Castell d'en Boix (per la Serra)

La Vegetació Ruderal i arvense

1. la Vegetació Ruderal Taradell es troba entre la Plana de Vic i els últims contraforts de les Guilleries i el Montseny. Això fa que tinguem dos ambients ben diferenciats. Un, el de la Plana, fèrtil, molt humanitzat i agrícola, on hi predomina la vegetació ruderal i arvense, i un altre, més muntanyós, on hi dominen els boscos. L’home des de molt antic, directa o indirectament, ha modificat el paisatge que l’envolta. Si bé en aquests ambients modificats, en general, hi ha menys espècies (menys biodiversitat) que en d’altres menys alterats, s’hi desenvolupen unes comunitats (o grups d’espècies concretes) que els són pròpies. És el que s’anomena vegetació arvense (associades a l’activitat agrícola) i, també, la ruderal (associades a l’activitat humana). La composen plantes procedents d’altres ambients que han trobat als camps un lloc on prosperar activament. Les plantes arvenses (derivat del llatí: Arva = camp conreat) són les plantes no conreades que es fan a les terres de conreu (les que, en general, són considerades “males herbes”). La vegetació arvense la composen plantes, generalment herbàcies anuals, o bé geòfits (plantes que neixen cada any a partir d’un bulb, com les tulipes), que l'home dissemina involuntàriament (antropocòria), i que entren en competència amb les plantes útils conreades. És el cas, per exemple, dels gallarets. Amb els mètodes actuals, com l’ús d’herbicides cada cop més potents o l’evolució de les varietats plantades amb un cicle vital cada cop més curt (es recullen abans), per exemple, aquestes comunitats (especialment les segetals, les pròpies dels camps), estan en regressió i han desaparegut de molts llocs. Algunes espècies, com els blauets o clavells de moro, cada cop són més rares fins al punt d’estar amenaçades. En alguns casos és molt fàcil de veure on s’usen herbicides i on no, és el cas dels camps de cereals, els no tractats estan plens de roselles i blauets, una imatge cada cop més difícil de veure. Les comunitats de plantes ruderals està composada generalment per plantes nitròfiles (amants del nitrogen) que si bé en situació natural estarien relegades, amb l’enriquiment de l’entorn amb deixalles nitrogenades han trobat ens els ambients lligats a l’activitat humana un lloc òptim per viure. Sovint estan molt relacionades amb les anteriors, ja que també formen part de l’espai agrícola i és difícil de saber fins on arriben les influències del conreu i fins on la d’altres transformacions (és el cas, per exemple, dels camins entre camps). Les plantes ruderals són les primeres a colonitzar terrenys que han patit qualsevol mena d’alteració o degradació (des d’una riuada fins a la construcció d’una carretera). Generalment són resistents, robustes i poc exigents. Comunitats arvenses i ruderals comparteixen una gran diversitat d’espècies i fisonomia. També una gran capacitat d’adaptar-se al canvis continus a que estan sotmeses de la mà de l’home, sovint compostes per plantes anuals que poden regenerar molt ràpidament la seva població. Fixar-se en: la majoria de plantes que veurem ara, a la que entrem al bosc les deixarem de veure.

Espècies Ruderals 1

Espècies Ruderals 2

Espècies Ruderals 3

Abelleres i frare

2. Les orquídies / els Frares Les orquídies constitueixen una gran família de plantes, amb al voltant de 20.000 espècies, distribuïdes per tot el món. A Europa n’hi ha unes 450 espècies, a la península Ibèrica unes 100 i al voltant de 70 a Catalunya. A les regions tropicals, on es concentra la gran majoria d’espècies, les flors són molt vistoses, acostumen a ser epífites, és a dir, viuen sobre altres plantes, i són perennes (i moltes són cultivades a com a plantes ornamentals i són presents en moltes cases). A les nostres latituds, en canvi, les orquídies són terrestres i geòfits, és a dir, passen l’hivern sota el terra en forma de rizoma o tubercle (òrgans subterranis de reserva). No per això són menys boniques i igual de fascinants. Les orquídies s’han convertit en plantes populars gràcies a la seva bellesa. Si bé algunes d’elles es pol·linitzen de forma normal, oferint nèctar als insectes a canvi de que aquests transportin el seu pol·len en una relació simbiòtica, en què els dos en surten guanyant, la major part dels seus representants s’han especialitzat en l’art de l’engany (sense oferir res a canvi). En són un exemple, entre altres, les abelleres (del gènere Ophrys), relativament comuns a casa nostra. D’entre els diversos enganys que fan diferents orquídies aquestes utilitzen el sexual: Les flors d’aquestes plantes imiten les femelles dels seus pol·linitzadors (forma, grandària, textura i olor), en general abelles i vespes. Les abelleres secreten feromones similars al de les secretades per les femelles d’algunes espècies d’abelles i vespes. Els mascles, confosos i atrets per aquesta olor i enganyats per la forma i la textura de la flor intenten frenèticament copular amb ella... en va. En aquesta posició, el cap de la vespa tocarà els pol·linis que se li quedaran enganxats al cap (transportant el pol·len cap a una altra flor). L’home no és l’únic animal que s’entrebanca amb la mateixa pedra, i el mascle, amb els dos pol·linis per banyes, buscarà la següent abellera i involuntàriament la pol·linitzarà. Aquests procés es coneix com a pseudocopulació. A més, aquesta relació és molt específica, cada espècie d’abellera només atrau una o uns poques espècies de vespes o abelles pol·linitzadores. L’abellera es val, doncs, només de l’engany; no recompensa de cap manera, ni amb nèctar (aigua amb sucres produït per la planta) ni pol·len comestible. No podem parlar, doncs, de una relació simbiòtica (que és el que passa en la majoria de plantes pol·linitzades per insectes, en què l’insecte n’obté energia en forma d’aliment, mentre que la planta es pot reproduir sense problemes), sinó més aviat de tot el contrari. Cap altra família de plantes com les orquídies posseeix tantes estratègies diferents, incloent-hi mecanismes d’engany i seducció, per atreure els insectes a les seves flors. En les abelleres (Ophrys), com ja hem explicat els mascles d’insectes són enganyats per la vista i per l’olfacte. En Orchis, a través de la textura, l’engany és tàctil. En Cephalanthera determinades coloracions del label simulen pol·len, mentre que en el gènere Serapias s’ofereix una cavitat on els visitants poden protegir-se de les inclemències meteorològiques. Els Frares. Quan pensem en paràsits rarament ens venen al cap plantes. No són corrents, però a Catalunya en podem trobar unes quantes. Les més abundants i fàcils de veure són els frares (Orobanche sp). A casa nostra amb unes 21 espècies, especialitzades en una planta o un grup de plantes en concret. Reben el nom per la forma de les seves flors, les seves tiges no tenen clorofil·la i són blaves, blanques o blaves. S’enganxen a les arrels de les plantes que parasiten, de les que en depenen totalment.

Vegetació potencial

3. Vegetació primitiva/actual/potencial A la majoria de llocs les comunitats vegetals han estat alterades, el que ens porta a parlar de vegetació primitiva (la que hi hauria si l’ecosistema no hagués estat alterat), vegetació actual (la existent en aquell moment al territori) i vegetació potencial (a la que s’arribaria al acabar-se l’alteració i es deixes actuar a la natura sense intervenir-hi, generalment la comunitat clímax). La vegetació primitiva i la potencial solen coincidir, però no sempre ha de ser així. Les pinedes secundàries, àmpliament esteses en molts territoris, haurien de ser qualificades des d’un punt de vista estricte i en el millor dels casos com a rouredes (si únicament s’ha substituït un arbre per un altre, però han persistit els arbustos, mates i plantes que acompanyen als roures), o com algun dels seus estadis de degradació. Amb l’abandonament dels boscos, degut a que la seva explotació actualment no és rendible, aquestes pinedes van retrocedint i mica en mica els roures, alzines o faigs recolonitzen l’espai que els és propi. Actualment en molts llocs ja formen veritables boscos mixtos que, si no es fa cap actuació, acabaran convertint-se (a la llarga) en rouredes, alzinars o fagedes amb tota la seva esplendor. Les rouredes, amb permís de les fagedes i les pinedes de pi roig (primàries), serien, en condicions naturals, els boscos més extensos de la muntanya mitjana. Actualment, però, a causa de l’activitat humana, que sovint els ha substituït per conreus a les valls i pinedes de pi roig i pinassa a la muntanya (anomenades pinedes secundàries), és difícil trobar-ne de ben conservades (a prop, però, en tenim un parell d’exemples, només cal anar al voltant de Sala-d’Heures, a Santa Eugènia de Berga, o sota la Creu de Malla).

Les Rouredes (i els alzinars)

Les Rouredes i alzinars. Com són? Les rouredes són boscos monoespecífics, de fulla caduca, presidits per roures (si bé algunes vegades poden estar acompanyades per altres arbres, com les blades, els servers, els freixes o els tells). Són boscos força alts o alts, en un bosc madur els arbres tindrien una alçada d’entre 10 i 25 metres (en funció de la espècie). A les rouredes seques els arbres deixen passar prou llum com per permetre que hi creixin arbustos com el boix (Buxus sempervirens), el lloreret (Daphne laureola), la coronil·la boscana (Coronilla emerus) o el tortellatge (Viburnum lantana), per exemple, formant un estrat més o menys dens. A les rouredes humides l’estrat herbaci és dens i ric en espècies, fent una catifa d’herbes tendres, mentre que a les seques és menys exuberant i variat. A Taradell hi tindríem una roureda seca (submediterrània), transició entre la vegetació mediterrània adaptada a la sequera i la vegetació tendra i de fulla caduca més pròpia del centre d’Europa. Concretament la roureda de roure martinenc (Quercus pubescens) amb boix, que creix sobre sòls calcaris, principalment a les comarques interiors amb hiverns freds, entre 500 i 1200 metres. Hi predomina el roure martinenc, a vegades acompanyat d’altres arbres, l’estrat arbustiu és dens i ric en espècies (característica més pròpia dels boscos mediterranis), com el boix, el corner (Amelanchier ovalis), l’arç blanc (Crataegus monogyna), el tortellatge (Vivurnum lantana), l’aranyoner (Prunus spinosa), el ginebre (Juniperus communis), el sanguinyol (Cornus sanguinea) o l’avellener (Corylus avellana), entre altres. L’estrat herbaci també és força dens i diversificat (característica dels boscos medioeuropeus), amb plantes com el marxívol (Helleborus foetidus), la prímula vera (Primula veris), la maduixera (Fragaria vesca), l’herba fetgera (Anemone hepàtica) o el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), també entre altres. Moltes d’aquestes herbes aprofiten per florir abans que l’arbre rebroti a la primavera, aprofitant al màxim les millors condicions de llum. També, en menor mesura i a les parts més altes hi trobariem l’alzinar, el bosc de la terra baixa per excel·lència. En condicions naturals, sense l’alteració humana: camps de conreu, incendis, repoblacions amb pins..., pràcticament ocuparia tota aquesta àrea (la terra baixa). D’altra banda els alzinars madurs escassegen degut a què tradicionalment s’han explotat en el que és coneix com a règim de bosc menut, que es caracteritza per la regeneració dels arbres per rebrotada de les soca tallada, i tallades a diàmetres petits i mitjans, per a producció de llenya (i, antigament, carbó). L’alzinar és un bosc monoespecífic, sempre verd, presidit per l’alzina (si bé algunes vegades pot estar acompanyat d’alguns roures i pins). En un bosc madur els arbres més alts tindrien un alçada d’entre 15 i 20 metres (tot i que amb el regim de bosc menut, rarament passen dels 12). L’alzinar és un bosc dens i impenetrable. En el sotabosc es poden diferenciar dos estrats arbustius, l’un de més alt (2-3 metres d’altura), amb arbusts de port arbori, com l’arboç (Arbutus unedo) o el llentiscle (Pistacia lentiscus), i un altre de més baix (1 metre o menys) amb arbusts petits com el galzeran (Ruscus aculeatus) o plantes lianoides com l’esparreguera (Asparagus acutifolius) o la roja (Rubia peregrina). A l’estrat arbustiu se li ha d’afegir un dels elements més característics de l’alzinar típic: les lianes. Amb espècies com la ridorta (Clematis flammula), el lligabosc (Lonicera implexa) o l’aritjol (Smilax aspera). És un bosc ombrívol, la llum es tapada per les capçades d’arbres i arbustos arribant difícilment a terra. Això fa que l’estrat herbaci hi tingui poca importància i hi creixen molt poques plantes. Bàsicament la falzia negre (Asplenium adiamtum-nigrum), alguns càrex (Carex sp.) i, en llocs especialment humits i frescs, la viola boscana (Viola alba).

Boscos nets/Bruts

Un bosc és un ecosistema complex, composats de diversos estrats. En general parlem de: - l'estrat arbori, que en els boscos mediterranis sol ser monoespecífic (tenim rouredes, alzinars...), o gairebé. A sota seu s’hi desenvolupen la resta d’estrats. - l'estrat arbustiu. Els boscos mediterranis deixen passar molta llum, això fa que sota les capçades dels arbres s’hi desenvolupi un sotabosc arbustiu ric i divers, sovint també amb abundant presència de lianes. Aquest sotabosc pot ser més dens i impenetrable quan parlem de pinedes, especialment joves, o molt menys en alzinars madurs, que no deixen passar tanta llum. - l'estrat herbaci, que en aquests boscos sol ser pobre i escàs. Així doncs, que passa quan ens carreguem el sotabosc d’un bosc mediterrani? Doncs que pràcticament acabem amb tot aquest ecosistema i amb tota la seva biodiversitat. Deixem de tenir un bosc per passar a tenir una plantació d’arbres o un jardí. Els boscos mediterranis són i han de ser més o menys “bruts”. Això, però, no vol dir que s’hagin d’abandonar i deixar que tot creixi al seu aire, significa que els experts ha de decidir quins boscos o quina part s’ha de netejar (si, per exemple, només el costat del camins o més), si val la pena la introducció de ramats per mantenir el sotabosc més clar, o no, si en fem una explotació més tradicional, o no, i així un llarg etc. Aquesta gestió, doncs, ha de ser molt ben planificada i pensada a llarg termini.

El Foc

El Foc Malgrat el que afirmen gairebé cada estiu els mitjans de comunicació, si més no alguns, que es cremi un bosc mediterrani no és cap catàstrofe ecològica (el que no treu que puguin ser un drama personal i les pèrdues econòmiques puguin ser grans): els pins tornen a germinar, l'alzina rebrota i la surera resisteix (per això té el suro). En 20, 30 o 50 anys allò que era negre torna a ser un bosc. Els boscos mediterranis porten milers d’anys cremant-se i la seva vegetació hi està adaptada. Entre que el bosc es crema i que torna a haver un bosc madur al mateix lloc, es genera entremig un nou hàbitat interessant, necessari, ric i biodivers: el matollar. Moltes espècies, d’animals, plantes i fongs només creixen després del foc. Això no vol dir que quan hi ha un incendi, haguem de deixar-ho cremar tot, sense intentar apagar-lo, al contrari (hi ha molts altres factors, massa llargs d’explicar, que també hi influeixen i són importants)... simplement vol dir que hem de desdramatitzar els incendis forestals, si més no des d’un punt de vista ecològic. A Taradell en tenim un bon exemple i mica en mica el que es va cremar l’any 83 hi va creixent una nova roureda (o alzinar a les parts més altes). Les pinedes que recobrien aquesta zona (i les que recobreix gran part de Catalunya), doncs serien plantades (o afavorides) i mantingudes per l’home de forma “artificial” (per entendre’ns i sempre exceptuant les pinedes d’alta muntanya). És feia perquè els pins tenen un creixement molt més ràpid que alzines, roures i faigs. Ara que l’extracció de fusta dels pins no surt a compte i els boscos es van abandonant, només fixar-nos-hi una miqueta veure’m que els pins son substituïts per les espècies primitives.

La inversió tèrmica

5 La inversió tèrmica. La vegetació de cada lloc depèn, entre altres coses, del clima. Les temperatures i la pluviositat són dels dos factors més determinants, així no trobem les mateixes plantes als llocs que fa més calor que als llocs on fa fred, ni als més plujosos que en els més secs (d’altres, com els vent, per exemple, poden tenir un paper fonamental en alguns casos). A la Plana de Vic la inversió tèrmica és un fenomen característic. Té lloc principalment en els dies anticiclònics d’hivern, quan l’atmosfera està calmada i no hi ha vents. Quan això passa l’aire fred, més dens, baixa per les vessants de les muntanyes i queda “estancat” al fons de les valls o planes envoltades de muntanyes. Per sobre seu hi queda una capa d’aire més calent que fa com de tap, de manera que el s’inverteix el gradient de temperatura normal, i les temperatures són més baixes a nivells inferiors i més altes en alçada, al contrari del que és habitual (es calcula que la temperatura baixa 1º a cada 160 metres d’alçada). Tot sovint causa, també, boires que poden ser més o menys continuades. Si aquesta inversió tèrmica és persistent pot arribar a causar, també, una inversió de la vegetació. D’aquesta manera, per exemple, la Plana de Vic les rouredes de roure martinenc (o la vegetació corresponent a la seva degradació) es troben a menys alçada, per sota, dels alzinars (quan en condicions normals hauria de ser al revés. Des d’aquest punt es pot veure que les rouredes, pròpies de la muntanya mitjana, ocupen les parts baixes, mentre que els alzinars, propis de la terra baixa, ocupen les parts altes del castell (o més enllà, del Montseny)

Espècies 1

Espècies 2

La vegetació rupicola

7. Flora rupícola En cingles, penya-segats, tarteres, roquissars... hi viuen una sèrie de plantes que s’han adaptat a aquest medi hostil. És el que s’anomena la vegetació rupícola. De vegetació rupícola n’hi ha de tres tipus diferents, cadascuna amb unes espècies característiques i no intercanviables: - La que viu en esquerdes o fissures (que rep el nom de casmofítica), que permeten l’arrelament ferm i segur, i s’hi ha prou sòl, fins i tot de plantes de mida gran (fins i tot en cingles verticals o gairebé). - La que viu en codines, relleixos i rocallisos (que rep el nom de comofítica), amb un sòl incipient i inestable, sovint mancat d’aigua. En roques ombrejades, arrecerades i relativament humides. Hi abunden, molses, falgueres i plantes de mida petita. - La que viu en pedrusques i clapers (que rep el nom de glareícola), més o menys i inestables, han de presentar unes arrels potent per mantenir-s’hi (tal i com passa més o menys a les dunes), mentre que la part aèria ha de ser prou petita i flexible perquè no es vegi afectada per les roques que baixin (hi ha una gran desproporció entre arrels i fulles). Per contra i a diferència de les anteriors, un cop travessat el rocam aquestes espècies no tenen problemes de sòl. Les tres s’enfronten a un mateix problema, l’oscil·lació tèrmica. Durant el dia amb l’exposició al sol, les roques s’escalfen com un forn, mentre que a la nit es refreden intensament. Les plantes que viuen aquests ambients s’han adaptat a aquestes dures condicions, especialitzant-se. Si be el seu hàbitat és reduït i complicat, en contrapartida eviten la competència amb d’altres espècies.

Espècies 3

Les vernedes

9. Boscos de Ribera Els boscos de ribera, per la seva situació, al costat de rius en terrenys plans, fèrtils i aptes pels cultius, han estat un dels més castigats del nostre país, fins al punt que costa trobar-ne de ben constituïts i, encara més, que ocupin extensions prou grans. Els boscos de ribera creixen allà on l’aigua del nivell freàtic (l’aigua subterrània) és poc profund, que sol ser, en general, al costat de rius i rieres, formant bandes allargassades i estretes que és coneixen com a boscos en galeria. També en podem trobar, però, al costat de llacs i llacunes i fins i tot basses i fonts. Les comunitats que formen aquests boscos es disposen formant una zonació en funció del nivell més o menys superficial de l’aigua freàtica, d’aquesta manera, per exemple, les salzedes es trobem a les ribes i codolars, les vernedes a les ribes humides (amb un nivell freàtic proper a la superfície) i les omedes allà on el nivell freàtic és més canviant. Poden portar associats, a més, comunitats d’herbes altes, canyissars, herbassars de càrex o creixenars, entre altres. Solen estar format per un estrat arbori alt o relativament alt, amb un estrat arbustiu pobre i escàs però amb abundants lianes, i un estrat herbaci ric i atapeït (si bé més empobrit a la terra baixa). Quan està degradat, per desgracia força freqüentment, el sotabosc sol ser un mosaic de bardisses i jonqueres. Són típics de la muntanya mitjana les vernedes. Es troben als rius i rieres que porten aigua sempre, ran d’aigua. És un bosc de ribera típic, amb un estrat arbori relativament alt (fins a 15 metres) on hi predomina el vern (Alnus glutinosa), un estrat arbustiu més aviat pobre i un estrat herbaci dens amb moltes espècies de florida primaveral. Es fan sobretot al nord del país, sent més rares al sud. Segons el clima i el nivell freàtic podem trobar diferents tipus de vernedes. Una verneda és un bosc de ribera que es desenvolupa a llocs on hi ha aigua en abundància i un ambient ombrívol i fresc. A Catalunya és troba a la muntanya mitjana. Amb el vern també hi podem trobar d'altres arbres com per exemple el freixe de fulla petita, l'avellaner o la vimetera; amb un sotabosc amb arbusts com el saüc o el sanguinyol i herbes com la maduixera i o el fenàs boscà. La Importància dels boscos de ribera: Els boscos de ribera són uns ecosistemes rics i diversos, que a més poden fer de refugi a espècies que necessiten un ambient més humit del que els envolta. Poden tenir, també, un especial paper com a corredors biològics, especialment allà on han desaparegut els boscos al seu voltant. Poden ser les vies de comunicació que usen molts animals per anar d’un lloc a un altre sense haver de passar camps a través, sense cap mena de refugi. Tenen una funció fonamental en l’ecologia del riu, entre altres actuant, per exemple, com a font d’alimentació d’alguns peixos i de molts invertebrats aquàtics (les fulles, les branques o el pol·len que cau a l’aigua és una important font de matèria orgànica). També, gràcies a l’ombra que fan al riu, regulant-ne la temperatura i mantenint el riu una mica més fresc, evitant l’evaporació (o una major evaporació), però també, de manera indirecte, mantenint l’aigua més oxigenada (a l’aigua freda i cab més oxigen que a l’aigua calenta). Aquesta mateixa ombra regula, també indirectament, el creixement d’algues i plantes aquàtiques, que en excés podrien fer malbé la qualitat de l’aigua (acabant, per exemple, amb l’oxigen i la vida que en depèn... que és gairebé tota). Les arrels dels arbres i el sotabosc actuen de filtre natural de moltes substàncies contaminants (compostos nitrogenats, metalls pesats, etc.), provinents dels ambients que tenen al costat (boscos, camps, prats, etc.) abans no arribin al riu, absorbint-les i metabolitzant-les (per ser desactivades per els microorganismes que descomponen la planta un cop morta). A més, esmorteeixen les riuades, fent d’obstacle natural al pas de l’aigua i frenant-la, disminuint així, la seva força i capacitat destructiva. A més de controlar l’erosió que provoca el riu o les seves avingudes, ja que les arrels d’arbres i plantes fixen el sòl (només cal fixar-se, per exemple, en les fotos o imatges aèries que ofereixen els mitjans de comunicació del nostre país després d’una riuada... sovint és fàcil de veure marges esllavissats allà on hi ha camps o prats, mentre que el bosc de ribera del costat està més o menys intacte). Els boscos de ribera exerceixen un paper molt important com a corredors biològics, com a refugi de fauna i com a components de la qualitat del paisatge. També contribueixen a la disminució dels efectes de les avingudes i a l’estabilització dels marges dels rius.

Castell d'en Boix