Castell de Torre Salvana

Torre de Benviure

La Torre de Benviure és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) declarada bé cultural d'interès nacional. La torre de planta circular, els murs baixos de la qual són més gruixuts que els superiors. Es conserva una alçada d'uns 10-12 m. La porta és elevada, de mig punt. No hi ha senyals de cap volta. L'aparell és de lloses primes i llagues de llicorella, travat amb morter. A la part superior, al sector Nord, hi ha una filada de lloses inclinades, utilitzades com a motiu decoratiu. S'obren dues portes i dues finestres rectangulars, posteriors a la construcció primitiva. El terme de Benviure és documentat el 1023. La torre de Benviure és mencionada el 1048 per primer cop, després hi ha d'altres esments durant tot el segle xi, en els quals se cita, també, una Villa Nova dins el terme, i l'església de Sant Miquel de Benviure. Vora la torre de Benviure hi ha diversos ermitoris excavats a l'argila. No hi ha documentació però probablement foren construïts al segle ix, quan la zona era encara frontera amb els sarraïns. La torre estava envoltada de construccions que van anar modificant la seva fesomia al llarg dels segles. La Torre de Benviure va anar perdent importància com a lloc de residència al llarg del segle xix i les construccions situades al nord van ser enderrocades aquell mateix segle. Les situades al sud van perdurar fins ben entrat el segle xx. Tot el conjunt de la torre fou objecte d'excavacions entre els anys 1996-1997 i2002-2003, ja que l'Ajuntament volia recuperar l'espai per a ús públic. Les últimes intervencions arqueològiques s'han portat a terme el 2010 motivades per la rehabilitació i museïtzació del conjunt. Actualment, la torre forma part del Museu de Sant Boi de Llobregat.

Parc

Parc de Mariano i Torre del Marqués de Marianao

El Parc Marianao és un parc públic del barri de Marianao del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, construït al voltant del Palau Marianao. Es tracta d'un parc d'estil modernista, a la manera dels jardins de Rubió i Tudurí, que està resolt en un bosc de palmeres de totes les varietats, i que emmarca un gran llac artificial amb un pont pseudo rústic que el travessa. Uns caminets amb bancs permeten el passeig per tots els racons i la vista a totes les perspectives. El llac artificial està aconseguit a base de rocalla estratègicament recoberta d'heura en alguns indrets i té un sistema d'aigua corrent que no li permet embrutar-se més de lo inevitable. La bona mida de les palmeres, que tenen copes abundoses i la seva quantitat i varietat produeixen una "autèntica sensació d'oasi", per contrast amb la polsosa esplanada que envolta el Palau i el camí d'accés al mateix, que està en un estat lamentable. Estava inclosa dins el Pla d'enjardinament de la finca del Marquès de Mariano. És de tendència naturalista, en contrast amb el neomedieval del Palau. Treballada imitant un fantasmal tronc d'arbre, té una escala exterior en forma de cargol amb restes d'una barana de pedra imitant fusta que puja fins al capdamunt on hi ha una imatge protegint i beneint el conjunt. La part de sota és buida amb diferents sostres. El primer, a l'alçada del primer tram d'escales, imita una gruta i a cada una de les columnes, per la banda interna, hi ha un banc de pedra, com si fos realment excavat en la roca viva. L'element està en un cert estat d'abandonament, més visible encara per la manca de la barana de l'escala i per l'entorn polsós, en contrast amb els jardinets de les torres de la urbanització. Als últims anys del segle XIX el Marquès de Marianao es va fer construir el Palau, i enjardinar la finca que l'envolta. No es coneix el procés pel qual tot va passar a mans públiques, però el cas és que el 1944 ja s'estava construint la urbanització senyorial Marianao. Posteriorment el parc passà a ser municipal.

Torre de la Miranda

Consta de tres elements diferenciats: la base rocallosa, l’escala i el pavelló que la corona. La base imita l’aspecte d’una formació de roca volcànica, porosa i amb múltiples obertures que, en la part inferior, forma una gruta amb bancs del mateix material. L’escala, de cargol, conserva restes de la barana que també observem als ampits dels balcons del pavelló superior i que imita la fusta. El pavelló superior és hexagonal i s’hi obren, a les sis cares, balcons ampitadors d’arc de mig punt amb tarja de fusta, dividida en dos triangles. El sota sostre el forma una faixa calada, i tot plegat sosté una teulada de pavelló.Historiai : Es tracta d'una Torre-Mirador que pertanyia al conjunt colonial, ara Parc de Marianao, al costat del gran llac i dels petits llacs del voltant (avui desapareguts), que es van construir tots al mateix temps, i que s’inscriu en l’anomenat A tall d’anècdota s’ha parlat de l’existència d’una concentració de forces tel·lúriques en a  

Casa del Mestre de la Colonia Guell

La Casa del Mestre de la Colònia Güell és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'un habitatge que és el conjunt o contrapunt del seu edifici complementari, l'Escola. Està construït amb lloseta de pedra i té les obertures, les cantonades, una franja alta i la torratxa remarcats amb maó vist, accentuant encara més la varietat de nivells, terrasses i teulades que li donen una aparença de "castell màgic" i emmascarant una senzilla planta en forma de ela. El desnivell del terreny afavoreix el seu aspecte complicat afavorint les diferents escaletes, entrada, comunicació amb l'Escola, accés posterior del pati privat al primer pis, i creant una diferència d'un pis entre la part de davant i la posterior. Les teulades són teula esmaltada en verd i negre, i a la xemeneia hi ha, en ceràmica vidriada, la data de construcció (1911). L'historicisme és palès. Al mes de març de 1890 es va posar la primera pedra i assenyalaren els fonaments de la nova fàbrica de cotó que Eusebi Güell i Ferran Alsina van instal·lar al terme de Santa Coloma de Cervelló a fi que "d'aquesta manera l'obrer es trobés en millors condicions higièniques d'habitació i d'aliments...". Això comportà la construcció d'una autèntica colònia on no podia faltar l'Escola i la Casa del Mestre. Dotada de les millors condicions que es donaven en el seu moment, en el 1987, l'Escola encara continuava funcionant, si bé la Casa del Mestre, ha vist fragmentat el seu interior en dos habitatges que respecten totalment la seva estructura.

Teatre Fontova

El Teatre Fontova és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'un conjunt de dos edificis de línia i estructura simple, que s'estructura dins de l'estil modernista en la seva vessant historicista. El que és el Teatre, presenta una façana de dues plantes amb acabament de teulada a dues vessants i amb un coronament simulant una inexistent torratxa-golfes com les de les masies del tipus 2-IV de Danés i Torras. Però això es redueix a un perllongament vertical de la paret de la façana sense cap estructura posterior. A la planta baixa hi ha una porta central amb dues grans finestres rectangulars avui tapiades que conserven els seus forjats inicials i datats del 1903. El primer pis té una petita obertura central i una senzilla sanefa d'esgrafiats simulant un frontó que emmarca el nom del teatre i la data de construcció. L'edifici annex, el cafè, continua la línia historicista però més tipus casal, és a dir: dues plantes, amb obertures grans rectangulars als costats de la porta al baixos i tres balcons al primer pis, el central un xic més gran que els laterals però sense altres ampliacions. Tant les portes com les finestres estan remarcades per una ampla franja d'estuc llis igual que en el teatre. Aquest tret i l'ample sòcol comú és el nexe d'unió física i estètica entre els dos edificis, probablement connectats per la part interior, tal com era habitual. En la construcció de la colònia, hi ha una vessant recreativa per assolir un autèntic ambient social. La creació del cafè i el teatre, segons les dates, va ser una de les dues que es van iniciar abans. A principi de segle la tertúlia del cafè, les cartes i petar la xerrada eren, junt amb el teatre professional o aficionat, la distracció més usual (segons algun testimoni: "si els catalans no van gaire a teatre és perquè tots són dalt de l'escenari..."). el cafè continua la seva tasca i és encara és el més ampli i popular de la colònia.

Waypoint

Ca l' Ordal

Ca l'Ordal és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'un edifici d'habitatges treballat amb una simetria absoluta, amb l'originalitat de tenir una planta soterrani convertida en jardí a la part de davant. Això pel que fa al cos principal. Té un afegit de la mateixa època, però posterior al projecte inicial, a la seva part dreta. Està treballada tota ella amb conglomerat de pedra, amb les cantonades arrodonides, i ostenta una profusió de finestres remarcades amb maó vist i porxo al jardí. La façana té un fort caire historicista amb la seva estructura de masia de planta basilical i teulada a dues vessants. La part posterior, en canvi està construïda amb diferents nivells i cossos, amb cert estil d'"església romànica". Cal destacar les treballades i originals xemeneies que flanquegen la casa en nombre de tres.

Parc

Cripta de la Colonia Güell

La cripta de la Colonia Güell es una obra de Antoni Gaudí, construida entre 1898 y 1914 por encargo del empresario Eusebi Güell como edificio religioso para sus trabajadores de la Colonia Güell, situada en Santa Coloma de Cervelló, cerca de Barcelona. Esta obra es un reflejo de la plenitud artística de Gaudí: pertenece a su etapa naturalista (primera década del siglo XX), periodo en que el arquitecto perfecciona su estilo personal, inspirándose en las formas orgánicas de la naturaleza, para lo que puso en práctica toda una serie de nuevas soluciones estructurales originadas en los profundos análisis efectuados por Gaudí de la geometría reglada. A ello añade el artista catalán una gran libertad creativa y una imaginativa creación ornamental: partiendo de cierto barroquismo sus obras adquieren gran riqueza estructural, de formas y volúmenes desprovistos de rigidez racionalista o de cualquier premisa clásica. El proyecto de colonia obrera ideado por Güell disponía de hospital, fonda, escuelas, comercios, teatros, cooperativa y capilla, además de las fábricas y las viviendas de los obreros, en una superficie total de unas 160 hectáreas. Gaudí se encargó de la planimetría del conjunto, para lo que contó con la colaboración de sus ayudantes Francisco Berenguer, Juan Rubió y José Canaleta. La que habría sido iglesia de la Colonia fue proyectada por Gaudí en 1898, aunque no se colocó la primera piedra hasta el 4 de octubre de 1908. Se ubicó en el terreno de una antigua masía conocida como Can Soler de la Torre. Lamentablemente, solo se construyó la cripta, ya que a la muerte del conde Güell en 1918 sus hijos abandonaron el proyecto. La cripta fue consagrada como tenencia parroquial el 3 de noviembre de 1915 por el obispo de Barcelona, Enrique Reig Casanova, dedicándose al Sagrado Corazón de Jesús. La cripta fue asaltada e incendiada el 19 de julio de 1936, durante el transcurso de la Guerra Civil, perdiéndose numerosos planos y documentos dejados por Gaudí, así como la maqueta polifunicular original. Destinada a almacén, en 1939 fue restaurada, convirtiéndose en parroquia el 20 de julio de 1955 con la bendición del obispo de Barcelona Gregorio Modrego. En 2002 la cripta fue restaurada de nuevo por la Diputación de Barcelona y los ministerios de Cultura y Fomento, bajo la dirección del arquitecto Antoni González Moreno-Navarro. La intervención llevada a cabo ha sufrido numerosas críticas por no respetar la voluntad original de Gaudí y por malograr numerosos elementos estructurales originales. En 2005 la cripta de la Colonia Güell fue declarada Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO.

Creu de la Missió

Castell de Torre Salvana

La Torre Salvana de Santa Coloma de Cervelló és una antiga fortificació dalt d'un turó documentada des de l'any 992. És d'estil romànic amb modificacions d'estil gòtic en el seu casal adossat i algunes altres reformes més posteriors al segle XVIII i al segle XIX quan s'hi van afegir algunes obertures en la seva torre i en la barbacana d'estil neogòtic cosa que li van donar un aspecte de castell medieval, amb torres de defensa i almenes que no corresponen al disseny original. Està catalogada com Bé d'Interès Cultural des del 08 de novembre de 1988. Edifici construït a partir de la part baixa d'una torre alt medieval i d'una masia a dues vessants que pot datar del segle XVII. La façana és a un dels costats majors de l'antiga masia i aprofita l'antiga torre medieval, amb part d'època romànica i el coronament neomedieval, per donar-se un aire de castell. Aquesta façana, aprofitant la pedra mal escairada dels murs anteriors i algunes intercalacions de maó, fou refeta totalment amb criteris neogòtics. La pedra antiga s'arrebossà i s'imitaren carreus ben escairats. Les finestres i les portes es van remarcar amb decoracions goticitzants i es construí una nova torre amb merlets al costat oposat de l'antiga. La porta al recinte és ferrada, d'arc ogival i està flanquejada per dues torretes amb espitlleres. L'actual torre Salbana està documentada el 992 com a torre d'Eles, entre els termes del castell d'Emprunyà i del Llor, i amb el nom actual el 1628. S'anomenà també Sacort que, segons el fogatjament de 1368, tenia 16 focs. El nom Salbana prové dels senyors que la posseïen a finals del segle XVI i principis del xvii, els Salbà. La baronessa de Rialb, senyora de Salbà, es casà amb Miquel de Rocabertí-Tagamanent-Descoll. Per llur filla, casada amb Galceràn de Pinós, la senyoria de la torre passà a Miquel d'Alentorn i posteriorment a la seva descendència, anomenada Galceràn. El 1785 morí Esteve Galceràn, marquès de Santa Maria de Barberà i senyor de la torre Salbana, casat amb Mª Josefa Copons, marquesa de la Manresana i baronessa de Cervelló, Sant Vicenç i Bellera. Heretà llur filla Maria Josefa, casada amb Josep Mª Sarriera i continuà en mans dels marquesos de la Manresana i de Santa Maria de Barberà. Al segle XVIII la quadra pertanyia a la parròquia de Sant Boi.

Waypoint

Can Salgado

Caga Tío

Riera de Can Soler

Can Codina

Santa Barbara del Llor

El Llor és una obra de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Masia situada dalt d'un turonet de planta rectangular i amb presència "opus spicatum". Té coberta a dues aigües. Hi ha diferents finestres amb llindes i brancals de pedra de Montjuïc. Trobem una finestra geminada, dues portes de pedra amb arcs de mig punt adovellats i un embigat de fusta i paviment de toves. A l'interior es conserven restes de l'antiga fortificació de la quadra del Llor que pertanyia a la seu de Barcelona. Encara es conserva un eremitori excavat a l'argila semblants al de Benviure.

Waypoint

Turó de l' Angla

El Turó de l'Angla és una modesta cim de la comarca del Baix Llobregat (Barcelona), amb unes vistes una mica limitades per la vegetació. Per la seva base passa l'anella verda de Sant Boi de Llobregat.

l' Estret de Roques

L'Estret de Roques és una pas estret entre roques al municipi de Sant Climent de Llobregat, que serveix de pas de comunicació amb el municipi veí de Sant Boi de Llobregat, tots dos dins de la comarca del Baix Llobregat. Es tracta d'un pas físic i geogràfic que històricament ha servit de comunicació entre aquests dos municipis al llarg de la història. Fins i tot, a l'època medieval havia estat el pas del Camí Ral, que procedent de Barcelona, passava per Sant Boi dirigint-se a Sant Climent, i després a Begues, Olesa i Vilafranca.  El topònim "Estret de Roques", es troba citat en documents de la primera meitat del segle xix. Però l'Estret de Roques actual no és el mateix pas entre roques d'aquest coll de muntanya que el pas d'abans de l'inici de la construcció de la carretera de Sant Climent, l'any 1907. Avui l'Estret de Roques és una trinxera excavada en el rocam per unir unes explanacions que a final del segle XIX es van fer entre Sant Climent i el coll i que, posteriorment, van ser aprofitades per construir la carretera actual, segons la memòria del projecte de 1907.

Pont de l' Estret de Roques

Pas de l'antic Camí Ral de Sant Boi a Vilafranca del Penedès. No pujava a Sant Ramon sino que, passat el pont girava a l'esquerra per baixar a Sant Boi. La espectacular passarel·la, construïda amb fusta, permet estalviar el riscos de tenir que travessar la carretera; però sobretot, forma part també de la recuperació de l'Estret de Roques com a cruïlla de la ruta de l'Anella Verda amb el també ambiciós projecte de recuperació de l'antic Camí Ral (el tram de Sant Boi està senyalitzat) i amb la Ruta de la Pedra Seca del Montbaig (també senyalitzada).

Waypoint

Font de Sant Ramon

Masia Molins

Capella de Sant Miquel

Al costat de la masia de Can Molins hi ha una capella barroca dedicada a sant Miquel. A la llinda de la porta hi ha una inscripció on hi diu Miquel Molins ha fet esta capella. Dia 13 de maig de 1773. Va ser beneïda l'any 1777. Actualment es troba molt deteriorada.

Riera de Sant Climent

La riera de Sant Climent és una riera litoral molt transformada hidrològicament. Tot i tractar-se d'una riera, el buidatge que es va fer del terreny a principis dels anys 90, des de la carretera C31 (autovia de Castelldefels) fins al mar, la va convertir més en un canal d'aigües lèntiques, que no en una riera. El material extret de la riera per fer-ne el buidatge es va abocar en uns terrenys del marge dret, alterant-ne totalment la vegetació. Aquests terrenys es troben ara més d'un metre per sobre la cota inicial i han esdevingut un canyissar sec. La riera de Sant Climent circula en paral·lel al braç de la Vidala (situat dins la zona humida 08001104 "El Remolar-Filipines").

Waypoint

Pont de la Av. Fraternitat