Cims de Montserrat (Miranda dels Ecos, Montgròs, l'Albarda, Sant Jeroni i Miranda de Santa Magdalena)

Ruta impressionant, imperial, extraterrestre per la muntanya màgica de Montserrat. La idea primera era fer sis cims: Miranda dels Ecos, Montgròs, Albarda Castellana, Sant Jeroni, Miranda de Santa Magdalena i Roca de Sant Salvador, més coneguda com l'Elefant; però no vam poder pujar a aquesta última perquè quan hi estàvem a dos-cents metres la boira ens ho va privar. Ara bé, la caminada va ser igualment extraordinària i, en algun tram, temerària. L'he qualificada de molt difícil perquè encara que surtin pocs quilòmetres, cal saber seguir el GPS i la intuïció perquè hi ha canals on el satèl·lit no hi arriba i també cal no tenir por dels passos aeris ni de desgrimpar ressalts importants. És tota la caminada una aventura frenètica.

La ruta comença en el monestir de Santa Cecília i segueix carretera avall un parell de centenars de metres fins que a l'esquerra hi puja una drecera. Cal agafar-la. De seguida es troba una bifurcació, cal continuar per la dreta (direcció a la Maçana). És una zona suau, planera, amb algun descens lleu i tot.

Seguint aquest sender que passa per sobre de la carretera principal es troba la segona cruïlla del dia. Ara cal decantar cap a l'esquerra, cap al Coll de Migdia. Comença el xou. Comença la pujada. Poc després de començar l'ascens hi ha un petit trencall a la dreta que acaba en una pedra recolzada a la muntanya. Cal entrar-hi dedins per veure la Font del Llum, que no és espectacular; però si curiosa per la seva situació.

Es desfà aquest tros de caminoi i es continua pujant força seriosament fins al cim del coll de Migdia. En aquest coll cal anar en compte perquè hi ha una drecera a la dreta que sembla la bona; però no l'és. Si es mira el camí que baixa recte es veu un arbre amb un senyal de pintura blanca; cal seguir aquest senyal i uns metres avall en un petit gir de dretes hi comença el sender que puja al Canal dels Micos. Cal anar en compte per no passar-se'l de llarg: el nom de Micos està pintat amb pintura groga a la branca de l'arbre que cal vorejar per la dreta. A partir d'ara s'han d'anar seguint els senyals i intuint el camí fins que s'arriba a l'escletxa dels Micos, una escletxa estreta, però més fàcil de grimpar del que sembla. En aquest punt és aconsellable portar casc perquè no saps mai si hi haurà una allau de pedres. Superada l'escletxa cal seguir pujant ajudats per les arrels i les branques dels pobres teixos que viuen allí dins. És una pujada de micos. Al capdamunt hi ha una pedra obliqua que cal superar ajudats per un cable.

Superat aquest tram més proper als primats que als humans ja només cal seguir pujant amunt seguint els senyals de pintura, pocs, es voreja l'Eco superior fins que es troba una zona molt dreta de pujada equipada amb una corda molt fàcil de pujar i gens perillosa. Superada aquesta corda, cal grimpar la pedra de l'esquerra i caminar-hi fins al final: és la Miranda dels Ecos.

La Miranda dels Ecos és el segon cim més alt de Montserrat i té, com tots els cims montserratins, unes vistes inimaginables i extenses; tot i que el més aconsellable és gaudir de la proximitat dels cims montserratins, una meravella natural.

Es torna al collet de damunt la corda i es marxa per l'esquerra; hi ha dos senders, cal agafar el de l'esquerra i, de seguida, es troba la base de la Miranda que cal anar resseguint fent un semicercle a l'esquerra. Al final hi ha una canal que es baixa per una corda, no és necessària però ajuda bastant, fins a un ressalt d'uns deu metres, molt drets i verticals que es baixen amb l'ajut d'una cadena i d'una corda. És aquest el punt més difícil de tot el recorregut i alguns de nosaltres ens vam assegurar amb cordes per garantir el descens.

Passat aquest mal pas, cal seguir sempre endavant, sense girar enlloc i seguint el camí més proper a la paret que s'eleva a l'esquerra i que puja fins a un mirador, el de la Salamandra, en primer terme, i d'una bona part dels cims orientals de la muntanya. Es baixa, sempre recte, direcció est, fins que es veu, més o menys lluny, a la dreta la Roca Plana dels Llamps fent de talaia del Montgròs, el segon objectiu de la caminada. En aquest punt cal intuir el millor pas i seguir arran de cinglera, arran de paret pètria per estalviar forces que al final sempre s'agraeixen.

Seguint sempre per sota la pedra s'arriba al sender que puja fins al Montgròs des d'on continuen les vistes inoblidables del Baix Llobregat i del màgic relleu montserratí. Una zona privilegiada per immortalitzar tant fotogràficament com en el record dels caminants.

Es desfà el sender de pujada i sense abandonar-lo es continua cap a la dreta per tal de vorejar la Salamandra. S'arriba a un buit serpentejat pel Torrent de Migdia que es gaudeix des del cimal. Aquí arriba un camí, un sender natural preciós i es camina entre un passadís de pedra, sempre de baixada; és la Canaleta de la Salamandra, una canal estreta i petita que deixa un gran regust en els caminants.

Es baixa fins al Torrent de Migdia, es travessa i s'agafa el sender que puja cap a l'esquerra. A mitja pujada hi ha una bifurcació; cal agafar el caminoi de la dreta (cap a Sant Jeroni) que va girant cap a la dreta fins que surt del bosc, amb unes vistes boniques de la Miranda dels Ecos, del Montgròs, de la Sargantana i del Camell de Sant Jeroni, la propera escultura divina que haurem de rodejar. La forma del Camell es diferencia molt més que no pas la de la Salamandra (jo personalment no hi veig cap Salamandra, o potser no s'ho diu per l'animal) i es baixa per una zona pedregosa i relliscosa en temps de pluges fins que es travessa una mena de torrentet i deixant sempre el Camell a l'esquerra s'arriba a una drecera més important, el Camí del Francès. Aquesta ruta segueix camí amunt per l'esquerra fins a una collada amb quatre camins. A l'esquerra Sant Jeroni, a la dreta l'Albarda Castellana, el sostre comarcal del Baix Llobregat.

Es va cap a la dreta i, de seguida, cinc minuts, es troba una corda insignificant que serveix per guanyar alçada i plantar-se sense cap dificultat a sobre l'Albarda des d'on es continua gaudint de la ruta realitzada fins ara i de la que manca per caminar.

Es desfà el camí fins al coll i ara es continua recte direcció Sant Jeroni que es veu al cim. S'arriba a un camí arreglat i escales amunt -quin malson d'escales- fins al cim més alt de la muntanya, Sant Jeroni, sostre comarcal del Bages i de l'Anoia. Aquí hi ha una pedra circular amb un mapa que ajuda els caminants a situar les muntanyes catalanes que es veuen des d'aquest cim tan panoràmic i espectacular. Encimbellats a Sant Jeroni el recorregut ja ha culminat quatre cims.

Ara toca desfer el camí, baixar les escales i arribar a l'ermita de Sant Jeroni des d'on surt un camí a la dreta que no cal abandonar fins ben passat el Mirador de Montserrat, una zona des d'on es divisa el Monestir. És un sender molt ben cuidat i de molt bon fer, apte per a tots els públics. És l'anomenat Camí Nou de Sant Jeroni.

Quan s'arriba a la zona de les Magdalenes; hi ha una barana de fusta des d'on es pot contemplar el Monestir, es veu una drecera a la dreta del Camí Nou. S'ha d'agafar i de seguida s'arriba a un altre turment físic: l'Escala de Jacob, una escalinata que porta fins a les runes de l'ermita de Santa Magdalena i per una drecera després de l'ermita fins a la Miranda de Santa Magdalena, cinquè cim del recorregut.

Es desfà el camí i passada Santa Magdalena cal baixar per la drecera de la dreta i tombar a les escales de l'esquerra per culminar les ermites de Sant Onofre i Sant Joan comunicades dins d'una balma. Ara ja no es diferencien l'una de l'altra i Sant Joan Baptista s'ha reconstruït a la carretera, a uns cent metres de l'original. És un edifici modern que no té res a veure amb l'ermita embalmada inicial; un prodigi dels eremites ancestrals.

A partir de Sant Joan Baptista, cal seguir la pista que arriba al Pla de les Taràntules, és el pla on arriba el funicular de Sant Joan. S'ha de passar per davant de la porta del funicular i agafar la drecera que hi surt darrere (és el Camí Nou de Sant Jeroni, el que s'usa per baixar de Sant Jeroni). De seguida, aquest camí tomba cap a l'esquerra i aquí hi ha una drecera que baixa paral·lela al camí per la seva dreta. És la que cal agafar i que sense pèrdua ni dificultat arriba al Pla dels Ocells.

Des del Pla dels Ocells, cal anar a la dreta, com si es volgués anar al Monestir i de seguida es veu una fita que puja per l'esquerra i arriba al Coll de la Canal Plana. En aquest punt on hi ha tres fites; cal seguir la que baixa per la dreta amb senyals grocs i que s'endinsa al bosc. Hi ha una altra drecera més oberta -gens aèria- que va a la dreta paral·lela al Pla dels Ocells, però encimada, que portaria al cim de l'Elefant. La boira ens va fer desdir d'aquest cim i des del Coll de la Canal Plana es baixa bosc avall, per una drecera amb senyals grocs que desemboca en un GR, el Camí de l'Arrel. Ara ja només cal seguir aquest camí cap a l'esquerra i sense sortir-ne mai s'arriba a Santa Cecília, inici i fi d'aquesta excursió dura, difícil; però fascinant, molt fascinant.

Comentari fet pel company de ruta Lorri.