Circular als 3 refugis del Posets

Quan vam començar a caminar res feia presagiar el que ens esperava aquests 3 dies de passeig per l'impressionant Pirineu d'Osca, que apuntaven un clima relativament canviant però, diguem-ne, controlat.

Etapa 1- Uns 21 Km amb 1344m de desnivell positiu. 4h 40':
Aparquem el cotxe al pàrquing passat el Puen San Chaime per fer l'entrada al Valle de Estós. Comencem a caminar a les 9 en punt del matí perquè patíem que no se'ns allarguessin els temps oficials de 7 hores i 45 minuts fins al refugi de Biadós. No va ser així, caminem alegres i decidits per la pista/camí seguint tota l'estona el GR-11; passant per la Cabana de Santa Ana i la Palanca del Turmo fins arribar al refugi de Estós en menys de 2 hores. No ens aturem i encarem la pujada a l'únic coll del dia, el Puerto de Chistau (2577m). Sempre sota un Sol de justícia. La pujada fins al coll no és especialment dura, excepte en un petit tram central on el desnivell s'accentua i on els Veteranos de la nostra esquerra ens vigilaven per veure si fèiem un pas en fals. Va ser aquí, un cop al coll, on els déus de la muntanya van començar a jugar amb nosaltres o, si més no, a advertir-nos que ho farien; rebentant-nos la bossa d'aigua i mullant tota la roba i una de les motxilles. Però som assidus als capítols de l'Edward Michael Grylls i, un cop ben nodrits, vam fer dret al refugi de Biadós. Una ràpida baixada pel barranco de Chistau primer i d'Añes Cruxes després amb la impressionant vista del Gran Bachimala tota l'estona davant, ens va dur en poc més de 2 hores més fins a les Bordas i el refugi de Biadós (1760m), completant un temps total de menys de 5 hores des del pàrquing. Bevem i assequem la roba a l'estenedor, fa molt de vent, Pirene s'ha enfadat. Sopar: acceptable tirant a curt, poc abundant i verdura, però la sopa i el tall eren bons. A les 2 del matí cau un xàfec de cal déu. La previsió per a l'endemà és de mal temps, núvols i una mica de vent fins la tarda, que començarà a ploure. Spoiler: no es complirà.

Etapa 2- Uns 13 Km amb 1220m de desnivell positiu. 4h 12':
La intenció era pujar al coll de Grist o Eriste (2864m), deixar les motxilles i en 45' fer un puja-baixa a la Forqueta, recollir motxilles i fer el mateix amb el Posets des de la Canal Fonda. El Posets l'havia jo pujat ja 4 o 5 cops i en coneixia bé la dificultat i el camí, no era cap bogeria. Tot i així, no va poder ser, Tháloc i Eolo van decidir divertir-se aquell dissabte d'agost i van crear una ciclogénesis explosiva que gairebé no ens deixava avançar de camí al coll d'Eriste (ens van dir després que també hi havia hagut terratrèmols, però ni els vam notar, evidentment). Total, pocs waypoints aquesta etapa i tots ells amb molta boira. Ben molls i una mica deprimits per no haver pogut acomplir l'objectiu inicial, vam arribar a Ángel Orús en una mica més de 4 hores. Per sort, aquests dies sempre et permet conèixer gent amena i divertida d'altres zones de la península. Vam assecar el que vam poder i vam deixar pendent el Posets per a mirmano Dani, que se'n va quedar amb moltes ganes. No patim, la muntanya no es mou. El sopar pitjor que a Biadós en qualitat (quina mania amb les mongetes verdes!) i en quantitat (una salxitxa per cap). L'endemà la previsió és sense pluja, ja ens va bé, no creiem que s'assequi res.

Etapa 3- Uns 19 Km amb 807m de desnivell positiu. 5h 32':
Havia de ser l'etapa fàcil i sense complicacions, res més lluny de la realitat. Vam deixar el Bear Grylls en un aprenent de pa sucat amb oli. Comencem a caminar pedra rere pedra cap a la Collada de la Pilana (2702m) seguint les fites del GR-11.2. Però quan toca el moment de creuar el baranco d'els Ibons, amb la pluja i la impressionant calamarsa que també va caure durant la matinada veiem que no el podem creuar pel pas marcat. No només per haver de posar-nos amb l'aigua fins les cuixes sinó també per la força que porta l'aigua. Decidim fer més Km i donar la volta a tot l'Ibon. Espectacular, ens sentim que podríem humillar el Stallone d'Acorralado ajudat pel McGyver. Insultant qualsevol déu que hagi gosat desafiar-nos, creuem l'estany sense mullar-nos més que la punta de la bota (ja sense Gore ni cap merda de capa que ajudi). El paisatge a la collada és llunàticament espectacular, embriagador. Ens fa pensar que els déus ens reconeixen el mèrit i ens recompensen l'esforç. Però no, era una trampa perquè baixéssim la guàrdia (ja hem dit que volien jugar amb nosaltres) i en un tram sense perill ni pedra ni res però sí amb fred i plugim que no ha cessat; un dels dos rellisca i cau (SENCER!!) en un bassal d'aigua més profund que ample, just quan comença a nevar amb força (a uns 2300m d'altura). La supervivència ens posa a prova un cop més, però nosaltres som més forts, som remers, som extraordinaris, com deia Daniel James Brown:
"En un esport com aquest —de molta feina, poc
reconeixement i una llarga tradició—, hi ha d'haver
una cosa que als homes normals se'ls escapa, però que els
homes extraordinaris capten".
(Gora Rem Santa Cristina ta gutarrak!).
Ens assequem ràpid i posem totes les capes de roba seca al cos del remer mullat. Seguim baixant cap a Bastisielles i, en poc més d'hora i mitja ja hi arribem, secs i orgullosos. En poc més d'1 hora més arribem al pàrquing (5 hores i mitja en total), fent butifarra als déus de la muntanya, us hem guanyat aquest cop, però us respectem, perquè en el fons, ens ho hem passat molt bé. Ens tornen la vacilada quan arranquem el cotxe i en mode shuffle sona "it can't rain all the time" de la pel·lícula The Crow. Riem, una mica cagats, però riem. Perquè tornarem a retar-vos. No ho dubteu.

La dificultat tècnica és 'Fàcil', perquè realment no en té cap. Ni tampoc és massa llarga ni massa dura.