el seu sou era de deu pessetes diàries. Per aplanar el camp es va utilitzar l'aplanadora. La superfície total del camp era de 801.000 m² i tenia unes dimensions de la pista que eren de 1.500 m. de llargada x 300 m. d'amplada.

Es van construir quatre refugis per al personal i el material, mentre que els oficials i els sotsoficials residien a Can Xiberta. A Can Batllosera s'hi va instal·lar el quarter de comandament, el qual encara és visible avui en dia. Al Bosc d'en Puig s'hi van construir uns forats quadriculats d'entre vuit i deu metres de costat i uns vuitanta centímetres de fondària on es guardaven bombes i bidons de benzina. També eren construïts en altres llocs refugis antiaeris com per exemple al Rec de Can Canyet.

Per arribar al punt de partida hem de seguir les indicacions que des de Vidreres ens duen a l'hípica de Vidreres de can Massa. Allà mateix o un xic més amunt, vora can Gener, podem aparcar a un costat de la pista sense molestar, en algun punt on és més ample.

Caminarem per una pista de terra fins a trobar el corriol que ens pujarà al castell de Sant Iscle. El Castell de Sant Iscle és un castell de Vidreres, a la Selva. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. S'hi arriba continuant el camí que porta a la Torre d'en Llobet i als pantans.
Avui dia el castell està abandonat. Cada estiu, a part de netejar la vegetació, s'hi desenvolupa una camp de treball de consolidació i excavació.

Descripció
Es tracta d'un castell, un important baluard defensiu, de planta quadrangular d'uns trenta metres de costat, amb torres als quatre angles, al qual s'adossà posteriorment un cos més petit a l'oest. Interiorment està dividit en diverses dependències, que es troben molt arrasades en l'actualitat. Al sud-oest hi ha una capella i tot el conjunt es troba envoltat per una vall, protegit en alguns punts per murs. A l'extrem sud-est destaca una torre circular, d'uns 15 m. d'alçada, dividida en tres pisos. L'aparell utilitzat per a la seva construcció és irregular, amb carreus petits (10x15 cm.) lligats amb abundant morter de calç a la part externa.

A l'extrem oposat d'aquesta torre hi ha una torre rodona, unida a la primera per una muralla atalussada. La porta d'entrada a la fortificació està situada a l'angle oposat d'aquest conjunt. L'aparell visible d'aquests últims elements són grans carreus (35x35 cm.), intercalats amb filades de pedres llargues i estretes. De la capella del castell, dedicada a sant Iscle i santa Victòria, resta part de l'absis semicircular amb una obertura d'esqueixada senzilla i una ampliació de forma rectangular. Els seus carreus són escairats però sense polir. Està situada fora del recinte sobirà del castell, prop del fossar. De l'absis, en destaquen la fornícula i els dos espais quadrats que hi ha a cada costat.

En les intervencions arqueològiques realitzades a partir de l'any 2005 s'ha posat al descobert una part important del sector nord de la fortalesa: el pati porticat fins a nivell de paviment, gairebé la totalitat de la torre de l'Homenatge i una bona tramada de les muralles nord i oest, que fins al moment eren les menys conegudes, així com diverses estances que romanien cobertes d'enderrocs i terra. En la construcció del castell es poden distingir dues fases principals. La més antiga se situaria entre els segles xii i xiii i la segona, que bàsicament respon al reforçament de la construcció existent, dataria del segle xv.

Es tracta d’una ruta circular, de baixa dificultat, que recorre, primer per zona agrícola i després, per una agradable zona de bosc mediterrani, diferents punts interessants com són el Castell de Sant Iscle, la Torre i els pantans d’en Llobet, les restes d’un aqüeducte, i l'alzina surera de cal Magre.

Prosseguirem la ruta passant pel mas de La Torre d’en Llobet. Es tracta d'una masia molt àmplia i de grans dimensions, i que ha experimentat múltiples canvis i metarmorfosis al llarg de la història.

En primer lloc, tenim el cos central, datat entre el segle xv i xvi , el qual està estructurat en tres plantes. En la planta baixa trobem cinc obertures, com són el portal d'accés d'arc de mig punt, adovellat i amb unes dovelles de grans dimensions, flanquejat per quatre finestres, tres de les quals són de llinda monolítica i muntants de pedra i la restant és irrellevant.

En segon lloc, a ponent tenim el cos secundari perpendicular al cos antic i datat entre els segles XVIII-XIX. També està estructurat en tres plantes; en la baixa, s'observa un predomini de grans obertures rectangulars, però destaca en especial la petita estructura sobrelevada i repujada, projectada com una espècie de balcó. Pel que fa al primer pis o planta noble, trobem dues obertures, de les quals destaca principalment la central, la qual és geminada, amb les impostes de l'arc treballades a base de petits relleus en forma de relleus circulars i destaca la columneta que mig parteix la finestra, sobretot amb el capitell amb motius vegetals. Pel que fa al segon pis, trobem quatre obertures, dues d'irrellevants i dues d'arc depressiu convex. Aquest segon cos està cobert amb una teulada de vessants a laterals. En aquesta zona, trobem la presència física de la segona torre quadrada, datada del segle XX i oposada a l'anterior.

Dintre de la finca ressalta la presència d'un element molt interessant com és el molí de caràcter popular modernista, d'uns vint metres d'alçada aproximadament, constituït d'una escala interior de cargol, de planta hexagonal. Totes les obertures són d'arc depressiu convex i estan alineades seguint la direcció de l'escala de cargol. El molí està guarnit per múltiples ceràmiques acolorides i la part de coronament trenca l'hexàgon, ja que és circular, amb una barana de ferro forjat.

La història d'aquest mas està lligada a la de la família Llobet. Entre els segles xvii i xix diversos propietaris i hereus del patrimoni Llobet foren batlles de Vidreres, i alguns dels germans eren capellans. La família vivia de l'explotació de les suredes per a l'obtenció del suro, van construir els diversos pantans que veurem en l'excursió.

Els primers anys del segle XX van comportar molts canvis a la família Llobet. Un dels primers va ser que l'hereu, Joaquim de Llobet i de Pastors, va ser desheretat en haver-se casat contra la voluntat del seu pare, i el patrimoni passà al seu germà Josep de Llobet, el qual tot i incrementar el patrimoni amb la compra de diversos masos, ho va acabar perdent tot. El motiu va ser que va avalar al seu germà Joaquim una sèrie de lletres per construir un casino de joc, a les quals no va poder fer front el pagament i, en Josep, per saldar el deute, va haver de vendre tot el patrimoni.

Ens trobem envoltats de grans camps de conreu i bosc d’alzines i de ribera amb canyissars al voltant dels pantans de Llobet. Seguirem un camí a través d’un bosc d’alzines esplèndid i molt ben conservat en el qual trobarem restes de la conducció d’aigua que s’utilitzava antigament i un petit aqüeducte. Després, travessarem el segon pantà i pujarem cap l'antic mas de cal Magre. Darrera el mas hi ha una gran alzina surera, un Suro, com diuen aqui. S'emplaça en unes antigues feixes de secà amb bardisses molt denses, on podem observar lleterassa, esparreguera boscana, rogeta, perpètua, estepa blanca, matabou, lletsó, esbarzer, gavarra, parra americana, argelaga, càdec, aladern fals, pi blanc i alzina. És força bell i les seues dimensions, tot i que no són excepcionals, el fan vistós. També es veuen altres sureres, això sí, de dimensions molt discretes, a l'entorn dels dos individus grans, formant una mixtura amb peus intercalats d'alzina.

Aspecte general
Presenta bon estat general, tot i que passa set, i això es manifesta en un fullatge de dimensions més reduïdes en comparació amb altres sureres que habiten en millors condicions tant de sol com de pluja. Algun branquilló i alguna branca secundària estan secs, però a causa de l'escassetat hídrica esmentada, i no pas per la presència de plagues o malalties, ja que, pel que fa a aquest punt, l'arbre sembla que està perfectament sa. Quant a l'escorça, el tronc i el brancatge, gaudeix de salut i no s'hi aprecien ni càries ni ferides de cap mena. Està espelagrinada parcialment i té una cadolla o petit bassal a l'enforcadura. Fou declarat arbre monumental l'any 2005.

Finalment, retornarem al punt d’inici per un altre camí que tanca la ruta circular. Continuarem per la serra de Cadiretes fins a trobar de nou el pantà de Baix d'en Llobet i cap al cotxe, per acabar una matinal entretinguda.

Informació extreta de la Viquipèdia i de https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/castell-de-sant-iscle-de-vidreres-torre-den-llobet-pantans-den-llobet-suro-de-can-magre-62205536