Circular Aiguafreda-Sant Salvador-Avençó-Ermita Sant Miquel de Canyelles-Dolmen de Can Serra de l'Arca-Dolmen de Cruïlles

Parc de la Plateria

Inici i final de la ruta. El parc de la Carretera està situat a l'entrada de la població, davant la carretera de Ribes. Consta de diversos espais, el principal dels quals és gran pista amb un escenari cobert per una teulada amb encavallada de fusta, sostinguda amb pilars d'obra. La pista està separada de la carretera per un porxo amb columnes d'obra, sota el qual hi ha un pas entre les glicines que hi trepen. Al costat de la pista hi ha un parc infantil amb una font pública. La part de migdia està definida per una zona de les fonts a diferents nivells, culminada pel Monument a la Sardana. Finalment, la part de llevant està plantada amb pins i gespa. Antigament, en aquest indret hi havia la Plateria, una casa on es recollia el material extret de les mines veïnes i que constava d'uns forns per fondre'l.

Punt d'Informació

Girem a l'esquerra

Continuem per Carrer Congost

Continuem recte

Per Carrer de l'Avençó

Girem a la dreta

Pont de la Xoriguera

Sobre la Riera d'Avençó

Girem a l'esquerra

Seguim cap a la dreta

Girem a l'esquerra

Continuem pel corriol

Pou de glaç Gran de l'Avençó

El Conjunt Patrimonial dels Pous de Glaç de l’Avencó, a Tagamanent, està format per dos elements: el Pou Vell i el Pou Gran. El Pou Gran ha estat restaurat íntegrament i dotat d’una museïtzació interior que el mostra com si s’estigués omplint de glaç. Tot el projecte s’ha fet des de la perspectiva de la museografia didàctica i s'hi fan visites concertades. L’objectiu principal és que el visitant pugui conèixer els trets principals i les sensacions pròpies de la indústria de producció, conservació i comercialització del glaç, que va assolir la puixança màxima durant els segles XVIII i XIX i va tenir en la zona del Montseny una de les principals àrees de producció de Catalunya.

Les alzines de l'Avençó

Zona de pícnic

Pou de glaç Vell de l'Avençó

El Conjunt Patrimonial dels Pous de Glaç de l’Avencó, a Tagamanent, està format per dos elements: el Pou Vell i el Pou Gran. L'actual paisatge de l'Avencó és el resultat de molts segles d'aprofitament humà deis recursos de la vall, entre els quals es comptar l'agricultura, la ramaderia, el carboneig, la producció de glaç. Avui aquests aprofitaments tradicionals ha estat substituïts per noves activitats econòmiques, com l'extracció de la pedra, la indústria i el turisme. La producció tradicional del glaç començava amb la desviació de l'aigua de la riera de "Avencó mitjançant una resclosa i la seva conducció, a través d'un rec fins arribar a les basses, actualment desaparegudes. Aquestes basses permetien la congelació de l'aigua i posteriorment l'extracció del glaç en forma de blocs o càrregues, que es portaven en carro fins als pous. Apart dels blocs també es feia gel picat por ser comercialitzat o bé per conservar els blocs El Pou Vell està documentat ja l'any 1619. Es tracta d'una cavitat cilíndrica excavada en un bancal de terra, sostingut per una paret que té una secció circular i coberta en forma de cúpula, El pou veli va ser el primer dels tres que es varen construir a Avençó, aprofitant el curs fluvial de la riera e's recs antics que ja aportaven l'aigua fins el Molí de l'Avençó. Actualment, la cúpula del pou està és gairebé imperceptible, ja que està coberta de vegetació i totalment embardissada.

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

Girem a l'esquerra

Molí de l'Avençó

Pont del Molí de l'Avençó

Girem a la dreta

Riera de l'Avençó

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

Photo ofErmita de Sant Salvador d'Avençó

Ermita de Sant Salvador d'Avençó

Al segles IX-X, la vall d'Avencó rebia al nom Ilati de "Valle Magna", la "Vall Gran", però aviat va adoptar el d'Avençó ("Averchore"). tal com es deia l'assentament que hi havia l'any 898. La vall és una de les demarcacions històriques del terme d'Aiguafreda. L'església de Sant Salvador Sant Salvador (ecclesia Sancti Salvatori") ja existia el 1154. Llavors apareix on succesius documents medievals i moderns: La seva llunyania respecte de l'església parroquial de Sant Martí d'Aiguafreda va afavorir que actués a a pràctica, com església quotidiana de les cases de la seva rodalia. De vegades, la freqüentació derivava en batusses: l'any 1559, les famílies Costa d'Aiguafreda i Pujades de Valldàneu es van barallar fortament davant del temple i alguns van acabar a presó; mentre un altre enfrontament de l'any 1605 va acabar pitjor, amb la mort per la banda del Cabrer, conegut bandoler de la rodalia, de l'amo del mas Brull que havia vingut a sentir la missa. Antigament l'església destacava enmig d'un pla entre camps do conreu i vinyes. Un paisatge ben diferent de l'actual, ja que Sant Salvador dóna nom al carrer i al veïinat que ha crescut a seu voltant. La primera setmana d'agost s'hi fa un aplec i entre els segles XVII-XVIII s'hi feia per l'Ascensió una processó des de les esglésies de Sant Martí d'Aiguafreda i de Sant Pere de Valldàneu. L'edifici Sant Salvador és un edifici d'una nau capçada a llevant per un absis rectangular amb coberts amb volta do canó. La major modificació de la fàbrica romà data de l'any 1800, quan es va reconstruir la volta original com a volta de canó apuntat. La façana també mostra moments constructius diferents amb les parts més antigues fetes amb carreus vermellosos disposats en filades regulars. A la façana est, l'absis de planta quadrada presenta a la zona superior una finestra cruciforme. La façana oest està rematada per un campanar de cadireta segurament original romànic. En canvi, la porta de mig punt i grans dovelles és posterior, probablement del segles XIII-XIV, ja que original col segle XII es trobava a la façana sud, on s'aprecia l'empremta d'un arc de mig punt actualment tapiat. La construcció del nou portal és coetània de les finestres de doble esqueixada situades a sobre d'aquest, així com a l'absis I a la façana sud. Tot i que fou afectat per la revolució de 1936. l'edifici es va restaurar i reobrir al culte l'any 1967.

Girem a l'esquerra

Continuem per Carrer d'Avençó

Trencall

A la dreta, baixada cap a la Resclosa de l'Avençó. Després tornem a aquest punt i continuem per Carrer d'Avençó

Resclosa de l'Avençó

Un petit corriol que baixa fins a la mateixa llera de la riera ens permet poder passar per sobre de la resclosa d’on surt el canal de derivació que portava l’aigua a les basses del glaç que hi havia on ara hi ha el càmping. La resclosa permetia la retenció de l’aigua per tal que pogués ser derivada cap al canal, actualment en desús, enterrat a mesura que ens acostem cap al càmping. Aquest emplaçament de la resclosa és el mateix des del segle XII. Originalment va ser construïda amb pedra, però la riada de 1994 se la va endur riu avall, i el que veiem actualment és la reconstrucció que es va fer a finals del segle XX amb ciment. Si ens fixem amb una mica de deteniment, en el llit del riu encara es poden apreciar algunes de les pedres que van formar la resclosa original, avui en dia sota l'aigua de la riera de l'Avencó.

Gorg de la Platgeta

Límit del Parc Natural del Montseny

Riera d'Avençó

Pedrera dels Frares

Trencall

A l'esquerra cap a la Mina de Peu de Costa

Mina de Peu de Costa

La mina de Peu de Costa és una petita cavitat artificial situada prop del pont de Peu de Costa, a tocar del camí d'Avencó. Des de la boca s'accedeix a una petita cambra circular, de molt poca fondària. La mina va obrir-se amb la finalitat d'extreure'n coure, tot i que ben aviat va quedar en desús.

Pont de Peu de Costa

Pont d'un sol tram que permet creuar la riera d'Avencó, prop de la seva confluència amb la riera de la Figuera. L'estructura presenta tres etapes constructives que per les seves característiques situem al segle XVIII i XX. La part més antiga està construïda sobre la roca natural i s'obre al nord en arc de mig punt de pedra disposada a plec de llibre. Els altres trams responen a les successives ampliacions del camí, la darrera feta amb volta de maó pla i obertura d'arc escarser. El mur és de maçoneria i el tauler està delimitat amb baranes metàl·liques, que van reemplaçar-ne unes de fusta.

Photo ofResclosa del Pantà de la Font del Vern

Resclosa del Pantà de la Font del Vern

El pantà de la font del Vern és un embassament artificial construït a la riera d'Avencó, prop del pont de Peu de Costa. És un pantà de reduïdes dimensions, construït aprofitant un revolt que fa la riera. Les aigües queden contingudes per una resclosa de formigó de notables dimensions. El pantà es va començar a construir l'any 1957 per tal de subministrar d'aigua potable el poble d'Aiguafreda després d'uns anys de forta sequera. L'obra va ser promoguda per "Aguas de Avencó", propietat de l'arquitecte Josep Sobrevies. La presa que es va construir assegurava un emmagatzemament de 10000 m3. Tot i la seva construcció, l'abastiment d'aigua a la població d'Aiguafreda seguia essent insuficient, motiu pel qual es van construir un nou pantà a la riera de la Figuereta. Finalment, l'Ajuntament d'Aiguafreda va adquirir la concessió de l'aigua i va fer un nou pantà una mica més amunt, en terme municipal del Brull. Aquest, juntament amb l'arribada de l'aigua del sistema Ter-Llobregat, van solucionar el dèficit d'aigua de la població.

Pantà de la Font del Vern

El pantà de la font del Vern és un embassament artificial construït a la riera d'Avencó, prop del pont de Peu de Costa. És un pantà de reduïdes dimensions, construït aprofitant un revolt que fa la riera. Les aigües queden contingudes per una resclosa de formigó de notables dimensions. El pantà es va començar a construir l'any 1957 per tal de subministrar d'aigua potable el poble d'Aiguafreda després d'uns anys de forta sequera. L'obra va ser promoguda per "Aguas de Avencó", propietat de l'arquitecte Josep Sobrevies. La presa que es va construir assegurava un emmagatzemament de 10000 m3. Tot i la seva construcció, l'abastiment d'aigua a la població d'Aiguafreda seguia essent insuficient, motiu pel qual es van construir un nou pantà a la riera de la Figuereta. Finalment, l'Ajuntament d'Aiguafreda va adquirir la concessió de l'aigua i va fer un nou pantà una mica més amunt, en terme municipal del Brull. Aquest, juntament amb l'arribada de l'aigua del sistema Ter-Llobregat, van solucionar el dèficit d'aigua de la població.

Riera de Picamena

La Riera d'Avençó, des de l Pantà de la Font del Vern en amunt rep aquest toponimi provinent del turó que hi ha més amunt.

Sender PR-C200

Riera de Picamena

Pont de la Bisbal

Pont d'un sol tram que permet creuar la riera d'Avencó. L'estructura presenta dues etapes constructives que per les seves característiques situem al segle XVIII i XX. La part més antiga s'obre a ponent en arc de mig punt de pedra. La segona part, que respon a una ampliació del camí, va construir-se amb volta de maó pla i obertura de mig punt de rajols disposats a plec de llibre. En ambdues parts, el mur és de maçoneria. A la part superior s'hi ha afegit un nou tauler de formigó i baranes metàl·liques.

Girem a l'esquerra

Casa Nova de Sant Miquel

La Casanova de Sant Miquel és un antic mas restaurat per la Diputació de Barcelona i gestionat en règim de concessió administrativa. Aquest allotjament rural ofereix ara als visitants un lloc des d'on poder gaudir de la natura del Parc Natural del Montseny en un ambient tranquil i acollidor. És una masia de pedra amb encant, totalment reformada per oferir allotjament als visitants del Parc i envoltada de natura .

Girem a l'esquerra

Pel corriol en pujada

Continuem recte

Pugem pel pedregar

Photo ofErmita de Sant Miquel de Canyelles

Ermita de Sant Miquel de Canyelles

Als segles IX-X, la vall d'Avencó rebia el nom llatí de "Valle Magna", aixo és, Vallnanya o "Vall Gran". Aviat, però, la vall va adoptar el nom d'un dels assentaments camperols que s' hi trobaven anomenat "Avenchone" que s'esmenta l'any 898 en l'acta de consagració de la parròquia de San Martí d'Aiguafreda. La mateixa acta esmenta por primera vegada el vilar de "Kannellas", igualment sotmès aleshores a la jurisdicció parroquial. En aquest moment no es to constància de cap església a Canyelles, per bé que aquesta possibilitat no es pot descartar del tot. La primera referència a Sant Miquel de Canyelles és de l'any 1309, però els trets de l'edifici indiquen un moment constructiu durant el segle XII o les primeries del segle XIII, iniciat amb la segona consagració de l'església parroquial de Sant Martí d'Aiguafreda (any 1105) i continua amb la primera referència de l'església de Sant Salvador d'Avençó (any 1154). Antigament, a Sant Miquel de Canyelles s'hi feia caca 8 de maig un aplec per celebrar l'aparició de l'Arcàngel Sant Miquel que es documenta a partir de l'any 1701. Sant Miquel de Canyelles és un edifici de petites dimensiones que respon als cànons constructius del romànic, amb una nau rectangular coberta amo volta de canó i un absis lleugerament trapezoidal. A liinterior, el pas de la nau al presbiteri es fa a través d'un arc triomfal de mig punt. Els punts d'entrada de llum consisteixen en una petita finestra cruciforme a l'absis i na finestra adovellada a la façana est, mentre la portada es disposa ais peus de la nau, ai mur de migdia, que té a l'esquerra una pila d'aigua beneïda adossada al mur. La volta presenta les empremtes de l'encanyissat utilitzat per muntar l'encofrat que en va permetre la construcció. L'exterior presenta un parament fet amb carreus ben escairats i una coberta de teula. L'edifici actual és bàsicament el resultat du in construcció romànica i de les reparacions que es van fer a partir de l'any 1781, quan es documenta que "e les parets hi ha alguns orats que per a millor decència s'haurien de tapar". La zona de Sant Miquel de Canyelles va ser freqüentada fins a mitjans del segle XX per carboners, llenyataires, boscaters i surers que explotaven les alzines que encara es poden veure a la rodalia de la capella.

Barraca de pedra seca

Girem a l'esquerra

Continuem per Camí del Sení, PR-C200

Trencall

A la dreta, grimpada a l'Abric de Sant Miquel de Canyelles. Després tornem a aquest punt i continuem per la pista.

Photo ofAbric de Sant Miquel de Canyelles

Abric de Sant Miquel de Canyelles

L'Abric de Sant Miquel de Canyelles és una estructura de pedra construïda aprofitant el desnivell natural del terreny. Es tracta d'un refugi parcialment excavat sobre la roca natural, amb pedres col·locades de forma vertical en un costat i un petit mur de pedra seca que el tanca parcialment a la part frontal. L'estructura està coberta per una gran llosa horitzontal. Va ser trobat el 1981 per Joan López i es va publicar la troballa al Butlletí de l'Unió Excursionista de Sabadell. Segons aquesta informació, l'any 1992 va ser incorporat a la Carta Arqueològica com un dolmen, amb el nom "Sant Miquel de Canyelles", tot i que no va ser localitzat. La seva situació no va ser coneguda fins el gener de 2012 els habitants de la Casanova de Sant Miquel el van localitzar. La visita de diversos arqueòlegs a l'indret ha permès descartar que es tracta d'un dolmen. Figura en l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya de la Generalitat.

Camí del Sení

Seguim cap a l'esquerra

Continuem per PR-C200, Camí del Sení

Seguim cap a la dreta

Sender GR-2

Can Serra de l'Arca

Can Serra de l'Arca és una masia d'origen medieval que va consolidar-se entre els segles XVI i XIX. Actualment ha perdut la coberta i només se'n conserva l'estructura exterior i part de l'interior. Està construïda en una plana a la part alta de la serra, des d'on gaudeix d'unes vistes panoràmiques excepcionals de la vall d'Avencó i el Tagamanent. El mas està constituït per diversos volums superposats que es tanquen formant un pati. El volum principal és de planta rectangular i s'estructura en tres crugies. Constava de planta baixa i pis i tenia la coberta a dos vessants amb el carener paral·lel a la façana. El portal d'accés era d'arc pla de pedra que descansava sobre mènsules. A l'extrem de llevant de la façana principal s'hi adossa de forma perpendicular el segon volum. És de planta rectangular i tenia la coberta a dos vessants. Com a elements destacables trobem les espitlleres de la planta baixa i la galeria horitzontal amb quatre pòrtics d'arc escarser que s'obren vers a ponent. La resta de cossos auxiliars que tanquen el pati estan en estat de ruïna avançat. El parament dels murs és de pedra lligada amb argamassa. A poca distància de la casa hi ha un antic cobert que ha estat habilitat com a vivenda moderna. El mas Arca està documentat des del segle XIV, mentre que el nom Serradelarca ho està des del segle XV. Estava sota el domini directe dels senyors d'Aiguafreda, als quals pagaven nombrosos tributs, entre els quals hi havia el que l'eximia de moldre als molins de la quadra. Segons el capbreu de 1669-1670, tenia agregats els masos rònecs de Casals, Viladevall, Molar i Miquel.

Girem a la dreta

Seguim cap a la dreta

Serra de l'Arca

Girem a l'esquerra

Collet de la Costa (809m)

A la dreta, cap al Dolmen de la Serra de l'Arca. Després tornem a aquest punbt i continuem cap al que ara és la nostra esquerra.

Seguim cap a la dreta

Photo ofDolmen de la Serra de l'Arca II o de la Costa de Can Brull

Dolmen de la Serra de l'Arca II o de la Costa de Can Brull

El megalitisme és un tret cultural caracteritzat per la construcció de megalits, estructures fetes amb grans (En grec, megas) blocs de pedra (en grec, lithos), éssent els tipus bàsics del dolmen (en bretó, taol + men significa taula de pedra) i el menhir (en bretó, men + hir significa pedra llarga). Amb més de 450 monuments enregistrats fins avui, s'han identificat protodòlmens des de finals del V mil·leni aC i s'ha verificat l'existència d'un art megalític amb gravats rupestres a partir del IV-III mil·lenis aC. També s'ha perfilat la cronologia final del megalitisme en disposar de materials arqueològics del neolític i final, com ara metalls, que informen de la reutilització d'algunes cambres i túmuls per part de comunitats humanes que ja no van construir sepulcres megalítics nous a partir del II mil·leni aC. La reutilització de sepulcres durant 3000 anys fa pensar en ritus funeraris diferenciats al llarg dels segles. Actualment es considera que els grups humans constructors o usuaris dels monuments megalítics eren comunitats diverses, segons l'època i l'espai geogràfic, que practicaven l'agricultura de cereals i la ramaderia de bòvids i ovicàprids. Els dòlmens de la Serra de l'Arca Situada entre els municipis d'Aiguafreda (Vallès Oriental) i El Brull (Osona), amb una elevació màxima de 878 metres, la Serra de l'Arca va rebre el seu nom dels megalits o "arques" que formen un grup en aquest sector: Cruïlles, Casanova de Can Serra, Serrat dels Moros i Costa de Can Brull, als quals caldria afegir altres possibles monuments no confirmats arqueològicament. També es troben dòlmens i menhirs al Brull, a Seva, o als Cingles de Bertí a Sant Martí de Centelles i Centelles. No és aventurat considerar que tots plegats constitueixen un conjunt homogeni i històricament relacionat. Tot i que l'existència de sepulcres megalítics al Montseny ja era coneguda des del segle XIX, les primeres notícies sobre aquest conjunt s'inicien amb la descoberta del dolmen d'Aiguafreda o Serra de l'Arca I, avui ja desaparegut, per part de Mn. Fortia Solà, l'any 1914. Llavors, entre els anys 1914-1920, el Servei d'Investigacions Arqueològiques de l'Institut d'Estudis Catalans i altres institucions, entre les quals la més activa fou el Museu de Vic, dirigit per Mn. Josep Maria Gudiol, van fer les següents descobertes a la Serra de l'Arca i rodalies. Aquestes excavacions primerenques van proporcionar materials en algun cas extraordinaris. Malauradament, com que fonamentalment havien estat destinades a trobar objectes per exposar a les vitrines del Museu Episcopal de Vic. algunes intervencions van donar com a resultat la destrucció o mutilació de les pedres que envoltaven els objectes, i en alguns casos, inicialment els cobrien. Més tard, els recercadors furtius van acabar de malmetre les construccions. El Dolmen de la Serra de l'Arca II està situat a 808 metres d'altitud. Aquest dolmen va ser descobert pel rector del Brull Mn. Jaume Vilaró, l'any 1917. En aquell moment feia 2,90 metres de llargada, 1,2 metres d'amplada i 1,90 metres d'alçada, i només hi havia dues lloses dretes sobre un túmul d'uns 8 metres de diàmetre. Es suposa que va ser condicionat com a refugi de carboners, raó per la qual quan Mn Josep Gudiol el va excavar no hi va trobar res. En la reexcavació de Ramon Batista el 1963 s'hi van trobar petits fragments ossis i peces dentals que es troben actualment al Museu Episcopal de Vic. Actualment, el túmul original està molt destruït, ja que va servir de pedrera de les cases del voltant i, pel que fa al dolmen pròpiament dit, als anys 1970 va ser reconstruït de manera artificiosa donant com a resultat una construcció vistosa però no grnuïna. Malgrat tot, es tracta del dolmen més conegut pels excursionistes interessats en el patrimoni megalític d'Aiguafreda. El dolmen també rep el el nom de Costa de Can Brull per la proximitat de la masia en ruïnes situada a prop, arran del cingle de la Vall de l'Avençó.

Sender GR-2

Camí d'Aiguafreda al Brull

Trencall

A l'esquerra cap al dolmen del Serrat dels Moros. Després tornem a aquest punt i continuem pel GR-2.

Girem a la dreta

Dolmen del Serrat dels Moros

Abans de trobar-se aquest dolmen, es considerava que l’únic megàlit ausetà era el de Puig ses Lloses. Segurament va ser aquest dolmen el que va donar nom a la serra de l’Arca. Va ser documentat per primer cop per Fortià Solà, rector d’Aiguafreda, amb el nom de “Dolmen d’Ayguafreda” en un article del 1914, on n’explica la primera exploració. El va trobar atret pel nom arca en parlar amb un pagès, que l’hi va mostrar. El nom del Serrat dels Moros ja era una certa indicació, car en el nostre país s’atribueix als “moros” tot el que és antic. Val la pena copiar la descripció que en fa en el seu llibre: “És, millor dit, era constituït per grosses lloses de pedra, que formaven una cambra rectangular, coberta per altres lloses semblants, d’uns 3 metres de llargada per 1’70 d’amplada i 1’80 ms. d’elevació. Un petit i baix corredor deixava penetrar a l’interior, i un túmulus d’uns 10 m. de diàmetre, fet de terra i rengleres de pedres dretes en degradació, protegia tota la construcció”. El 1915 el Centre Excursionista de Vic el va excavar i s’hi va trobar molt material: gran quantitat d’ossos humans, ceràmica i un ganivet de sílex de 32 cm de llarg, el més gran trobat a Catalunya, actualment en el Museu Episcopal de Vic. Les lloses laterals havien caigut cap a dins i la llosa de sobre estava trencada. Solà diu “era” perquè com diuen Colomines i Gudiol va ser “barroerament destruït, al cap de poc, pel propietari del terreny”. Desprès de la primera prospecció pensaven fer una excavació més completa, però no s’hi va ser a temps. El propietari de can Serra de l’Arca i del terreny on era el dolmen, el va desmuntar i el va reexcavar. Segons Fortià Solà, el propietari que el va acompanyar a la primera expedició era Frederic Vilademunt. Colomines diu que el propietari era Jaume Serradelarca. Crec que en Solà es confon amb el segon cognom del propietari Jaume Serradelarca Vilademunt. Frederic era el seu fill, llavors de 35 anys. El 18 d'octubre de 1915, Jaume Serradelarca acudia al Jutjat Municipal d'Aiguafreda demandant el seu fill Frederic. El problema era dictaminar a qui corresponia el material trobat, si a l'amo de la casa o a qui el va trobar, el seu fill. Més tard van fer donació de part del material trobat al Museu Episcopal de Vic. Però una part se la van quedar i s’ha perdut. No es sap on van anar a parar les lloses, excepte una que encara hi queda i una altra, que cap a l’any 1965 es va fer servir per a fer un banc davant la casa dels masovers de can Brull.

Serrat dels Moros

Continuem recte

Trencall

A l'esquerra cap al Dolmen de la Creu del Sastre. Després tornem a aquest punt i continuem per la pista.

Dolmen de la Creu del Sastre

És un lloc descobert fa poc on sembla haver-hi un túmul, molt deformat per les alzines i lloses caigudes. Està pendent de visites d’arqueòlegs per validar-lo i la visita servirà per veure el difícil que pot ser determinar si aquesta estructura molt derruïda correspon a un enterrament prehistòric o no.

Trencall

A l'esquerra cap al Dolmen de Casanova de Can Serra. Després tornem a aquest punt i continuem per la pista.

Casanova de Can Serra

La Casanova de Can Serra és una masia construïda vers el segle XIX. Es troba en estat ruïnós, tot i que les restes conservades permeten identificar-ne la volumetria original. És de planta rectangular i està construïda aprofitant el desnivell del terreny. La façana principal s'orienta a migdia i es troba enderrocada en la seva pràctica totalitat. L'alçada dels murs que formen les façanes laterals i posterior apunten que constava de planta baixa i pis. En un extrem de la façana posterior hi ha les restes del forn de pa. El parament dels murs és de pedra lligada amb fang, parcialment revestits en alguns trams. Part del mur de ponent ha estat reconstruït. Davant la façana posterior hi ha les restes d'un possible dolmen. La Casanova de Can Serra és una casa que va construir-se per complir les funcions de masoveria del mas Serra de l'Arca. En el Llibre de Recanació de l'any 1850 hi consten entre les possessions del mas Serra de l'Arca la casa de "Can Serra" i "la Bisbal".

Dolmen de Casanova de Can Serra

No va ser documentat fins al 1992, quan Lluís Vila el va trobar i el va incorporar a l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Està adossat a les runes de Casanova de Can Serra. Només en queden dues lloses laterals i una de capçalera. Es suposa que era un dolmen que va ser respectat en fer la masia. No seria un cas únic: els dòlmens de Puig ses Lloses i de Sant Corneli de Tavertet tenen una ermita al costat.

Camí d'Aiguafreda al Brull / GR-2

Trencall

A l'esquerra cap a la Tomba de Casanova de Can Serra. Després tornem a aquest punt i continuem per la pista.

Tomba de Casanova de Can Serra

És un amuntegament de pedres que figura en el mapa de l’editorial Alpina com a “Tomba” i es creu que és un dolmen derruït.

Seguim cap a la dreta

Mirador de Les Pinedes

Vista panoràmica d'Aiguafreda, Centelles i els Hostalets de Balenyà amb els Cingles de Bertí al fons.

Girem a l'esquerra

Les Quatre Carreteres (717 m)

Girem a l'esquerra

Sender PR-C200

Trencall

A l'esquerra cap al Dolmen de Cruïlles. Després tornem a aquest punt i continuem recte.

Dolmen de Cruïlles

El dolmen de Cruïlles està situat més amunt de l'antic Castell de Cruïlles, del que en rep el nom, i a prop d'una cruïlla de camins tradicionals. En el moment del seu descobriment, el dolmen estava format per dues grans lloses laterals i una de capçalera. També presentava restes de túmul que encara es poden apreciar. La llosa superior estava trencada i era a dins del dolmen, però el Centre Excursionista de Vic, el 1917, la va treure i escampar a trossos pel voltant.S'hi van trobar restes òssies, ceràmica i discos d'ossos perforats. El 1920, el mateix Centre Excursionista hi va tornar durant una visita a l'església d'Aiguafreda de Dalt, i encara hi va trobar peces de collaret d'os. Tot i que estudis posteriors van recomanar la reconstrucció del dolmen, no es va fer res, al contrari, la llosa de capçalera va desaparèixer posteriorment. El 2003, l'Ajuntament d'Aiguafreda amb la col·laboració del Parc Natural del Montseny va promoure l'excavació arqueològica del dolmen de Cruïlles. aquesta vegada amb metodologia arqueològica, moment que marca l'inici de la recerca científica sobre aquest jaciment. Represa la recerca, l'any 2015, la intervenció de millora de l'entorn i senyalització interpretativa s'inscriu en un projecte de posada en vlor del patrimoni megalític d'aquest sector del Montseny. El megalitisme 25. per a cansiniet o co majal lures eles amb grans (creo magas) bu chipecks (grec hoc esaantiels hous bacs el duimen (trete: fool taus ne packs) elmenni (pelo πο nr-perrallagal Aine neuve τούτου moris enregisthans fan protodolmens de is is verical existencia lambe sha coitlats monogia fi uusongice del cestic misi trat comien matate, cupeinformen de la reutilitza dikigunas cerimus de cait ce comunitats hulmanes que ja no varicus mileria. La realització da sesukse Tere cele larg dels pogics сосала пло солеguts Actualment as continere que els grup humans constructors are cele manu segons l'epoca i lespal geografie que practicaven l'agroultura de cargal madera ce conds ovcarins Els dolmens de la Serra de l'Arca El dolmen de Cruïlles Municip: Argured Propetat Sa en una corosudenim a In del siselal Oniter cel quel pren elion peop deitum que ova teman es pot aproa Can Serra dels Mores. Cursa de novcamar També sự moben dolmans mentes a las estra clors del Muntanya Seva o dels Cingjes de Bella Sart Martt de Demoles tes. No es avemura considerar que los plegats constituer verrun conjunt homоден itietdecanent relacional La llose si pelior estava rencana am co dok germ pero el Core Excursionista se Vic an la vita del 2018 de maig de 1917, 48 Telescopy a tresses pel votant Stiven robis recies osicies, cerámica decins desen погонал прост doren, no estis lausa de recaro Fooy 2015 в Наместо de millora La nvestigació meglioca sobre els seustando nelaiment d'Aiguanc cres megalos vel Morisory ve iniciar-seacel Montseny, sinsert finals del segle XIX, per part de excuISO risima cenilion d'oratis kicak glians sowie per es llegendes ila toponimia extert (Jaume Gall Blues del Centre Excur sioista de Clanikuriya, ary 1807). Tarbó va molt actiu el primoranc Museu ze vie ding) per Mn. Jasep M. Oudiol qua va ser cabdal en lexcavació dels mogaks de la Serra de l'Arce, ectretel a partir de la dest berta del do iren d'Augustreda, per part de Mh Farta Son, mekly d'Aiguaheda fary 1914. Més tard, els dolmora de Craterial de: Ma da Bois van apciter diversas rees υπες επηγγνάecte de posarse an vilorde peterega daquest seche del Maren araseu épiquas ne gran nitmith 1 2 Cave se Can San 5 Crou de Far B Padel Bot 4 Serra de Arca 7 Mechrd Feralis AJUNTAMENT D'AIGUAPREDA ра

Trencall

A la dreta cap a l'avenc de la Cova de Moro. Després tornem a aquest punt i continuem per la pista.

Cova del Moro

Al fons d'un clot d'uns 3 metres de diàmetre i uns 2 metres de desnivell s'obre la boca de la cavitat en forma de conducte subvertical, fàcilment superable, i de 4 metres de desnivell. A partir d'aquí, una rampa en lleuger pendent ens situa en el punt de màxim desnivell de la cavitat i al bell mig d'una galeria de 18 metres de llarg, àmplia i d'uns 2 metres d'alçada. De sobte baixa el sostre, la galeria gira lleugerament cap a l'esquerra i es troba un laminador d'uns 3 metres d'amplada i de poc més de 3 metres de llarg, on acaba la cavitat per una obstrucció de blocs. Aquest punt final gairebé coincideix amb un altre clot que trobem a l'exterior poc abans d'arribar a la boca de la cova. La morfologia dominant és de tipus graviclàstic i la major part de la galeria principal es troba recoberta per una gruixuda capa argilosa, damunt la qual s'ha excavat un meandre d'uns pocs centímetres de profunditat, fruit de la circulació temporal d'aigua en èpoques de grans pluges.

Camp de Casanoves (635 m)

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

Deixem la pista i continuem pel corriol.

Seguim cap a la dreta

Font dels Balços

La font dels Balços està situada sobre la cinglera que hi ha davant la pedrera de Cruïlles. Està construïda en un mur de pedra seca, on hi ha fixat un brollador metàl·lic. L'aigua cau en una petita pica de pedra, on hi ha una petita canalització fins a una petita bassa situada al costat. A la pica també hi ha un petit sobreeixidor per on es perd l'aigua. Vorejant el mur hi ha una petita bancada. Uns quants metres més avall de la font hi ha una bassa ovalada de pedra que recollia l'aigua de la font. La bassa que hi ha al costat s'utilitzava per abeurar el bestiar de Cruïlles.