Castell de Verdera (100 Cims). Ruta circular Sant Pere Rodes - Castell Verdera - Jaciment Santa Creu Rodes (Alt Empordà)

Inici ruta. Pàrquing accés a Sant Pere de Rodes (473 m)

Sant Pere de Rodes (494 m)

> Documentació: "Monestir de Sant Pere de Rodes. El monestir de Sant Pere de Rodes fou un monestir benedictí de l'antic comtat d'Empúries, dins els límits del bisbat de Girona, situat a l'actual terme municipal del Port de la Selva (Alt Empordà). En concret, es troba al sud-oest de la població del Port de la Selva, al vessant de llevant de la muntanya de la Verdera, dins la serra de Roda i prop de les ruïnes del poblat medieval de la Santa Creu de Rodes i del castell de Sant Salvador de Verdera.[2] El monestir fou construït al vessant nord de la muntanya de Verdera, en un replà per sota del castell de Verdera, que li donà protecció. Des de les ruïnes de l'antic cenobi, es gaudeix d'una vista excepcional sobre tot el sector de costa situat al nord del cap de Creus, en particular les badies del Port de la Selva i de Llançà. A nord-oest del monestir, poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes. Actualment és gestionat per l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural. En els documents altmedievals,[3] el nom en llatí del monestir és Rodensis, de Rodas o de Rodis. Posteriorment, mentre s'avança cap a l'expressió catalana, les formes en llatí o en vulgar sempre fan referència al plural Sancti Petri Rodensis, Sancti Petri de Rodis o Sancti Petri de Rodas, i en català Sant Pere de Rodes.[4] La forma Rodes, utilitzada ja en la cartografia antiga, ha estat el preponderant des de l'edat mitjana fins a època contemporània. En l'expressió popular[5] i culta es documenta de forma generalitzada tant per part del mateix cenobi com de la gent del seu entorn. Un altre testimoni que demostra la toponímia plural és l'escut que va adoptar el monestir, on hi consten dues rodes, que demostra la utilització del terme Rodes. Tot i que Roda s'empra en alguns casos en època moderna i contemporània, sovint associada a la castellanització del registre culte i de la toponímia, el seu ús és menys habitual.[6] La forma plural, Rodes, es va restablir i normalitzar a partir de la fi del franquisme, seguint els criteris de rigor lingüístic recollits per l'Institut d'Estudis Catalans i la reconeixença històrica a la tradició.[7] Descripció: Nau central. És un conjunt monàstic de grans dimensions, format per l'església, el claustre i les diverses dependències monàstiques disposades al seu voltant, tot plegat organitzat en terrasses corresponents al desnivell natural de la muntanya. Església: L'església és de planta basilical formada per tres naus, transsepte i tres absis semicirculars capçats a llevant. La nau central és coberta amb volta de canó, mentre que els laterals presenten volta de quart de cercle i són força estretes. Totes tres naus són dividides en cinc tramades per quatre arcs torals lleugerament ultrapassats, sostinguts per pilars que integren un doble ordre de columnes superposades amb capitells de grans dimensions, profusament decorats. Els del primer nivell són de model corinti, decorats amb fulles d'acant, volutes i alguns motius zoomorfes, mentre que els del nivell superior presenten motius geomètrics i vegetals.[2] Els arcs formers arrenquen tots des d'un alt podi. El transsepte presenta els dos braços sobresortits coberts amb voltes de canó. Es comunica amb les tres naus mitjançant arcs de mig punt adovellats, amb les impostes decorades damunt pilastres rectangulars.[2] Damunt del braç septentrional, es construí la torre i capella de Sant Miquel, a la qual s'accedeix des de l'església mitjançant unes escales de cargol. Consta d'una nau coberta amb volta de canó, i un absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera a l'extrem oriental. Alhora, la capçalera de la capella és bastida damunt l'anomenada capella de l'Anacoreta. La torre presenta el coronament emmerletat.[2] Adossat a l'extrem de ponent de la torre i a la façana nord de l'església, hi ha un gran edifici rectangular amb el coronament emmerletat destinat a la sagristia del temple, tot i que l'interior ha estat força restituït. L'absis major de l'església, cobert amb volta de quart d'esfera i de dimensions més grans que les dues absidioles laterals, està bastit damunt d'una cripta i presenta una girola doble de dues plantes, oberta al presbiteri mitjançant arcs de mig punt a la planta baixa, refets amb maons i finestres de punt rodó adovellades al pis.[2] L'arc triomfal és de ferradura, de la mateixa manera que els dos arcs d'accés al deambulatori inferior i a la cripta. És adovellat i es recolzava damunt dues columnes cilíndriques amb capitells, de les quals només es conserva la de la banda de tramuntana. La cripta, a què s'accedeix a través de dues escales situades a la girola, presenta volta anular sostinguda damunt d'una pilastra semicilíndrica, amb una petita capçalera integrada al mur de l'absis major, coberta per una petita volta de quart d'esfera. Les dues absidioles laterals són cobertes per voltes de quart d'esfera bastides amb pedruscall, i són obertes al transsepte mitjançant arcs de mig punt adovellats damunt pilastres bastides amb grans carreus. L'absidiola de tramuntana és dedicada a sant Pau i la de migdia a sant Andreu.[2] Pel que fa a les obertures presents a l'edifici, cal destacar que, en general, es corresponen amb finestres i finestrals d'arc de mig punt adovellats. Destaca la porta situada al braç de migdia del transsepte, que el comunicava amb el claustre primitiu. És d'arc de mig punt, amb els muntants avançats bastits amb grans carreus a cap i través. La façana principal del temple presenta adossada una galilea precedida d'un pòrtic. El pòrtic presenta un gran arc de mig punt bastit amb lloses allargades de llicorella col·locades radialment. Damunt la clau, hi ha un carreu de pedra calcària esculpit, datat al segle XV o XVI, probablement reaprofitat.[2] La galilea, igual que la planta del temple, és dividida en tres naus, la central amb volta de canó i les laterals amb voltes de quart d'esfera, separades per arcs formers. Es conserven restes de pintura mural força degradades. Al frontis, per accedir al seu interior, hi ha un gran portal de mig punt format per dovelles de mida petita ben escairades. Damunt seu, hi ha una finestra de punt rodó adovellada. Al mur de migdia, hi ha una porta que la comunicava amb el pati occidental del conjunt. El campanar és adossat al mur de migdia del temple. Es tracta d'una torre de planta quadrangular distribuïda en tres pisos, amb un coronament superior que amaga la coberta.[2] Els finestrals dels dos primers pisos són d'arc de mig punt sense elements decoratius, mentre que els de la tercera planta són geminats, amb arquets de mig punt i els mainells formats per columnes cilíndriques i capitells trapezials decorats. Damunt seu, hi ha arcuacions llombardes i frisos de dents de serra. Una cornisa marca el nivell de la coberta i el separa del coronament, obert per tres ulls de bou a cada façana, rematats per dos frisos més d'arcuacions i de dents de serra.[2] Claustre: El claustre de Sant Pere de Roda és situat a la banda de migdia de l'església, en un pla força més elevat. Presenta una planta lleugerament trapezoïdal i és bastit damunt les restes del claustre primitiu, que fou soterrat per construir-hi l'actual. El primitiu tenia quatre galeries porticades al voltant d'un pati trapezoïdal. La de ponent fou destruïda per bastir-hi una cisterna, i se'n conserva només la de llevant coberta per una volta de canó, fragmentada per diversos arcs de mig punt.[2] Cal destacar que es conserven restes de pintura mural destacades en aquest espai. El claustre superior, molt refet després de les espoliacions sofertes, té les galeries obertes mitjançant dobles parelles de columnes alternades amb pilars massissos. En total, hi havia 44 columnes amb els seus capitells decorats i vuit pilars, més els quatre angulars. Les galeries eren cobertes amb voltes de quart d'esfera, tot i que moltes han hagut de ser restituïdes. Al mig del pati actual, es conserva una peça de marbre tallat en època renaixentista, el brocal d'una cisterna.[2] Dependències monacals: Les dependències monacals s'organitzen al voltant del claustre. A llevant hi havia la sala capitular, l'arxiu i la biblioteca. Actualment, aquest espai presenta planta rectangular amb la coberta i bona part del parament restituït, tot i que en origen conservava trams fets en opus spicatum. A la planta baixa, hi ha una gran sala rectangular coberta amb volta de canó dividida en quatre crugies, que podria correspondre a un antic celler. A migdia, hi havia el refectori i el rebost, aquest últim comunicat amb la cuina, la porteria, els estables i els horts. El refectori presenta una volta apuntada i seguida.[2] L'edifici és cobert per una terrassa que ofereix una gran visió del cap de Creus. A la banda de tramuntana, hi ha les escales de pedra que comuniquen amb l'església mitjançant un passadís cobert amb voltes d'aresta. El mur que separa l'escala de l'edifici s'obre al claustre mitjançant una filada d'arcades apuntades, d'estil gòtic primitiu. Les dependències de la banda de ponent pertanyen a l'edifici situat entre el campanar de l'església i la torre de defensa del conjunt, ambdues flanquejant l'entrada al recinte monàstic o porteria. L'edifici presenta la planta baixa coberta per una volta de canó, amb arcs semicirculars encastats al parament en opus spicatum, orientat al claustre.[2] Al pis, en l'anomenat sobreclaustre, l'espai era destinat a les habitacions dels monjos d'època més tardana. La façana principal, orientada a migdia, presenta dos nivells d'obertures, sobretot d'arc rebaixat, que foren espoliades. Es conserva un portal de mig punt adovellat d'accés a l'interior. El coronament del mur és emmerletat i més tardà, tot i que actualment ha estat refet.[2] La torre de defensa és de planta quadrangular distribuïda en tres pisos, i presenta poques obertures. A ponent, hi ha una finestra d'arc de mig punt monolític, a llevant i tramuntana finestres d'un sol biaix i arcs de mig punt. A migdia, hi ha una única espitllera a la planta baixa. En el coronament, es conserven les cartel·les de sosteniment d'una balconada de fusta desapareguda i restes d'un petit campanar d'espadanya. A l'interior, els pisos són coberts amb voltes de canó. Les dependències es continuen escampant al voltant de tot el recinte. A l'extrem nord-est hi ha la casa de l'abat, de la qual destaquen les finestres de la façana de tramuntana, de mig punt amb impostes, o bé geminada amb columneta i capitell decorat. El coronament de l'edifici és emmerletat.[2] A l'extrem sud-est hi ha la zona dels horts, organitzada en dos nivells diferenciats i amb un edifici de planta rectangular, destinat a les tasques agrícoles (estables i tallers). A la planta baixa, hi ha un alt porxo cobert amb voltes de creueria de pedra, obert per uns esvelts arcs de mig punt. Als pisos superiors, les obertures són d'arc rebaixat. A la banda de ponent del recinte hi ha un gran pati o plaça i, al costat, l'edifici del celler, de planta rectangular i tres pisos, amb l'interior cobert per voltes de canó de pedra, separades per arcades i arcs de mig punt. La façana principal presenta unes escales centrals que donen accés a l'entrada de la basílica. Al pis, hi ha un porxo cobert per voltes d'aresta actualment emblanquinades i obert a l'exterior mitjançant grans arcades de mig punt. L'accés principal al conjunt monàstic es fa per la banda de ponent mitjançant un portal de mig punt que condueix cap a un passadís estret, cobert amb volta de pedruscall fins a la plaça del monestir.[2] Història: Les primeres notícies de Sant Pere de Rodes daten de finals del segle ix, concretament l'any 878, en un precepte del rei Lluís el Tartamut en què apareix mencionada com una simple cel·la depenent del monestir de Sant Esteve de Banyoles, la qual, juntament amb tres cel·les més (Sant Joan Sescloses, Sant Cebrià de Penida i Sant Fruitós de la Vall de la Santa Creu), eren objecte de litigi entre el monestir banyolí i l'occità Sant Policarp de Rasès, que reivindicava el control de Sant Pere de Roda a partir de les reconstruccions portades a terme pel seu abat fundador, Àtala.[2] Diferents preceptes atorgats per Lluís I el Pietós (822) i Carles II el Calb (844 i 966) confirmaren el control efectiu de Sant Pere de Roda al monestir de Sant Esteve de Banyoles, tot i que ja, des de la primera meitat del segle x, la cel·la de Sant Pere de Roda va començar el seu procés d'independència respecte al monestir banyolí, gràcies a les actuacions d'un gran magnat, Tassi i el seu fill Hildesind com a primer abat del nou monestir benedictí (945). A partir d'aquest moment, quedaria sotmès únicament al control de la Santa Seu i es va començar un important procés d'edificació de les dependències del nou monestir.[2] Gràcies a les donacions i al suport comtal, el cenobi es va convertir en un gran poder feudal i espiritual de pelegrinatge. Les seves possessions s'estenien pels comtats de Peralada, Empúries, Rosselló, Besalú i Girona, així com als més allunyats d'Osona, el Pallars i el Vallès.[2] Decadència: La prosperitat del monestir va perdurar fins al segle xiv, moment en què va començar la seva decadència. Els motius que l'expliquen són diversos. Per una banda, l'expansió de la pesta negra l'any 1345 va ser un factor decisiu, a la qual cosa es va afegir l'increment de la pirateria durant els segles XV i XVIII, motiu del despoblament de moltes viles costaneres; el bandolerisme, que va afectar el monestir durant el segle xviii i les guerres contra França. Per aquests motius, l'any 1797, la comunitat va abandonar definitivament el cenobi i es va traslladar a Vila-sacra en un primer moment i a Figueres posteriorment, fins que l'any 1821 la comunitat es va dissoldre definitivament. A partir d'aquest moment, els edificis del monestir van començar el seu procés de decadència fins que la Generalitat de Catalunya en va emprendre les primeres obres de restauració l'any 1935, represes l'any 1973 pel Ministeri de Cultura i continuades posteriorment pel Departament de Cultura de la Generalitat.[2] El 1999 es van donar per acabades les principals obres de restauració.[8] L'església de Sant Pere de Roda constitueix un dels exemples més singulars de tota l'arquitectura medieval catalana, fent-se ressò d'obres de l'antiguitat tardana i assenyalant una tendència autòctona de l'arquitectura romànica del segle xi (tendència que segueixen altres edificis de l'Empordà i del Rosselló, com Sant Miquel de Fluvià o Sant Andreu de Sureda), ben diferenciada de l'anomenada arquitectura llombarda, que acabaria imposant-se a tot Catalunya.[2] La portalada de l'església corresponent a mitjans del segle xii, totalment esculturada i obra del taller del mestre de Cabestany, fou completament espoliada. Només es conserven in situ dos carreus de marbre blanc decorats amb frisos vegetals i algun altre relleu.[2]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Sant_Pere_de_Rodes

Inici del camí cap al Castell de Verdera (513 m)

Ens trobem en la part superior del monestir, davant de la porta d'entrada de visites

Panoràmica des del PNIN de la Serra de Rodes (545 m)

PNIN = Parc Natural d'Interés Nacional

Detall de la sendera (610 m)

Arribant al castell (640 m)

A la dreta de la foto una de les bestorres i la torre nord. A l'esquerra la cisterna d'aigua

Castell de Verdera, porta d'accés (660 m)

> Documentació: "Castell de Verdera. El castell de Verdera (o de Sant Salvador de Verdera o més sovint simplement de Sant Salvador) és una fortificació medieval situada al cim de Sant Salvador Saverdera, a 670 m sobre el nivell del mar, el pic més alt de la serra de Rodes (que en aquest sector pren el nom de muntanya o serra de Verdera), al municipi del Port de la Selva (Alt Empordà). Accés: Només s'hi pot accedir a peu. L'accés més fàcil és pel N, des del monestir de Sant Pere de Rodes, per un corriol que s'enfila per la muntanya. L'accés pel SO, des de l'ermita de Sant Onofre, a Palau-saverdera, és molt més costerut i escarpat. Des del pic on hi ha el castell es domina un panorama privilegiat i espectacular. Pel S i l'O es contempla tota la plana de l'Alt Empordà, amb el golf de Roses, fins al massís del Montgrí i les illes Medes. Grans extensions de mar al SE i al NE. A l'E, les muntanyes que formen la península del cap de Creus. Al N i NO, els contraforts de la serra de l'Albera i bona part dels Pirineus orientals, amb el Bassegoda, el Comanegra, la Mare de Déu del Mont, el Puigsacalm i el Canigó. Nord enllà s'albira també part de la plana del Rosselló. En dies molt clars poden veure's la Roca del Far, el Matagalls i el Montseny, i es diu que fins i tot, si la tramuntana ho afavoreix, la Provença i Mallorca. Als vessants immediats de la Verdera hi ha, pel N, el monestir de Sant Pere de Rodes, situat en un replà poc més avall del castell, l'antic poble medieval de Santa Creu de Rodes i el de la Vall de Santa Creu. Pel NE, els de la Selva de Mar i el Port de la Selva. Pel SO, Palau-saverdera. Aquest niu d'àligues serví de defensa del monestir, de talaia contra la pirateria, de santuari i de mirador residencial dels comtes d'Empúries. Actualment, les seves ruïnes serveixen de fita entre els termes municipals del Port de la Selva, Palau-saverdera i la Selva de Mar. Història: S'hi distingeixen dues etapes constructives i històriques que expliquen la diversitat de noms amb què és conegut. Una primera etapa, plenament romànica, des del segle ix fins a finals del segle xiii, en la qual es construí el primitiu castell roquer, inicialment comtal i després monacal, que els documents de l'època anomenen "castell de Verdera". I una segona etapa, des de l'últim quart del segle xiii, en la qual fou ampliat i fortificat en mans dels comtes emporitans (per tornar, en el segle xv, a les dels abats de Sant Pere), i en la que és anomenat "castell de Sant Salvador", denominació actualment corrent a la comarca. Aquesta era l'advocació de l'església monumental construïda dintre del clos del castell durant la primera meitat del segle xi i que el convertí en un castell-santuari. El canvi de denominació respon, per tant, a una renovació en profunditat de l'estructura constructiva de la fortificació i al canvi de senyoria que l'acompanyà. El castell de Verdera és un castell roquer que apareix esmentat per primera vegada als documents conservats l'any 904, com a possessió dels comtes d'Empúries. Encara que això permet suposar que aquest castell ja existia almenys durant el segle ix, l'arqueologia demostra que sobre la carena de la Verdera hi havia hagut una fortificació des d'època remota. El 974 el comte Gausfred I d'Empúries-Rosselló dotà el monestir de Sant Pere de Rodes amb importants propietats situades al seu voltant, entre les quals el castell de Verdera, donació que fou confirmada per sengles butlles papals els anys 974 i 990 i per un precepte del rei franc Lotari el 982. Aviat, però, el fill i successor de Gausfred a Empúries, Hug I, discutí aquesta minva del seu patrimoni i ocupà béns del monestir, entre els quals aquest castell. El papa Benet VIII el comminà, amb amenaça de les màximes penes espirituals, a esmenar aquest fet, i sembla que finalment el comte retornà aquests dominis al monestir, amb el qual ja s'havia reconciliat el 1022, en què assistí personalment a la consagració de la nova basílica, i així ho ratificà amb noves donacions en els anys posteriors. El castell de Verdera, que tenia un terme ampli que comprenia el castell de Bufalaranya (llavors anomenat de Roca Negra), prop de Roses, assegurava la defensa i l'autonomia del cenobi, i n'havia esdevingut una de les possessions més valuoses. Probablement aleshores hi fou construïda l'església de Sant Salvador, que sempre va dependre eclesiàsticament del monestir. A finals del segle xiii ressorgiren les disputes entre el comte i l'abat per la possessió de la fortalesa. Poc abans de 1283 el comte d'Empúries Ponç Hug IV se n'emparà, en el marc d'una política de recuperació del poder comtal que el duria a greus enfrontaments amb el bisbe i amb Jaume II. Les enèrgiques protestes de l'abat portaren, el 27 de febrer de 1283, a una concòrdia entre tots dos per la qual el comte confirmava les donacions de Gausfred. En el cas del castell, s'hi estipulava que els comtes podrien ocupar-lo en cas de guerra, com de fet ja es feia. La imminent guerra amb França, derivada de la qüestió siciliana, motivaria que, pel juliol d'aquell any, el comte decidís reconstruir el vell castell i renovar-ne les defenses. A aquesta iniciativa correspon el potent clos murallat i la torrre de l'homenatge, situada al costat de l'antiga església. Tot i que no n'hi ha constància, sembla que els acords de 1283 i els esdeveniments immediats establiren de facto un condomini del castell, que quedà permanentment ocupat pels comtes, si bé sota la jurisdicció del monestir. La croada contra la Corona d'Aragó de 1285 i la defecció de la jerarquia eclesiàstica, que donà suport als croats francesos, facilitaren aquest statu quo. Bernat Desclot, a la seva Crònica, acusa directament l'abat de Sant Pere de Rodes de traïció i explica com els invasors ocuparen el castell el juny de 1285 i el retingueren durant sis mesos. Expulsats els francesos, Sant Salvador retornà a mans de Ponç Hug. El 1299 l'abadia recorre als tribunals episcopals del bisbe de Girona contra el comte d'Empúries per múltiples ocupacions de jurisdiccions i de béns, entre les quals s'esmenta la del castell de Sant Salvador. La sentència condemnà el comte i l'amenaçà d'excomunió (1301), forçant-lo a signar una concòrdia amb l'abat (1303) per la qual renunciava a totes les ocupacions a excepció de la de Sant Salvador, que continuà en situació de condomini tàcit i en mans del comte. En el seu testament (1309), Ponç Hug indemnitzà Sant Pere de Rodes per l'ocupació del castell i li oferí garanties de no-agressió. Ponç Hug V d'Empúries, conegut com a Malgaulí, cedí la castlania de Sant Salvador als Satrilla, que la mantingueren fins al 1374, en què el comte Joan I d'Empúries recuperà el ple domini sobre la fortalesa. Personatge culte i brillant, Joan I tingué predilecció per Sant Salvador, des d'on podia contemplar tots els seus dominis, i s'hi feu construir una estança personal, segurament a la torre de l'homenatge. El 1402, amb l'extinció de la segona dinastia dels comtes d'Empúries, el comtat passà a la corona, que poc després l'empenyorà a la Diputació del General. És possible que aquestes circumstàncies, més l'Interregne i el canvi de dinastia que poc després seguiren afavorissin que el castell retornés a mans efectives del monestir, ja que pel 1474 consta com a possessió seva. A finals del segle xvii, però, la documentació indica que tornava a estar en mans dels titulars del comtat d'Empúries, llavors els ducs de Medinaceli. En aquesta època el castell servia de guaita contra els pirates barbarescos. Se suposa que el castell fou inutilitzat militarment, destruint bona part de les seves construccions, per ordre del mariscal duc de Noailles durant l'expedició de rapinya a Sant Pere de Rodes que protagonitzà el 1708, en plena Guerra de Successió. Ja inhabitable i inútil per a la milícia, el que quedava del castell degué retornar de seguida a mans del monestir, que el posseïa en el moment de l'exclaustració (1835). Amb la desamortització fou reclamat pels Medinaceli, als quals fou reconegut i que l'han posseït fins a data recent. Estructura: El castell ocupa l'espai, relativament reduït i estret, del pic de la muntanya i s'adapta a les fortes irregularitats rocalloses del terreny. La planta és aproximadament rectangular, amb orientació NO-SE. La fortificació és important per tots els costats mínimament accessibles (NO, N, E i S) i inexistent al SO, per on el castell està construït arran del cingle. En aquest sector hi ha el "Salt de la Reina" (vegeu Llegendari). Dels edificis actualment recognoscibles, encara que tots molt enrunats, només l'església de Sant Salvador de Verdera correspon a la primera etapa del castell (el castell de Verdera), i encara a una fase avançada, ja que és datable en la primera meitat del segle xi, sense que se sàpiga si substituí un temple anterior. La resta de les edificacions més o menys conservades semblen correspondre a la reconstrucció de 1283. L'església està situada al punt més alt del castell, en un petit planell sobre el pic de la muntanya, i a l'extrem S del recinte fortificat. Tot i que anterior a l'obra de 1283, quedà perfectament integrada en aquesta última. Era un temple reduït però d'aire monumental, de planta basilical, amb tres naus, tres absis semicirculars i un pòrtic. S'hi accedia per aquest pòrtic, que comunicava amb la torre de l'homenatge, i per una porta situada al mur N. Es conserven restes importants dels murs laterals, del frontis i del pòrtic amb la seva volta encara dempeus. L'aparell de l'església, com el de tot el castell, és de carreus rectangulars, petits i mal tallats, excepte a les cantonades. El portal d'entrada al castell està situat al N, en un entrant de la muralla protegit per una gran torre quadrada i a l'O per altres torres més elevades de planta semicircular i triangular, adaptades al terreny i adossades a la muralla. El portal conserva la doble arcada per al rastell. Fins a la primera meitat del segle xix hi havia sobre aquesta porta una làpida commemorativa de la reconstrucció de 1283 i de l'expulsió dels croats francesos, amb heràldica de Rodes i Empúries, actualment en localització desconeguda (se'n conserva un dibuix i la transcripció de la inscripció). Muralla del castell: A l'E, el castell era protegit per una muralla, encara avui imponent, amb tres bestorres semicirculars atalussades i tres de rectangulars imperfectes alternades, més una altra de rectangular a l'extrem SE. Després de la segona bestorre rectangular hi ha una poterna. Tant el mur com les torres tenen llargues espitlleres. L'alçada regular d'aquesta muralla fa sospitar una destrucció intencionada del conjunt (vegeu Història). Un sector de muralla pràcticament desaparegut unia aquest sector amb la torre de l'homenatge, situada a l'extrem SO del castell, al caire del cingle, i adossada al frontis de l'església. Se'n conserven només murs de poca alçada. L'interior del recinte fortificat és ampli però afectat per la gran irregularitat del terreny; hi ha restes constructives molt escasses i imprecises. A l'exterior del recinte, al NE del portal d'entrada, hi ha una gran cisterna coberta amb volta apuntada i, prop seu, restes de fortificació, potser una palissada. Igualment, al S del castell, sobre el puig de Sant Genís o de l'Àliga, hi ha restes d'una torre barrana rodona (fora del plànol adjunt). S'ha dit que l'obra del castell de Sant Salvador bastida el 1283, de la qual formen part tots aquests elements amb l'única excepció de l'església, demostra l'assimilació de la nova arquitectura militar d'influència oriental introduïda a Occident amb les croades. Llegendari: Carlemany hauria reconegut la valentia del comte d'Empúries, que per la gràcia de Déu hauria resistit amb èxit un setge al castell de Verdera, permetent-li utilitzar excepcionalment l'expressió "per la gràcia de Déu" en la intitulació oficial. El comte d'Empúries seria, per aquesta causa, l'únic noble a Catalunya que empraria aquest atribut de sobirania. Al costat S del castell, oberta sobre el precipici, hi ha una terrassa natural sobre el cingle, coneguda popularment com a Salt de la Reina, que és protagonista d'una llegenda similar a la del castell de Siurana. Aquesta cèlebre llegenda ha pervingut en diferents versions. Segons una de les versions, potser la més coneguda, l'última "reina" mora del lloc, un cop vençut i mort el seu marit pels cristians, hauria intentat dirigir la resistència amb greu desacord del seu cavall que, embogit, es llançà amb ella cingle avall, i encara avui serien audibles els laments de la dama al fons del cingle. En una altra versió, la protagonista és la filla d'un comte d'Empúries que, enamorada d'un pastor amb el qual hauria tingut un fill, de nom Epicini, que seria un dels monjos fundadors de Sant Pere de Rodes, i incapaç d'afrontar un matrimoni imposat pel pare, s'hauria suïcidat saltant a cavall pel precipici. En una altra versió, el castell és en mans de la comtessa d'Empúries, que es llança al buit amb el seu cavall tot fugint de la persecució amorosa del vescomte de Rocabertí. I encara una variant d'aquesta última versió té per protagonistes una filla del comte emporità i el comte de Besalú. Al castell seria audible en certs dies o nits el gemec de l'ànima en pena d'una comtessa d'Empúries que en vida hauria estat infidel al seu marit. De fet, l'àrea del castell, en l'actualitat, té fama de ser propícia als fenòmens paranormals. D'altres llegendes converteixen la Verdera i els seus voltants en escenaris del cicle del Sant Greal, en el qual el castell de Sant Salvador esdevé el de Montsalvat i el de Quermançó, el del mag Klingsor. Protecció: El castell de Verdera està afectat per les disposicions espanyoles de protecció del patrimoni històric de 1949 i 1988, i com tots els castells de Catalunya, catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional als efectes de la llei del Patrimoni Cultural català de 1993." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Verdera

Panoràmica de Roses des del mirador sud (670 m)

Sector nord del castell (682 m)

Límit nord del castell amb una de les bestorres (dreta), i la torre nord (esquerra). Com veureu en el track i en les fotos, el camí segueix per la dreta de la torre nord (foto 3), fins arribar a una balconada de roca (foto 4), des d'on es veu el camí al fons, per el Coll del Mosquit, però el desnivell i desgrimpada de risc per les roques (foto 6), han fet que el descartés. Tornem a la porta d'entrada del castell i continuarem pel mateix camí que hem vingut fins al pròxim desviament.

Panoràmica al Port de la Selva 655 m)

Cisterna d'aigua (645 m)

Continuem per l'esquerra (605 m)

Panoràmiques des del Coll del Mosquit (620 m)

Vista enrere des el pas estret (625 m)

Girem cap a la dreta (582 m)

Deixem el Camí de Sant Jaume i continuem per la dreta, per darrere de la barraca de pedra seca, seguint la sendera

Panoràmica est. Santa Helena al centre i Llançà a l'esquerra (586 m)

Segons indica el mapa, molt a prop d'aquest lloc es troba el Menhir de Santa Helena. Jo no l'he vist, a veure si vosaltres teniu més sort! A menys que sigui el de la foto 2 que hagués caigut al terra...

Santa Helena de Rodes (545 m)

> Documentació: "Santa Helena de Rodes. Santa Creu de Rodes o Santa Helena és una església del municipi del Port de la Selva. Està situada a l'est de les ruïnes del poblat medieval de Santa Creu de Rodes, aproximadament a un quilòmetre al nord de distància del monestir de Sant Pere de Rodes.[1] És un monument declarat bé cultural d'interès nacional. Descripció: És una església de tres naus amb capçalera de planta lleugerament trapezoïdal orientada a llevant, i una torre troncopiramidal adossada a l'absis, actualment distribuïda en dues plantes. Presenta obertures d'arc de ferradura i un campanar d'espadanya de dos ulls a la part superior, afegit en època moderna. El temple és fruit de les diverses fases constructives que l'han anat modificant. En origen, l'església tenia una sola nau rectangular capçada a llevant per la torre, coberta amb embigat de fusta. Al segle x se li va afegir l'absis trapezoïdal i dues absidioles o braços que li proporcionaren una planta de creu llatina.[1] Entre els segles xvi i xvii s'afegiren les dues naus laterals i es reformà l'estructura de la nau principal. Tant aquesta com l'absis foren cobertes amb volta de canó, amb unes grans arcades de pedra de mig punt per comunicar els tres espais. També és en aquest moment que s'afegeix el campanar d'espadanya a la torre i es reformen els pisos interiors, cobrint-los amb voltes de canó. Més endavant, però dins del mateix període, s'afegí un atri o galilea davant la façana de ponent, actualment enrunat. Per últim, al segle xviii, cal destacar la construcció d'una nova sagristia molt propera a l'antiga, la qual s'havia edificat al segle xv, damunt el cementiri en funcionament des del segle x.[1] El temple presenta algunes obertures més a les façanes, destacant algunes espitlleres i altres finestres rectangulars, emmarcades amb carreus de pedra, d'obertura moderna. Pel que fa a la portalada, actualment inexistent, cal dir que fou reformada en època moderna.[1] La construcció és bastida amb pedra desbastada de diverses mides, disposada formant filades més o menys rectangulars, amb fragments de material constructiu.[1] Història: L'església de Santa Helena, inicialment coneguda com a Santa Creu, és documentada des del 974 com una possessió del monestir de Sant Pere de Rodes. Durant el segle xi va esclatar un conflicte jurisdiccional entre el cenobi i el comtat d'Empúries-Perelada; finalment, el 1097 el comtat retornà aquesta església al monestir. D'entorn del 1113 es coneix l'acta de dotació de l'església, que tradicionalment s'havia considerat l'acta de consagració. Els segles XIV i XV fou parròquia del poble de la Santa Creu, el qual aleshores inicià un declivi irreversible. A inici del segle xvi va canviar l'advocació de Santa Creu per la de Santa Helena.[1] El 1527, Santa Helena va ser agregada a la parròquia de Sant Esteve de Mata, ara Sant Sebastià, de la Selva de Mar. El 1725 el temple era en mal estat. El 1820 s'hi celebrà el darrer aplec. Respecte a les diferents fases constructives, es pot datar l'obra original en el segle ix, quan aquesta sols constava d'una sola nau de planta rectangular amb coberta d'embigat i capçada a l'est per una torre troncopiramidal de tres plantes. Vers el segle x patí la primera transformació, que correspon a la construcció d'un absis trapezoïdal cobert amb volta de canó i dues absidioles, també trapezoïdals, a les façanes nord i sud. Posteriorment als segles xvi i xvii es van afegir dues naus laterals, cosa que comportà l'enderroc dels murs de la nau primitiva i la creació de voltes noves.[1] El 1930, és declarat Monument Nacional i vers el 1935, la Generalitat comença les obres de restauració. Va restar abandonada des d'aleshores fins al decenni 1960-1970, en què el Centre d'Intervencions Arqueològiques de Girona va dur a terme, principalment l'any 1973, obres puntuals de consolidació i neteja.[1] Entre els anys 1989 i 1991 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (el Servei d'Arqueologia i el Servei del Patrimoni Arquitectònic), conjuntament amb la Diputació de Girona, va endegar un projecte d'excavació i restauració de l'església de Santa Helena de Rodes.[1] El projecte de restauració confeccionat pel restaurador J. A Adell i Gispert conjuntament amb l'arquitecte tècnic E. Aragonés, va ser concebut posteriorment a la intervenció arqueològica dirigida per l'arqueòloga Montse Mataró. Tota la informació proporciona per l'excavació arqueològica va facilitar la comprensió de l'evolució constructiva i va destacar la morfologia de les parts preromàniques. El procés de restauració s'ha centrat en solucions simples i d'impacte mínim sobre l'obra antiga, consolidant els paraments i cobertes, recuperant les obertures originals, pavimentant novament les naus i consolidant les pintures i estucs preromànics. L'obra va ser duta a terme conjuntament amb l'empresa Construccions Guardiola S. L.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Helena_de_Rodes

Jaciment de Santa Creu de Rodes (540 m)

> Documentació: "Santa Creu de Rodes. El despoblat de Santa Creu de Rodes és un nucli de població abandonat que es troba al municipi del Port de la Selva (Alt Empordà). Està situat al sud-oest de la població, a la vessant de llevant de la muntanya de la Verdera, dins la serra de Rodes, a un quilòmetre de distància del monestir de Sant Pere de Rodes i al costat de l'església de Santa Helena.[1] És una obra que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[1] Descripció: És un poble medieval abandonat format per les restes dels habitatges, dues torres i l'església, l'únic edifici del nucli que es manté dempeus. El nucli presenta una planta allargada que s'estén a les bandes de ponent i tramuntana de l'església. Era travessat per un camí empedrat que enllaçava dues torres situades als accessos al poble, ubicats a tramuntana i migdia del nucli. Ambdues torres, de planta quadrangular, feien la funció de portal i tenien el mur oposat al d'entrada obert. El portal de tramuntana, més ben conservat que el de migdia, està format per dos arcs de mig punt bastits amb lloses de pedra treballades, amb l'espai per al rastell al mig.[1] El passadís interior té una volta de canó damunt de la qual hi havia un pis. La torre conserva tres espitlleres a la part superior del mur de tramuntana, damunt del portal, i sis més al mur de ponent, tres a la planta baixa i tres més al nivell superior. A la part inferior del mur de llevant n'hi ha una altra. Actualment, la torre presenta el coronament rehabilitat. El portal de migdia, força malmès tot i que consolidat, conserva la façana exterior i parts dels paraments de llevant i ponent. L'arc exterior és de mig punt mentre que l'interior només es conserva parcialment, i també s'ha perdut la volta. S'ha conservat una única espitllera al mur de ponent de l'estructura, vora el portal.[1] Els murs conservats corresponents als habitatges que integraven el nucli es localitzen al llarg del carrer central, per la banda de ponent, i a llevant del portal de migdia. La zona delimitada entre aquesta via i l'església de Santa Helena podria correspondre a una possible plaça. Les estructures conservades mantenen una alçada aproximada d'uns dos metres. Es tracta de grans edificis força compartimentats, amb estances quadrangulars i distribuïts en dos pisos que formen un conjunt edificat molt compacte. Tot indica que el poble estava tancat per un mur que apareix clarament per la banda de tramuntana i probablement també a ponent del nucli.[1] En general, la construcció del poble està bastida amb pedres de llicorella de mida petita sense treballar, disposades formant filades irregulars.[1] Fora d'aquest nucli trobem restes de construccions aïllades, situades al nord-est de l'església i a la banda de tramuntana del poblat.[1] Història: L'església de Santa Creu de Rodes és confirmada com a domini de la propera abadia de Sant Pere de Rodes en una epístola del papa Benet VI de l'any 974; hi torna a ésser confirmada per un precepte reial de Lotari del 982 i per una epístola del papa Joan XV del 990. El juliol del 1097 l'abat Ramon Juicard signà un acord amb el comte d'Empúries que posava fi a les disputes sobre les jurisdiccions de l'església i lloc de Sta. Creu de Rodes; el comte reconeixia que pertanyia a l'abat i prometé no usurpar-la més. L'any 1113 es consagrà l'església. El novembre del 1336 l'abat Ramon establí a Bartomeu Perich la notaria de la muntanya de Sant Pere de Rodes amb l'obligació de residir "in loco Sancte Crucis", la qual cosa demostra que aleshores encara era el poblat més important de la contrada per a la comunitat.[1] Hom ha escrit que durant els segles XIV i XV assoleixen gran importància els seus mercats als quals s'apleguen els habitants de les poblacions de la rodalia. Tanmateix la seva decadència potser tingué un inici, o almenys un precedent, en la gran pesta negra de l'any 1345, quan sabem que moriren 24 monjos del proper cenobi. S'ha dit també que la població ja havia minvat al segle XIII degut als atacs dels pirates i, segons una vella tradició, molts dels seus habitants participaren en la conquesta de Mallorca i s'hi establiren; hom creu que el barri de Santa Creu de la Ciutat de Mallorca, on hi ha una església dedicada a Santa Helena, fou fundat per la gent de Santa Creu de Rodes. Aquesta versió consta en el memorial que l'any 1780 els veïns del Port de la Selva dirigiren el rei demanant el títol de Vila Reial i també a l'obra del viatger F. De Zamora que visità aquesta rodalia el 1790.[1] L'any 1455 l'església de Santa Creu era servida per tres capellans i s'hi havia aplegat una comunitat de donats, però en canvi el 1572 l'església de la Santa Creu va deixar de fer les funcions parroquials i esdevingué sufragània de la de Sant Esteve de Mata a la Selva de Mar. En aquest moment no hi devia viure ningú al poble. Tot i això, l'abat Pere Joan Desgüell va impulsar la repoblació d'aquest nucli al segle XVIII, obligant els habitants de Port de la Selva i de la Vall de la Santa Creu a presenciar les misses i ser enterrats en aquesta vella església parroquial, però no va reeixir. L'any 1623 l'abat intentava refer la vida del poblat obligant als habitants de la rodalia d'acudir-hi per als afers religiosos. Quan el poble queda del tot deshabitat l'església es convertí en santuari de Santa Helena; s'hi celebrà el darrer aplec del 3 de maig l'any 1880.[1] Les darreres intervencions arqueològiques realitzades han fet possible la confirmació de l'existència d'un poblat medieval d'entre els segles XI i XVI, i d'una necròpolis datada entre el VIII i el IX. En una de les habitacions de les cases s'hi descobrí una tomba medieval de lloses i una sitja excavada a la roca, encara visible. A les excavacions fetes l'any 2007 es va documentar, en una casa de la plaça, part de la necròpolis datada entre els segles VIII-IX i excavada a la roca. Es documentaren cinc tombes antropomòrfiques, en males condicions i amb poques restes òssies, suposadament per la construcció de les cases del poblat que les van malmetre. En el mateix habitatge es van trobar estris per a la vida quotidiana com una aixada, una sivella de cinturó i fragments de ceràmica.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Creu_de_Rodes

Mirador de Santa Helena (535 m)

Des d'aquí podem apreciar l'altre aparcament d'accés al monestir, el de Santa Helena, així com el camí d'accés al Monestir de Sant Pere de Rodes, que veiem al fons

Pàrquing Santa Helena (520 m)

Aquest és l'altre aparcament d'accés al Monestir de Sant Pere de Rodes

Final ruta. Pàrquing accés a Sant Pere de Rodes (473 m)