Castellfollit de Riubregós; castell, torres del Raval i del Ballester. Ermita de Marçà. Sta Maria del Priorat. La Segarra

He passat desenes i desenes de vegades per la carretera de Tremp (aquest tram pertany a l'antiga carretera de Tremp a Igualada, anomenada oficialment C-1412, però a la sortida de Tremp l'indicador resa: Isona 17, Solsona 97, Manresa 127 qm, i omet Igualada). Actualment aquesta és la C-1412a que discorre per la vall del Llobregós, a la Segarra. Deia que per la carretera s’albira el poble de Castellfollit de Riubregós, arraulit sota el turó del seu castell, i es destaca una torre cilíndrica que fa mal d'ulls veure-la, perquè està arrebossada. Potser per aquesta mostra de poca cura cap a un element patrimonial defugia de fer-hi una visita, tot i com deia, passant per la carretera hom s'hi fixa. Ara que hi he anat em sap greu haver-la menyspreat. I declaro que visitar els indrets que aplega la ruta val molt la pena.

Dit i fet faig cap a Castellfollit. Aparco a prop de la plaça que hi ha a banda i banda del vial per on passava el traçat antic de la carretera (Passeig de Guanyabens), davant un petit parc on hi ha la font de Sant Roc.

D'entrada faig un vol pels carrerons de la vila, i vaig a iniciar la ruta pel carrer de Sant Roc, amb tram cobert, seguit del de Sant Vicenç, també amb tram cobert. Trec el cap per la plaça Major i l'església del Roser. Cantonejo pel costat de l'escola cap a la dreta amunt, i de seguida veig que aquest és l'antic camí de pujada al castell, però no pas l'actual, que s'ha d'agafar des d'una mica més enllà. Però jo segueixo per l'antic fins a trobar l'actual. L'únic inconvenient és que quan l’atanso em cal franquejar la barana, pel damunt o per entremig. Fàcil. Ara sí, ja sóc en el camí del castell.

Depasso el punt per on no fa gaire es pujava, ja que s'hi ajunta un camí també amb passamà de fusta, però més espatllat.

Atanso aviat un punt de canvi de direcció. Si segueixo pel camí del passamà que fa un agut tomb a l’esquerra arribo a la porta actual per accedir al castell. Com que està tancada i només obren per a visites guiades, reculo fins la corba i segueixo el corriol que marxa enllà. A la porta hi ha un avís de l'ajuntament en el que es declara la prohibició d'entrar fora de l'horari de les visites guiades i qui entri ho fa sota la seva responsabilitat (veure foto)

Precaució en aquest tram!

Castell de Castellfollit, també dit de Sant Esteve (*). La curiositat i murrieria excursionista s'ha empescat una manera d'accedir al castell.
No cal dir que el més recomanable és fer la visita guiada. Estic convençut que val la pena, però avui m’aconformo en recórrer tots els topants, i xalar de valent, malgrat la manca de sucoses explicacions.

Per accedir-hi revolto el morro del tossal pel lleuger corriol, i en un moment donat grimpo cap a l'esquerra i ja hi sóc. La visita és d'estranquis, però val la pena. Vegeu les fotos.
Torno al corriol, però no reculo pas, sinó que segueixo. Es fica a la pista d'accés que marxa ara cap a l'oest però que agafarà direcció oest-sud. A l'envista de la torre de guaita la deixo per agafar el corriol que se'n hi va.

Torre albarrana del Raval (el mot albarrana prové de l’àrab i significa “de fora”, o sigui que és una torre de fora del castell). L'entrada queda ensotada, amagada una mica pels arbusts, a la cara NE. La torra és pentagonal irregular, de tal manera que fa difícil des de baix adonar-se’n, cosa que la fa singular. Es veu que té cinc cares, però l'angle entre les dues cares que donen a ponent és molt obert. Diria que guarda un cert paral•lelisme amb els contorns del turonet damunt el qual s'enfila. Costa de veure. Això sí, els carreus que l'aixequen són ben antics i estan a la vista, dempeus, aguantant segles.

Prenc el corriol que va a buscar la pista un pel més amunt, la travessa, i el segueixo per l'altre costat, enfilant-se dalt del putxet. A NW puc albirar, prop d'una torre d'AT el corriol pel qual passaré més tard.
Torna a la pista i la torno a deixar al cap de poc. Ara el corriol drecera se'n va cap a la dreta. Tampoc calia. Per la pista s'hi camina bé.

Sorprenent: la pista em condueix directament dins el gran recinte de l'antiga fàbrica de ciment (ciments Mallant, de Calaf). Avanço pel pati central, entre una nau i el magatzem, curull de sacs plens de diversos materials de construcció, paletitzats. No veig cap animal ni cap homínid que guardi.

Arribo a un canvi de rasant i tombo fortament cap a l'esquerra. El paratge canvia radicalment; segueixo el camí herbós que condueix a l'ermita de Marçà, dedicada a sant Cosme i sant Damià. Està en força bon estat, tancada amb clau. És un lloc que fa de bon reposar, ombrat per l'arbreda. No em perdo els darreres. Val la pena l'encisador enquadrament (si més no a primers de juny).

Torno per la pista fins la fàbrica i enfilo pel camí asfaltat que puja cap a una nau de la cimentera a mig construir. Més amunt el camí esdevé de terra i en aquest punt prenc una bifurcació a l'esquerra. El camí es va enfilant tot resseguint conreus de secà i feixes boscoses.

Es va fent palesa la presència d'un element geològic característic que aflora en alguns llocs de La Segarra; es tracta del guix, les gesses o els gessos (les guixeres), en forma de roca de color més aviat clar, d'un gris finament betejat. Tot plegat fa que el terrós es vegi blanquinós.
En un moment donat em desvio un xic cap a l'esquerra per a contemplar des d'un punt més alt la panoràmica cap a ponent: la vall del Llobregós va obrint-se a partir de Castellfollit. A Torà ja és una plana. En l'horitzó immediat les serres de Cellers, Claret i Pinós, i el Pirineu, més enllà.

Segueixo planant pel camí alterós que voreja la cota sis-cents. Arribo a la torre d'AT que havia albirat des de l'altre costat, i ja torno a tenir en el camp visual el conjunt del castell i la torre, i el poble, i la capçalera de la vall del Llobregós.
Aquí la pista esdevé corriol. Inicio el descens.

Una cruïlla a la dreta em condueix fins una altra torre albarrana, la del Balet o del Ballester, aquella arrebossada que destaca des de la carretera. És cilíndrica, amb una porta d'accés al peu i dos ulls en alçada. Una tanca de tiges de ferro amb pany m'impedeix l'entrada. (la tanca s’hi ha posat recentment)

Torno al corriol de baixada i arribo a una carretera asfaltada, que agafo cap avall.
Atanso el pont i prenc cap a l'altre costat de la llera, per on hauria de baixar l'aigua del Llobregós.

Abans d'arribar a la carretera prenc el camí que marxa a l'esquerra, aparentment cap a una casa. El vial és pintoresc. Davant la casa el camí s'allarga fins trobar el pas inferior que em permet travessar amb seguretat la carretera de Tremp. Arribo a l'indret del cementiri de Castellfollit, adossat a un costat del Priorat de Santa Maria. La visió del conjunt des del gran pati transmet bon auguri. El cementiri fins i tot és alegre.

Em fico pel pas que hi ha a la dreta del mur, que ha estat netejat de males herbes fa ben poc. De fet trobo tots els espais nets de malesa. Admiro la fàbrica del priorat i m'assec al pedrís del davant de l'exigua entrada, sota la façana que corona el formós campanar de tres ulls. El brogit del tràfec de la carretera envaeix ara allò que feu del Priorat de Santa Maria un lloc sagrat: el silenci. Malgrat això, els seus murs i el seu entorn serven una aura espiritual. Val la pena asseure's, i reposar-hi. Acabo de donar la volta i descobreixo altres bells topants.

Feta la visita m'entorno pel mateix camí fins el poble, i dono per acabada la ruta.

El castell de Castellfollit o de Castellfollit de Riubregós és un castell, és a dir, una fortificació, al municipi de Castellfollit de Riubregós, actualment a la comarca de l'Anoia (Catalunya). També se'l acostuma anomenar castell de Sant Esteve perquè hi havia un temple dedicat a aquest sant. Es troba a cinc minuts caminant de la població. Actualment està força malmès, ja que els militars (Espoz i Mina) el van intentar destruir a consciència l'any 1822.
Aquest retall és extret de la Wikipedia, tanmateix es pot trobar informació addicional a diferents llocs, com el portal patrimonicultural.diba de la diputació de Barcelona, a la pàgina web catalunyamedieval.es, a poblesdecatalunya.cat, anoia turisme...

L'any 2015 s'escometé la segona fase de rehabilitació del conjunt del castell. Atès el mal estat en què es trobava val a dir que malgrat tot és millor ara que abans de les tasques. I no cal dir que quan acabi l'espoli que el nostre país pateix per part del gobierno de Madrid per haver assolit la independència, es podran dedicar més recursos a aquest i a molts altres elements patrimonials.