Castellbisbal: Font de la Botzegada - Torrent de Pegueres - Ermita Sant Vicenç i el Castell

Dipòsits de can Margarit

Turó de la Guineueta

Intersecció

Cap a la dreta per anar a la font de la Botzegada i la tornada és desfent el mateix corriol.

Intersecció

Font de la Botzegada

La bellesa i formació de l’entorn de la Font de la Botzegada recorda una geografia digna dels grans espais naturals. Porta el nom del torrent i és un lloc molt humit, que compta amb una gran varietat d’espècies vegetals, tant de tipus arbustiu com arbori, i que es converteix en el rebost alimentari de molts animals, com senglars o esquirols. Tot i que se cita aquest indret com a font, aquesta, entesa com a tal, no existeix i passa a ser un esplèndid salt d’aigua. Es recomanea que no se’n begui l'aigua, ja que no té les suficients garanties de potabilitat. Depèn de l'època de l'any, el cabal és més abundant i, per tant, més atractiu.

Torrent de Pegueres

El torrent de Pegueres és un curs d'aigua del terme de Castellbisbal que desemboca al riu Llobregat. Aquest és un dels torrents més espectaculars del terme. Les parets verticals que creixen a la part nord del torrent donen una majestuositat que no es troba en cap altre torrent del terme. Un cop comencem a baixar, -procedents de Can Nicolau de Baix-, pel camí que ens porta torrent avall, podem contemplar a l'esquerra, dues barraques de camp excavades a la paret. Aquestes barraques són el testimoni d'antigues explotacions agrícoles, i per tant, on avui veiem un bosc, abans hi havia terreny cultivat. Ja arribant a baix, si ens fixem bé, veurem a les parets del davant i a l'esquerra, unes feixes que ens marquen fins on arribaven els trossos de terra treballats. Quan travessem el torrent, més sec a l'estiu i més abundant a la tardor i hivern, us recomanem que us desvieu un moment pel camí que trobareu al cap d'uns metres. Es tracta d'un torrent, que es pot seguir exclusivament a peu, i on al final hi ha un magnífic salt d'aigua.

Intersecció

cap a l'esquerre

Deixalleria de Castellbisbal

Parc de Sant Vicenç

Ermita de Sant Vicenç i el Castell

L'església de Sant Vicenç és un edifici de finals del segle xvi situat al centre de Castellbisbal (Vallès Occidental), en l'anomenada Plaça de la Vila. L'església forma part d'un conjunt que es completa amb la casa rectoral, un petit teatre, sales de reunions i el pati de l'esbarjo, des del 2008 obert a l'ús públic. La façana d'accés, a la plaça de l'església, té adossat a la banda dreta l'edifici de la rectoria.[1] La porta d'accés, amb arc ogival, llinda i timpà buit, mostra uns brancals dividits en dos nivells que a la part inferior presenten un interessant treball en relleu figuratiu amb bustos de figures que sostenen el nivell superior.[1] El campanar, situat al costat esquerre, és de base quadrada, amb finestres d'arc ogival i coronament emmerletat.[1] Ja el nom de la població sembla que suggereixi l'origen eclesiàstic del lloc (castell del bisbe), possiblement d'Ègara, a l'entorn de l'any 400. El castell comença a ser dels bisbes de Barcelona a les acaballes del s. X. A inicis del segle xi es troben documents que citen el "Castrum Episcopalem olem vocatum Bene Vivere". Aquest castell fou enderrocat l'agost del 1290 per l'exèrcit de Barcelona. Sembla que va ser reconstruït a finals del s. XIV, de manera que en la construcció de l'actual temple consta que els prohoms del lloc es reunien dins els castell, o davant d'ell o en lo pati del castell.L'origen documentat de la parròquia cal cercar-lo en una dotalia del 1167 on hi apareix ja sota la titularitat de sant Vicenç, però la parròquia i la titularitat de sant Vicenç es poden situar amb certesa cap a l'any 1051, en què el bisbe Guislabert la va consagrar. Aquesta església aplegà la comunitat de fidels de Castellbisbal, que el 1553 comptava ja "amb 26 focs" —cases habitades—. El 1579 diversos prohoms de la ciutat es reuneixen per a decidir el lloc on edificar la nova església. El 3 de maig de l'any següent es col•locava la primera pedra de l'edifici que no s'acabaria fins al 1598. El 7 de desembre del 1600 el bisbe de Barcelona beneïa l'altar de l'actual església, que a poc a poc es va anar omplint de tot allò que l'ús i la pietat del poble necesitava. Una de les principals obres a l'interior del temple era el retaule de l'altar major, començat a construir possiblement el 1620 i destruït a la guerra del 1936 i del que se'n conserven peces, algunes exposades en una capella lateral del temple actual i altres en dipòsits de la Generalitat de Catalunya a Sant Cugat del Vallès. Hi ha hagut diverses restauracions del temple de les que en destaquen les dels anys 1760, 1857 i 1939. La darrera gran actuació sobre el temple va tenir lloc amb motiu dels 400 anys de la seva construcció. Aquesta actuació va consistir a renovar l'exterior del temple (teulada i façanes) en una primera fase i l'interior del temple (pintura, mobiliari, presbiteri, sagristia, capella del santíssim...) en una segona fase finalitzada el juliol del 2005. Paral•lelament, també la rectoria, datada el 1702 i les dependències parroquials tenen una història de restauracions, ampliacions i millores. Cal mencionar també en aquest apartat, l'existència de diverses capelles d'antiga tradició en el terme municipal, algunes de les quals han desaparegut i altres tenen culte ocasional en la festa del patró o en ocasió d'un aplec. Entre aquestes darreres cal mencionar les capelles de santa Rita a Can Pedrerol de Dalt (el quadre que la presideix es guarda al temple parroquial, perquè la masia adjacent està deshabitada) i l'ermita de sant Quintí en els terrenys de la masia de can Pedrerol de Baix (on se celebra una eucaristia-aplec el mes d'octubre). Fruit de la celebració dels 400 anys de l'actual temple parroquial, el 29 de novembre de 1998 es va presentar el llibre "Parròquia de Castellbisbal. Notes històriques" escrit per Mn. Albert Ruiz Elias, on es pot trobar una extensa, documentada i precisa història d'aquesta parròquia.

Creu del serrat de les Garses