Ceuró - Necròpoli de Ceuró - Les Grioles - Collada de la Fusta - Castellar de la Ribera - Vilaprinyó - Les Tàpies - Ceuró

L'excursió arranca de l'església de sant Julià del poble de Ceuró, situada a tocar del castell de la localitat, que ha estat convertit en casa de turisme rural. Des d'allà, abandonem el poble per l'única eixida possible, tot passant per la vora de la tanca que encercla Sabartés, un agregat format per un gran casalot.

Així doncs, deixem enrere Ceuró i no tardem ni un minut en fer cap al seu cementeri, construït al peu del camí de les Grioles. És precisament per aquesta via per on hem de continuar la ruta.

L'agafem cap a la dreta i, de seguida, comencem a perdre altura mentre baixem cap a la rasa de les Grioles. En mirar enrere, podem veure el poble de Ceuró, lleugerament elevat sobre la resta del terreny, al cim d'un tossalet.

Aquesta visió és efímera, però, ja que en arribar al revolt de la Creueta, el poble de Ceuró desapareix definitivament, al mateix temps que el bosc que ens envolta a una banda i altra de camí es fa més dens.

Estem ara a la partida de la vinya Vella, situada a la part baixa del serrat de la Botjosa. Aquest paratge fou escollit per éssers humans de fa milers anys per a descansar eternament. Prova d'això són els tres dòlmens que han estat localitzats en la batejada amb el nom de necròpoli de Ceuró.

El dolmen catalogat com a Ceuró 2 queda a l'esquerra del camí de les Grioles, un poc més elevat això sí, però és de fàcil accés. Ens apropem a veure'l. Tanmateix, no ens hi estem massa estona.

Detectem una mena de presència a tocar i retornem ràpidament al camí. Pensàvem que eren imaginacions nostres fins que, de sobte, veiem com la vegetació s'agita i apareix un porc senglar que brama i brama, i no deixa de bramar. Temerós de la nostra presència, però, es perd pel bosc que ocupa el serrat de la Botjosa.

Amb l'ensurt al cos, continuem pel camí de les Grioles fins a fer cap al lloc on el creua la rasa del mateix nom. Ací hem de tirar per un camí de terra que continua recte. Cosa de cinquanta metres més enllà, hi és el dolmen de Ceuró catalogat com a 1.

Hi hauríem de continuar més a dins del bosc per a visitar també el dolmen de Ceuró 3. Tanmateix, la presència del senglar ens fa desistir d'endinsar-nos-hi. Per tant, girem cua i ens incorporem de nou al camí de les Grioles.

En creuar la rasa de les Grioles, aquesta via inicia una pujada prou accentuada pel bosc de sant Julià. Després de deu minuts de pujada, fem cap a un pla, amb camps de conreu a la dreta. Al fons, veiem ja l'explotació ramadera que ocupa l'antiga casa de Grioles.

Mentrestant, davant de nosaltres, apareixen les Grioles, una masia que pareix que ha estat abandonada no fa massa temps. A la vora hi queda el pou de les Grioles.

En deixar enrere aquest nucli, tornem a ascendir, ara cap a la collada de la Fusta. Situada a més de 735 msnm, és travessada pel camí de la serra de les Cases, o de Sardà a Solsona.

Ens incorporem a aquesta via, asfaltada, cap a l'esquerra, en direcció est. Encara guanyem un poc més d'altura fins a assolir l'altura màxima de l'excursió. En acabant, mamprenem la baixada cap al collet de sant Pere, o de la Por.

Hem d'estar atents perquè aquesta collada no està al peu del camí de la serra de les Cases. Per això, després d'un revolt tancat cap a la dreta, hem d'agafar un camí de terra que arranca cap al nord-oest. De seguida, aquesta via fa cap a un encreuament. Aquest és el collet de sant Pere.

Allà mateix, a mà dreta, naix una sendera que ens duu cap a la partida de les Penyores. El camí és perdedor i no sempre fàcil de seguir. L'entorn és molt solitari. De vegades, el bosc s'obre i podem contemplar algunes vistes cap a la banda de septentrió. D'altres, la vegetació és més espesa i no ens veu gran cosa.

També passem per alguns trams de pista abandonada i degradada. Amb tot, el terreny no és massa complicat fins que, de sobte, comencem a descendir abruptament cap a una zona més baixa travessada per un parell de barranquets. Ací trobem algun pas més complicat, però res que no es puga salvar amb paciència.

En travessar l'últim, que és la rasa de Trota, comencem a pujar. És aleshores quan abandonem el bosc i trobem una pista de terra. L'agafem cap al nord-est. Novament, perdem altura per a creuar la rasa de Vilatobar.

Ara arriba la part més complicada de l'excursió. En travessar aquest curs d'aigua, la pista gira cap al nord-oest. Veiem com una altra naix en direcció est. Doncs nosaltres no hem d'agafar cap de les dues. A mà dreta, observem com arranca un corriol de bosc que s'enfila cap al nord-est. És per ací per on hem de continuar la ruta.

Així doncs, ens endisem per aquest viarany perdedor que travessa la partida de la Fosa. Sense perdre en cap moment l'orientació cap al nord-est, anem guanyant altura penosament pel mig del bosc.

Al remat, l'orografia del terreny ens obliga a tombar cap al nord-oest. És aleshores quan hem de fer un xicotet esforç per pujar per un talús. En superar-lo, fem cap a un tros de Rossinyol, que és una masia que hi queda a la vora.

Ara, només ens queda avançar per la vora dels conreus fins a fer cap a la carretera C-26, que creua Catalunya d'oest a est, des d'Alfarràs fins a Borrassà. Ens incorporem a aquesta via cap a la dreta. Just davant de nosaltres queda el poble de Castellar de la Ribera.

Caminem durant uns metres per la carretera fins a arribar al cementeri de Castellar. En aquest punt, trenquem cap a l'esquerra i després cap a la dreta. En cosa de dos minuts, entrem a aquesta localitat del Solsonès. Del teixit urbà hi destaquen l'església de sant Pere, del segle XVIII, i cal Mestre, antiga escola de la localitat que ara funciona com a seu del consistori. També queden algunes restes del castell que dóna nom al poble.

En havent passejat per Castellar de la Ribera, desfem les nostres passes fins a la carretera C-26. Ara ens hi incorporem en direcció contrària a la d'abans, cap a la dreta. De fet, els pròxims dos quilòmetres de l'excursió els fem per aquesta via mentre no deixem pràcticament de perdre altura.

Quan arribem al punt quilòmetric 92, se'ns descobreix davant de nosaltres el molí de Querol, documentat des del segle XI, junt a cal Masover. A ell hi fem cap en travessar la Ribera Salada per un pont modern construït a tocar del pont de Querol.

D'entre cal Masover i el molí de Querol arranca el camí de Pampa, que comença de seguida a pujar. Ens elevem per sobre del barranc de Querol, mentre contemplem els grans boscos del serrat de la Botjosa, que paren a l'altra banda de la Ribera Salada.

Quan el camí de Pampa tira definitivament cap al nord-oest, a mà esquerra ens apareix Vilaprinyó. El poble, format bàsicament per un casalot, corrals i l'església de santa Magdalena, està ubicat al cim d'un tossal que domina la feixa de la Bassa, i el pla Gran de Querol. També s'eleva lleugerament per damunt de les Saleres, que queden cap al nord-est.

Poc abans d'arribar al poble, el camí de Pampa gira cap a l'esquerra. Nosaltres el seguim i fem cap al peu del tossal sobre el qual se situa. És en aquest punt quan deixem el camí de Pampa.

Ara, agafem un camí poc marcat cap al sud-oest, que mena cap a la costa dels Romanins. I és que, malgrat que ara perdem un poc d'altura per a travessar la rasa de les Forques, immediatament tornem a pujar per a guanyar el pla de la Cabana.

Avancem cap a ponent entre camps conreats, a diferència de la major part de l'entorn, que és bosc. En passar per les ruïnes de la Cabana, torna el bosc, tot i que menys frondós que a la primera part de l'excursió.

Al cap d'uns quinze minuts, travessem el torrent de la Feixa i comencem a pujar de nou. És aleshores quan eixim a les Tàpies, una masia isolada i habitada al peu del serrat de santa Magdalena.

La deixem a mà dreta i ens incorporem, cap a l'esquerra, a un camí ample que travessa la planura que corona el serrat de Savila. Primer caminem entre camps de conreu. Després, però, en començar a baixar cap a la vall de la Ribera Salada, just en passar per la vora d'un magatzem, entrem a un tram de bosc.

De fons, ja escoltem el soroll dels vehicles i, especialment, el de les màquines de la pedrera de Ceuró. I és que, en cosa de deu minuts, eixim de nou a la carretera C-26.

Ens incorporem a aquesta via cap a la dreta i passem per la vora de la pedrera de Ceuró. Immediatament després de deixar-la enrere, ens desviem cap a l'esquerra per la carretera de Ceuró.

Travessem la Ribera Salada i, després d'un tram planer, comencem a ascendir en ziga-zaga cap al poble de Ceuró. Quan, al cap d'uns cinc minuts, ja hi som a la vora, se'ns incorpora per la dreta el camí d'Ogern a Ceuró.

Al remat, fem cap a Ceuró i fiquem el punt i final a l'excursió.