Cerbi - Ermita de sant Beado - Planell de Sartari - Estany de la Gola - Els Tres Estanys - Estany de Ventolau - Cerbi

L'excursió comença a la partida de Passaplana, al peu de la carretera que, des d'Esterri d'Àneu i Unarre, mena cap a Gavàs i Cerbi. Poc després de deixar enrere el desviament cap a la primera de les poblacions, l'ajuntament de la Guingueta d'Àneu ha habilitat una aparcament per a visitants a fi de no saturar de vehicles forans els pocs llocs disponibles dels que disposen ambdues localitats.

Des de l'aparcament agafem la carretera de Cerbi, cap al nord, en direcció al poble. Amb aquesta via travessem el riu d'Unarre i, en cosa de cinc minuts, entrem al nucli urbà. L'església, dedicada a sant Serni, és un dels primers edificis que trobem, a mà dreta.

Per la banda nord-oest del temple puja el carrer de les Campanes. Per ací hem de seguir l'excursió, mentre no deixem de guanyar altura. Quan abandonem Cerbi, aquesta via es converteix amb el camí de sant Marçal. A la dreta ens queda la partida de les Hortavelles. A l'esquerra tenim la muntanya anomenada de la Roca.

Uns dos-cents metres després d'eixir de Cerbi, passem per l'oratori de sant Marçal. Es tracta d'un pilonet devocional que conté una imatge de reduïdes dimensions del seu titular. En deixar-lo enrere, continuem cap al nord-est pel mateix camí fins a fer cap pràcticament a la presa de Cerbi. Aquesta assut fou construïda en la segona meitat de la dècada del 1950 per l'empresa Hidroeléctrica de Cataluña S.A. I és que, poc abans d'arribar-hi, hi ha una cruïlla. El camí que mena cap a la dreta baixa cap a la presa i les bordes d'Aurós. Nosaltres, però, hem de seguir cap a l'esquerra amb el camí de sant Beado.

De seguida, comencem a guanyar altura per la partida de Lo Solau. Mentrestant, els prats i les pastures de la partida de Lo Fairolo ens queden cada vegada més i més avall. A poc a poc, girem més i més cap a ponent. El Sol, a pesar de ser estiu, pega de valent. La temperatura, però, és fresca.

Albirem l'ermita de sant Beado, encimbellada a dalt d'un tossalet de l'extrem meridional de la serra Mitjana. A mesura que avancem pel camí de sant Beado, la pujada se suavitza i la remor de l'aigua és més i més intensa. Aleshores, girem lleugerament cap al nord-oest per a trobar el torrent de sant Beado.

Hi avancem en paral·lel durant alguns metres. Després, però, el travessem per un pont de fusta. Encarem a partir d'ací l'últim tram de pujada cap a l'ermita de sant Beado. Al principi el camí es poc clar, però un parell de fites ens guien per la senda correcta. En menys de cinc minuts, superem el desnivell de vora seixanta metres entre el torrent i el temple.

L'ermita de sant Beado és un temple romànic format per una única nau ovalada. L'altar major és a l'est i l'entrada, al lateral sud. L'interior és senzill i hi destacada el cor elevat al peu del temple. Des de l'exterior es contempla una bona panoràmica de la vall de Cerbi, situada en la part central de la depressió solcada pel riu d'Unarre.

Continuem l'excursió cap al nord-est, per un vell camí de ferradura que, pel vessant oriental de la serra Mitjana, mena cap al planell de Sartari. Amb aquesta via, tardem vint-i-cinc minuts en recórrer la distància que, des de l'ermita, ens separa la pista del camí de l'estany de la Gola. En aquest tram de l'excursió trobem quatre passos equipats amb cadenes. Tres estan pràcticament al començament del camí, i el quart, gairebé al final. És en aquest últim on cal anar amb més precaució. Tot i que no pareix difícil de superar, el terreny banyat i l'abundant vegetació que tapa el ferm ens va jugar una mala passada, i poc ens faltà per a caure muntanya avall.

Arribem finalment a la pista del camí de l'estany de la Gola. Si des de l'ermita de sant Beado no havíem fet altra cosa que baixar i pujar i baixar i pujar, ara només ascendirem a fi de ficar-nos a la mateixa altura que el riu d'Unarre. Ho aconseguim en arribar al pont del Vedo. Ací hi ha un aparcament. I és que, tot i que la pista encara continua, el pas de vehicles és prohibit.

Seguim l'itinerari per la pista, momentàniament cap al sud-oest. Ara bé, de seguida, tornem a orientar-nos cap al nord-est / nord / nord-oest / nord-est. Des d'ara avancem, més o menys, per un pas de ramat que, des de les bordes d'Aurós, puja fins als Tres Estanys. A l'esquerra tenim la serra Mitjana, que s'ha elevat molt. L'ermita de sant Beado està situada en un tossalet d'aquest serrat que fa poc menys de 1.700 metres d'altura sobre el nivell de la mar. Els pics que ara ens acompanyen no baixen dels 2.300 msnm i alguns freguen els 2.700 msnm.

Tardem menys de deu minuts en aplegar al planell de Sartari, que ens queda a la dreta. Travessat pel riu d'Unarre, que acaba de caure a plom des de l'estany de la Gola formant una cascada magnífica, en ell veiem desperdigolades restes de construccions de pedra per a guardar el ramat. En aquest punt acaba la pista del camí de l'estany de la Gola.

Cal ara que travessem el riu d'Unarre, just al peu de la cascada de Sartari. Continuem uns metres cap a l'est. Tanmateix, no tardem en canviar de direcció a fi d'encetar un llarg ziga-zaga ascendent molt ben marcat. La pujada dura un quart d'hora i no té pèrdua. Guanyem més de dos-cents metres de desnivell mentre la vista sobre la vall d'Unarre no fa altra cosa que millorar progressivament.

El camí ens aproxima cap a la cascada de Sartari, que veiem ara des de la banda de dalt. En la pujada també en veiem un altre salt d'aigua. Aquest cau des de l'estany de Ventolau, que visitarem després. Albirem també el pic de la Gola, que ens queda just per dalt, i les agulles punxegudes que culminen la serra Mitjana.

En direcció nord-oest / nord fem l'últim tram de l'ascensió a l'estany de la Gola. Primer fem cap al refugi de la Gola. A dos-cents metres escassos està la presa de l'estany del mateix nom. Tot i que la temperatura ha estat suau des de l'inici de la ruta, ací notem més intensament la frescoreta. A la dreta ens queda el pic de la Gola, al qual li farem ara una volta de 360 graus. Al fons, el paisatge s'eleva ràpidament per a buscar el naixement del riu d'Unarre, el pic Major de la Gallina, el de la Gallina i, en acabant, el de la Tartera, que és fronterer amb Occitània.

Des de la presa de l'estany de la Gola, continuem cap a l'esquerra per a envoltar l'aigua amb el pas de ramat que havíem enganxat a l'aparcament del pont del Vedo. El camí no és complicat de seguir perquè no hi ha cap altre possible. En alguns punts han instal·lat cadenes per a facilitar el trànsit i evitar-nos un bon capbussó en les aigües gèlides de l'estany de la Gola.

El camí s'eixampla a mesura que ens allunyem de la presa. Creuem una zona de roques infestada de mosquits i eixim ja a un terreny molt més còmode. A poc a poc ens aproximem al llit del riu d'Unarre. El travessem per un pontet de fusta. Des d'ací tenim una bona vista general de l'estany de la Gola, just des de la banda oposada a la presa.

La senda és perdedora. La vegetació hi abunda i no és del tot evident la traça del camí. El nostre punt de referència ha de ser el riu d'Unarre. Hem d'ascendir durant alguns metres a la seua vora. Després, ens separem cap a la dreta i fem cap a una cruïlla senyalitzada. Continuem cap a la dreta, que és per on segueix el pas ramader, en direcció als Tres Estanys.

Avancem cap al sud-est a fi de completar la volta a l'estany de la Gola. Davant de nosaltres queda l'imponent pic de la Gola, que s'eleva en vertical a 2.550 msnm. Perdem un poc d'altura per a travessar un pedregar. En acabant, comencem a ascendir en paral·lel a un barranquet que ix des dels Tres Estanys i desaigua a l'estany de la Gola.

Al principi el camí és ben marcat, però es perd en fer cap a una planura. Decidim tirar pel dret i ascendim sense senda cap a una tartera. La travessem. És llarga però no presenta cap classe de dificultat. En superar-la, fem cap al primer dels Tres Estanys. Tot i el topònim, en aquest paratge n'hi ha quatre, d'estanys. El paisatge és magnífic. Observem el pic de Ventolau, el dels Tres Estanys, el de la Coma del Forn, i el coll del Forn. Ací acaba el pas ramader. De fet, trobem alguns caps de bestiar pasturant.

Recorrem els Tres Estanys. Mentre avancem, a la dreta, se'ns presenten, llunyanes, les muntanyes del parc d'Aigüestortes. Trau el cap, fins i tot, el Besiberri Nord.

L'excursió continua en direcció a l'estany de Ventolau. Per a fer-hi cap continuem cap al sud-est. No és del tot evident però hi ha un pas senyalitzat i equipat amb cadenes que s'enfila al serradet que separa els Tres Estanys del de Ventolau. El superem i, de seguida, per baix de nosaltres, apareix l'estany de Ventolau. Novament, fruïm d'una panoràmica magnífica del muntanyam meridional. A l'esquerra hi destaca el pic de la Coma del Forn.

Encetem una ràpida baixada cap a la clotada en la qual se situa l'estany de Ventolau. En cosa de deu minuts, passem per la cabana de Ventolau, ja a tocar de l'estany. És un paratge solitari i feréstec. L'aigua en va plena de cullerots, gripaus i granotes, que fugen sistemàticament al nostre pas.

Voregem l'estany de Ventolau per la seua banda oriental a fi de trobar el desguàs cap al riu d'Unarre. Per allà continuem la ruta. Una senda baixa en paral·lel al barranc. Quan aquest forma el salt d'aigua que havíem vist mentre pujàvem a l'estany de la Gola, el camí se separa i encenta un llarg ziga-zaga descendent per a enllaçar amb el camí de l'estany de la Gola.

Abans de trobar-lo, però, haurem de guanyar novament un poc d'altura. A l'esquerra tornem a veure la vall d'Unarre. Els últims metres els hem de superar a ull perquè el camí pareix que haja quedat tallat per una esllavissada recent.

Amb tot, agafem el camí de l'estany de la Gola per a mamprendre la baixada cap al planell de Sartari. El descens, però, ens l'interromp en sec un ós. La seua presència ens dissuadeix de passar-hi de moment. Girem cua ràpidament cap al refugi de la Gola, on ja hi havíem estat hores enrere i que ens queda molt a prop.

Fem temps per allà durant més d'una hora amb l'esperança que l'ós se'n vaja. Decidim que és un bon moment per a dinar a contravent. En acabar-ho de fer, coincidim amb una noia que duu la mateixa seguida que nosaltres i que també torna cap a Cerbi. Ens unim i continuem l'excursió junts per si de cas.

Reprenem la baixada cap al planell de Sartari. L'ós ja no hi és. Ens incorporem a la pista del camí de l'estany de la Gola. Ara l'hem de seguir durant una hora més. Amb ella perdem més i més altura, mentre gaudim del paisatge a mà dreta, fins a fer cap a l'aparcament de la carretera de Cerbi. Allà, on havíem iniciat l'excursió, també hi fiquem el seu punt i final.