Castellbó . Mare de Déu d Anglesola. Solanell . Castellbo

Arribem en cotxe a Castelbó. En temps reculat Vescomtat de Castellbó. Montferrer i Castellbò és el desè municipi més extens de Catalunya i el primer de l'Alt Urgell. Aquesta entitat territorial va néixer de la unió dels antics ajuntaments de la Vila i Vall de Castellbò, Aravell, Guils del Cantó i Pallerols del Cantó, entre els anys 1970 i 1972.
Des del punt de vista històric, cal destacar de tot aquest conjunt la trajectòria
històrica de la vall de Castellbò, ja des de l'edat mitjana, encapçalada pel castell que li dóna nom, el qual el trobem documentat des de principis del segle X. Els antics vescomtes d'Urgell, convertits en senyors del castell i de la vall per donació del comte d'Urgell el 989, esdevingueren així vescomtes de Castellbò i construïren amb els segles un poderós senyoriu a cavall de les valls del Segre i de la Noguera Pallaresa, sempre en lluita contra els senyors veïns, particularment amb l'Església d'Urgell.
Cap a 1209, el matrimoni d'Ermessenda de Castellbò, la darrera descendent directa dels vescomtes de Castellbò, i el futur comte Roger Bernat II de Foix va promoure la unió de totes dues nissagues i la construcció d'una gran baronia a banda i banda del Pirineu, que arribà a disputar el domini d'Andorra als bisbes d'Urgell. El vescomtat de Castellbò va estar vinculat a la casa comtal de Foix fins a l'any 1513, en què la vila i el castell foren ocupats per les tropes de Ferran el Catòlic. Més endavant, el 1548, el vescomtat fou incorporat a la Corona.
La vila de Montferrer, situada a la riba dreta del Segre, té el seu origen en una vila més antiga anomenada Erasús, centrada segurament al voltant de l'actual església de la Mare de Déu de la Trobada. El canvi de nom vingué propiciat per la construcció d'un castell a l'entorn més elevat d'aquesta vila primerenca, per part de la família noble dipositària de la seva jurisdicció i que tenia el nucli dels seus dominis al voltant de la vall Ferrera de Pallars, motiu pel qual designaren aquest nou castell amb el nom de Montferrer, nom que adoptaren els membres d'aquesta família com a cognom del seu llinatge.
Durant el segle XII, els senyors de Montferrer estigueren molt vinculats a l'Església d'Urgell. De fet, pràcticament es convertiren en els responsables de la protecció dels bisbes, dels canonges i del patrimoni de l'Església urgellenca. La darrera senyora de Montferrer fou Estranya, esposa del vescomte Pere III de Vilamur, amb qui ja estava casada l'any 1159, i cap a finals del segle XII el castell de Montferrer passà a formar part del patrimoni dels canonges de la catedral de Santa Maria d'Urgell.
Al sud de l'actual municipi, la vall de Pallerols fou patrimoni del monestir benedictí de Santa Cecília d'Elins fins a la seva extinció l'any 1436, moment en què la seva jurisdicció i les seves rendes foren unides a la col·legiata de Santa Maria de Castellbò, l'any 1436.
Totes aquestes senyories jurisdiccionals s'extingiren al final de l'Antic Règim, a
començaments del segle XIX, i les antigues demarcacions senyorials es convertiren en els nous ajuntaments que acabarien fusionant-se en el nou terme municipal de Montferrer i Castellbò.