Castellnou de Bages-Turó de la Torre o de Castellnou (100 CIMS FEEC)-Cim de les Pinasses-La Creu del Perelló- El Putxot

Casa de la Vila de Castellnou de Bages

El poble està situat entre el Llobregat i el Cardener, al nord de Manresa, la capital de la comarca. Limita al nord amb els termes de Navàs i Balsareny, a l'est amb el de Sallent, al sud amb el de Santpedor i Callús i a l'oest amb el de Súria. El límit més meridional, al cim de la Costa de la Vila (493 m), és un esplèndid balcó natural del des del qual hom pot contemplar el Pla de Bages, amb la silueta de Montserrat com a teló de fons. Es formà al voltant de l'antic castell de Castellnou i l'església parroquial de Sant Andreu, romànica basilical que data del segle XI. Al terme hi ha d'altres esglésies romàniques com Santa Margarida de Viladepost, Santa Eulàlia d'Argençola, Sant Pere i Sant Salvador. El 1966 el poble antic va ser venut a un col·legi barceloní dels salesians, transformant-lo en un centre de colònies de vacances i un lloc de reunió per als seus alumnes i altres col·legis i entitats. Al poble hi ha el Museu dels Maquis, amb objectes de Ramon Vila i Capdevila, "Caracremada", l'últim maquis català.

Castellnou de Bages

Ruta dels Maquis

El nom de maquis fa referència als combatents republicans que van continuar lluitant contra el règim franquista un cop finalitzada la Guerra Civil espanyola l'any 1939. Durant la dècada del 1940, les comarques del centre i el nord de Catalunya van viure la intensa activitat d'aquests grups armats. El GR 179, conegut com la Ruta dels Maquis, recorre els camins més freqüentats per alguns dels maquis més llegendaris, com ara Ramon Vila, Caracremada, o Marcel·lí Massana, Panxo. El camí s'inicia al santuari de Queralt, als afores de Berga, i acaba a Manresa, en un recorregut de 61 quilòmetres, paral·lel al riu Llobregat, però a certa distància. El paisatge de la zona té un relleu de muntanya mitjana i està entapissat de boscos espessos. Entrat al terme municipal de Castellnou de Bages en sentit sud, la ruta travessa rieres, boscos i turons que marquen un terreny, accidentat i difícil. Aquests van ser els topalls on va passar els últims dies un dels maquis més llegendaris, Ramon Vila, també conegut com a Caracremada o Peusllargs. Ell tot sol va dur de corcó les forces de la Guàrdia Civil durant anys. De fet, la seva és la història de l'últim maqui que es va mantenir en actiu plantant cara al franquisme, ben bé fins que va morir l'any 1963, en una emboscada de la Guàrdia Civil a Castellnou de Bages. El cementiri d'aquest municipi acull avui dia un memorial sobre la figura d'aquest combatent.

A la dreta, direcció Sant Cugat del Racó i Casserres

Amunt a l'esquerra

A l'esquerra

Senyal ruta dels Maquis

Cap a la Torre del Moro

Turó de la Torre o Torre del Moro de Castellnou

Coneguda com la torre dels moros és una torre de planta circular amb vestigis al seu redós que corresponen al castell que dóna nom al poble. La torre és una construcció massissa de planta circular datable al segle XI. Possiblement disposava d’un accés a llevant avui desapareguda. Unes antigues tradicions parlen que a la torre es conserva enterrat un vedell d’or, i que hi ha una antiga mina, que el comunica amb el castell de Balsareny. La torre conserva fragments del arrebossat exterior original. La torre, de secció circular, té uns 12 m. d'alçada i un diàmetre exterior de 703 cm., mentre que al seu interior és de 213 cm. El gruix del mur és de 245 cm. i consta de tres pisos que van reduint la seva alçada a mesura que creixen en altura. No existeixen obertures tot i que sembla que devia comptar amb una porta a l'alçada del segon pis. L'aparell està fet a base de blocs de pedra disposats en fileres i units amb morter gris. Hi ha restes d'arrebossat en els murs exteriors.

Retornem a la pista

Cim de les Pinasses (626 m)

Bassa

Deixem GR-179

Arribant al Mas de la Creu del Perelló

Mas de la Creueta o de la Creu del Perelló

Antiga masia punt important de la Ruta dels Maquis, ja que als seus voltants i paratges es van moure els guerrillers anarquistes coneguts com maquis. En 1945 van ser assassinats tots els membres de la família que allí residia acusats de donar refugi a diferents maquis, eren Ramona Bessa i Domingo Rovira tal i com explica una placa conmemorativa a una de les parets de la casa, després la masia va ser incendiada. En 1963 en les ruïnes d'aquest mas Ramón Vila Capdevila, "caracremada" va ser emboscat i tirotejat per la Guàrdia Civil fins que el van abatre.

Senyal de punt d'aigua al Serrat de la Creu

Cruïlla de camins

Portell de Colldeforn

Vista de Casamitjana

A l'esquerra avall

El Putxot

Unes quantes cases afilerades en un carrer que ha perdut els contorns menjat per les pinedes, pels arboços i per les mates de xuclamels que enfilen els seus collarets de flors per les pedres. Cases amb carreus grossos, fets d’aquest sauló que és el color del Bages: intensament vermell. Més que un poble, el Putxot va ser un veïnat que va néixer dins del terme de Castellnou per treballar la vinya. Josep Saladriguez, el Guenyo, va ser l’últim que hi va viure, en solitari, fins als anys 50, però al 1930 les cases ja eren buides. “Segurament els que hi vivien es van endur les teules per aprofitar-les"—explica en Francesc Vilaseca Sellarés, de can Vilaseca, a Castellnou. L’amo de la finca de Graner, on hi ha el Putxot, era en Francesc Comasòlibes. Les cases, totes juntes, totes molt semblants, donaven al carrer del Sol. Pugen encara fins a dues plantes amb golfa, algunes tenien balcons, totes tenien finestres àmplies, rematades amb maons. Ara les finestres mostren el cel i les branques dels arbres hi han anat creixent dedins. Les cases, però, van ser vertaderes indústries destinades a l’elaboració del vi. Just a la part del darrere, apareixen els ventres buits d’aquestes enormes tines circulars tan pròpies de la comarca, on el conreu de la vinya s’incrementava des del segle XVI. Al fons de tot de les tines, embardissat, encara s’hi entreveuen els vells cairons de terrissa vermella que, antigament, devien folrar-ne les parets de dalt a baix. Diuen que a cada tina hi cabien unes 87 càrregues de vi, més de 10.000 litres. Ara només en queden les parets. El Putxot va néixer pel deliri de la vinya i del vi. Una febrada. Una bombolla que va aixecar l’economia precària del XIX amb uns ingressos inesperats. Diuen que les primeres cases s’havien construït ja al segle XVII. Al 1819 consten ‘oficines d’aiguardent’ a Castellnou. De fet, en aquells anys, tot el que es veu des d’aquí dalt eren vinyes.

Casa de Vinya

A l'esquerra

A l'esquerra cap abaix al Torrent de Cal Nofre

Sortim a la carretera de Castellnou de Bages

Deixem carretera cap a Cal Teixeta i punt d'aigua

Arribant de tornada a Castellnou de Bages

Església de Sant Andreu de Castellnou de Bages

Situada en el terme antigament anomenat de Buc, la primera notícia documental de l’església és del 981, quan s’esmenta amb el nom de Santa Maria en el jurament del testament d’un tal Guitard. Santa Maria devia ser la dedicació d’una de les capelles laterals, on es va fer el jurament. El 1032 apareix ja com a Sant Andreu i amb la categoria de parròquia, que encara manté. El 1126 passava a dependre de Sant Vicenç de Cardona gràcies a una cessió que va fer el vescomte Reverter de Barcelona. Fou reformada substancialment i l’edificació original quedà molt transformada. El 1976, però, se n’inicià una curosa restauració que la va tornar al seu estat original. Aquesta església és un edifici romànic excepcional del segle XI, amb una abundant ornamentació llombarda. Al llarg dels segles XVI i XVII, experimentà una sèrie de transformacions, com la construcció d’un massís campanar de torre, l’obertura d’un portal, la construcció d’un cor i el sobrealçament de les teulades laterals. També es suprimí una de les absidioles i s’hi construí una sagristia (a l’absis central encara s’endevinen les restes de la porta que comunicava amb la sagristia). Durant les obres de restauració esmentades es va refer la capçalera i es van rebaixar les teulades laterals. El campanar fou restaurat el 1992.